Els informes tècnics per avaluar les acuses de l’esfondrament del Carmel semblen concloure de forma contundent que les causes del greu accident a les obres del Metro va ser la falta de mesures fiables del terreny. Això ja ho intuíem, però realment és molt greu.
Sóc conscient que els fets del Carmel han canviat radicalment la forma d’afrontar l’obra pública a Catalunya, però els resultats de la investigació demostren que vam heretar un sistema d’adjudicacions i control de les obres que deixa molt que desitjar. Els fets del Carmel van suposar un cop molt dur per a les persones que es van veure desallotjades, més de 1.200 persones, però per sort no va haver-hi víctimes personals. De totes maneres els que vam viure en primera línia el desallotjament i les primeres setmanes amb els afectats sabem la duresa d’aquells moments. No va haver-hi ni morts ni ferits, però això sols es pot atribuir a la prudència en el desallotjament i a l’atzar. Si no s’hagués fet un desallotjament preventiu d’un habitatge o si l’esvoranc hagués estat més gran del previst avui potser estaríem lamentant víctimes per culpa d’una mala previsió en les mesures d’estabilitat del terreny. No he pogut encara veure l’informe ni tinc clar qui és responsable d’aquests errors, però és igual, amb la mateixa contundència, sigui qui sigui, cal exigir responsabilitats i sobretot cal exigir que no torni a passar mai més un fet com aquest.
Com deia abans no hem de lamentar víctimes humanes i a més crec que es va fer una gestió molt bona de l’atenció als afectats. S’ha creat l’Agència del Carmel, s’han impulsat moltes obres de remodelació de façanes i edificis, s’han instal·lat un gran nombre d’escales mecàniques ... El barri del Carmel està avançant de forma molt positiva. L’altre dia vam poder visitar les obres dutes a terme al carrer Agudells, amb escales mecàniques a carrers com Agudells, la Manxa o Santa Gemma, amb la remodelació de la Plaça Salvador Allende o del carrer mare de Déu del Coll, o amb el clavegueram del passatge Siguenza. Ara cal que arribi el Metro, que ho faci en condicions, que no es tornin a produir accidents i que mai més es torni a posar en risc cap persona per una mala previsió.
divendres, 29 de juny del 2007
dijous, 28 de juny del 2007
Som republicans
A través del blog Gallo Rojo he pogut conèixer, ja fa uns dies, el còmic 44 millones de razones para ser republicano. És evident que la República no forma part en aquests moments dels temes candents en l’agenda política del nostre Estat. De tant en tant val la pena recordar que som republicans i que no renunciem a aquest objectiu. En aquest sentit el còmic potser no aporta gaire novetats però com a mínim serveix per seguir parlant d’aquest tema. La possible modificació de la Constitució hauria de servir per reavivar el tema i deixar clar quin és el nostre posicionament, som republicans.
dimarts, 26 de juny del 2007
Pobres fills
Darrerament està sortint a la llum el cas d'una nena catalana que pateix el que es coneix com a síndrome d'alienació parental. Es tracta d'un cas que comença a ser habitual en el que la persona que té la custòdia dels nens, normalment la mare, exerceix una pressió psicològica damunt les criatures per enemistar-les totalment amb el pare. Sobre aquest tema vull reflexionar sobre dues coses. La primera és que està bé que es coneguin aquests casos perquè com a societat hem de ser responsables del que passa al nostre entorn i no podem ignorar les conseqüències de les nostres lleis. El que no puc entendre és el seguiment mediàtic d'aquest cas. De veritat cal conèixer al pare i sentir-lo cada dia? De veritat cal conèixer la identitat de la filla? És cert que la sentència judicial és pionera i que per tant té interès, però seguir les 24 hores del dia el que li passa a la nena no li fa cap favor. Estem sotmetent a una nena a una pressió terrible, la primera la de la mare que, si és cert el que planteja la sentència judicial, ha exercit una terrible pressió per aconseguir que l seva filla no s’estimi al seu pare, la segona pressió és la del pare que utilitza els mitjans de comunicació com una forma de pressió envers la mare. Així no anem bé.
Ha estat positiu conèixer el cas, comença a haver-hi informes que avalen que això no és un cas aïllat. Darrera les separacions amb fills acostumen a haver-hi drames difícils de resoldre. Per una banda els més greus els que han patit tradicionalment les dones. Situacions de separació que en alguns casos han arribat després d’anys de maltractaments físics i psicològics. Dones separades amb greus problemes per tirar endavant econòmicament perquè en molts casos havien deixat la seva feina per dedicar-se a la família i amb exparelles que no complien amb les obligacions econòmiques de la separació. Però els temps canvien i cal saber adaptar-se també a les noves realitats de pares que no arriben a final de mes o de pares que veuen com es predisposa als seus fills en contra seva. Si volem garantir la plena igualtat de gènere hem de saber donar resposta perquè aquells pares que vulguin exercir responsablement la seva paternitat ho puguin fer. Jo estic separat i tinc una filla, però la meva situació crec que és "modèlica" dins del problema que suposa una separació quan hi ha fills pel mig. No parlo per tant de mi, tinc una plena complicitat amb la mare de la meva filla per tot allò que afecta a la seva vida. Hem acordat totes les condicions, les hem complert sempre tots dos i crec que això hem sabut transmetre-ho a la nostra filla, i a més disposo d’un salari que em permet complir amb les meves obligacions laborals i tenir un pis llogat.
A la meva vida he conegut casos per tots els gustos, especialment dones que han patit molt la seva etapa matrimonial i la seva separació. Però també conec casos de pares exemplars que han de tornar a viure a casa dels pares o viure en condicions molt dures quan les seves exparelles gaudeixen de bones condicions de vida. Els fills i filles han de poder tenir un espai en condicions i amb intimitat quan estan amb el seu pare i amb la seva mare. Cal donar resposta a aquests casos, que tot i que encara siguin minoria, també mereixen el nostre suport. N el cas del que s’ha anomenat alienació parental també cal donar suport als pares que es troben en aquesta situació, sense oblidar però que durant molts anys han estat milers i milers les dones que a casa nostra han estat menystingudes i oblidades. I sobretot cal fugir dels espectacles mediàtics. Hi ha temes amb els que no es pot jugar. Conèixer les realitats és important, furgar en les vides concretes és innecessari, perillós o directament pervers. Espero que aquesta nena afectada per aquest cas, pugui construir la seva vida lluny d’aquestes pressions, que algun dia cregui que algú la va estimar de veritat i que sigui molt feliç, però a mi no cal que m’ho segueixin explicant.
Ha estat positiu conèixer el cas, comença a haver-hi informes que avalen que això no és un cas aïllat. Darrera les separacions amb fills acostumen a haver-hi drames difícils de resoldre. Per una banda els més greus els que han patit tradicionalment les dones. Situacions de separació que en alguns casos han arribat després d’anys de maltractaments físics i psicològics. Dones separades amb greus problemes per tirar endavant econòmicament perquè en molts casos havien deixat la seva feina per dedicar-se a la família i amb exparelles que no complien amb les obligacions econòmiques de la separació. Però els temps canvien i cal saber adaptar-se també a les noves realitats de pares que no arriben a final de mes o de pares que veuen com es predisposa als seus fills en contra seva. Si volem garantir la plena igualtat de gènere hem de saber donar resposta perquè aquells pares que vulguin exercir responsablement la seva paternitat ho puguin fer. Jo estic separat i tinc una filla, però la meva situació crec que és "modèlica" dins del problema que suposa una separació quan hi ha fills pel mig. No parlo per tant de mi, tinc una plena complicitat amb la mare de la meva filla per tot allò que afecta a la seva vida. Hem acordat totes les condicions, les hem complert sempre tots dos i crec que això hem sabut transmetre-ho a la nostra filla, i a més disposo d’un salari que em permet complir amb les meves obligacions laborals i tenir un pis llogat.
A la meva vida he conegut casos per tots els gustos, especialment dones que han patit molt la seva etapa matrimonial i la seva separació. Però també conec casos de pares exemplars que han de tornar a viure a casa dels pares o viure en condicions molt dures quan les seves exparelles gaudeixen de bones condicions de vida. Els fills i filles han de poder tenir un espai en condicions i amb intimitat quan estan amb el seu pare i amb la seva mare. Cal donar resposta a aquests casos, que tot i que encara siguin minoria, també mereixen el nostre suport. N el cas del que s’ha anomenat alienació parental també cal donar suport als pares que es troben en aquesta situació, sense oblidar però que durant molts anys han estat milers i milers les dones que a casa nostra han estat menystingudes i oblidades. I sobretot cal fugir dels espectacles mediàtics. Hi ha temes amb els que no es pot jugar. Conèixer les realitats és important, furgar en les vides concretes és innecessari, perillós o directament pervers. Espero que aquesta nena afectada per aquest cas, pugui construir la seva vida lluny d’aquestes pressions, que algun dia cregui que algú la va estimar de veritat i que sigui molt feliç, però a mi no cal que m’ho segueixin explicant.
dilluns, 25 de juny del 2007
Més sobre participació
Tenint en compte que aquest està sent un tema d'un gran interès públic (bé de fet els mitjans de comunicació ja ho han oblidat, però encara som molta la gent que seguim buscant respostes) us poso l'enllaç amb un resum de la jornada sobre participació política i abstenció que va organitzar la FAVB (Federació d'Associaccions de Veïns de Barcelona).
De totes maneres jo segueixo insistint en la responsabilitat dels mitjans de comunicació. No vull ser obsessiu però alguna cosa falla quan l'inofrmatiu del vespre de Catalunya Ràdio comença (com a primera notícia) amb la presentació d'Henry pel Barça (com a barcelonista ja m'està bé el seu fitxatge. Un dia amb notícies tan importants com l'atemptat que ha costat la vida a sis militars espanyols al Líban, el nou caos de RENFE, l'acord d'increment de professorat pel propers anys, l'informe de drogodependències del "Proyecto Hombre, o les perspectives de futur de les energies renovables a casa nostra. I això sols per citar algunes notícies que considero que tenen un gran interès social des de diferents punts de vista.
De totes maneres jo segueixo insistint en la responsabilitat dels mitjans de comunicació. No vull ser obsessiu però alguna cosa falla quan l'inofrmatiu del vespre de Catalunya Ràdio comença (com a primera notícia) amb la presentació d'Henry pel Barça (com a barcelonista ja m'està bé el seu fitxatge. Un dia amb notícies tan importants com l'atemptat que ha costat la vida a sis militars espanyols al Líban, el nou caos de RENFE, l'acord d'increment de professorat pel propers anys, l'informe de drogodependències del "Proyecto Hombre, o les perspectives de futur de les energies renovables a casa nostra. I això sols per citar algunes notícies que considero que tenen un gran interès social des de diferents punts de vista.
L'Agulla, cristians i compromesos
Acabo de rebre l'Agulla, una modesta però molt interessant revista de gent cristiana i d'esquerres a la que ja fa uns quants anys que estic subscrit. La vaig conèixer a través del seu coordinador, en Josep Lligadas, i sempre apareixen articles d'interès, reflexions polítiques, entrevistes amb molt de suc i algunes altres curiositats. En aquest darrer exemplar hi ha articles per exemple d'Àlex Masllorens, Salva Clarós o del mateix Josep Lligadas. De veritat que és una revista interessant i us la presento avui perquè han impulsat un blog. Aquest pas que han fet ha de permetre que més gent s'acosti a la seva lectura i a les seves reflexions. Trobareu coses interessants, sobretot si sou cristians i d'esquerres. I si més no per veure què diu gent d'esquerres, cristiana i lúcida.
divendres, 22 de juny del 2007
Josep Lluís Petreñas i els Mossos
Avui enceto una nova prova. El Josep Lluís Petreñas em va fer arribar un text per veure si creia que es podia donar difusió. Li he proposat incloure’l al meu blog i ha acceptat. D’aquesta manera de tant en tant aniré publicant textos que em feu arribar o que jo demani a persones que conec. També té gràcia poder publicar opinions de l’altra gent sobretot quan és gent a la qui tinc carinyo.
Pobres educadors !!
Si hi ha cel, aquest s’hi omplirà de la gent que es dedica a educar i formar als joves i nens d’ara.Quina tasca la seva que ha d’anar contracorrent de la influencia del ambient que envolta el desenvolupament integral dels joves.
Quina cara han de posar els mestres i quina autoritat els hi resta davant els nois quant aquests veuen o escolten que els adults als quals se’ls ha conferit i confiat l’autoritat pública per que han triat la professió de tutoritzar l’ordre públic i el civisme i que en un moment donat el plausible corporativisme els porta a posar el crit al cel perquè els han enxampat fent el que no els han ensenyat a l’acadèmia.
Si és trist que no es comportin cívicament i humanament més trist és que responguin a la merescuda reprimenda tàcita amb una rabieta de nen maleducat que dona cops de peu a tort i dret sense adonar-se de l’espectacle d’auto-desprestigi que protagonitza i que provocà el desconcert general.
Els ciutadans madurs i preocupats pel civisme no volen que res de tot això passi.Volen una policia ètica i eficient i al costat seu. Que no es deixi menjar el coco per ningú.Estan cansats del abusos de tota mena que han vist patir o han patit de qualsevol poder: A l’escola, al carrer, a la feina, però més encara dels abusos dels en qui confia per a la defensa de la justícia convivencial.
Ja volen oblidar aquells temps en que tots els nanos sortíem corrents a la veu d’alarma de: ¡Un guri!
Passem pàgina ràpidament i quedem-se amb la part positiva de l’experiència.A cap professional l’hi ha de fer trontollar el resultat de la seva feina la tensió i l’exigència. I als professionals públics tampoc.
El signant va créixer al costat d’un professional públic que exercia les vint-i-quatre hores del dia. Era el meu pare.
Josep Lluís Petreñas
Pobres educadors !!
Si hi ha cel, aquest s’hi omplirà de la gent que es dedica a educar i formar als joves i nens d’ara.Quina tasca la seva que ha d’anar contracorrent de la influencia del ambient que envolta el desenvolupament integral dels joves.
Quina cara han de posar els mestres i quina autoritat els hi resta davant els nois quant aquests veuen o escolten que els adults als quals se’ls ha conferit i confiat l’autoritat pública per que han triat la professió de tutoritzar l’ordre públic i el civisme i que en un moment donat el plausible corporativisme els porta a posar el crit al cel perquè els han enxampat fent el que no els han ensenyat a l’acadèmia.
Si és trist que no es comportin cívicament i humanament més trist és que responguin a la merescuda reprimenda tàcita amb una rabieta de nen maleducat que dona cops de peu a tort i dret sense adonar-se de l’espectacle d’auto-desprestigi que protagonitza i que provocà el desconcert general.
Els ciutadans madurs i preocupats pel civisme no volen que res de tot això passi.Volen una policia ètica i eficient i al costat seu. Que no es deixi menjar el coco per ningú.Estan cansats del abusos de tota mena que han vist patir o han patit de qualsevol poder: A l’escola, al carrer, a la feina, però més encara dels abusos dels en qui confia per a la defensa de la justícia convivencial.
Ja volen oblidar aquells temps en que tots els nanos sortíem corrents a la veu d’alarma de: ¡Un guri!
Passem pàgina ràpidament i quedem-se amb la part positiva de l’experiència.A cap professional l’hi ha de fer trontollar el resultat de la seva feina la tensió i l’exigència. I als professionals públics tampoc.
El signant va créixer al costat d’un professional públic que exercia les vint-i-quatre hores del dia. Era el meu pare.
Josep Lluís Petreñas
dijous, 21 de juny del 2007
Víctimes del terrorisme
Aquest passat dimarts es va celebrar a Barcelona un homenatge amb motiu de l’aniversari de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor. Va ser un homenatge molt emotiu i que va aconseguir posar damunt de la taula la importància de tenir una Associació de Víctimes del Terrorisme (ACVOT) seriosa, coherent i rigorosa. Tinc la sort de conèixer personalment al seu vice-president i autèntica ànima de l’entitat, Roberto Manrique, per la vinculació que té al barri del Carmel. És emocionant veure com una víctima d’ETA dedica unes energies tremendes a lluitar en favor de les víctimes, no en contra de ningú, sinó per construir. En un moment en que a nivell estatal existeix una tremenda manipulació política de les víctimes, el fet que apareguin entitats i persones com el Roberto, és un autèntic miracle. Hi ha gent que no es deixa manipular políticament i que fins i tot respecta a aquells que ho intenten, una autèntica lliçó.
Una altra de les lliçons que ens han deixat és que posen al mateix nivell a totes les víctimes del terrorisme, no fan distincions ni entre les víctimes ni entre els assassins. És per això que poden formar-ne part víctimes d’ETA, dels GRAPO, d’islamistes radicals o de l’extrema dreta.
Sóc partidari de la negociació amb ETA, evidentment. Sols amb diàleg resoldrem el conflicte. I a més no em fa por que es parli de tot. ETA no té la patent de l’autodeterminació. Jo també hi crec i condemno tota forma de violència. Es pot parlar de tot, sols hi ha com a límits el respecte a la vida i a uns acords que ens impliquin a tots. I per damunt de tot haurà d’haver-hi molta generositat amb totes les víctimes de la violència, amb totes. Però aquelles persones que com el Roberto Manrique lluiten per garantir els drets i l’atenció de les persones que han patit un atemptat es mereixen el nostre homenatge. En moments com l’actual és necessària gent amb voluntat de construir. Som moltes les persones que ho creiem així, però quan ets víctima directa té molt més defensar-ho.
Una altra de les lliçons que ens han deixat és que posen al mateix nivell a totes les víctimes del terrorisme, no fan distincions ni entre les víctimes ni entre els assassins. És per això que poden formar-ne part víctimes d’ETA, dels GRAPO, d’islamistes radicals o de l’extrema dreta.
Sóc partidari de la negociació amb ETA, evidentment. Sols amb diàleg resoldrem el conflicte. I a més no em fa por que es parli de tot. ETA no té la patent de l’autodeterminació. Jo també hi crec i condemno tota forma de violència. Es pot parlar de tot, sols hi ha com a límits el respecte a la vida i a uns acords que ens impliquin a tots. I per damunt de tot haurà d’haver-hi molta generositat amb totes les víctimes de la violència, amb totes. Però aquelles persones que com el Roberto Manrique lluiten per garantir els drets i l’atenció de les persones que han patit un atemptat es mereixen el nostre homenatge. En moments com l’actual és necessària gent amb voluntat de construir. Som moltes les persones que ho creiem així, però quan ets víctima directa té molt més defensar-ho.
dimecres, 20 de juny del 2007
Joan Subirats al Boca Nord
La intervenció de Joan Subirats divendres passat al IX Fòrum de Cooperacció va tenir un gran interès, com ja era de preveure. Un dels aspectes que més em va interessar va ser quan per donar raons de la desafecció envers cap a la política va parlar de l'incompliment d'expectatives envers la democràcia. Un dels elements que ajudaven a aquesta sensació és que la política és incapaç de resoldre alguns dels problemes més complexos de la nostra societat. Posava dos exemples, l'economia i la seguretat. Són temes que s'han naturalitzat, escapen a les decisions de la política. Es diu això és bo per a l'economia (o ara darrerament per a la seguretat) i sembla que ningú ho pugui discutir. En aquest sentit crec que a les darreres eleccions això es va poder observar amb el tema de l'habitatge. Per què he de votar si ningú es veu capaç de resoldre el meu primer problema que és l'accés a l'habitatge? En aquest sentit crec que la plataforma de defensa de l'habitatge hi va jugar un paper important. Sense agressivitat van saber posar damunt la taula el greu problema de l'habitatge. Ara nosaltres hem de saber respondre i no tan sols fent més habitatge protegit sinó també aconseguint demostrar que com a polítics podem alterar el curs del mercat immobiliari. Nosaltres no podem acceptar sense qüestionar-nos res més que hi ha coses que no podem canviar, és un repte molt difícil i no a curt termini però ens hi juguem molt.
També va parlar de la importància de l’esfera local per recuperar aquesta credibilitat perduda. I aconseguir una millor eficàcia de la gestió política a partir de la participació ciutadana. Proposava un canvi de valors a l’hora de la mobilització i la participació "passar del aquí no (tant present avui dia) al així sí". Però per tal de fer una bona participació cal la deliberació, no podem quedar-nos en la fase de la informació o en prendre decisions sense treball de fons. Deliberar és valorar les diferents opcions a partir de disposar de la informació necessària. En aquest terreny també ens hi juguem força.
També va parlar de la importància de l’esfera local per recuperar aquesta credibilitat perduda. I aconseguir una millor eficàcia de la gestió política a partir de la participació ciutadana. Proposava un canvi de valors a l’hora de la mobilització i la participació "passar del aquí no (tant present avui dia) al així sí". Però per tal de fer una bona participació cal la deliberació, no podem quedar-nos en la fase de la informació o en prendre decisions sense treball de fons. Deliberar és valorar les diferents opcions a partir de disposar de la informació necessària. En aquest terreny també ens hi juguem força.
dilluns, 18 de juny del 2007
David Trueba, autocrítica social
Intentar llegir el diari del diumenge en la seva totalitat és missió impossible, sobretot si tenim en compte tots els suplements, fascicles i reportatges especials que arriba a haver-hi. És per això que de tant en tant intento trobar alguns minuts per acabar de llegir feina pendent. És així com he trobat un interessant article de David Trueba al suplement dominical de El Periódico. Ho sento però sé trobar l'enllaç per Internet. Si algú m'ajuda m'anirà bé.
David Trueba fa una crítica duríssima a les anàlisis sobre els resultats electorals de les darreres eleccions municipals i ens planteja, en resum, que els resultats electorals són un retrat de la nostra pròpia situació social. Per exemple planteja “Y las urnas puede que hablen de nuestras muchas frustraciones y esperanzas rotas, pero también nos devuelven una certera muestra de lo que somos”.
Amb una gran lucidesa, com és habitual en David Trueba, ens planteja alguns dels elements de quan parlava dels anarcofatxes i aclariments sobre anarcofatxes. La sensació que tothom critica en la política la seva manca d’ambició per transformar les coses. No ens agrada el que veiem però no sabem què fer per canviar-ho, i això no pot ser feina tan sols dels polítics. David Trueba planteja això d’una forma contundent: “”Descomprometidos con el sistema, pero sin ofrecer alternativas. Carentes de solidaridad, nos importa más nuestro coche y la hipoteca que la sanidad pública o la educación... Nos molesta el ruido que genera la obligación de pactar entre partidos, en cambio nos tranquiliza el rodillo de las mayorias absolutas sin fisuras. Si ya sé que ni usted ni yo somos así, pero ...”
Quina autocrítica com a societat civil!
David Trueba fa una crítica duríssima a les anàlisis sobre els resultats electorals de les darreres eleccions municipals i ens planteja, en resum, que els resultats electorals són un retrat de la nostra pròpia situació social. Per exemple planteja “Y las urnas puede que hablen de nuestras muchas frustraciones y esperanzas rotas, pero también nos devuelven una certera muestra de lo que somos”.
Amb una gran lucidesa, com és habitual en David Trueba, ens planteja alguns dels elements de quan parlava dels anarcofatxes i aclariments sobre anarcofatxes. La sensació que tothom critica en la política la seva manca d’ambició per transformar les coses. No ens agrada el que veiem però no sabem què fer per canviar-ho, i això no pot ser feina tan sols dels polítics. David Trueba planteja això d’una forma contundent: “”Descomprometidos con el sistema, pero sin ofrecer alternativas. Carentes de solidaridad, nos importa más nuestro coche y la hipoteca que la sanidad pública o la educación... Nos molesta el ruido que genera la obligación de pactar entre partidos, en cambio nos tranquiliza el rodillo de las mayorias absolutas sin fisuras. Si ya sé que ni usted ni yo somos así, pero ...”
Quina autocrítica com a societat civil!
Anem malament
Hi va haver moments d’eufòria i d’unitat i estàvem convençuts que arribaríem molt lluny. Sabíem que ho estàvem fent bé i que a Madrid no hi tenien res a fer. Però van començar els dubtes, les acusacions entre nosaltres, la manca de seguretat. En els moments més importants no vam saber aprofitar les ocasions. Possiblement ha faltat lideratge, possiblement no vam donar-li prou importància al que que podien fer des de Madrid. Ara un cop més a lamentar-nos, ara a buscar culpables i a mirar de salvar els mobles. El proper cop ha de ser diferent, ens han tornat a prendre el pèl, i a sobre els de sempre. Cal analizar on ha estat el problema. Ens ha faltat agressivitat a l’atac o ens falta solidesa com a conjunt? Fa uns mesos ens menjàvem el món i ara no tenim clar per on podem seguir. I jo mateix ara ja no recordo si parlava de la lliga de futbol o del procés d’aprovació de l’Estatut. Algú ha trobat avui aquesta similitud, tot i que segur que la majoria de la gent deu pensar que el Barça és massa important com per comparar-lo amb la política.
Jordi Hereu Alcalde
Acabo aquesta trilogia de comentaris amb notes gafades durant el plenari de constitució de l'Ajuntament, parlant sobre la intervenció de l'alcalde. La primera sensació de la intervenció del Jordi Hereu és que ja està més que consolidat com Alcalde. Se'l veu còmode en el càrrec i això el permetrà tenir una imatge molt millor que l'alcalde Clos. Ha fet un repàs dels grans reptes que ha afrontat Barcelona els darrers anys. Barcelona al món i el món a Barcelona. Aquest binomi representa parlar del posicionament de Barcelona en el context internacional i alhora parlar de la globalització a la nostra ciutat. El primer objectiu crec que ha primat els darrers anys, cal invertir la prioritat. Una altra aportació ha estat parlar de la convivència i del civisme des d'una vessant més social. La seva frase ha estat ara ja hem superat el repte de com fer la plaça, ara ens ha de preocupar què passa damunt de la plaça. Bon discurs en el tema de la cohesió social. Discurs en aquest sentit creïble i consistent. Una crida a la complicitat veïnal potser amb poca autocrítica. En general ha estat, pel meu gust, un discurs d'un alcalde d'esquerres. I això ja és molt. Dóna la sensació que en general ha entès quin és el repte de la nova etapa de Barcelona. I la referència ales persones i als barris, un dels elements claus en el discurs del Jordi Hereu. I finalment dóna la sensació que si sumem els discursos de la Imma Mayol, com a ICV, del Carles Martí com a PSC i del Jordi Hereu com a alcalde han evidenciat una clara cohesió com a govern. El repte ha de ser que aquesta sigui una de les senyes d'identitat d'aquest mandat. Cal aconseguir aquesta cohesió per afrontar la realitat de ser un govern en minoria.
Imma Mayol al plenari
La segona intervenció que comentaré és la de la Imma Mayol i després faré un repàs de la intervenció de l'Alcalde. Imma Mayol va començar amb un gest de molta complicitat cap el Jordi Hereu. La segona frase però ja va ser per denunciar la situació injusta perquè els immigrants no poden votar. Lectura molt crítica dels resultats de l'abstenció i del vot en blanc. Marcant perfil amb claredat per després passar a parlar a parlar de l'acord de govern. S'obre una nova etapa a Barcelona i compromís d'estabilitat. Barcelona ha estat sempre governada en els 28 anys de democràcia per les esquerres. Imma Mayol ha destacat també el gran balanç d'aquests 28 anys. Per la nova etapa cal molta política. No hi ha gestió sense política ni política sense valors. Ha estès la ma especialment a ERC però també a la resta de l'oposició. Molta política, molt diàleg i molt lideratge. La seva intervenció ha estat també i sobretot una explicació de l'acord de govern de l'Ajuntament amb referències a la necessària complicitat amb el Govern de la Generalitat. Ha estat una intervenció potser massa llarga però ferma i apostant per sobre de tot pel govern. En aquest sentit alguna gent l'ha considerada massa institucional i amb poc perfil propi, però crec que és necessària una imatge de govern cohesionat i d'un pacte de govern que realment respon a dues formacions polítiques,
diumenge, 17 de juny del 2007
Portabella al plenari
Per primer cop he assistit a un plenari de constitució de l'Ajuntament. La veritat és que la primera part és força avorrida amb la promesa del càrrec i les votacions. Això ja és mitja horeta. Miraré de fer una valoració de les intervencions de Jordi POrtabella, Imma Mayol i Jordi Hereu. En Portabella per mirar d'entendre perquè no estan al govern i la Imma i el Jordi per veure com pinta el nou acord. Jordi Portabella ha començat fent, al meu entendre, un exercici de contradiccio considerable. Ha parlat d'un model positiu de ciutat però que ara no ha sabut situar-se en els debats de futur i de la globalització. No formarà part del govern perquè segons ell els darrers anys no hem sabut situar-nos pel debat de futur. Si havent estat al govern els darrers 8 anys no ho ha sabut fer no sé perquè es presenta com alcaldable. Ha situat com a elements de discrepància la manca de protagonisme de les polítiques d'immigració en el nou acord de govern o l'absència de resposta davant el gran abstencionisme. A continuació ha passat a fer un discurs de caire més nacionalista. No cal ni tutors ni tuteles, aquesta ha estat una de les seves frases. El seu discurs, poc municipalista, és fruit dels motius de fons perquè ERC no hagi entrat al govern, el seu canvi d'estratègia política. Això sí també ha fet una aposta per l'estabilitat des d'una oposició constructiva i coherent. En paraules seves amb lleialtat a la ciutat. He vist un Jordi Portabella una mica espès, poc il·lusionat, però també senseible al seu nou paper de mirar de no desestabilitzar el govern en minoria de Barcelona.
divendres, 15 de juny del 2007
Pacte a BCN. 5 reflexions d'entrada
S’ha fet una negociació que inclou model de ciutat, compromisos de govern, organigrama i distribució de responsabilitats, amb serietat i rigor.
ICV-EuiA gestionarà l’àrea d’acció social i ciutadania de forma integral i amb una major clarificació de responsabilitats
ICV-EUiA tindrà noves responsabilitats dins del govern, en concret Drets Civils, Joventut i Dona
Per primer cop hi haurà Delegats (regidors no electes). En aquest sentit vull destacar la incorporació de la Isabel Ribas a Salut Pública. La Isabel Ribas és una persona d’una gran competència i a més permetrà visualitzar l’aportació d’EuiA al govern de la ciutat.
L’Elsa Blasco s’haurà de multiplicar i caldrà cohesionar més equips de suport a l’Elsa a Horta-Guinardó i crear-ne de nous a Dona i Joventut. Però com diuen a un blog molt proper a l’Elsa, la seva capacitat es notarà i deixarà empremta.
ICV-EuiA gestionarà l’àrea d’acció social i ciutadania de forma integral i amb una major clarificació de responsabilitats
ICV-EUiA tindrà noves responsabilitats dins del govern, en concret Drets Civils, Joventut i Dona
Per primer cop hi haurà Delegats (regidors no electes). En aquest sentit vull destacar la incorporació de la Isabel Ribas a Salut Pública. La Isabel Ribas és una persona d’una gran competència i a més permetrà visualitzar l’aportació d’EuiA al govern de la ciutat.
L’Elsa Blasco s’haurà de multiplicar i caldrà cohesionar més equips de suport a l’Elsa a Horta-Guinardó i crear-ne de nous a Dona i Joventut. Però com diuen a un blog molt proper a l’Elsa, la seva capacitat es notarà i deixarà empremta.
dijous, 14 de juny del 2007
Regidories de Districte
Tota la informació de l'acord de govern la podeu consultar aquí
Ciutat Vella Itziar González
Eixample Assumpta Escarp
Sants-Montjuïc Imma Moraleda
Les Corts Montserrat Sánchez
Sarrià-Sant Gervasi Sara Jaurrieta
Gràcia Guillem Espriu
Horta-Guinardó Elsa Blasco
Nou Barris Carmen Andrés
Sant Andreu Gemma Mumbrú
Sant Martí Paco Narváez
Ciutat Vella Itziar González
Eixample Assumpta Escarp
Sants-Montjuïc Imma Moraleda
Les Corts Montserrat Sánchez
Sarrià-Sant Gervasi Sara Jaurrieta
Gràcia Guillem Espriu
Horta-Guinardó Elsa Blasco
Nou Barris Carmen Andrés
Sant Andreu Gemma Mumbrú
Sant Martí Paco Narváez
Nou Equip de Govern
La nova direcció política de l’Ajuntament de Barcelona, pendent de l’elecció de demà de Jordi Hereu com a Alcalde, suposarà una nova estructura amb 5 tinències d’alcaldia:
1er Tinent d’Alcalde Carles Martí (Responsable Àrea Benestar i cohesió territorial) 2n Tinent d’Alcalde Imma Mayol (Responsable Àrea Medi Ambient) 3er Tinent d’Alcalde Jordi William Carnes (Responsable Àrea Hisenda i Promoció Econòmica) 4rt Tinent d’Alcalde Ramon Garcia Bragado (Responsable Àrea d’Habitatge, Urbanisme i Règim Interior) 5è Tinent d’Alcalde Ricard Gomà (Àrea d’Acció Social i Ciutadania)
A aquestes cinc responsabilitats cal sumar l’àrea de Prevenció, Seguretat i mobilitat que estarà coordinada per Assumpta Escarp.
Es creen 6 àrees de govern, coordinades per un Regidor o Regidora Coordinador i de la que dependran la resta d’àrees.
En aquest sentit Elsa Balsco portarà la Regidoria de Dona i Joventut que estarà en l’Àrea de Govern de benestar i Cohesió Territorial. Quim Mestre serà el Regidor de Drets Civils.
Per altra banda ICV-EuiA incorpora com a Delegada de Salut Pública (Regidors no electes) a Isabel Ribas (número 5 de la llista d’ICV-EuiA). També seran Delegats Antoni Sorolla (Habitatge), Jordi Martí (Cultura), Pere Alcober (Esports) i Ignasi Cardelús (Presidència i Relacions Institucionals).
1er Tinent d’Alcalde Carles Martí (Responsable Àrea Benestar i cohesió territorial) 2n Tinent d’Alcalde Imma Mayol (Responsable Àrea Medi Ambient) 3er Tinent d’Alcalde Jordi William Carnes (Responsable Àrea Hisenda i Promoció Econòmica) 4rt Tinent d’Alcalde Ramon Garcia Bragado (Responsable Àrea d’Habitatge, Urbanisme i Règim Interior) 5è Tinent d’Alcalde Ricard Gomà (Àrea d’Acció Social i Ciutadania)
A aquestes cinc responsabilitats cal sumar l’àrea de Prevenció, Seguretat i mobilitat que estarà coordinada per Assumpta Escarp.
Es creen 6 àrees de govern, coordinades per un Regidor o Regidora Coordinador i de la que dependran la resta d’àrees.
En aquest sentit Elsa Balsco portarà la Regidoria de Dona i Joventut que estarà en l’Àrea de Govern de benestar i Cohesió Territorial. Quim Mestre serà el Regidor de Drets Civils.
Per altra banda ICV-EuiA incorpora com a Delegada de Salut Pública (Regidors no electes) a Isabel Ribas (número 5 de la llista d’ICV-EuiA). També seran Delegats Antoni Sorolla (Habitatge), Jordi Martí (Cultura), Pere Alcober (Esports) i Ignasi Cardelús (Presidència i Relacions Institucionals).
Elsa Blasco, Regidora d'Horta-Guinardó, Dona i Joventut
Elsa Blasco seguirà sent la Regidora d’Horta-Guinardó. Aquesta és una notícia que despertarà la simpatia de bona part de les entitats i persones actives del Districte d’Horta-Guinardó i també l’atac d’altres persones i entitats. Un cop més reitero el fet que un equip de govern es distribueix les responsabilitat com a equip i que per tant la tasca de l’Elsa ha de ser en nom d’un govern de coalició entre el PSC i ICV-EuiA.
A més de la responsabilitat d’Horta-Guinardó l’Elsa serà Regidora de Dona i Joventut. Aquestes dues àrees, que estaran integrades en l'àrea de Benestar Social, són dues responsabilitats que tenen una gran vinculació amb l’Elsa. Durant el darrer mandat l’Elsa va ser la representant d’ICV-EuiA al Consell de la Dona i anteriorment va ser consellera de dona a Horta-Guinardó. En temes de joventut l’Elsa va formar part del secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya com a part de la seva intensa activitat dins del moviment associatiu juvenil.
Les noves responsabilitats de l’Elsa seran un repte de treball important. Estic convençut, però, que la seva aportació a aquestes dues àrees serà molt important i que comptarà amb el suport de moltes persones.
Ja aniré ampliant informació
dimecres, 13 de juny del 2007
la barcelona en minúscules
Dissabte es constitueix el nou Ajuntament de Barcelona. Una nova etapa que vindrà marcada, entre d’altres coses, perquè l’equip de govern no tindrà la majoria absoluta. Aquesta serà una novetat que caldrà gestionar i que pot obrir debats apassionants pel futur de la ciutat o en canvi tacticismes per deixar-ho tot igual. ICV-EuiA estarem al govern de la ciutat, assumint sens dubte un paper central i treballant de forma decidida perquè realment aquest sigui el mandat de les polítiques socials.
Passada la ressaca dels resultats electorals i de la renúncia d’ERC a estar al govern municipal de Barcelona cal començar a debatre a fons quina ha de ser la nova orientació de la ciutat de Barcelona. Ahir al diari El País, l’arquitecte Josep Maria Montaner feia una aportació interessant al seu article El modelo Barcelona. La gestió pública, participativa i amb mecanismes de control ha d’iniciar una nova època de l’urbanisme a la ciutat.
Però no cal inventar-ho molt. Hem pensat, hem teoritzat i hem concretat una bona proposta a la conferència que Imma Mayol va fer el passat mes de setembre de 2004 sota el títol de La Barcelona en minúscules. Us recomano que us la llegiu, que la comenteu, que en feu aportacions. Tal com van les coses en política més de 2 anys i mig des de que es va fer aquesta conferència poden semblar una eternitat, però aquesta conferència va marcar una petjada.
Li demano als meus Regidors i Regidores d’ICV-EuiA que des d’aquest dissabte tindran la corresponsabilitat de governar la ciutat que treballin a fons per fer possible, dia a dia, aquest projecte de Barcelona.
Passada la ressaca dels resultats electorals i de la renúncia d’ERC a estar al govern municipal de Barcelona cal començar a debatre a fons quina ha de ser la nova orientació de la ciutat de Barcelona. Ahir al diari El País, l’arquitecte Josep Maria Montaner feia una aportació interessant al seu article El modelo Barcelona. La gestió pública, participativa i amb mecanismes de control ha d’iniciar una nova època de l’urbanisme a la ciutat.
Però no cal inventar-ho molt. Hem pensat, hem teoritzat i hem concretat una bona proposta a la conferència que Imma Mayol va fer el passat mes de setembre de 2004 sota el títol de La Barcelona en minúscules. Us recomano que us la llegiu, que la comenteu, que en feu aportacions. Tal com van les coses en política més de 2 anys i mig des de que es va fer aquesta conferència poden semblar una eternitat, però aquesta conferència va marcar una petjada.
Li demano als meus Regidors i Regidores d’ICV-EuiA que des d’aquest dissabte tindran la corresponsabilitat de governar la ciutat que treballin a fons per fer possible, dia a dia, aquest projecte de Barcelona.
dimarts, 12 de juny del 2007
Blogs recomanats
Darrera hora. M'havia oblidat d'un blog d'una persona encantadora del Baix Guinardó, també us el recomano.
Avui permeteu-me que us faci unes quantes recomanacions de blogs i webs que poden ser del vostre interès i que potser no són encara molt coneguts o acaben de començar. La gent que tingueu ganes d'aprofundir en temes de Medi Ambient us recomano el blog d'un company, Carles Sampietro,de Joves d'Esquerra Verda de Lleida que és realment interessat, el trobareu amb el nom de gotes d'aigua. Per tal de seguir els debats polítics us recomano a algú que ja s'ha convertit en un clàssic dels comentaris i que finalment s'ha animat a tenir blog, no us el perdeu, tindreu reflexió i polèmica garantides, el trobareu com a parece que va a llover, tot i que no té res a veure amb el blog anterior. També trobareu més informació i debat des de les esquerres al blog el gallo rojo. Canviant de tema i si voleu aprofundir més en el districte podeu conèixer la web de Barcelona Nord, que editava la revista Més Ciutat, encara no és molt activa però ja comença a agafar força. Finalment dos blogs d'entitats, un d'ells ja consolidat Sàhara Horta i l'altre acabat d'estrenar Can Baró opina. Bona lectura.
Avui permeteu-me que us faci unes quantes recomanacions de blogs i webs que poden ser del vostre interès i que potser no són encara molt coneguts o acaben de començar. La gent que tingueu ganes d'aprofundir en temes de Medi Ambient us recomano el blog d'un company, Carles Sampietro,de Joves d'Esquerra Verda de Lleida que és realment interessat, el trobareu amb el nom de gotes d'aigua. Per tal de seguir els debats polítics us recomano a algú que ja s'ha convertit en un clàssic dels comentaris i que finalment s'ha animat a tenir blog, no us el perdeu, tindreu reflexió i polèmica garantides, el trobareu com a parece que va a llover, tot i que no té res a veure amb el blog anterior. També trobareu més informació i debat des de les esquerres al blog el gallo rojo. Canviant de tema i si voleu aprofundir més en el districte podeu conèixer la web de Barcelona Nord, que editava la revista Més Ciutat, encara no és molt activa però ja comença a agafar força. Finalment dos blogs d'entitats, un d'ells ja consolidat Sàhara Horta i l'altre acabat d'estrenar Can Baró opina. Bona lectura.
AVE, i què en diuen els enginyers?
És inexplicable la polèmica de l’AVE. Si hi ha temes que crec que ajuden a desprestigiar la política, aquest és un dels més destacats. Jo no sé per on ha de passar l’AVE, sols sé que s’ha de fer bé, i punt. Ja sé que sembla absurd el que plantejo, però sóc incapaç d’aportar res més al debat. Fer-ho bé vol dir no acceptar un endarreriment en la seva arribada a la frontera tan espectacular. Algú hauria de donar explicacions molt més serioses que les que s’han fet. Fer-ho bé vol dir que la ciutat de Barcelona ha de disposar del túnel que li permeti millorar les rodalies i que ha de comptar amb un projecte a Sant Andreu-Sagrera que si no m’equivoco ja estava pactat. Fer-ho bé vol dir que no s’ha d’ensorrar cap edifici, ni la Sagrada Família ni la casa del meu cosí. Fer-ho bé vol dir explicar que si es fa passar pel litoral també hi ha gent que hi viu. No es tracta de quanta gent, es tracta de que ningú tingui risc. Fer-ho bé vol dir que els tècnics facin d’una vegada per totes la seva feina, és a dir que el Col·legi d’Enginyers es mulli i digui alguna cosa. Els que vam viure en primera línia el drama del Carmel no oblidarem la sensació de que els tècnics no sempre ho expliquen tot i que hi ha interessos del sector que tenen molta força. Igual que no entendria debats públics a nivell social i polític sobre la millor manera de tractar la malària, tampoc crec que haguem d’obrir debats sobre aspectes tècnics en la construcció d’aquest túnel. Algú ha de dir com s’ha de fer per fer-ho bé. L’obra pública necessita guanyar confiança. El Col·legi d’Enginyers hauria de començar a explicar com s’ha de fer bé l’obra pública, quins costos té i quins sistemes de contractació no s’estan aplicant bé. Molta gent podria sortir escaldada (empreses constructores, polítics, enginyers ...) però és necessària aquesta transparència. Quan els tècnics ens puguin dir aquestes coses amb absoluta transparència, independència i rigor professional, els polítics podran prendre la decisió que considerin més encertada. De moment però omplirem planes de diari, generarem desconfiança i anirem a visitar la Sagrada Família per si de cas.
dilluns, 11 de juny del 2007
Coral molt especial
Avui crec que un dels meus lectors habituals estarà content. Acabo de pujar del concert de Coral que ha ofert l’Escola d’Educació Especial Mare de Déu de Montserrat a la seu del Districte d’Horta-Guinardó (la foto que he posat és d’un concert de fa un parell d’anys). Poder escoltar com canten aquests alumnes de l’escola és un autèntic plaer. Són alumnes amb importants dificultats per fer una activitat com cantar. Les seves mancances rítmiques i de llenguatge oral no són en aquest cas cap impediment per fer de la música una eina de superació de barreres. La capacitat de concentració i disciplina personal que requereix aquesta mena de concerts demostren que la tasca dels seus educadors és magnífica i compromesa. Des d’aquí el meu reconeixement a la feina de la gent de l’Escola d’Educació Mare de Déu de Montserrat i per extensió a totes les escoles d’educció especial del Districte que merescudament fa un parell d’anys van guanyar un dels Premis Horta-Guinardó.
Horta-Guinardó, intensitat
No tan sols de temes polítics vol viure aquest blog. Sé que força gent de la que em va seguint forma part d'entitats d'Horta-Guinardó i per tant aquest escrit pretén ser també un reconeixement a la seva feina. Ha estat un dels caps de setmana amb més activitat al Districte de tot l'any. El cap de setmana vinent és igual o encara més intens. Deixeu-me que destaqui un parell d'actes per ser molt diferents. El pregó de la Festa Major de la Font d'en Fargues va ser trencador, provocador i irreverent tal com ja es podia preveure pel video del FAFF que ja havia circulat amb anterioritat. A vegades cal mossegar i lligant-ho amb els meus articles sobre anarcofatxes hi ha gent que té tota l'autoritat moral per poder criticar, ens agradi més o menys el que digui o com ho facin, però darrera hi ha discurs i compromís. L'altre acte que més vull destacar és la sessió de chill-out dalt dels antiaeris del Turó de la Rovira, un autèntic plaer pels sentits. I aquí que ningú es queixi que ja vaig avisar. Estirat a una hamaca, escoltant bona música, fent una bona tertúlia i veient Barcelona de nit s'està realment bé. Gràcies Quim, Àlex ... També he pogut disfrutar de la inauguració de l'escola Pirineu com a hotel d'entitats de Can Baró, de la Festa Jove, de la sardinada del Baix Guinardó, del concurs de cantautors, el concert d’aniversati de El Termómetro o del festival hamaca del que potser en parlaré en un altre moment. I també podria dedicar uns quants escrits als actes als que no he pogut anar. També és cert que després de dies de dubtes quan trepitges els barris i les seves entitats tens clar perquè et dediques a això de la política.
dissabte, 9 de juny del 2007
ICV Barcelona, molta feina per fer
Divendres, ICV va celebrar un plenari d’agrupacions d’ICV Barcelona. Després d’un informe, molt ben elaborat, per part del president d’ICV a Barcelona i que serà nou Regidor Quim Mestre, la gent que va voler va poder intervenir. Jo crec que hi ha tres elements que van caracteritzar la sessió d’aquest divendres. En primer lloc el rigor i l’autocrítica en l’anàlisi de resultats, en segon lloc la clara voluntat de formar part del govern de la ciutat i finalment la voluntat de treball per tal de resoldre, en la mesura del possible, els errors que ens han portat a uns resultats negatius. Però per damunt de tot la serenitat va ser un tret comú a totes les intervencions. Els resultats del 27 de maig ens obliguen a una profunda reflexió i a un pla de treball urgent per afrontar la situació. Però estarem al govern, entre d’altres coses perquè ICV ha de complir el seu compromís amb la gent que ens va votar i durant tota la campanya aquesta va ser la nostra aposta. Qui va votar ICV sabia que volíem estar al govern. Ara també ens caldrà recuperar la confiança de molta altra gent.
dijous, 7 de juny del 2007
Narcosala, fi del conflicte?
Ahir dimecres va ser el primer en que no es va fer manifestació en contra de la narcosala de la Vall d’Hebron, després de 102 setmanes consecutives. No sé si finalment ja no en tornaran a convocar cap més però en cap cas es pot dir que sigui la fi d’un conflicte, ja que aquest fa molt temps que va acabar. Quan després de prop de 2 anys no hi hagut ni un sol problema generat per aquest equipament i sols un grup molt reduït ara sortia cada setmana per la Ronda de Dalt crec que no es pot parlar de conflicte obert.
És cert que la implantació d’aquest equipament va suposar un fort moviment d’oposició i que el malestar encara continua, com ho demostren, tot i que de forma molt poc significativa, els resultats de les darreres eleccions municipals. Més d’un cop hem explicat que no ens sentíem satisfets de com vam iniciar el procés, però les circumstàncies ens van portar a obrir el Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) de la Vall d’Hebron sense comptar amb les millors condicions. Però que no hi hagués les millors condicions i que cometéssim alguns errors no treu cap mena de valor a la importància de l’equipament. Un centre d’atenció per a persones que han deixat la droga, que la volen deixar o que encara no han fet el pas però busquen recer i un lloc on consumir de forma higiènica. Un equipament depenent de psiquiatria i dins d’un hospital públic. Aquest és el gran èxit. Ara ens queda un altre repte, aconseguir que aquesta atenció es pugui dur a terme arreu de Barcelona.
Fer aquest equipament ha tingut un cost considerable. Més de cent manifestacions, assemblees molt crispades, llargues reunions estèrils de negociació, amenaces i no poder passejar tranquils per alguns barris del nostre Districte. És d’aquelles experiències dures que es porten bé per la convicció en allò que estàs fent. Gestos que acaben cremant moltes energies i que poden arribar a fer-te perdre vots i guanyar-te enemistats, però que són necessaris. I també es porta bé pel suport de molta gent, de l’equip de govern del Districte, del Consell de Salut, de la Coordinadora d’Entitats del Guinardó, de la d’Horta, del Consell de la Joventut, ADSIS, Tres Turons, AVV Horta, la parròquia del carrer Petrarca ... molta gent a títol personal i sobretot molts professionals del camp de les drogodependències i de la salut.
Ara que per primer cop no s’ha fet la manifestació cal donar les gràcies a qui ho ha encapçalat al Districte, l’Elsa, amb el suport necessari de l’Eduard i de tot un equip de personal del Districte que ha donat el seu ple suport incondicional a aquest projecte i del que he format part. I també com no les gràcies a la Imma pel que ha aguantat i pel que haurà d’aguantar, i a tota la gent que ha format part de la comissió de negociació ... Hi ha molta gent que s’ha compromès perquè cada persona que necessita atenció en drogodependències la tingui, pública, de qualitat i amb proximitat.
És cert que la implantació d’aquest equipament va suposar un fort moviment d’oposició i que el malestar encara continua, com ho demostren, tot i que de forma molt poc significativa, els resultats de les darreres eleccions municipals. Més d’un cop hem explicat que no ens sentíem satisfets de com vam iniciar el procés, però les circumstàncies ens van portar a obrir el Centre d’Atenció i Seguiment a les Drogodependències (CAS) de la Vall d’Hebron sense comptar amb les millors condicions. Però que no hi hagués les millors condicions i que cometéssim alguns errors no treu cap mena de valor a la importància de l’equipament. Un centre d’atenció per a persones que han deixat la droga, que la volen deixar o que encara no han fet el pas però busquen recer i un lloc on consumir de forma higiènica. Un equipament depenent de psiquiatria i dins d’un hospital públic. Aquest és el gran èxit. Ara ens queda un altre repte, aconseguir que aquesta atenció es pugui dur a terme arreu de Barcelona.
Fer aquest equipament ha tingut un cost considerable. Més de cent manifestacions, assemblees molt crispades, llargues reunions estèrils de negociació, amenaces i no poder passejar tranquils per alguns barris del nostre Districte. És d’aquelles experiències dures que es porten bé per la convicció en allò que estàs fent. Gestos que acaben cremant moltes energies i que poden arribar a fer-te perdre vots i guanyar-te enemistats, però que són necessaris. I també es porta bé pel suport de molta gent, de l’equip de govern del Districte, del Consell de Salut, de la Coordinadora d’Entitats del Guinardó, de la d’Horta, del Consell de la Joventut, ADSIS, Tres Turons, AVV Horta, la parròquia del carrer Petrarca ... molta gent a títol personal i sobretot molts professionals del camp de les drogodependències i de la salut.
Ara que per primer cop no s’ha fet la manifestació cal donar les gràcies a qui ho ha encapçalat al Districte, l’Elsa, amb el suport necessari de l’Eduard i de tot un equip de personal del Districte que ha donat el seu ple suport incondicional a aquest projecte i del que he format part. I també com no les gràcies a la Imma pel que ha aguantat i pel que haurà d’aguantar, i a tota la gent que ha format part de la comissió de negociació ... Hi ha molta gent que s’ha compromès perquè cada persona que necessita atenció en drogodependències la tingui, pública, de qualitat i amb proximitat.
dimecres, 6 de juny del 2007
Chill out d'alçada
Aquest proper divendres 8 de juny comença la Festa Major de Can Baró. Entre les moltes activitats permeteu-me que us recomani una de molt singular. A les 22.00 començarà una sessió de Chill-Out i DJ a les bateries antiaèries del Turó de la Rovira. L'espai, a més de ser un record de la història de la ciutat (restes íberes, restes dels antiaeris de la Guerra Civil i restes de les barraques), és sens dubte el millor mirador natural de la ciutat de Barcelona. Sols cal veure la foto que us adjunto. De veritat no us ho perdeu.
Complint les promeses
Tal com vaig anunciar ahir vaig convidar a fer la cervesa a la gent que va participar a la porra electoral del meu blog. Va haver-hi força gent que per diferents motius no va poder venir, però igualment els que ens vam trobar érem una barreja d'Horta-Guinardó prou curiosa. Polítics del PSC, ERC, ICV i EUiA, tècnics municipals i representants d'entitats. A la foto falta el Pedro que feia la foto, l'Eduard que ja havia marxat i el JUG que encara no havia arribat. Bon humor per xerrar i debatre d'una manera més càlida que al meu blog.
dimarts, 5 de juny del 2007
Invisibles, reptes i esperances
L’emissió per part del canal 33 ahir per la nit de la pel·lícula "Invisibles" et torna a situar a la realitat després d’uns dies absorbit per la política municipal. Aquesta magnífica pel·lícula de Metges sense Fronteres, produïda per Javier Bardem i dirigida entre d’altres per Wim Wenders, Fernando León on Isabel Coixet és un cru retrat de la realitat als països més pobres o amb conflictes militars. I quan dic cru és perquè no trobo una altra manera més dura de definir com la pel·lícula ens acosta a l’horror i al patiment de milers de persones arreu del món, amb especial incidència entre infants i dones. La pel·lícula és una magnífica eina de conscienciació a més de ser d’una bellesa extraordinària. Però la pel·lícula també ens parla de solidaritat i de la tasca de molta gent per fer sortir aquesta gent de la seva situació de pobresa, violència sexual o persecució. Un homenatge a la gent invisible.
Per altra banda ens queda l’esperança de gent com Metges sense Fronteres que està duent a terme una tasca magnífica (com a soci col·laborador que sóc tinc l’oportunitat d’anar seguint la seva feina) i també de gent com Javier Bardem i els directors de les cinc històries que ens permeten tenir l’oportunitat de trobar-nos cara a cara amb aquest horror per intentar reaccionar.
Per altra banda ens queda l’esperança de gent com Metges sense Fronteres que està duent a terme una tasca magnífica (com a soci col·laborador que sóc tinc l’oportunitat d’anar seguint la seva feina) i també de gent com Javier Bardem i els directors de les cinc històries que ens permeten tenir l’oportunitat de trobar-nos cara a cara amb aquest horror per intentar reaccionar.
Anarcofatxes, aclariments
El debat generat a l’entorn del meu darrer escrit, "anarcofaxtes" m’ha animat a aclarir alguns aspectes del que volia plantejar. En primer lloc, però, vull donar-vos les gràcies per fer d’aquest blog un espai viu de diàleg. Us recordo que avui dimarts a les 19.00 a la Biblioteca Mercè Rodoreda us convido a una cervesa per celebrar l’èxit de la porra electoral (èxit de participació perquè ningú la va encertar). També animo a que si algú no va participar de la porra però s’anima a venir no dubti en fer-ho, especialment als nous lectors.
Un dels comentaris crec que encerta molt en un dels elements claus del meu escrit. La política no és tan sols feina dels polítics. Hi ha coses que no es poden deixar sols en mans dels professionals. Per exemple l’educació no pot ser feina exclusiva del professorat o la salut del personal sanitari. Hi ha coses que són massa important per deixar en mans d’un sol col·lectiu. La política és cosa de qui dediquem la nostra vida professional a aquest àmbit, de les persones que militen a qualsevol organització política i de la gent que decideix anar a votar. La política també és cosa de la gent que s’implica a fons en els moviments socials, a l’AMPA de l’escola, en moviments alternatius, en activitats okupes. La política també és cosa de la gent que decideix no votar perquè no li agrada l’actual model polític però que dedica una part de les seves energies a transformar la societat.
Hi ha polítics que no suporto, confesso que fins i tot no m’agrada algú del meu partit, lògicament, i ho critico. També he criticat als mitjans de comunicació que sembla que tinguin com a objectiu crear la confusió. Però també vull criticar a aquelles persones que diuen ser progressistes i que no mouen un sol dit per fer avançar la societat. No es tracta de votar o no es tracta d’una actitud vital. Els anarcofatxes són gent que es diu d’esquerres però desenganyada (segons ells de la política però jo crec que ho estan de tot) i que en la seva vida habitual no fan cap gest perquè les coses siguin diferents. Ho diré més clar gent que es queixa de que tots els polítics són iguals, corruptes i interessats, però que després aparquen el cotxe obstaculitzant un pas de vianants, que s’empadronen a casa d’un familiar per no haver de portar el fill o filla a una escola pública on hi ha molts immigrants o que fan grans discursos sobre com està la política, per exemple la municipal, però són incapaços de mirar cap mena d’informació. No parlo dels abstencionistes, parlo d’un determinat grup de gent.
Ho sento, però a vegades també es pot criticar a la gent "no política". Per exemple si mireu El Periódico de diumenge on entrevistaven a un grup d’abstencionistes sobre els seus motius per no haver anat a votar un senyor deia: "cap polític ha parlat d’immigració, per això no he anat a votar". Ho sento senyor, però crec que he de posar en dubte que vostè hagi seguit la campanya, desgraciadament aquest ha estat un tema clau a la campanya, tot i que ha estat clau en sentit negatiu.
Un dels comentaris crec que encerta molt en un dels elements claus del meu escrit. La política no és tan sols feina dels polítics. Hi ha coses que no es poden deixar sols en mans dels professionals. Per exemple l’educació no pot ser feina exclusiva del professorat o la salut del personal sanitari. Hi ha coses que són massa important per deixar en mans d’un sol col·lectiu. La política és cosa de qui dediquem la nostra vida professional a aquest àmbit, de les persones que militen a qualsevol organització política i de la gent que decideix anar a votar. La política també és cosa de la gent que s’implica a fons en els moviments socials, a l’AMPA de l’escola, en moviments alternatius, en activitats okupes. La política també és cosa de la gent que decideix no votar perquè no li agrada l’actual model polític però que dedica una part de les seves energies a transformar la societat.
Hi ha polítics que no suporto, confesso que fins i tot no m’agrada algú del meu partit, lògicament, i ho critico. També he criticat als mitjans de comunicació que sembla que tinguin com a objectiu crear la confusió. Però també vull criticar a aquelles persones que diuen ser progressistes i que no mouen un sol dit per fer avançar la societat. No es tracta de votar o no es tracta d’una actitud vital. Els anarcofatxes són gent que es diu d’esquerres però desenganyada (segons ells de la política però jo crec que ho estan de tot) i que en la seva vida habitual no fan cap gest perquè les coses siguin diferents. Ho diré més clar gent que es queixa de que tots els polítics són iguals, corruptes i interessats, però que després aparquen el cotxe obstaculitzant un pas de vianants, que s’empadronen a casa d’un familiar per no haver de portar el fill o filla a una escola pública on hi ha molts immigrants o que fan grans discursos sobre com està la política, per exemple la municipal, però són incapaços de mirar cap mena d’informació. No parlo dels abstencionistes, parlo d’un determinat grup de gent.
Ho sento, però a vegades també es pot criticar a la gent "no política". Per exemple si mireu El Periódico de diumenge on entrevistaven a un grup d’abstencionistes sobre els seus motius per no haver anat a votar un senyor deia: "cap polític ha parlat d’immigració, per això no he anat a votar". Ho sento senyor, però crec que he de posar en dubte que vostè hagi seguit la campanya, desgraciadament aquest ha estat un tema clau a la campanya, tot i que ha estat clau en sentit negatiu.
diumenge, 3 de juny del 2007
Anarcofatxes
Darrerament estic observant una actitud que no m’agrada gens. Un bon nombre de persones de tarannà progressista mostren la seva satisfacció pels resultats de diumenge a les eleccions municipals, en concret per l’alt grau d’abstenció. Una mica hi ha la sensació generalitzada que això ja va bé i que com diria el Joan Laporta: “que n’aprenguin !!!”.
En part és lògic i ja està bé, però quina alternativa proposen? És a dir si jo considero que l’actual sistema polític no funciona, que els polítics actuals no poden afrontar els grans reptes de la nostra societat i que no hi ha alternativa dins de l’actual sistema, m’hauria de plantejar quin paper hi vull jugar jo. Si em considero progressista no em puc conformar amb la societat actual i per tant he de creure que hi ha possibilitats de transformació. Si la solució no ve a través dels partits polítics actuals cal que em comprometi a fons en una altra forma de transformació. I aquí és on em molesta l’actitud de moltes d’aquestes persones. Critiquen el sistema polític, però en canvi no tenen cap compromís social. Els moviments socials avui també estan patint una important transformació.
No m’agrada l’actitud falsament progressista d’algunes persones. Entenc en canvi l’actitud crítica d’aquelles persones que des dels moviments socials o les ONGs no veuen clara la feina dels polítics i entenc també aquells moviments, com el de la campanya per l’habitatge digne, que s’han esforçat, amb èxit, per situar aquest problema durant tota la campanya en el debat de tots els partits. Jo no estic d’acord amb aquella frase feta que qui no vota després no es pot queixar, jo ho canviaria per qui no participa no es pot queixar, entenent que el vot no és la única forma de decidir el nostre futur. Un dia a un gran amic meu li vaig parlar d’un nou concepte polític, els “anarcofatxes”, és a dir aquella gent que té una actitud de façana propera a l’anarquisme (no vota, es queixa de tot allò establert, li molesten les normes sobretot les que l’afecten ...) però que alhora no fa res per transformar la societat i vol viure bé. Aquesta gent també dóna ales a la dreta. Que qudei clar no parlar dels anarquistes o dels autèntics antisistema, parlo de la gent que amaga la seva manca de ganes de lluitar darrera d'un discurs radical. Diumenge passat aquesta gent va tenir un gran resultat.
En part és lògic i ja està bé, però quina alternativa proposen? És a dir si jo considero que l’actual sistema polític no funciona, que els polítics actuals no poden afrontar els grans reptes de la nostra societat i que no hi ha alternativa dins de l’actual sistema, m’hauria de plantejar quin paper hi vull jugar jo. Si em considero progressista no em puc conformar amb la societat actual i per tant he de creure que hi ha possibilitats de transformació. Si la solució no ve a través dels partits polítics actuals cal que em comprometi a fons en una altra forma de transformació. I aquí és on em molesta l’actitud de moltes d’aquestes persones. Critiquen el sistema polític, però en canvi no tenen cap compromís social. Els moviments socials avui també estan patint una important transformació.
No m’agrada l’actitud falsament progressista d’algunes persones. Entenc en canvi l’actitud crítica d’aquelles persones que des dels moviments socials o les ONGs no veuen clara la feina dels polítics i entenc també aquells moviments, com el de la campanya per l’habitatge digne, que s’han esforçat, amb èxit, per situar aquest problema durant tota la campanya en el debat de tots els partits. Jo no estic d’acord amb aquella frase feta que qui no vota després no es pot queixar, jo ho canviaria per qui no participa no es pot queixar, entenent que el vot no és la única forma de decidir el nostre futur. Un dia a un gran amic meu li vaig parlar d’un nou concepte polític, els “anarcofatxes”, és a dir aquella gent que té una actitud de façana propera a l’anarquisme (no vota, es queixa de tot allò establert, li molesten les normes sobretot les que l’afecten ...) però que alhora no fa res per transformar la societat i vol viure bé. Aquesta gent també dóna ales a la dreta. Que qudei clar no parlar dels anarquistes o dels autèntics antisistema, parlo de la gent que amaga la seva manca de ganes de lluitar darrera d'un discurs radical. Diumenge passat aquesta gent va tenir un gran resultat.
dissabte, 2 de juny del 2007
Fòrum Cooperacció
És necessari que la societat civil parli, que opini, que ofereixi alternatives. És hora d’escoltar i que polítics, tertulians i especialistes ens passem el dia bombardejant d’opinions a la societat. En aquest sentit avui us vull fer una recomanació molt interessant. Els propers divendres 15 de juny (de 17.00 a 20.00) i el dissabte 16 de juny (de 10.00 a 14.00) es celebra a l’Espai Jove Boca Nord (carrer Agudells 37-45) el “IX Fòrum dels Drets Humans” organitzat per Cooperacció, sota el títol “Participació Ciutadana per a la transformació social”. La participació al Fòrum és gratuïta però cal inscriure’s. Podeu trobar més informació a http://www.cooperaccio.org/ o podeu enviar un correu electrònic a mariabianchi@cooperaccio.org
La conferència inaugural anirà a càrrec de Joan Subirats amb la seva xerrada “Parlem de participació ciutadana”. El Fòrum però té la participació de molts moviments que fomenten la participació ciutadana a Llatinoamerica i sobretot en molts casos dirigits a projectes de dones. Us asseguro que serà una bona oportunitat de conèixer experiències singulars, de conèixer noves realitats i de debatre aspectes que avui dia estan damunt de la taula a la nostra societat. És una gran sort que Cooperacció hagi volgut celebrar el seu Fòrum anual al nostre Districte.
La conferència inaugural anirà a càrrec de Joan Subirats amb la seva xerrada “Parlem de participació ciutadana”. El Fòrum però té la participació de molts moviments que fomenten la participació ciutadana a Llatinoamerica i sobretot en molts casos dirigits a projectes de dones. Us asseguro que serà una bona oportunitat de conèixer experiències singulars, de conèixer noves realitats i de debatre aspectes que avui dia estan damunt de la taula a la nostra societat. És una gran sort que Cooperacció hagi volgut celebrar el seu Fòrum anual al nostre Districte.
divendres, 1 de juny del 2007
La decisió d'ERC a Barcelona
ERC té tot el dret del món a decidir no entrar en el govern municipal, sols faltaria. A més no vull entrar a criticar durament a aquesta formació política, perquè em sembla que això no és el que demana la gent. Ja vaig explicar la meva postura personal, jo considero que ICV-EuiA sí han d’estar al govern municipal de Barcelona.
El que sí que voldria qüestionar és l’actitud de determinats tertulians de ràdio que aquests dies estan convertint la decisió de Portabella en exemple d’ètica política. Crec que la barreja que s’està fent no té raó de ser. Hi ha gent que planteja que davant del resultat electoral ha pres nota i ha reaccionat. Això és cert, ha reaccionat però com a partit. És a dir davant d’un resultat tan dolent com el d’ERC (igual de dolent que nosaltres) crec que cal madurar molt les decisions. Si Jordi Portabella ha estat 8 anys compartint el govern de la ciutat sense fer públic que no estava d’acord amb el model de Barcelona potser el que ha de fer és explicar perquè no ho ha fet públic. Durant la campanya electoral no ha plantejat que calia aquest canvi tan radical i que això era condició necessària per seguir al govern. Un mal resultat el porta a deixar el govern, potser el que hauria de fer és portar-los a debatre a fons l’estratègia del partit. Si tots els partits que no hem tret el resultat que ens esperàvem renunciéssim a estar al govern el dia 16 de juny Alberto Fernández Díaz seria escollit Alcalde de Barcelona.
Tinc clar que la decisió de Jordi Portabella no és una decisió estratègica per millorar la seva posició de negociació per entrar al govern. El que em sembla és que és una decisió estratègica per evitar una revolta dins del partit i no una aposta per fer una Barcelona millor. El respecte a la gent també és que es decideixin els governs de la ciutat en funció dels temes municipals i no en funció de la resaca de l’Estatut, de possibles errors de pactes a la Generalitat, de les relacions personals entre candidats o del necessari trencament per part d’ERC de la seva imatge de submissió al PSC.
El que sí que voldria qüestionar és l’actitud de determinats tertulians de ràdio que aquests dies estan convertint la decisió de Portabella en exemple d’ètica política. Crec que la barreja que s’està fent no té raó de ser. Hi ha gent que planteja que davant del resultat electoral ha pres nota i ha reaccionat. Això és cert, ha reaccionat però com a partit. És a dir davant d’un resultat tan dolent com el d’ERC (igual de dolent que nosaltres) crec que cal madurar molt les decisions. Si Jordi Portabella ha estat 8 anys compartint el govern de la ciutat sense fer públic que no estava d’acord amb el model de Barcelona potser el que ha de fer és explicar perquè no ho ha fet públic. Durant la campanya electoral no ha plantejat que calia aquest canvi tan radical i que això era condició necessària per seguir al govern. Un mal resultat el porta a deixar el govern, potser el que hauria de fer és portar-los a debatre a fons l’estratègia del partit. Si tots els partits que no hem tret el resultat que ens esperàvem renunciéssim a estar al govern el dia 16 de juny Alberto Fernández Díaz seria escollit Alcalde de Barcelona.
Tinc clar que la decisió de Jordi Portabella no és una decisió estratègica per millorar la seva posició de negociació per entrar al govern. El que em sembla és que és una decisió estratègica per evitar una revolta dins del partit i no una aposta per fer una Barcelona millor. El respecte a la gent també és que es decideixin els governs de la ciutat en funció dels temes municipals i no en funció de la resaca de l’Estatut, de possibles errors de pactes a la Generalitat, de les relacions personals entre candidats o del necessari trencament per part d’ERC de la seva imatge de submissió al PSC.
La culpa dels mitjans de comunicació
I els mitjans de comunicació no han de fer autocrítica? Ens hem de creure tot el que surt als mitjans de comunicació? Han fet un esforç per reflectir una imatge que ajudi al prestigi de la política i de la vida social?
A vegades amb els mitjans de comunicació i la política tinc la sensació com si quan fessin els resum dels partits de futbol sols posessin les errades, les faltes i els insults del públic. Què passaria si en els resums de futbol no fessin els gols del partit, les jugades més maques i a sobre ens expliquessin temes de reglament per ajudar-nos a entendre què ha passat en el partit? Estic segur que les audiències baixarien i que l’interès pel futbol s’aniria perdent.
Un cop més insisteixo que aquest escrit no es pot entendre sense veure altres que he publicat on faig una autocrítica molt dura de la classe política. Posaré dos exemples concrets. El diari El Pais, el dia que ICV-EuiA presentava la seva proposta de pobresa zero, va dedicar més espai a parlar de que curiós era fer una roda de premsa sobre pobresa a Sarrià-Sant Gervasi i dels comentaris de dues nenes "pijes" sobre les sabates de la Imma Mayol que del contingut pròpiament dit del pla de pobresa zero. Quan vam presentar públicament els Plans Especials Urbanístics de la Clota i la Taxonera en roda de premsa la La Vanguardia va publicar que en plena precampanya l’Ajuntament feia una promesa d’habitatge. Això és demagògic. Evidentment el periodista que ho signava no tenia ni idea de com s’havies discutit aquests plans, ni del consens que tenien ni dels procediments que es seguien en la seva aprovació. Era més interessant dir que fèiem electoralisme que explicar uns plans especials que significaran una profunda transformació al Districte.
Finalment i per acabar aquest escrit, sols cal veure el mateix dia de les eleccions. El País dedica 2 pàgines als conflictes dels Mossos d’Esquadra (si més no curiós), el Periódico posa en portada a Fidel castro (com si això tingués a veure alguna cosa amb les nostres eleccions) i La Vanguardia publicava la foto dels cinc candidats donant salts a un llit elàstic a la platja (molt poc seriós). Tot això no ajuda a prestigiar la política, al revés. Lògicament hi ha excepcions i en alguns caso digníssimes excepcions, però sembla que els mitjans de comunicació són intocables, que no els podem criticar no fos cas que encara ens tractin pitjor i que hem de riure les seves gracietes sense protestar. I tot i això no he parlat de la influència dels grups empresarials i les pressions polítiques per definir la línia de cada mitjà.
A vegades amb els mitjans de comunicació i la política tinc la sensació com si quan fessin els resum dels partits de futbol sols posessin les errades, les faltes i els insults del públic. Què passaria si en els resums de futbol no fessin els gols del partit, les jugades més maques i a sobre ens expliquessin temes de reglament per ajudar-nos a entendre què ha passat en el partit? Estic segur que les audiències baixarien i que l’interès pel futbol s’aniria perdent.
Un cop més insisteixo que aquest escrit no es pot entendre sense veure altres que he publicat on faig una autocrítica molt dura de la classe política. Posaré dos exemples concrets. El diari El Pais, el dia que ICV-EuiA presentava la seva proposta de pobresa zero, va dedicar més espai a parlar de que curiós era fer una roda de premsa sobre pobresa a Sarrià-Sant Gervasi i dels comentaris de dues nenes "pijes" sobre les sabates de la Imma Mayol que del contingut pròpiament dit del pla de pobresa zero. Quan vam presentar públicament els Plans Especials Urbanístics de la Clota i la Taxonera en roda de premsa la La Vanguardia va publicar que en plena precampanya l’Ajuntament feia una promesa d’habitatge. Això és demagògic. Evidentment el periodista que ho signava no tenia ni idea de com s’havies discutit aquests plans, ni del consens que tenien ni dels procediments que es seguien en la seva aprovació. Era més interessant dir que fèiem electoralisme que explicar uns plans especials que significaran una profunda transformació al Districte.
Finalment i per acabar aquest escrit, sols cal veure el mateix dia de les eleccions. El País dedica 2 pàgines als conflictes dels Mossos d’Esquadra (si més no curiós), el Periódico posa en portada a Fidel castro (com si això tingués a veure alguna cosa amb les nostres eleccions) i La Vanguardia publicava la foto dels cinc candidats donant salts a un llit elàstic a la platja (molt poc seriós). Tot això no ajuda a prestigiar la política, al revés. Lògicament hi ha excepcions i en alguns caso digníssimes excepcions, però sembla que els mitjans de comunicació són intocables, que no els podem criticar no fos cas que encara ens tractin pitjor i que hem de riure les seves gracietes sense protestar. I tot i això no he parlat de la influència dels grups empresarials i les pressions polítiques per definir la línia de cada mitjà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)