Pobres fills

Darrerament està sortint a la llum el cas d'una nena catalana que pateix el que es coneix com a síndrome d'alienació parental. Es tracta d'un cas que comença a ser habitual en el que la persona que té la custòdia dels nens, normalment la mare, exerceix una pressió psicològica damunt les criatures per enemistar-les totalment amb el pare. Sobre aquest tema vull reflexionar sobre dues coses. La primera és que està bé que es coneguin aquests casos perquè com a societat hem de ser responsables del que passa al nostre entorn i no podem ignorar les conseqüències de les nostres lleis. El que no puc entendre és el seguiment mediàtic d'aquest cas. De veritat cal conèixer al pare i sentir-lo cada dia? De veritat cal conèixer la identitat de la filla? És cert que la sentència judicial és pionera i que per tant té interès, però seguir les 24 hores del dia el que li passa a la nena no li fa cap favor. Estem sotmetent a una nena a una pressió terrible, la primera la de la mare que, si és cert el que planteja la sentència judicial, ha exercit una terrible pressió per aconseguir que l seva filla no s’estimi al seu pare, la segona pressió és la del pare que utilitza els mitjans de comunicació com una forma de pressió envers la mare. Així no anem bé.
Ha estat positiu conèixer el cas, comença a haver-hi informes que avalen que això no és un cas aïllat. Darrera les separacions amb fills acostumen a haver-hi drames difícils de resoldre. Per una banda els més greus els que han patit tradicionalment les dones. Situacions de separació que en alguns casos han arribat després d’anys de maltractaments físics i psicològics. Dones separades amb greus problemes per tirar endavant econòmicament perquè en molts casos havien deixat la seva feina per dedicar-se a la família i amb exparelles que no complien amb les obligacions econòmiques de la separació. Però els temps canvien i cal saber adaptar-se també a les noves realitats de pares que no arriben a final de mes o de pares que veuen com es predisposa als seus fills en contra seva. Si volem garantir la plena igualtat de gènere hem de saber donar resposta perquè aquells pares que vulguin exercir responsablement la seva paternitat ho puguin fer. Jo estic separat i tinc una filla, però la meva situació crec que és "modèlica" dins del problema que suposa una separació quan hi ha fills pel mig. No parlo per tant de mi, tinc una plena complicitat amb la mare de la meva filla per tot allò que afecta a la seva vida. Hem acordat totes les condicions, les hem complert sempre tots dos i crec que això hem sabut transmetre-ho a la nostra filla, i a més disposo d’un salari que em permet complir amb les meves obligacions laborals i tenir un pis llogat.
A la meva vida he conegut casos per tots els gustos, especialment dones que han patit molt la seva etapa matrimonial i la seva separació. Però també conec casos de pares exemplars que han de tornar a viure a casa dels pares o viure en condicions molt dures quan les seves exparelles gaudeixen de bones condicions de vida. Els fills i filles han de poder tenir un espai en condicions i amb intimitat quan estan amb el seu pare i amb la seva mare. Cal donar resposta a aquests casos, que tot i que encara siguin minoria, també mereixen el nostre suport. N el cas del que s’ha anomenat alienació parental també cal donar suport als pares que es troben en aquesta situació, sense oblidar però que durant molts anys han estat milers i milers les dones que a casa nostra han estat menystingudes i oblidades. I sobretot cal fugir dels espectacles mediàtics. Hi ha temes amb els que no es pot jugar. Conèixer les realitats és important, furgar en les vides concretes és innecessari, perillós o directament pervers. Espero que aquesta nena afectada per aquest cas, pugui construir la seva vida lluny d’aquestes pressions, que algun dia cregui que algú la va estimar de veritat i que sigui molt feliç, però a mi no cal que m’ho segueixin explicant.