Conflictes

Fa uns dies vaig escriure sobre un llibre que estava llegint. Es tracta de”Convivir en paz: la metodologia apreciativa” al voltant de com afrontar i mirar de resoldre el conflicte en l’àmbit escolar. Amb el seu autor, Salvador Auberni, vam compartir projecte educatiu a l’Escola Gravi.

Hi ha un bon nombre de reflexions que fa al llarg del llibre que crec que poden ser interessants de plantejar en l’àmbit de l’escola, però com ell mateix planteja, podem trobar els paral·lelismes en molts altres àmbits socials. Sempre he dit que la meva experiència municipal em porta a la sensació que la gran assignatura pendent que tenim per afrontar és com resoldre el conflicte. Hi vaig reflexionar al voltant de l’entrada en funcionament dels equipaments “no desitjats” dels nostres barris (“narcosala”, “centre d’indigents” i “presó de joves”) i torna a aparèixer amb força darrerament amb el procés d’aprovació de la MGPM del Carmel, on el lògic conflicte està comportant tot un seguit d’actituds que no ens porten a la seva resolució. Estratègies electorals, interessos personals o articles desafortunats no ajuden a afrontar el conflict.

Salvador Auberni planteja que hem d’afrontar el conflicte com un motor de canvi, per al desenvolupament intel·lectual, moral i afectiu de les persones. Com planteja Vinyamata i cita Auberni, el conflicte és el resultat d’un error en el desenvolupament de les nostres relacions, de la nostra evolució com a persones. En tant que és un error pot ser modificat i resolt. I aquí és on ve un dels elements fonamentals del plantejament del llibre. Cal entendre el conflicte no com un punt fina a un procés sinó com una oportunitat de millora. I el que és fonamental, i complicat alhora, és quin procés establim per resoldre el conflicte. Saber resoldre un conflicte no tan sols ens permetrà solucionar un problema concret sinó que establirà unes millors condicions per evitar nous conflictes o resoldre’ls més fàcilment. Per Auberni cal solucionar els conflictes, en la mesura del possible, pels propis protagonistes, sempre que aquests es plantegin quatre premisses necessàries:

- Voluntat de solucionar el conflicte
- Escoltar i atendre les raons i opinions de la part contrària
- Posar-se al lloc de l’altre
- Voluntat de buscar, conjuntament, sortides satisfactòries per a tothom.

La Gestió Alternativa de Conflictes (GAC) planteja com a principals eines d’intervenció tres elements: la negociació (cara a cara es busca una solució), la conciliació (un tercer propicia que les parts es posin d’acord) i la mediació (interactuen les dues parts a través d’un tercer per tal d’arribar a un acord).

I Salvador Auberni planteja un element necessari per tal d’avançar en aquest sentit “Ser suaus amb les persones i durs amb els problemes”, les persones cometem errors, però no som l’error. Sols aquesta frase ja justifica que hem de tenir una actitud diferent en la resolució dels conflictes. Qui davant d’un problema personalitza la seva crítica, estableix un enemic i menysprea a l’altra part, s’allunya de la solució. Evidentment el llibre no sols ens pot ajudar en l’àmbit de l’escola.

Cultura de l'esforç

Darrerament s’ha posat molt de moda el concepte de la cultura de l’esforç. Sembla ser que aquest és l’objectiu que hem d’aconseguir amb tota la gent jove del nostre país. La gent que defensa aquesta idea es planteja l’esforç com un objectiu i no pas com una eina. M’explicaré, crec que és necessari tenir la capacitat per esforçar-se per tal d’arribar a uns objectius determinats, però no podem pretendre que l’esforç es converteixi en una forma de vida. Per tal d’aconseguir la felicitat haurem d’esforçar-nos molt sovint, però l’objectiu és ser feliç, no ser esforçat. Em nego a fer esforços innecessaris per assolir allò que desitjo. La societat ens posa al nostre abast un gran nombre d’eines per assolir el mateix que fèiem abans però amb menys esforç i m’encanta gaudir d’aquestes millores tecnològiques que em fan les coses senzilles. No és cert que haguem de valorar més allò que hem aconseguit amb esforç, hem de valorar allò que ens agrada. Posaré un exemple que moltes vegades m’havien posat. “Quan arribes a dalt d’una muntanya després d’una llarga caminada i de molt cansament, encara valores més el paisatge que pots veure”, no hi estic d’acord. Crec que m’ha d’agradar igual el paisatge tant si he pujat a peu com si ho he fet amb helicòpter. El que passa és que a mi també m’agrada caminar i per tant m’ho passo bé caminant. Això no vol dir que no haguem de conrear la cultura de l’esforç, però no l’hem de convertir en un mite. Hem de desenvolupar la cultura de l’esforç, perquè ens serà necessària sovint per ser feliços, com hem de conrear el bon humor, la sociabilitat, l’empatia, la salut ... Ho dic perquè ara que s’han publicat els resultats de la selectivitat sembla que sols es valorin les bones notes com a símbol de l’esforç. No sempre una bona nota és sinònim d’esforç ni al revés una mala nota denota poc esforç. I a més el que a mi m’interessa no és la nota assolida sinó si aquesta nota em permet seguir endavant amb els meus objectius. Segur que és millor nota un 7’5 que no em permet entrar a cap de les carreres que jo volia triar que un 5’5 que em permet fer els estudis dels meus somnis? Segur que és millor un 7’5 del que hauria d’haver tret (per les seves condicions objectives) un 9 que el 5’5 del que en principi sols hauria d’aspirar a un 4? Jo m’esforço a la vida, cada dia, us ho asseguro, però ho faig no perquè consideri que és bo en si mateix, sinó perquè gràcies a l’esforç em surten millor les coses i estic millor. Crec més en la cultura de la felicitat que en la cultura de l’esforç.

Talila Nono

Aquest és el títol en mandinga d'una magnífic llibre (dibuixa'm un conte) que conté un extraordinari treball de cooperació entre dues escoles municipals d'Horta-Guinardó (escola del mar i arc iris) i una escola senegalesa (bakary Seck de Kedougou). Els alumnes d'aquí han il.lustrat un conte senegalés i ells han dibuixat el patufet. El projecte ha comptat amb el suport d'amics de Diakha Madina. Quan molta gent segueix trobant tos els mals del sistema educatiu hi ha gent com la Teresa Guillaumes o el Lluís Vallvé (sols per citar referents de cada una de les nostres escoles que ahir van intervenir) que li posen compromís i passió a la seva feina. Fan d'un conte una eina de cooperació, d'amor, de col.laboració. L'educació apareix com una arma per lluitar per un món millor. La presentació del llibre va ser molt maca, discreta i amb carinyo, com la feina que fan aquestes dues escoles. Us recomano que busqueu el llibre, però sobretot que el treball ens permeti seguir creient en l'educació i en el futur. En moments així és genial que alguna gent vulgui dibuixar un conte amb infants del Senegal.

Salvador Auberni

Estic llegint un llibre molt interessant i que m’agradaria compartir amb vosaltres. Encara no l’he acabat i per tant ja us faré més comentaris a l’entorn d’aquest llibre ja que m’està provocant un gran nombre de reflexions. El llibre es diu “Convivir en paz: la metodologia apreciativa” i porta el subtítol de “Aproximación a una herramienta para la transformación creativa de la convivencia en Centros Educativos”, de l’editorial Desclée. Vaig comprar-me el llibre per tres raons. La primera és perquè no vull trencar amb la meva vinculació amb el món de l’ensenyament. En segon lloc perquè considero que el tema de la resolució de conflictes (sigui on sigui) és molt interessant. I en tercer lloc perquè conec a Salvador Auberni i li tinc un gran respecte. Salvador Auberni va ser assessor de l’escola Gravi a l’ESO, en el moment de l’aplicació d’aquesta nova etapa a l’escola. Van ser moments difícils, ja que no era senzill per a molts professionals de l’ensenyament atendre la diversitat que representava l’ESO i la seva complexitat. L’escola Gravi va fer un gran esforç en aquest sentit i el segueix fent i el Salvador Auberni va ser una peça clau en aquest procés, reconec que vaig aprendre molt al seu costat. Avui sols us plantejaré una reflexió però que com veureu no tan sols serveix per explicar temes educatius sinó que ho podríem aplicar a molts àmbits. El llibre parla de la Gestió Alternativa de Conflictes i planteja la següent reflexió (l’he traduïda al català): “Ser suaus amb les persones i durs amb els problemes. Les persones cometem errors però no som l’error. Per això hem de fugir, en educació, i en tots els àmbits de la vida, dels prejudicis i judicis de valor gratuïts i subjectius”

Necessiten millorar

No tinc clar si estic d’acord en que es posin notes numèriques a secundària o no. El que tinc molt clar és que és absurd posar les notes per fomentar la cultura de l’esforç. Algú creu que l’alumne desmotivat o sense il·lusió treballarà molt més per aconseguir una nota o una altra? Algú creu que l’immigrant que acaba d’arribar del seu país (renunciant a tot el seu entorn) es motivarà de forma extraordinària per aconseguir una xifra màgica? Algú creu que la persona que ha tret un 7 segur que s’ha esforçat més que la que ha tret un 4?
En segon lloc. Hem de potenciar sobretot la cultura de l’esforç? Jo crec que no. L’esforç no pot ser un objectiu, sinó un mitjà. Jo, a la meva vida professional i personal, m’esforço quan ho necessito. No em considero precisament un exemple de la cultura de l’esforç, però en canvi crec que he assolit molts dels meus objectius. Per exemple m’agrada parlar més d’eficàcia. Jo crec que els alumnes han de disposar de tots els elements necessaris per assolir els seus objectius. I aquests mitjans inclouen l’esforç, però no de manera tan cabdal com algú ens volen presentar. Per tal de sortir-te’n a la vida (segons el que jo entenc com a objectius vitals) cal ser feliç, cal ser responsable, tenir empatia, capacitat de socialització, saber estimar, tenir sentit de l’humor ...
L’informe PISA, l’estudi de la fundació Jaume Bofill i els monogràfics del Periódico no ens poden portar a prendre decisions i a canviar els nostres objectius. Cal saber trobar l’equilibri. No reaccionem a cegues. Jo demano a totes les institucions vinculades a l’educació que s’esforcin. Que detectin els problemes reals i que posin solucions adequades. Quan ho facin em creuré que allò que m’estan proposant va en el sentit de millorar l’educació a casa nostra.

Reptes ensenyament

Sembla ser que, com era d'esperar, la histèria per la crisi del model educatiu a Catalunya comença a relaxar-se. El souflé està baixant. Amb més tranquilitat s'han anat consolidant algunes de les propostes de com millorar el sistema educatiu. Hi ha dues coses necessàries a fer i que molts experts han coincidit. La primera és millorar la formació del professorat. Per ser mestre de primària (jo mateix) cal fer una carrera universitària més propera a la continuació del batxillerat o a una ampliació del títol de monitor d'esplai que no pas a una formació profunda per assumir una responsabilitat tan important com l'educació de la nostra infància. Fa molts anys vaig conèixer una professora de Finlàndia. Quan em va explicar les dificultats per accedir a la carrera de formació del professorat vaig quedar-me sorprès. També m'han comentat que la sisena hora ha fet que tota la gent amb el títol ha accedit a l'escola, sigui quin sigui el seu nivell real i la seva capacitat. A primària no hi ha prou amb vocació, cal una millor formació i més exigència. I per ser professorat de secundària sols cal haver acreditat uns mínims de capacitat pedagògica, quan en realitat un alumne de 14 anys necessita grans dosi de capacitat pedagògica per part del seu professorat. La millora de la formació és sens dubte un dels grans reptes. El segon element que ha sortit com a necessari per millorar l'educació és el tema de la comprensió i l'expressió. Per damunt de la disciplina, la capacitat d'esforç o la memòria cal potenciar que el nostre alumnat entengui les coses, tingui una bona capacitat lectora i pugui expressar-se amb claredat. Segur que hi ha més coses a millorar però coincideixo que són dues prioritats a millorar per garantir un millor sistema educatiu a Catalunya. (PD. La fotografia està extreta de la web de l'escola Gravi, on he treballat molts anys de mestre).

Secundària

L'informe sobre secundària elaborat per la fundació Jaume Bofill és preocupant. Les reaccions per l'informe encara més. És evident que hi ha problemes seriosos a l'escola, però no podem fer veure que l'ensenyament avui està molt pitjor que fa per exemple 20 anys. Crec que això és fals. Avui hi ha més gent jove que té més recursos que fa 20 anys per tirar endavant. De totes maneres no em vull posar la bena als ulls. No crec que es pugui dir alegrement que un dels problemes és la manca d'exigència a primària. Segons quins resultats a primària ens podrien deixar molt més tranquils però també podrien excloure a més nens i nenes d'una formació adeuada molt abans. Permeteu-me que faci 10 reflexions en veu alta sense haver-les elaborat gaire, sols és allò que em surt espontàniament. Primer, hi ha un problema greu d'inversió a Catalunya. Segon, hi ha una manca de model de cap a on volem anar. Tercer, hi ha mancances greus de capacitat i formació del professorat. Quatre, el suport familiar a l'adolescència és mínim, molts pares han dimitit. Cinquè, la distribució d'alumnes nouvinguts no és equitativa. Sisè, com totes les generacions ens costa entendre el que necessita la gent jove. Setè, tenim amnèsia, jo em nego a creure que vaig tenir una bona formació, no vaig aprendre com estudiar, ni idiomes, ni música. Vuitè, no existeix promoció, un bon mestre sempre serà un bon mestre, no té altres sortides. Novè, tenim una sensació de crisi global a Catalunya i esperem que l'escola funcioni bé. Desè, els resultats de l'educació d'un jove no es pot avaluar sols quan acaben els estudis. Cal tenir una mica més d'amplitud de mires. Perdoneu-me la referència personal. Vaig repetir 2n de BUP, vaig arribar a suspendre-ho tot menys religió i educació física i vaig estar a punt de deixar els estudis. I ara ja ho veieu tinc 40 anys. Sóc mestre en excedència i em dedico a la política. No és senzill trobar dos móns més desprestigiats, però jo segueixo creient en l'educació i en la política.