ICV. Pacte o ofensa a Catalunya?

Com ja avançava l’altre dia considero que el pacte al que va arribar Joan Saura amb la Vicepresidenta del govern espanyol no va ser prou encertat. També és cert que és molt més fàcil dir-ho quan veus les conseqüències. Crec que hi ha tres elements que em porten a fer aquesta valoració:

- El pacte no aporta res significatiu al finançament de Catalunya. Garantir que en tres mesos s’arribarà a un acord és una prorroga, no una millora.
- En un tema tan sensible com aquest els moviments d’un sol partit no acostumen a sortir bé.
- Va haver-hi canvi de protagonista i això no genera una bona imatge. Joan Herrera va presentar la proposta i Joan Saura va pactar la retirada.

Dit això, i acceptant per tant que possiblement ens hem equivocat, crec que és evident que la campanya agressiva en contra d’ICV ha estat totalment fora de lloc sobretot per part d’ERC i CIU. En el cas d’ERC per a mi és menys justificable. En primer lloc cal recordar que el pacte s’ha fet des d’ICV. Igual que la demanda de compareixença inicial del President també havia estat feta per ICV. No era ni una proposta del govern, ni fruit d cap campanya conjunta de la societat catalana. Demanar la compareixença era un tema d’ICV i canviar-la també. Si ICV s’ha equivocat és el nostre problema, no és una qüestió d’estat. En segon lloc el pacte no significa cap retrocés en el tema del finançament, potser no aporta cap novetat, però no tira res enrere. En tercer lloc alguns han aprofitat per anunciar la fi d’ICV, perquè ja es veu que no té espai polític. Si cada error d’un partit (si és que ha estat un error) s’interpretés com la fi del sentit d’existir d’una formació política a casa nostra no es podria presentar ningú a les eleccions. He llegit algun article realment preocupant. Aquest no és el meu estil. L’avantatge dels blogs és que els articles queden publicats i es poden consultar. Mai he aprofitat una relliscada política o una situació interna difícil per fer sang en contra dels partits o de les persones, sobretot quan es tracta de formacions amb les que governem i amb les que vull seguir governant. Des del meu blog he respectat el procés intern de l’assemblea d’ERC sense fer acusacions tan dures com les que fa un membre d’ERC en el seu blog (calçasses, baixada de pantalons ... per cert si ho sumem a l’escalfabraguetes del Ridao veiem que totes les acusacions van en un sentit determinat, però jo no sóc psicoanalista), o no he tingut mai paraules tan agressives com l’article recent d’un regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona o no he comentat algunes coses que jo he considerat grotesques de persones com Joan Puig, sense anar més lluny. Perquè considero que aquestes actituds no serveixen per a res. M’agrada fugir de la prepotència de qui s’adjudica l’espai polític de l’esquerra nacionalista en exclusiva, fins i tot quan en el darrer congrés del seu partit no ha quedat clar que aquest sigui l’espai inequívoc de la formació. I perquè a la gent potser li hem d’oferir una imatge diferent. Qui es creu que és una manera diferent d’afrontar la política amb actituds agressives? És legítim criticar l’acord, és legítim discrepar de la línia política d’ICV, però no es pot tenir una actitud de proximitat aparent amb ICV i alhora carregar d’una manera en alguns casos barroera. Possiblement la compareixença de Solbes no ha aportat res de nou al debat del finançament, com tampoc ho hagués aportat la compareixença de Zapatero. Segur que ICV ha de resituar la seva estratègia i que l’Assemblea del proper mes de novembre ha de significar un impuls en aquest sentit. Però Joan Saura i ICV han estat sempre al costat que calia estar en el tema del finançament i ho seguirem estant. No som els salvapàtries que lliuraran el nostre poble de l’opressió però podem aportar, també, un bon bagatge de millores per a Catalunya i per a la nostra societat.

Torno de vacances

Ja he acabat les vacances i em toca reincorporar-me a la feina. Ha estat un estiu de força desconnexió i com he pogut comprovar m’he dedicat a escriure sobre temes gens polítics, necessitava aquest kit-kat. L’estiu però ens ha deixat algunes notícies força interessants que no em puc deixar de comentar just per sobre, sols com enunciats. En primer lloc els Jocs Olímpics de Pequín. El món s’ha rendit a l’encant xinès i ha oblidat que no es respecten els drets humans i que es persegueix al Tíbet. En segon lloc l’esclat d’hostilitats amb Rússia com a protagonista, realment fa por. En tercer lloc un estiu més de víctimes en pasteres, cada any el mateix drama. En quart lloc el terrible accident aeri i el patètic espectacle d’alguns mitjans de comunicació. En cinquè lloc el finançament a Catalunya i la més que possible cagada d’ICV (deixeu-me però que mediti una mica més sobre aquest tema abans d’escriure). I en sisè lloc i com a notícia més important, la misteriosa desaparició, al final aclarida, d’un crític gastronòmic sortint del Bulli i que va ocupar més titulars que algunes de les notícies abans referides. Segur que em deixo notícies importants, però ja us ho he dit, he estat força desconnectat.

Estafa televisiva

Passada la mitjanit la televisió s’omple de programes concursos en els que has d’encertar alguna cosa que surt a la pantalla, trucar i obtenir premis increïbles. Les preguntes que es fan serien ridícules si no fos perquè darrera d’aquests concursos s’amaguen dues realitats prou dures: en primer lloc la ludopatia i en segon lloc l’estafa directament. El fenomen de la ludopatia està menysvalorat a casa nostra. La gent que hem vist de prop els efectes d’aquesta malaltia potser ho veiem diferent, però cal frenar el joc compulsiu, sovint impulsat directament des de les pròpies administracions que obtenen importants recursos amb el joc. Nous fenòmens com les cases d’apostes per internet o aquests concursos televisius són nous espais, sense control, on desenvolupar la ludopatia. En segon lloc els concursos televisius aquests són una estafa. Es manté llarga estona al telèfon a persones que atretes per premis importants en metàl·lic truquen i es deixen molts diners. La gent espera al telèfon per dir una resposta òbvia i en canvi triguen una gran estona en passar una trucada en antena. Si es fan aquests concursos és perquè l’empresa que el fa guanya diners. Com es pot entendre llavors que puguin arribar a donar premis de 3.000 o 5.000 € quan reben menys de 10 trucades? Cal tenir en compte que aquests programes estan prohibits o força regulats a molts llocs d’Europa i que moltes grans empreses de la comunicació ja han renunciat a fer aquests formats. A casa nostra caldria la seva prohibició o si més no un control molt estricte que els fes inviables. El màxim exemple de la hipocresia el fa Canal Català. El seu programa incorpora a més que la noia que dirigeix el concurs es va despullant. Quan acaba el programa un rètol ens avisa que Canal Català no és responsable del contingut sinó sols de la part tècnica. Quina hiprocresia voler guanyar diners i rentar-se a sobre les mans.

No a la directiva de la vergonya

ICV està fent una campanya de recollida de signatures en contra de la directiva de la vergonya de la immigració. Us prego que llegiu el manifest i que si ho considereu oportú us afegiu a la campanya. Sincerament crec que val la pena. El text és molt més clar que tot allò que jo us pugui explicar.

http://www.noaladirectivadelavergonya.blogspot.com/

Ganes de parlar

Aquest cap de setmana ha servit per canviar alguns dels grans mites de la nostra societat. El PP català semblava ser un partit oficialista a matar i sotmès a Madrid i en canvi quan ha votat ha fet saltar totes les alarmes amb un resultat per Montserrat Nebrera molt alarmant. I ahir diumenge el que havia de ser, fa quatre dies, el nou líder de Catalunya ha rebut una important derrota amb un espectacular suport a la moció de censura d'Oriol Giralt. En tots dos casos els sectors oficials han guanyat però han sortit molt tocats. La gent ha decidit opinar i fer servir els mecanismes de votació per expressar opinions pròpies, diferents de les postures oficials. Fa pocs dies ERC va patir un procés similar però molt més complex. Qui en principi tenia el control del partit va guanyar per un marge inferior al previst. Això crec que ha de merèixer una reflexió seriosa. Estem vivint processos on la gent trenca previsions. Potser és hora d'obrir més portes per escoltar a la gent perquè hi ha ganes de dir coses. Qui no ha patit és ZP, el seu resultat no ha permet cap escletxa de dubte. I lamento fer tants paral·lelismes entre futbol i política, però crec que ha estat molt interessant.

Àngel Colom

Àngel Colom vol tornar a fundar una Crida per tal de lluitar contra l’espanyolisme i planteja que “si ens ataquen com a país, hem de respondre, sempre amb formes no violentes”, segons diu E-notícies. Això sembla que es va sumant a altres iniciatives com la de la JNC que engega una campanya en la que demana a Bruce Springsteen que internacionalitzi el conflicte català i vol fer servir la cançó “We shall overcome” com a símbol del nostre conflicte. Crec que no anem bé. És cert que existeix una forta ofensiva en contra d’alguns drets fonamentals del nostre poble, però crec que on hem de posar l’èmfasi no és en la nació que defensem sinó en els valors que defensem. Si jo estic en contra del manifest de la llengua castellana no és perquè sigui català, hi estic en contra perquè és mentida. Si jo defenso el nostre dret a l’autodeterminació i la possibilitat de la independència és perquè el defenso pel Sàhara, pel Quebec i pel meu país. Si estic en contra de determinats plantejaments de la COPE o en general de la brunete mediàtica no és tan sols perquè sigui català, sinó perquè estic en contra de qualsevol forma de feixisme. Si defenso un nou model de finançament o millors infraestructures no és per tenir més per ser català, sinó per justícia. Els meus valors polítics fan que vulgui defensar un model de Catalunya que alguns sembla ser que no em permeten. I aquesta lluita meva es concreta lògicament a Catalunya, però no és el punt de partida. I en definitiva no confio en determinats salvadors de la pàtria.

La Selecció !!!

Me n'alegro per l'èxit de la selecció espanyola, tot i que no la sento com a meva. Ha estat la justa campiona de l'Eurocopa. Ha estat l'equip que millor ha jugat, sense recórrer a la mítica fúria espanyola ni a estrelles fulgurants. Jugadors com Cesc, Xavi, Silva, Torres o Iniesta tenen un gran nivell i han demostrat que el futbol pot ser maco. M'ha agradat el futbol i m'ha avorrit molt tota la resta. M'ha sobrat l'excés patriòtic de Cuatro, aquesta cadena ha vist una autèntic filó per treure rendiment als seus drets televisius. M'ha molestat que es vengui un ninot per fer vudú. M'ha indignat que no es respecti que algú no vulgui que guanyi Espanya, les declaracins d’alguns mitjans de comunicació són insults molt perillosos. Però també m'ha molestat la gent que des de postures nacionalistes catalanes ha criticat tot l'ambient que s'ha creat, aquesta és la gent que després s’encén per un partit amistós de la selecció catalana. El futbol aixeca les baixes passions i és millor anar-ho acceptant. El que ja he trobat esperpèntic és fer el paral·lelisme entre que la primera Eurocopa va ser el símbol de l'Espanya casposa de Franco i que aquesta és l'Eurocopa de l'Espanya moderna de ZP. O que Cuatro ha volgut remarcar lo de la "roja" amb un simbolisme més polític, per exemple convertint la plaça de Madrid més vinculada a Aznar en la plaça roja. Diuen que els que menys l'han disfrutat (dels espanyols) són els de la COPE, té gràcia. Aquesta Eurocopa ens permet viure tots els tòpics i obrir debats que van molt més enllà de l'esport. Sols espero que aquesta febre espanyolista faci oblidar aventures tan irresponsables, mentideres i feixistes com el manifest en defensa del castellà. I, com no, espero poder viure un dia com ahir amb la selecció catalana com a campiona. Fàcil no ho tindrem.

Hipercor

El proper dijous 19 de juny a les 19.00 al monument dedicat a totes les víctimes del terrorisme de l’Avinguda Meridiana amb Fabra i Puig, es celebrarà l’acte d’homenatge a les víctimes del terrorisme, al complir-se vint-i-un anys de l’atemptat dels magatzems Hipercor. L’acte està organitzat per l'ACVOT, Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes Recordo aquells moments, van ser molt durs. Reconec que Hipercor va fer canviar la meva visió del terrorisme d’ETA. Mai l’havia defensat, sempre l’havia condemnat, però potser no amb tanta força. I és trist, ho reconec. Després he anat entenent que no es pot justificar cap mena de violència, però quan la violència s’exerceix de forma indiscriminada llavors la ràbia és molt més gran. Potser va ser el primer cop en que em vaig trobar cara a cara amb la barbàrie d’una banda d’assassins. Després de 21 anys crec que és necessari seguir lluitant de forma decidida en contra d’ETA, en contra de qualsevol forma de violència, en contra de qualsevol persona que fa de les armes la seva forma d’expressió, coacció o reivindicació. I sobretot cal estar al costat de les víctimes, de totes les víctimes, com fa la gent de l’ACVOT. I en aquesta feina de l’ACVOT vull reconèixer la feina d’una persona molt forta, molt dialogant i que conec personalment, Roberto Manrique. Possiblement dijous no hi podré ser per motiu de feina a la concentració, però sí que recordaré que fa 21 anys molta gent va morir, va resultar ferida o li van trencar la vida per la meitat. I que no volem ni més atemptats ni més manipulacions de les víctimes.

Confesso que he estat piquet

Confesso que he estat piquet. A les vagues generals que s’han celebrat en aquest país he participat de forma activa. I us asseguro que el concepte piquet informatiu és un eufemisme. La situació de boicot dels transportistes, ja que no és una vaga, està servint de magnífica excusa per posar a sobre la taula la necessitat de prohibir i reprimir els piquets. És necessari situar el debat en la seva justa mesura i no limitar-nos a valorar la necessitat o perversitat dels piquets en funció de l’actual conflicte. Quan jo he fet de piquet he tingut al principi certs dubtes, però el desenvolupament de les jornades de vaga m’han convençut de la necessitat de la pressió. La força de les patronals, dels empresaris, dels mitjans de comunicació ... són molt més potents que la meva capacitat de convicció amb la paraula. Davant de situacions de precarietat laboral no és cert que es tingui el dret de vaga garantit. Em vaig trobar sovint amb treballadors i treballadores que em deien que cobraven per hores, que tenien contractes setmanals ... i que per tant no podien fer vaga perquè els acomiadaven, la nostra pressió permetia fer de contrapès a les amenaces dels empresaris. Sovint sento l’argument que el dret d’uns a fer vaga no pot anar en contra del dret d’altres a no fer-ne. Aquests mateixos tertulians en canvi no plantegen que el dret d’uns a enriquir-se no pot anar en conta del dret a una vida digne de molts treballadors. No accepto que de forma generalista es qüestioni la lluita sindical ni les formes de pressió amb les que compta. Imaginem-nos que els sindicats organitzessin una vaga per garantir drets de les persones immigrants i en situació de precarietat. Algú creu que això es podria fer sense pressió? Algú creu que altres poders no farien tot allò que fos necessari per evitar la protesta? És cert que possiblement cal revisar formes de lluita sindical, però el que no podem permetre és que sols es qüestionin els mètodes dels treballadores i treballadores.

En el cas concret de l’actual conflicte, hi ha un parell d’aspectes que considero que fan que sigui una mica diferent. En primer lloc la proporcionalitat. Les conseqüències de la lluita d’una gent, majoritàriament treballadora, està suposant greus pèrdues econòmiques a altres col·lectius igualment amb dificultats. A segona qüestió és la representativitat. Qui manté la protesta sembla ser que és un sector minoritari i no crec que tingui visió global. En aquest sentit permeteu-me que sigui clàssic i tingui més confiança en el paper que poden fer els grans sindicats de classe. No m’agrada com s’està duent a terme la protesta però encara m’agrada menys que algú aprofiti això per carregar-se la necessària lluita sindical.

Responsabilitat econòmica

Sembla ser que estem en crisi i que a més aquesta crisi pot ser relativament breu però molt intensa. Les mobilitzacions dels transportistes, pescadors, taxistes ... a Catalunya i arreu del món comencen a posar damunt la taula la possible conflictivitat que presidirà el dia a dia els propers mesos. No en sé d’economia (ja sabeu que de fet sé de poques coses) i per tant ni sé perquè ve la crisi ni sé com s’ha d’afrontar. El que em queda molt clar és que l’actitud no és la que toca. Les nostres autoritats haurien de començar a parlar clar. Els sistema és insostenible. Cal que ens plantegem que no sempre es pot créixer, que no podem consumir per damunt de les possibilitats reals del planeta, que cal limitar el nostre estat del benestar. No siguem porucs, la gent ha d’entendre què ens hi estem jugant. La crisi de la sequera ha tingut un aspecte positiu. L’estalvi en el consum de l’aigua per part de les famílies ha estat molt important. La gent ha entès que vivíem en una societat que malbaratava un bé necessari com és el de l’aigua i ha respost. La gent no s’ha indignat perquè havia de reduir el consum d’aigua, sinó perquè considera que s’ha gestionat malament el problema. I en relació a la crisi econòmica comencem a explicar que ens hem de replantejar el nostre creixement i la societat de l’excés. Ens pensàvem que produir a qualsevol lloc del món i portar-ho a casa nostra era gratis, ens pensàvem que l’habitatge era sols una inversió i no una necessitat, ens pensàvem que cada any podríem comprar més coses. I era fals. Si d’aquesta crisi no en sortim amb propostes clares de com replantejar la nostra societat, podrem sobreviure econòmicament, però no resoldrem els problemes reals.

Renovació ICV 2

Fa uns dies va sortir al Periódico un article sobre el procés de renovació a ICV que considero que era desafortunat. Plantejava el tema de la renovació com l’enfrontament entre dos sectors d’ICV separats per l’edat i amb una persona que feia de frontissa que és el Ricard Gomà. Ni això és el que està passant a ICV ni això és el que ha de passar. Els processos de renovació a ICV han estat sempre molt potents. Pocs partits tenen tants càrrecs importants amb gent al voltant dels 40 anys o per sota. Joan Hererra, Raül Romeva, Dolors Camats, Ricard Gomà, Josep Vendrell, Màrius Garcia, Ricard Gomà, Elsa Blasco ... per tant estem a una formació que aposta per gent jove i que ha permès que les persones que vam protagonitzar el naixement de Joves amb Iniciativa ara estiguin a primera línia política. El problema a ICV no és generacional. Vull fugir del plantejament de dos sectors interns que pugnen pel poder, això és senzillament voler fer una notícia sobre ICV en els termes tradicionals dels partits polítics. Jo mateix he parlat en el meu blog de la necessitat de pensar i pensar molt sobre com ens han anat les coses. Cal ser exigents al màxim per entendre quins errors hem comès i com ens hem de resituar. I a més cal plantejar la necessitat de que noves persones assumeixin alguns dels càrrecs importants dins d’ICV, perquè això ens permetrà tenir més força per afrontar la nova etapa. L’actual direcció d’ICV va portar al partit a un nou espai polític, l’ecosocialisme, que no tenia referents a l’estat i que era una autèntica incògnita, i l’aposta va ser un encert. Desaprofitar aquest bagatge seria absurd. No entendre que la situació actual ens ha de portar a una profunda reflexió també seria absurd. Plantegem-nos que fem i com ho fem, però no acceptem que ningú ens expliqui que tenim una crisi generacional i de quotes de poder. Ho sento perquè tinc molta confiança en alguna de les persones que han publicat aquesta notícia, però crec que no és cert que el debat intern sigui en aquests termes. I a més si us plau que m’expliqui què vol dir aquest paper de pont d’en Ricard Gomà.

Consulta Ibarretxe

Vagi per davant que considero que és absolutament legítim que el President d’un govern consulti a la seva ciutadania allò que consideri oportú. És per això que recolzo fermament el dret d’Ibarretxe a fer una consulta popular, el problema és que no entenc perquè la fa un cop he llegit la pregunta. En primer lloc sembla una reflexió ambigua i poc clara i en segon lloc perquè no sé quin escenari quedarà després de la consulta. Entenc que quan es fa una consulta d’aquestes característiques el resultat ha de permetre dur a terme actuacions clares derivades de la resposta popular, però en aquest cas crec que més aviat és propaganda. Es tracta de fer un gest clar i provocador, però sense definir cap a on es vol anar. Ibarretxe hauria de donar per suposat que el seu poble vol acabar amb la violència i que vol diàleg. El que hauríem de començar a definir és cap a on es camina i per fer aquest esforç no necessita cap consulta. Tot i així, per si queda algun dubte reitero el que he dit al principi, endavant amb la consulta.

Tothom es renova. I ICV?

Els partits polítics catalans viuen un autèntic i profund procés de renovació. Alguns d’ells (ERC i PP) ho estan fent de forma clara i amb la confrontació de diferents candidatures i altres ho estan fent d’una manera més subtil i sobretot posant la vista en una propera renovació (CIU i PSC). I ICV? És evident que ICV ha d’aprofitar la seva propera Assemblea Nacional per fer un procés de replantejament a fons en tots els seus aspectes. ICV no està en crisi, el seu projecte polític en la línia de l’ecosocialisme està plenament vigent i la seva direcció té una gran experiència i capacitat, però en el nostre món no hi ha prou amb això. La nostra presència al govern de la Generalitat ens ha fet replantejar moltes coses. No ha estat una presència plàcida, per errors propis i per una pressió absolutament exagerada en contra de la nostra presència al govern. Ens ha estat difícil saber exemplificar a la nostra gent que era possible allò que sempre havíem dit d’una pota a les institucions i una pota al carrer. En aquests moments aquesta pota al carrer ens costa de mantenir. Cal saber reorientar què vol dir tenir presència en els moviments socials, transformar la societat no tan sols des de les institucions. Caldrà plantejar quin ha de ser el nostre paper dins del complex univers polític català. Se’ns veu com la “marca blanca” del PSC? I a nivell de renovació és evident que ICV ha sabut posar en primer terme a persones joves amb una gran capacitat (els casos del Joan Herrera i el Raül Romeva són els més evidents) però possiblement ara cal anar més enllà. Cal fer una renovació que aposti per seguir confiant en les persones que han fet possible el projecte d’ICV i alhora permetre visualitzar un nou impuls. No demano girar, demano accelerar. No proposo trencar res, proposo fer-ho trontollar tot. Caldrà canvis a ICV, canvis de discurs, canvis d’acció i canvis de persones. En una societat canviant, amb nous reptes, amb un mapa polític català en efervescència la força que més s’ha de replantejar dia a dia cap a on ha d’anar és precisament ICV. Aquests processos són, però, difícils. Fer-los amb radicalitat i prudència alhora no és senzill, però cal valentia, ens hi juguem molt.

Gestionant la crisi

Un dels grans reptes que tenim com a societat és la resolució dels conflictes. Els problemes derivats de la sequera han posat damunt la taula tot un seguit de problemes que no són d’un govern o d’un partit, sinó que són molt més globals. La possibilitat de restriccions d’aigua a l’àrea de Barcelona és deguda sens dubte a una sequera important i extraordinària (com a mínim fins ara). Però és evident també que la manca d’infraestructures adequades i suficients, l’acumulació durant molt anys de polítiques poc sostenibles, la incapacitat per entendre que hi ha projectes que no són compatibles amb un consum racional d’aigua i la manca de manteniment de la xarxa, són elements que influeixen decisivament en que aquesta sequera tingui conseqüències importants. Segur que em deixo molts elements, no sóc gens expert, ni aquest és l’objectiu del meu escrit. La gestió de la crisi és on apareixen els greus problemes. Algú és capaç de dir-me com és possible que no s’arribi a un posicionament pràcticament unànime a nivell tècnic? I si hi haguessin diferents apostes tècniques com a mínim estaria bé que coneguéssim les posicions diferenciades d’enginyers, ecòlegs o altres professionals. Però al final acabem coneixen les postures dels partits, de les plataformes, de les agrupacions de regants o de qualsevol altre col·lectiu, menys dels professionals. Ningú pot posar en dubte que estem posant les bases per una nova cultura de l’aigua, tampoc podem negar que la situació actual ha ajudat a conscienciar a la població i que suposarà la presa de mesures importants per evitar nous episodis de manca d’aigua per part de les administracions. Però no hem sabut transmetre allò que s’està fent. No hem sabut diferenciar els debats polítics dels tècnics. No hem sabut transmetre confiança a la ciutadania. No hem sabut evitar la lluita partidista en un cas com aquest. La situació m’ha recordat una mica la crisi del Carmel que vaig viure molt des de dins. No vam saber transmetre que l’actuació de resposta a la ciutadania havia estat molt bona. No vam saber diferenciar allò que era polític d’allò que era tècnic. I aquestes crisi acaben creant desconfiança. Hem d’aprendre a gestionar conflictes. En primer lloc el govern, sens dubte, però alhora la resta de la societat. No sé quina és la millor solució per garantir el consum d’aigua, però el que tinc clar és que en aquest procés ens haurem afeblit tots plegats una miqueta més.

Pinça

Potser té raó Carod Rovira quan parla de que CIU i PSOE fan la pinça al tripartit. A vegades dóna la sensació que al PSOE no li fa cap gràcia que ERC i ICV estiguin governant amb el PSC. El resultat del PSC a les darreres elecciond permetia aventurar que el PSC tindria més poder i autoritat, però aquesta no és la lectura del PSOE. Sembla ser que ZP interpreta que el govern tripartit, l'Estatut i el debat sobre les infrastructures a Catalunya li dóna un bon resultat a casa nostra però que li condiciona el resultat a altres llocs de l'Estat. Per això el PSOE no ho posarà fàcil. En aquesta situació la sociovergència seria possiblement la millor solució pel PSOE. Davant d'això el tripartit ho ha de fer molt millor, ha de mirar d'estar cohesionat i ha d'assolir més fites en tots els àmbits. Reconec que de moment Montilla està garantint la independència respecte al govern central, però l'evolució de la legislatura pot posar les coses més difícils. El tripartit té moltes pressions externes i internes, no serà senzill superar-ho amb bona nota.

Crossblogging amb Jose Rodríguez

L'amic i mestre de blocs, Jose Rodríguez, em va plantejar la possibilitat d'intercanviar públics de bloc. És a dir jo vaig escriure un article al seu i ell ho fa en el meu. D'aquesta manera obrim el ventall de persones que ens llegeixen i trenquem una mica la idea de que sols ens llegim entre la gent de la mateixa ideologia. Per tant aquí teniu un article del Jose, interessant i que segur que podem debatre. Qui s'anima?

Crossblogging: ¿Tiene sentido definirse como izquierdista hoy en día? (Jose Rodríguez)

Agradezco a Pere Nieto que afrontara el reto Dixan de escribir en territorio Comanche y realizar un crossblogging o "cruce de artículos de blog a blog". Pere, escribió en el mío, un artículo titulado "D’esquerres"...
Aunque no es una respuesta a su artículo sí que el mío viene inspirado por el suyo y se trata sobre como el término izquierda sirve o no para definir un conjunto de políticas homologables entre ellas.
No entraré en la licuación del concepto "izquierda" que desde el postmodernismo se ha lanzado, ya lo hace Lluís Pérez con maestría, de eso además se ha escrito tanto que aburre. Iré a cómo hoy en día intentamos hablar de "partidos de izquierda" y "políticas izquierdistas", cómo las personas nos definimos políticamente de izquierdas sin que eso nos dé un dato útil.
Vayamos a algunos aspectos de las políticas públicas... Hablemos de, que se yo..., economía. Ser de izquierdas, ¿que és?. Analizo las propuestas económicas de lo que yo defino como tres o cuatro líneas de la izquierda europea: el laborismo, el socialismo democrático, el ecosocialismo y el eurocomunismo.
¿Qué defiende el laborismo?, una especie de social-liberalismo, medidas que entrarían dentro del modelo neoclásico liberal con algunas dósis de intervencionismo ligero, alta desregulación y un estado del bienestar limitado con cierta legislación más amigable hacia sindicatos y trabajadores que el modelo "derechista" puramente liberal. ¿Y el socialismo democrático?, o sea, los llamados partidos socialistas: o bien un social-liberalismo algo menos evidente que el laborismo, o bien un keynesianismo tibio (keynesianismo al que están recurriendo por cierto, los hasta ahora muy ultraliberales dirigentes de la reserva federal y de los bancos en EEUU). El ecosocialismo defiende una especie de keynesianismo pero algo menos evidente y los eurocomunistas, como tienen claro que no van a gobernar tienen un proyecto económico muy rudimentario ya que el modelo económico marxista y de planificación está liquidado y nadie en su sano juicio lo asumiría como bueno.
Profundizaré en ello porqué este planteamiento pocos políticos realmente lo analizan (más bien delegan en los grandes "popes" de su propio partido sobre economía). Cuando Herrera afirma que si se reducen impuestos sólo se puede producir una reducción del gasto público comete un error del tamaño de un mamut (tranquilos, los "míos" también meten la gamba hasta el cuello) se olvida algo básico de la economía keynesianista: el déficit público (déficit que algunas economías europeas han cogido con alegría sin problemas para reflotarse), y otro elemento de la economía: el incremento de recaudación por una mayor dinámica de la economía.
Cuando dirigentes de izquierda (de mi partido cuando están en la oposición o del resto de partidos cuando están en campaña electoral) defienden un modelo tan rudimentario de economía que evocamos como izquierdista se me ponen los pelos de punta. Para el común de los mortales una economía izquierdista es aquella que incrementa mucho los impuestos directos y tiene un alto nivel de gasto público en servicios sociales. Cualquier variación de esa línea será "derechizar" la economía. Tan simple, con perdón para los que lo defienden, como el modelo austríaco liberal que expone literalmente todo lo contrario como axioma irrenunciable.
Sé, además que ningún gestor público aplicaría ni el modelo austríaco ni este modelo "izquierdista" de economía así tal cuál.. Ni Stiglitz, redomado adalid de la izquierda económica y verdadero defensor del keynesianismo aplicaría una política económica tan ineficaz y estática.
Con ello no justifico ninguna acción concreta, ni estoy abogando por una reducción de impuestos (impuestos que en general en nuestro país están por debajo de lo que es la media europea) ni que no crea que los impuestos progresivos directos puedan ayudar a disminuir la desigualdad de oportunidades. Símplemente que cuando un político se me define como izquierdista y no me explica porqué tipo de economía apuesta no me está diciendo mucho. No me sirve tampoco el bonismo del que no va a gobernar o gestionar el área de economía... me gusta que se mojen por opciones realistas. Por eso si alguien me habla de "izquierda" en planteamientos económicos si no me dice cosas más concretas no sé por donde cogerlo.
Respecto al tipo de sistema de bienestar que se plantea, hay gente que en ese aspecto se define de izquierdas de forma descarada... ¿porqué no va a ser de izquierdas un democrata cristiano en ese aspecto?, él quiere que los pobres vivan mejor y plantea un sistema de bienestar para ayudarles... ¿o no?. ¿Es la compasión el elemento que diferencia un sistema de bienestar de izquierdas de uno de derechas?. También la segunda aproximación "el que garantice derechos en lugar de asistencia es el de izquierdas" no deja de ser una simplificación. Es verdad que seguramente estaremos tratando con un proyecto más izquierdista aquél que hace que la atención a las personas con dependencia sea algo que se haga de forma universal y que la gratuidad o el montante de ayudas directas dependa de los ingresos de cada individuo y no de la familia. Ahora bien, ¿si se realiza ese proyecto y no se dota suficientemente no habremos dado un paso a la derecha?.
Yo soy muy simple y me voy a los académicos, Sping-Andersen y otros sociólogos definen los capitalismos de bienestar en 4 formas: liberal o pensado en el mercado, familiarista, conservador o pensado en el fomentar el apoyo alrededor del padre de familia con un contrato estable, o socialdemócrata. El primero es el que se daría en EEUU o recientemente desde la década de los 80 en los países anglosajones, las necesidades sociales vendrían determinadas por el mercado: si necesitas un hospital te lo pagas, si necesitas ayuda para cuidar a los niños te lo pagas. Habría servicios de calidad caros y otros muy baratos y de baja calidad (por ejemplo, una vecina que cuidaría los niños del vecindario por 4 duros). El segundo plantea que la familia se haga cargo de una parte importante de la carga social: si hay personas mayores o niños serían las mujeres de la familia quienes los cuidarían, en cambio la sanidad y la educación seguramente la proporciona el estado. El tercero se parece mucho al segundo, lo único es que los beneficios sociales tal vez sean algo más grandes pero siempre con una fuerte componente en depender de una actividad laboral estable y permanente y orientado sobretodo al trabajador masculino, es el que encontraríamos en la europa central, es posible incluso que el peso público en muchos sectores sea mayor al socialdemócrata pero al final se puede detectar cierto corporativismo y sobreprotección de un sector de la clase trabajadora sobre el resto. El cuarto, el socialdemócrata es el que hace recaer un mayor peso en el sector público, pero permitiendo también cierta iniciativa privada en este sector... la defensa sería al conjunto de ciudadanos y los derechos serían más universales.
Por tanto a mí me gustaría que los políticos que se dicen de izquierdas me dijeran que defienden en este sentido. Es verdad que aquí es más fácil que se mojen pero también es verdad que al final todos parecen de izquierdas.
Y no sigo... ya que hay aspectos sobre las libertades individuales, sobre la inmigración, sobre el ecologismo, etc.. .que podríamos entrar y rascar para ver realmente que significado tiene ser de izquierdas y cómo actúan los mecanismos automáticos para definirnos de izquierdas basados en cierto "bonismo" (ser de izquierda es bueno y ser de derechas es malo).
En una sociedad donde las clases existen pero nos definimos por algo más de cómo nos ganamos el sustento, donde hay transversalidades y donde es posible encontrarse más frecuentemente problemas de suma 0 donde la propuesta "poner más escuelas" no puede hacerse tan sólo pensando en subir más los impuestos a los más ricos, la complejidad sobre lo que es ser de izquierdas es mayor que la simple definición emocional, primaria y apriorística que tenemos todos.
No sé si soy de izquierdas pero sí que me identifico con el keynesianismo en lo económico, defiendo el modelo socialdemócrata en el estado del bienestar, me gustan más los liberales en los derechos individuales y soy ecologista de los de mal rollo (de esos que dicen que hay que hay que joderse un poco ahora, incluso asumiendo cierto nivel de desempleo extra, por salvarnos de las peores consecuencias de un desarrollo no sostenible).

Fàstic

És molt greu. El terrible assassinat que s'ha produït avui, darrer dia de campanya és una terrible notícia. És difícil dir res més. Mai, mai, mai es pot admetre l'assassinat. Cap idea, cap reivindicació, cap plantejament pot estar darrera d'una mort. Hem de parlar de salvatges, d'assassins, de feixistes. I nosaltres, tota la resta de la societat, hem de fer allò que ens toca. Seguir treballant, votant diumenge, participant en política, defensant allò en el que creiem. ETA no canviarà ni molt menys cap dels meus plantejaments polítics, sols faltaria, però em fan fàstic, tinc ràbia. Pel que em diuen dilluns a les 12.00 hi haurà concentració a tots els Ajuntaments per manifestar la nostra repulsa a la violència. A la porta del Districte d'Horta-Guinardó hi serem.

Projecte de país

L’altre dia parlava amb gent sobre el plantejament que Catalunya no tenia un projecte de país. Algú em plantejava que això era un problema sols del President Montilla o dels partits polítics. Jo defenso que aquest és un problema que va més enllà. El suport amplíssim del Parlament de Catalunya a la proposta d’Estatut que va fer o la nombrosa manifestació de Barcelona, no ens permeten afirmar que tinguem clar quin model de país volem pel nostre futur, com a molt s’han plantejat alguns aspectes en els que coincidim en el terreny de la necessitat de millorar el grau d’autogovern. Però no tan sols és això el model de país. Si parlem de la MAT, del quart cinturó, de la necessitat de frenar el creixement turístic o de com afrontar el repte de la immigració ja no tindrem clar quin és el grau de cohesió social que aconseguim. Cal un debat a fons sobre el nostre país i sobre el nostre futur, i no fer-ho tan sols des de l’àmbit del nacionalisme o de la nostra relació amb Espanya, també hem de parlar més de com volem ser nosaltres. I per fer això és necessari una major mobilització social. Un dels problemes que es pot generar actualment amb el debat identitari és que prioritzem tan sols quin model de relació volem amb Espanya o amb Europa o amb qui sigui i que no ens donem compte que hi ha altres temes fonamentals sobre els que hem de decidir i parlar. Que quedi clar que no estic dient que no s'hagi de fer el debat sobiranista, al revés crec que és fonamental. Sols plantejo que hi ha dos riscos que no ens podem permetre. El primer és pensar-nos que la societat catalana té un projecte de futur pel nostre país (és a dir que tots els partits que van votar l'Estatut al Parlament tenen el mateix model de país). El segon risc és que no tinguem la capacitat de debatre, alhora que parlem de la nació, com volem que sigui Catalunya.

Empenta

L’esquerra sovint té el problema de ser sols reactiva. En aquests darrers temps tinc la sensació que ens costa explicar quins són els nostres plantejaments, els nostres objectius, com volem fer les coses. Sols ens trobem còmodes quan reaccionem a plantejaments que posen en dubte el nostre model, caldrà canviar d’estratègia. Posaré un parell d’exemples.
A Barcelona, després de molt temps més preocupats per la minoria del govern, pel recorregut de l’AVE i pel procés del PAM (en aquest cas absolutament necessari), arriben els hotelers i ens obren els ulls. Parlen d’una ciutat de postguerra i de la necessitat d’incrementar la imatge de Barcelona aparador, per no matar la gallina dels ous d’or. Aquestes declaracions ens permeten sortir responent en positiu. Explicar que aquest no és el nostre model de ciutat. Es poden resoldre punts concrets d’enllumenat, però un excés de llum no és el nostre model. Volem una ciutat conscienciada en l’estalvi energètic i en l’estalvi d’aigua. Barcelona ha d’apostar per objectius diferents. I ara estem sentint més opinions en aquest sentit. El govern de la ciutat, i més encara per la part que em toca ICV, hauria d’estar constantment explicant propostes de futur, model de ciutat, valors que aportem.
Un altre exemple és el de la reacció davant les declaracions dels bisbes. L’altre dia ja les vaig definir com a mancades d’ètica, però potser s’està fent un gra massa. Tinc una mica la sensació que el PSOE vol explotar al màxim aquesta polèmica per tal de garantir que la gent d’esquerres es mobilitzi. L’objectiu, però, hauria de ser mobilitzar a la gent a favor d’un model concret de societat que volem defensar.

Actualitat

Porto uns quants dies sense escriure sobre actualitat i ara tinc temes al tinter i poc temps per escriure. Intento resumir molt.
És una vergonya el seguiment sobre els suposats atemptats islamistes a Barcelona. El jutge no explica la seva informació als responsables d’informar a la ciutadania (Ministeri i Conselleria). Els responsables polítics van canviant les seves versions. Un diari equipara una suposada trama amb greus atemptats a Nova York o Madrid. Un infiltrat fa arribar informacions paral·lelament al jutge i a algun diari, per contrarestar algú del ministeri fa arribar informació a un altre diari, algú de l’oposició diu que aquesta situació és conseqüència del tripartit ... hi ha temes massa seriosos com per afrontar-los amb aquesta irresponsabilitat, i crec que en aquest cas no se’n salva ningú.
Encara no tinc decidit el meu vot. Estava convençut que votaria a Joan Herrera, però començo a dubtar. Si seguim amb aquest nivell de precampanya espero a que algun partit polític em prometi el cinema gratuït, un cap de setmana a l’any en un balneari i abaixar el preu del rom i té el meu vot garantit.
A vegades vivim enganyats. Perquè ens falta informació o perquè no volem tenir-la. Confesso que pensava que el tema de l’avortament estava força solucionat a l’estat espanyol. No és cert. Les traves per avortar al sistema públic són importantíssimes. A Espanya hi ha llocs on no és possible avortar ni a clíniques privades. El percentatge de dones que han d’avortar a la privada és espectacular i a sobre es pot despertar una autèntica cacera de bruixes que posi contra les cordes i en situacions límit a dones que necessiten avortar. Cal un canvi en la llei i cal que aquest canvi sigui urgent. No podem seguir fent veure que aquest és un dret garantit plenament i en condicions al sistema públic.