Nostàlgia per culpa del Facebook

Això del Facebook té la seva gràcia. Per una banda et permet estar connectat i seguint l’actualitat amb gent que actualment et relaciones, en el meu cas em permet tenir informació política, però per altra banda et permet recuperar la relació amb persones amb les que has tingut contacte i l’has perdut. A través el facebook he tornat a tenir notícies d’una noia de Bangladesh que viu a Nova York i que feia com 15 anys que no en sabia res. Per altra banda estic començant a recuperar contactes d’ex-alumnes meus de l’escola Gravi. La majoria dels que estic trobant són alumnes que jo vaig tenir al voltant del 1995, 1996 ... i per tant aquesta gent ara tenen uns 25 anys. Fa molta il·lusió saber com li va a gent amb la que vas tenir un tracte molt intens. Ser tutor d’alumnes preadolescents o adolescents marca molt, és apassionant. I ara pots comprovar si allò que preveies en el seu moment s’ha anat complint o no i en la majoria dels casos veig que sí. Et trobes alumnes que eren molt bons i que ara ja tenen un magnífic currículum i també et trobes alumnes que eren fluixos acadèmicament però que tu preveies que se’n sortirien. Hi ha alumnes que posen en qüestió el model educatiu. Són “mals estudiants” però en canvi tenen valors com per tirar endavant perfectament en la nostra societat. Alumnes amb males notes però amb molta creativitat o amb capacitat de crear equip. Si el professorat no entén i valora això podem estar apartant de la nostra societat a alumnes molt preparats. Algun dia posaré exemples, sense dir noms, i menys ara que em poden fer més seguiment a través del facebook. Per cert una altra cosa que vull destacar d’aquesta recerca de gent és que la meva memòria és un desastre. Sóc incapaç de recordar els noms dels meus companys de facultat de Magisteri o companys de BUP i COU, per no dir ja d’EGB. Em faria gràcia recordar coses amb la gent que vaig viure tant, però no recordo ni com es diuen, quin desastre.

Postal d'estiu 7, els bars

L’estiu dóna de sí per parlar de temes que no tenen cap importància política. El president del meu partit, Joan Saura, ja ha donat motius suficients perquè aviat em posi de nou a parlar seriosament sobre política, però he decidit respectar les meves vacances fins dijous. Permeteu-me que aprofiti aquesta darrera postal d’estiu per tractar un tema absolutament banal. Els noms dels bars. Se’m va acudir perquè l’altre dia, esperant que obrissin la sucursal de la Caixa Laietana, vaig entrar a fer un cafè al bar de la Rambla del Poblenou “El burgalés”, un bar de tota la vida, fundat, com no podia ser d’una altra manera per un senyor de Burgos, un bar on el meu pare anava a esmorzar sovint. Ara el bar ha estat adquirit per xinesos i han mantingut el nom. No penso entrar (no tinc ganes de polèmiques) en aquest mite popular de que “s’ho estan quedant tot...”, sols em va fer gràcia que algú li posés el nom de burgalés al seu bar com a homenatge a la seva terra i ara el nom es manté. El mateix ha passat amb el bar Montserrat. Un dels recursos més habituals és posar el nom del poble al bar, tenint en compte que molts d’aquests bars van ser el negoci que tiraven endavant quan arribaven a la ciutat (Bar Lanteira, bar Lugo ...). Un altre recurs és posar els noms de la persona (Casa Paco, Casa Feli...) Un tercer recurs és posar un nom que convidi a donar-li caràcter al bar (el refugio, la trobada, tu y yo...) Però permeteu-me que acabi amb el nom que més m’ha sorprès, un bar d’Horta que es diu El Fracaso. Un dia hauré d’anar-hi demanar una canyeta i preguntar quin va ser el motiu que va portar a posar aquest nom a un bar. Per cert coneixeu noms curiosos de bar?

Postal d'estiu 6, Astúries

Acabo de tornar de 5 dies de descans i turismo per Astúries. Concretament he estat a Vegarrionda, proa d’Infiesto en una casa rural que està força bé la veritat. Reconec que aquests dies m’han sentat força bé. Astúries és una terra amb una gran diversitat, pots passar de la muntanya dels Picos de Europa a la platja en molt poca estona. Hi ha pobles turístics i pobles ramaders, hi ha indústria i agricultura, hi ha turisme d’aventura i turisme rural … Està força bé en aquest sentit. Dues coses que no m’han agradat d’Astúries. La primera és l’obsessió per la figura del rei Pelayo, i la seva vincuilació a la Reconquista. La segona cosa és l’olor a Sidra. Com ja deveu saber el costum és “escanciar” la sidra en un got ample, veure-se-la d’un cop i tirar la resta. Això darrer fa que l’olor de molts llocs estigui impregnat del foro olor de la sidra que es va fent agre i la veritat és que dóna la sensació de viure en resaca permanent. També dir-li al Joan que vaig fer cas del seu consell al meu blog i que vaig menjar unes magnífiques “Faves con almejas”. I com a fotografia us podria posar paisatges molt bonics, platges amb acantilats, gaiters o pobles amb encant, però he optat per posar una curiositat. Dic curiositat perquè no es veu de forma gaire extensa campanyes a favor de la Independència d’Astúries. Si ja és difícil ser independentista català, m’hagués agradat molt saber com es viu sent independentista a Astúries.

Postal d'estiu 5

La d'avui és una autèntica postal. Una setmana prop de Santa Coloma de Franers, en una masia aillada, amb la meva filla Berta i 12 persones més. Aquesta era la vista des de la meva habitació.

Postal d'estiu 4. El preu de viatjar

Aquest any me les prometia molt feliç viatjant a molt baix preu. Amb la crisi econòmica semblava que aconseguir visitar qualsevol ciutat europea, seria més barat que quedar-me a casa mirant pel balcó. Però no ha estat així. Quan vaig anar a una agència de viatges el somni ja va anar desapareixent. L’explicació semblava senzilla. La crisi econòmica té una clara repercussió en el preu del combustible i per tant el preu dels vols de fet ha augmentat i a més moltes empreses han reduït el nombre de viatges que oferten i per tant no hi ha tantes places de darrera hora. De totes maneres segueix sent escandalós que entris a una agència de viatges demanis per una oferta a Praga per 4 dies de “a partir de 251 euros”, no els hi posis cap condició pel viatge i l’oferta més barata que et puguin oferir superi de forma clara els 500 €. Al final una escapada cap a Astúries, segur que estarà molt bé i no em repercutirà tant el preu dels combustibles, un dels aventatges de tenir un cotxe amb poca potència i que consuméis una mica menys que la majoria. Una de les coses que de veritat trobo a faltar de la meva època de “solter” són els viatges més llargs. Un dels plaers més grans que he tingut ha estat conèixer cultures totalment diferents i veure gent i paisatges que no em sonaven de res, ara però ho tinc una mica més difícil, espero que aviat es solucioni. Ja us explicaré.

Anècdota

L’altre dia per casualitat anant pel carrer vaig escoltar una frase que em va fer molta gràcia. Una mare li deia al seu fill “Si no et portes bé et porto a casa amb el teu pare”. El que no quedava clar era quina part era amenaça i quina part era pura informació. Per tant es podia interpretar que el càstig era que el nen tornava a casa però que no patís que estaria acompanyat del seu pare com es podria entendre que a sobre de estar castigat sense estar pel carrer hauria d’aguantar al seu pare.
Òbviament és una anècdota però crec que demostra que hem de ser curosos amb el llenguatge. Si aquesta mare segueix associant al pare a aquestes frases pot ser que la realitat acabi sent difícil. No és senzill però crec que hauríem d’intentar aprofundir en la necessitat de tenir cura de la gent també en el llenguatge. L’altre dia parlava amb una persona que en sap molt d’aquests temes, ara més que mai és necessari potenciar tot allò que sigui positiu. Necessitem gent que lideri la nostra societat i que tingui clar que darrera el menyspreu personal o la manca de sensibilitat no s’aconsegueix res. Quan un Regidor parla de la incompetència d’una companya d’Ajuntament amb duresa, quan Felip Puig ataca la manera de parlar el català del president o quan responsables d’una empresa o entitat no saben reforçar positivament a la seva gent, estem perdent oportunitats de millorar el nostre entorn. La senyora que amenaçava al seu fill amb portar-lo a casa amb el pare potser serà difícil que ho entengui i per tant ho rectifiqui, però altra gent ho ha de fer, sinó no podrem avançar.

Actualitat

Dijous es van produir dos fets que m'agradaria destacar. En primer lloc l'aprovació inicial de la MGPM del Carmel. És important poder iniciar els nous projectes del Carmel i per això calia fer l'aprovació inicial i seguir treballant a fons. Sobre el paper dels diferents protagonistes de l'aprovació prefereixo no parlar-ne gaire, hi ha reaccions que em costen d'entendre i necessito una mica de temps de marge per assumir-les i respondre. Per altra banda dijous es va inaugurar l'exposició "Barraques, la ciutat informal" al Museu d'Història de Barcelona i que durarà fins el 22 de febrer. Una ocasió única per recuperar la nostra història, com a ciutat i com a país. Una història que també va passar per aquestes barraques i on es va començar a crear un fort moviment veïnal i social amb persones al capdavant tan importants com la meva bona amiga Custodia Moreno. Quan visiti l'exposició no dubteu que faré un post.
Aquest cap de setmana no vaig viure cap dels dos grans esdeveniments mediàtics a Barcelona. Ni vaig anar a veure el Bruce, ni vaig anar al congrés del PSC. Aquest cop vaig decidir no anar a veure al Boss, m'agrada, l'he vist en directe, però vaig preferir optar pels concerts de Ben Harper i Tom Waits abans del del Bruce, massa diners tot plegat. És curiosa la relació de Bruce Springsteen amb Barcelona. Tenim aquesta capacitat de convertir en mite a aquell que ens enten una miqueta, igual que ha passat amb el Woody Allen. I no és que no s'ho mereixi, qualsevol crítica al Bruce podria significar-me una greu crisi amb el meu germà, que va assistir, òbviament, als dos concerts.
En relació al congrés del PSC, tampoc ho criticaré molt (aquí la bronca em podria caure de la meva companya, Feli), sembla ser que han girat cap el centre i cap el catalanisme. Aviat tindran oportunitats per demostrar si és cert que hi ha un gir catalanista i que les paraules de Montilla a ZP anaven prou seriosament. Sobre el gir al centre, és un dels temes que voldré desenvolupar molt aviat. I si no vaig viure cap dels dos grans esdeveniments, què vaig fer? Per fi dedicar un cap de setmana en exclusiva a la meva filla Berta. No Puc demanar res més.

Blogs, facebook, myspace ... socorro

Porto dos dies una mica atabalat. Resulta que per curiositat se m’ha acudit entrar a mirar què és això del Facebook. No tenia ni idea. Em vaig inscriure i encara no tinc del tot clar si això serveix de gaire cosa, però estic desbordat. El Facebook permet compartir fotografies i comentaris amb gent que està en xarxa. Vas afegint amics i amigues al teu llistat i poc a poc veus com la cosa té molta gràcia però et vas enganxant. De moment he penjat algunes fotos que m’agraden i fotos de les meves activitats a Horta-Guinardó. Més des de la meva blackberry ho puc seguir, terrible. Al final acabo plantejant-me que aquest estiu he d’aprendre com funciona això del Facebook, que he de millorar el meu blog, que he de veure com funciona el myspace ... Al final acabo pensant que m’embolico massa, que ja tinc prou relacions amb les que faig amb una cervesa real i no virtual, però alhora m’enganxa molt la capacitat d’estar connectat amb la gent, de donar a conèixer les meves opinions ... us animo per tant a enganxar-vos una mica, a veure les fotos que he penjat i que deixeu opinions sobre allò que considereu, al blog, al Facebook o per altres mitjans que segur que algun dia m’atraparan.

Premi dardo 2008

Sembla ser que existeixen els premis dardo 2008 en la que els bloggers premiem a 15 blogs que considerem interessants per qualsevol motiu. L'amic Jose Rodríguez m'ha honrat amb una de les seves nominacions i per tant primer li dono les gràcies per aquest motiu i accepto el repte de proposar 15 blogs que a mi m'interessa destacar. Opto a més per no repetir els del Jose ni donar-li a ell, o sigui que Joan o Jordi us quedeu sense nominació meva. Tampoc poso alguns blogs que m'agraden però que darrerament estan poc actius (Anna, Marc ... aveure si apreteu) De totes maneres he optat per posar blogs, alguns potser poc coneguts, però que m'interessen.

Carles Sampietro. Magnífic blog de caràcter medioambiental. Un ecosocialista molt interessant.
Ara mateix. Un blog hiperactiu, amb cultura, solidaritat, nacionalisme, feminisme... magnífic.
Jordi Ullate. Amb l'argument que feia servir el Jose pel Joan, suport als qui comencen.
Juan Antonio Domingo. Perquè hi ha pocs blogs que parlin d'Horta-Guinardó sols com a veïns.
Ecosocialistes Sant Martí. D'ICV i del meu barri, com no els de premiar?
Sant Gaudenci. Com és la combinació del barri d'Horta i de la Rumba?
Joan Vallvé. Política, música i refelxions diverses d'algú molt jove d'Horta-Guinardó.
Marylou. El bloc és interessant i ella és encantadora, què més es pot demanar?
Puja la cremallera. Blog de dones amb iniciativa, força nou però apunta bones maneres.
Raül Romeva. Per a mi el blog d'ICV més complet. A més és amic i un gran eurodiputat.
L'agulla. Publicació modesta però molt bona feta per cristians d'esquerres.
Papitu. Un clàssic dels blogs d'esquerres
Laura Marino. Cultura, cultura, cultura i a vegades alguna cosa més.
Lluís Pérez. Un bloc molt profund i independentista
Jordi Fornés. Conseller d'ICV a Horta-Guinardó i excantant de Huapachá Combo. Genial.

Cementiri Poblenou

Avui començaré la meva proposta d’indrets amb encant de Sant Martí pel Cementiri del Poblenou o Cementiri de l'Est. Pot resultar estrany, però al barri el cementiri és un espai molt emblemàtic. Fa uns anys un equip de la Universitat Autònoma va fer un estudi del barri. Entre d’altres coses van organitzar trobades amb gent diversa i se’ls hi demanava que els portessin a aquells llocs que més identificaven al barri. Tothom va passar pel cementiri. Aquest cementiri es va fundar l’any 1775. És un cementiri amb encant. Des de que va morir el meu pare l'any 1999 hi he anat més sovint, però ja era un lloc que de tant en tant visitava. Hi ha un gran nombre d’escultures d’artistes famosos, personatges importants enterrats i un recinte de panteons amb gran valor. Però permeteu-me que us recomani un parell de racons del cementiri. El primer és la tomba del santet, un personatge del barri amb fama de molt bona persona que un cop mort va seguir rebent la veneració de la gent i per tant hi podreu trobar un gran nombre d’ofrenes a una tomba d’algú gairebé anònim. L’altre espai és el conegut com el "recinte dels gitanos". Us recomano una passejada, a més hi trobareu guies a l’entrada i indicacions prou clares, també podeu consultar la web dels serveis funeraris. Els cementiris també poden ser llocs per passejar i relaxar-se.

ANIVERSARI

Avui fa un any que vaig inaugurar el meu bloc. Sembla que faci tota una vida, però no. Ha estat un any intens, amb més de 220 articles publicats i i un nombre de visites molt superior al que preveia. Ho he de dir clarament, això dels blocs m’ha agradat molt més del que em pensava. No he pretès fer un bloc molt de reflexió, ni d’informacions molt àmplies. Crec que més aviat ha estat un bloc d’impressions generals sobre els temes que més m’afecten.
Estic content, crec que el bloc em permet arribar a gent diversa. Hi puc dedicar poc tems, sobretot a millorar el propi bloc o a relacionar-me més en xarxa amb la resta de bloggers que hi ha. De totes maneres també estic content d’haver col·laborat en l’agregador de blocs d’Horta-Guinardó o d’escriure en el bloc d’ecosocialistes de Sant Martí, que us recomano sincerament.
En fi, 1 any d’opinar i rebre comentaris. Un any de debat i d’informació i un cop superat aquest temps crec que encara em queda corda per temps. Gràcies per entrar en aquest espai meu de reflexió i per tot allò que m’heu anat comentant.

Marc

S’ha mort un amic meu, el Marc Reñé. El vaig conèixer ja fa uns quinze anys a l’inici de Joves amb Iniciativa (el passat 22 de desembre, junts ho celebràvem). Va ser una de les persones que destacava, que es veia que tenia fusta. En aquells moments no va acabar de tenir prou protagonisme, però va mantenir la seva militància i ara, cada cop més, començava a ser una persona imprescindible a la seva agrupació de Sants-Montjuic i com a assessor urbanístic del grup municipal. La mort d’una persona jove i amb dues criatures sempre impacta, però quan a sobre és un amic, la notícia et destrossa. El Marc era una bona persona i un bon professional. Avui em costa dir més coses, suposo que poc a poc m’aniran venint al cap els records de tot allò que vam compartir.
I a més en aquest cas la mort no és tan sols la d’un amic, sinó la del company d’una persona a la que estimo molt. La Mirnaya va ser la meva companya durant un bon temps i li tinc molt carinyo. L’altre dia a l’enterrament no sabia què dir-li. A vegades els silencis són la única solució. Em passo la vida parlant, preparant arguments, elaborant documents, escrivint al blog ... i et trobes de cop sense paraules. M’agradaria haver pogut trobar paraules per dir-li que sentia, per animar-la, per fer-li sentir que em sentia molt a prop. Però no sabia què dir, igual que les moltíssimes persones que ens vam trobar al tanatori per donar el darrer adéu al Marc i estar al costat de la seva família.

Dimarts interessant

Reconec que ahir al vespre em vaig estressar una mica. A la mateixa hora intentava seguir per la ràdio el partit del Barça i per la tele el Joan Herrera al programa 59 segons i a la vegada el capítol de House. El Barça avorrit com una mala cosa, sort que no he anat a cap lloc a veure'l. El Joan Herrera molt bé. Molt combatiu, molta informació i molta passió. Té molt més coneixement dels temes ecològics que qualsevol dels periodistes que hi participaven i això ajuda molt. Va saber explicar bé què vol dir ser d'esquerres. Diria que sols van apretar-lo a fons quan li plantejaven si ICV no era molt més exigent amb els socialistes quan no estàvem al govern i en canvi érem molt més tous al govern de la Generalitat o a l'Ajuntament de Barcelona. El Joan promet una campanya molt maca. En contra del Barça no va ser gens avorrit. I finalment House. No m'acabo d'acostumar a la nova etapa sense els seus col·laboradors. De totes maneres House segueix sent intel·ligent, mordaç i agut. I a més em sembla que aviat tornaran els seus col·laboradors de House. M'hagués agradat que el Barça jugués millor i que la televisió no programi alhora House i Joan Herrera.

Bones Festes

He decidit felicitar-vos les festes amb allò que més estimo, la meva filla. Us desitjo un feliç 2008.

Any nou

Potser són els aires del Nadal que aquest any venen forts, potser és que em faig gran (aquest 2007 he fet ja els 40 anys) o potser és que ja no sé què escriure al bloc, però he decidit plantejar 10 desigs i 10 compromisos per aquest 2008. Començo pels desigs:

- Que la meva filla sigui com a mínim tan feliç com ara
- Que no perdi cap de les meves amistats i que en guanyi algunes de noves. Que li vagi molt bé a la meva parella i a la meva família.
- Que Catalunya trobi les complicitats necessàries per avançar com a Nació.
- Que la solidaritat sigui una de les apostes de la nostra societat
- Que no ens escalfem gaire, ni nosaltres sols, ni com a planeta
- Que a la feina m’ho segueixi passant igual de bé
- Que el 2008 ens porti bones pel·lícules de cinema
- Que el Joan Herrera tingui un any molt feliç, sobretot el 9 de març
- Que la imaginació i la revolta guanyin espais
- Que acabi l’any com a mínim tan feliç com ho sóc ara, com ho vaig ser al 2006, al 2005, al 2004, al 2003, al 2002, al 2001, al 2000 ...

I ara els compromisos:

- Perdré 16 quilos durant el 2008
- Jugaré més amb la meva filla
- M’acabaré 2666 de Roberto Bolaño
- Aniré com a mínim 1 cop al mes a un concert en directe
- Mantindré el blog actiu
- Mantindré la meva taula de despatx més ordenada
- Augmentaré els diners que destino a Metges sense Fronteres
- Estalviaré una mica
- Intentaré tenir una mica més de paciència
- Faré servir una mica més la bicicleta i una mica menys el cotxe
- Intentaré recordar sempre que en el fons sóc un afortunat

Ja torno ...

És difícil el retorn. Tornar a agafar els hàbits (com per exemple escriure al blog), fer horaris estables, no poder decidir què faràs aquell dia ... però ja és hora de tornar a la feina i de començar un nou curs.
Sens dubte serà un curs intens, especialment per les eleccions generals previstes pel mes de març. Una etapa que vindrà marcada per alguns temes que són de vital importància però que potser faran que s’oblidin altres temes prou importants pel nostre futur. Els temes de terrorisme i "unitat d’Espanya" centraran el discurs del PP. Els problemes d’infrastructures i desplegament de l’Estatut completaran el debat a Catalunya.
Alguna gent però, farem el possible per fer que temes com l’habitatge, l’ocupació, les llibertats individuals i col·lectives, els reptes de la població nouvinguda o els conflictes arreu del món també tinguin una important presència en la reflexió política.
També parlaré del referèndum del 2014, no ho dubteu, encara que no tinc decidit el meu vot. Avui però em permetreu que ja no escrigui més i que faci un retorn progressiu a la normalitat.

Viatge al País Basc II. Gernika

Una altra de les visites que em va impactar d'aquest darrer viatge al País Basc va ser a Gernika. Hi havia estat abans però no havia visitat el museu de la pau que hi ha al voltant del desgraciat bombardeig de Gernika de l'any 1937. Aquest va ser possiblement el primer cop a la història que es va fer un bombardeig indiscriminat i tan cruel contra la població civil i això deixa un record. També cal recordar que el magnífic quadre de Picasso ha convertit Gernika en una icona de la Pau arreu del món. La primera sorpresa és un museu sobre la Pau i la resolució de conflictes al País Basc sense parlar d'ETA ni del conflicte basc. Per tant es parla de la Pau en general i sols es concreta a Gernika durant la Guerra Civil, però no vull parlar d'això. El museu val la pena, el podeu conèixer virtualment una mica més a la web (http://www.museodelapaz.org/) però si aneu per allà no dubteu en visitar-lo. És emotiu i està ben plantejat. A més vaig poder coincidir amb l'exposició monogràfica sobre Nagasaki i Hiroshima. L'exposició és crua i clara posa la pell de gallina. Fer-se idea del que representa que per una decisió "humana" centenars de milers de persones morissin o quedessin afectades per sempre no es pot assumir fàcilment, però les fotos, els objectes personals i els comentaris de l'exposició et fan entendre que va ser real i que hi ha encara massa dirigents disposats a fer de la guerra un instrument de poder. Enmig de les vacances d'estiu el museu de la pau i l'exposició sobre Hiroshima i Nagasaki és una patada al fetge per recordar-nos que la lluita per la pau segueix sent una de les prioritats de la Humanitat.

Viatge a Euskadi. Oiartzun

He tingut la gran sort de passar uns dies de les meves vacances al País Basc. He escrit un parell d'articles que ara us vull penjar al meu blog. Concretament ara escric aquest article a una casa rural prop d’Urnieta, veient de fons el mar de Donostia. Els dies que porto per aquí estan sent realment tranquils i amb els tòpics de quan s’està al País Basc, bona gent, bon menjar i bons paisatges. Fins i tot diria que hi ha elements que m’han sorprès positivament des de les darreres vegades que havia estat per aquí, per exemple tinc la sensació que està augmentant l’ús social del basc.
Ahir 4 d’agost, coincidint amb el meu 40è aniversari per cert, vam anar a alguns dels punts més abertzales de Guipúscoa. Concretament vam visitar Errenteria i Oiartzun. Errenteria ha estat famosa pels greus incidents en la constitució de l’Ajuntament, el poble és molt maco, però com que el vam visitar al migdia no vam poder veure gaire l’ambient del poble, cal tenir en compte que està fent molta calor. Després vam anar a Oiartzun, que estava en festes i la cosa va ser força diferent. Desenes de pancartes abertzales, retrats dels presos d’ETA, cartells en favor de l’acostament dels presos a tot arreu ... Com que eren festes vam poder veure una exhibició de tir amb bous (una mica salvatges, però es veu que ara compleixen una normativa molt més estricte sobre el no maltractament dels animals). Després vam veure una exhibició d’esports bascos amb el mític Iñaki Perurena al capdavant de l’aixecament de pedres i amb un grup de molt nivell de tallar troncs.
Tot això seria un diari de viatges, però el que més em va sorprendre va ser quan just abans de començar l’exhibició i quan ja havien escalfat els esportistes, va aparèixer una manifestació en record dels presos abertzales. Potser era un grup de 50 persones, en silenci, sols portaven un megàfon amb música. Eren gent de tota mena i edats, sobretot gent de mitjana edat, amb fotos de presos i cartells, anaven en filera i van creuar la zona on es feia l’exhibició dues vegades, sense fer crits ni consignes, sols desfilant. El públic assistent, potser hi havia 700 persones, va reaccionar amb absolut silenci, ni un crit, ni un aplaudiment. Res a favor o en contra. La situació va ser per a mi molt curiosa. Un grup d’abertzales interrompen una festa major, però sense intimidació expressa i un grup de veïns no diuen absolutament res. El silenci era el millor reflex d’una societat tensa, d’una societat amb massa pors. Quan va marxar el grup el presentador de l’exhibició va dir que calia tenir respecte i que seguíem amb l’espectacle (això evidentment m’ho va traduir un senyor que estava al meu costat. Es va fer l’exhibició sense cap més incident i he de dir que m’ho vaig passar força bé.
És curiós que el presentador parlés de respecte, de fet abans un senyor del públic em va dir exactament el mateix però encara més gràfic: "A estos yo les ponia en la cárcel a todos, pero hay que tener respeto". I aquest senyor us asseguro que no era del PP. Potser enlloc de respecte volen parlar de por. Perquè algú creu que amb la mateixa tranquil·litat que ho va fer aquesta gent ho hagués pogut fer un grup de familiars i amics d’una víctima d’ETA? Estic convençut que no. I ja no dic una manifestació en favor del castellà que, perquè no, també és legítima, però no tan emotiva com el record d’uns presos que estan lluny de casa o d’una persona que ha mort assassinada per uns terroristes.
L’ambient del poble era una mica opressiu. Dóna la sensació que o estàs amb els abertzales o estàs marcat, i això és molt dur. Sóc conscient que les coses no són senzilles, que el País Basc, com Catalunya, no troben el seu encaix com a nació, que l’allunyament de presos és com a mínim pervers i contrari als drets humans i que és molt fort que una llei de partits no permeti presentar-se a un sector important de la societat. Però també vull ser conscient de la duresa de viure en aquesta situació de tensió i por que fa que sols puguis estar amb ells o contra ells. Ja ho sabeu, m’agraden els matisos.
Em sembla que és la sisena vegada que vinc al País Basc i hi penso tornar unes quantes vegades més. Val la pena venir, conèixer la seva gent, disfrutar com un camell del menjar, banyar-se a la Concha o passar a conèixer el País Basc francès. De totes maneres no volia deixar escapar l’ocasió de comentar aquest incident, tan poc destacat segons com es miri, però amb tanta profunditat política. El silenci va ser profund a Oiartzun.