I Rubalcaba va seguir

Tenia molts dubtes sobre si havia de parlar de les eleccions per la secretaria general del PSOE. No formo part d’aquest partit i no conec gaire la seva dinàmica interna, però veient molts comentaris que s’han anat fent de gent que jo penso que encara en té menys idea, al final m’he animat. I a més ja que dissabte al migdia em va tenir pendent de les notícies sense poder fer la migdiada m’hi sento més legitimat.

En primer lloc fa una mica de pena veure el seguiment per les xarxes socials de l’elecció de Rubalcaba com a nou president. Per una banda tota la gent que no és del PSOE o el PSC amb dos missatges preparats, un per lamentar que sortís Rubalcaba i un lamentant que sortís Chacón. Potser és cert que de cara enfora tant Rubalcaba com Chacón representaven un continuisme, havent estat en tots dos casos ministres de Zapatero, però alguna cosa més es pot dir. I per altra banda els missatges de tota la gent del PSOE i PSC, especialment dels que han perdut, tancant files entorn de la unitat. Pocs missatges ens han aportat gaire cosa. Algun m’ha fet gràcia, com per exemple “Si Rubalcaba era la resposta, quina era la pregunta?” Evidentment el missatge que es dóna a la ciutadania és que de moment poc canvi hi ha.

Possiblement molts delegats i delegades tenien clar que aquest no havia de ser el relleu que reclamava bona part de l’electorat socialista. El partit ha de fer un important gir social, el PSOE ha d’iniciar una etapa amb noves formes de fer política, el PSOE ha de renovar-se. Però aquest procés no es podia evidenciar en l’elecció de la secretaria general. Aquest podia ser tan sols el congrés on s’iniciés un procés necessari però dur i difícil. I per fer aquest procés potser molta gent ha optat per una candidatura que d’entrada té més possibilitats de ser transitòria. Carme Chacón, per la gent que tenia més dubtes, arrossegava dues limitacions importants, la primera és que podia provocar major divisió interna i la segona que si arribava a la secretaria general s’hi quedaria per força temps, a part de ser una candidata que molta gent veia sense una base ideològica prou ferma al darrera. Ara hi ha molta gent que dins del partit començarà a treballar per fer el relleu necessari a nivell de persones i el gir d’esquerres en la seva política. Serà interessant veure com es van posicionant algunes persones que ara s’han mantingut en segona fila. Del que discrepo és que el resultat demostri quina poca força té el PSC dins del PSOE. En primer lloc perquè em sembla evident que Chacón no era una aposta del PSC i en segon lloc perquè en cas de que ho fos el resultat seria prou bo. Però a més, pel que crec, Chacón ha perdut alguns vots de delegats del PSC per la seva actitud sobre pacte fiscal i per no representar el que necessita el partit a Catalunya, vots que li haurien donat la Secretaria General, no oblidem que 22 vots no són 22 persones sinó 11 persones que haguessin canviat el seu vot.

Però vull acabar desitjant que el procés sigui molt positiu pel PSOE. No m’agrada la política que ha dut a terme el partit els darrers anys, crec que va utilitzar molta energia d’esquerres per donar força a les dretes. Però no podem plantejar canvis socials a casa nostra sense unes forces d’esquerres diverses però amb força. Si el PSOE i PSC no saben fer el gir necessari les forces que ens situem a la seva esquerra podrem créixer però difícilment garantirem polítiques progressistes. Però si s’entesten en no recuperar els valors d’esquerres i federalistes caldrà que molta gent faci el gir personal que el partit no és capaç de fer.

Ferran Mascarell

Ara em sap greu no haver vist la gala dels premis Gaudí del cinema català. No la vaig veure per manca d’interès, aquestes cerimònies acostumen a cansar-me, no havia vist cap de les pel·lícules preferides i vaig preferir fer altres coses. La polèmica posterior però ha donat vidilla a una gala que en tenia ben poca per sí sola, com el fet mateix que la retransmissió de TV3 no fos ni tan sols en directe. Això anys enrere potser no hagués estat molt significatiu, però en l’era del twitter desprestigia la retransmissió en directe. Com deia no vaig veure la gala però sí que persones de molta confiança em van dir que havia estat molt dolenta, de molt baix nivell.

El conseller de cultura Ferran Mascarell va fer el dia següent, davant dels premiats i de l’acadèmia, un discurs molt dur de crítica a la gala i al seu contingut. Ferran Mascarell s’ha de reconèixer que va parlar clar, va dir que la gala no li havia agradat gens cinc vegades. I en aquest sentit comparteixo una part de la seva actitud. Ens passem la vida demanant als polítics que deixin de mentir i de dir tan sols allò que vol escoltar la gent i per tant no seré jo qui recrimini al Conseller de Cultura que parli clar en un àmbit directe de la seva competència i que respongui quan se li adrecen. Aquesta actitud el dia següent de la gala no es produeix en el moment més oportú ja que sembla que sols està dolgut, però benvinguda sigui la seva claredat. Que valori la seva sinceritat no vol dir, però, que estigui d’acord amb el que va dir.

Començo per dir que comparteixo una part del seu argument d’estar fart de que sols es parli dels polítics corruptes. Qui cregui que pot fer una política més honesta té les portes obertes. Durant força temps m’he dedicat a la política de forma professionalitzada i puc assegurar que sempre he tingut els mateixos valors i les mateixes actituds, quan m’he dedicat professionalment a la política o quan m’he dedicat a l’educació. Ara no estic en política de forma professional però em segueix molestant la facilitat de generalitzar un comportament per a tothom que està en llocs públics. No fem cap favor amb aquests reduccionismes, ni ajuda gaire menysprear els càrrecs públics. Critiquem amb duresa allò que fan i si ho veiem clar treballem per canviar-los. Amb el menyspreu podem quedar-nos tranquils per un moment, amb la política hem de canviar les coses.

Però el que no crec que pugui discutir és el dret del sector del cinema català a expressar les seves queixes per les retallades. Això sí que forma part del dret a la llibertat d’expressió. Quan algú denúncia manca d’atenció al seu sector no crec que sigui adequat respondre comparant amb altra gent. El món del cinema té dret a expressar les seves queixes i les seves angoixes i forma part de la feina d’un Conseller escoltar-ho, com forma part de la feina d’un Conseller donar la seva opinió sobre els temes de la seva competència. Uns i altres s’han expressat i per tant ara toca valorar quina part de raó té cadascú. I això, al meu entendre és maduresa.

Èxit o fracàs escolar

El tema de l’èxit i el fracàs escolar l’he tractat altres vegades en els meus escrits, amb unes opinions que possiblement disten bastant de la majoria, però cap problema, a això ja hi estic acostumat. El fet que aquest sigui un tema tractat a El País avui i que el programa Mestres  de TV3 d’avui també es dediqui a aquest tema ha fet que m’animi a publicar alguna reflexió, abans de veure el programa, que sempre queda prou temps per parlar-ne després.

D’entrada hauríem de decidir que vol dir fracàs o èxit escolar. Al meu entendre podríem arribar a definir èxit escolar com “arribar a ser més feliç gràcies a l’escola”. Sí, ja sé que això queda molt “kumbaià” i pot semblar buit de contingut, però crec que tinc alguns elements per defensar-ho. Mirar d’avaluar l’èxit escolar sols a través de variables d’aprenentatge en les matèries instrumentals és reduir una barbaritat el paper de l’escola. Pensar que una escola aconsegueix un fracàs o un èxit sols a través d’unes proves objectives en llengua o matemàtiques sí que és simplisme. Posaré dos exemples radicalment oposats i fins i tot demagògics, però tenint en compte de moment sols criteris numèrics. Que un alumne amb unes condicions impressionants per a l’estudi, és a dir un alumne que podria acabar traient un 10, acabi la seva escolaritat amb un 8, és un èxit escolar? Que un alumne amb greus dificultats aconsegueixi enlloc d’un 2 un quatre és un fracàs escolar?

Però com deia això seria tan sols si comptés els aspectes d’avaluació formals. Però és que quan parlem d’èxit o fracàs escolar no hem de comptabilitzar aspectes com la socialització, la millora d ela capacitat d’empatia, l’adquisició de valors o d’habilitats socials, la capacitat per fer front als problemes ... Un alumne que després de passar per l’escola amb un expedient impecable és incapaç de relacionar-se amb la gent, és intolerant o no sap exterioritzar els seus sentiments és un èxit escolar? Jo crec que no. D’entrada quan tothom parla del paper de l’escola es demana als mestres que obrim portes, que motivem, que eduquem en els valors ... però en canvi s’avalua després a l’escola a partir de l’informe PISA. No podem caure en un romanticisme suïcida de pensar que en aquesta vida sols compta ser feliç, però crec que és important ser-ho i que molts dels elements que ens permetran sentir-nos realitzats a la nostra vida s’eduquen a l’escola però no es comptabilitzen en cap estudi.

Avaluar l’èxit o el fracàs sols a partir d’aprenentatges acadèmics pot condemnar a magnífiques escoles al descrèdit. Comptabilitzarem a l’hora de publicar els resultats d’una escola el punt de partida dels alumnes, la capacitat de l’entorn social de suport, els mitjans dels que disposa o les condicions econòmiques de les famílies? És absurd, és com si féssim una cursa de 1.500 metres barrejant a tothom (joves i vells, professionals i amateurs, persones sanes i persones malaltes) i valoréssim el resultat sense tenir en compte aquests condicionants. Hi ha escoles que aconseguirien resultats acadèmics discrets però que estarien fent una tasca social impagable i també al revés. Avaluar els centres sols des del punt de vista acadèmic i fer-ho sense tenir en compte cap condicionant és injust, absurd i immoral. Avaluar l’èxit i el fracàs escolar sols mirant com acabem a matemàtiques o llengua és pervers, reduccionista i perillós.

Sé que ningú comprarà la meva idea, però en el fons del que es tractaria és de preguntar a la gent quan té 40 o 50 anys si tot allò que va viure i aprendre a l’escola li ha permès ser més feliç a la vida i li ha servit per aportar més a la societat. Jo si hagués avaluat els meus resultats quan estudiava BUP seria un fracassat escolar, ara però, no tan sols miro les meves notes i sóc conscient de com em va marcar l’escola (a EGB en el meu cas), de tot allò que vaig aprendre, de tot allò que vaig compartir. I tot això ha estat fonamental per sentir-me avui útil i feliç, per haver desenvolupat un projecte de vida i per sentir-me una persona compromesa a la meva societat i en el meu entorn.

Moltes altres persones parlaran de la importància (que evidentment no nego) de tenir uns bons resultats acadèmics, de ser punters en resultats acadèmics o de fomentar l’excel·lència, però jo avui necessitava donar aquest contrapunt.

Educació i Política

Cada cop que es parla d’ensenyament i canvis en el sistema educatiu apareix el tòpic de que els polítics haurien de posar-se d’acord en un model educatiu que no vagi canviant en funció dels canvis polítics. Es reclama que l’escola quedi al marge dels canvis de govern i les “dèries” dels partits. Però això és possible o lògic? D’entrada sembla obvi dir que seria necessari però jo no ho veig tan clar, tinc dubtes i són els que vull expressar.

L’educació hauria de ser una part fonamental del projecte social de qualsevol país. Hauria de ser una de les peces claus per construir el futur. I per tant pocs àmbits són tan ideològics com aquest. La política, ben entesa, suposa oferir models socials i fer propostes de com construir aquests models. I per oferir una proposta de societat de futur l’educació passa a ser fonamental. No dic que el model educatiu s’hagi de decidir en àmbits estrictament polítics, però quan parlem del paper de la llengua catalana a l’escola, de si ha d’haver-hi religió als nostres centres educatius, de quin model de formació professional oferim o de quin model de suport a les escoles amb més dificultats no parlem tan sols d’ensenyament, o de quina relació s’estableix entre escola pública i escola concertada, parlem de política. No és el mateix proposar un model d’escola que prioritzi la igualtat d’oportunitats que un model que aposti per l’aposta per l’excel·lència. Algú dirà que això no és incompatible, possiblement, però parlo de posar accents.

Per tant a l’hora de fer un gran pacte polític i social per l’educació hem d’acceptar que sempre hi haurà coses que no podrem tancar. Es pot impulsar un pacte majoritari. És cert que en aquest cas estaria més a prop del que proposaria majoritàriament la comunitat educativa que la majoria parlamentària, però no vull ignorar que pocs temes de la nostra societat són tan sensibles a la política com aquest. Són temps de baixa credibilitat en el sistema polític però precisament per això cal posar en valor allò que en essència és política.

Cultura de l'esforç?

Aquesta setmana volia parlar d’un tema que té més  a veure amb l’educació que amb la política, o potser no. Es tracta del famós tòpic de la necessitat d’estimular la cultura de l’esforç a l’escola. Cada cop que es parla de les mancances del sistema educatiu o de com veiem les noves generacions apareix de forma invariable el comentari que els joves d’avui dia no s’eduquen en la cultura de l’esforç i cal estimular-la. Però realment és tan necessària la cultura de l’esforç?

En abstracte és evident que no. Jo sempre he fugit d’aquest tòpic de que cal formar persones abnegades amb capacitats etèries. Cal tenir capacitat d’esforçar-se quan és necessari i no tinc clar si això es pot educar d’una manera tan senzilla. Forçar als alumnes a “apretar” més i més per aprendre aquest valor no tinc clar que sigui una bona proposta. Proposar a algú que s’esforci més sols pel fet d’educar-lo en aquesta capacitat pot ser simplement una manera de cremar-lo. Cal educar en la capacitat de ser conscient de les teves pròpies limitacions, de les teves capacitats i de saber allò que vols aconseguir. Fruit d’això hauràs de veure tot el que necessites per tenir una vida coherent amb aquests objectius i l’esforç serà un element més o menys necessari per aconseguir-ho.

Permeteu-me que posi un símil esportiu. Crec que és bo estimular la bona forma física. Però no en sí mateixa. Una bona forma física és sinònim de bona salut, una bona forma física et dóna seguretat, una bona forma física et permet fer moltes més activitats. Per tant cal educar que per poder fer tot això cal cuidar-se. Igual que cal explicar que per aconseguir els nostres reptes podem necessitar un esforç, a vegades molt gran. Igual que necessitarem constància, empatia, seguretat en nosaltres mateixos, una bona socialització ... I a més no tothom necessitarà la mateixa capacitat d’esforç per sortir-se’n. Segur que la cultura de l’esforç té aspectes positius, però com moltes d’altres coses. L’esforç, en sí, em recorda el mite cristià de la penitència, hem vingut a aquest món a patir. Si no patim, si no ens esforcem ... les coses no es poden valorar. Segur que es pot fomentar la cultura de l’esforç, però no tinc clar com es fa per aconseguir-ho.

Valoració ràpida de Mestres

Acabo de veure el programa Mestres a TV3 i volia fer algunes reflexions així, molt desordenadament, però sense deixar-me portar gaire per altres opinions. D’entrada dir que és un programa emotiu i ben fet. TV3 té un format que li funciona i que el fa amb qualitat, sens dubte. També val a dir que el programa té un objectiu de posar en valor la tasca dels Mestres i això sens dubte s’ha de tenir en compte quan es parla d’una feina que sovint no ha estat prou valorada. Existeix una gran distancia entre el tòpic de que els Mestres som una peça clau de la societat i en com aquesta mateixa societat afronta la formació del professorat, les seves condicions laborals o el respecte en la relació diària.

Però lògicament parlaré de les mancances que he vist en aquest primer capítol, acceptant que aquest programa forma part d’una sèrie i que per tant hi poden anar sortint moltes altres coses. El primer que no m’ha agradat és que he vist que tot el professorat ha parlat des del criteri de la vocació i la motivació. Hi ha molts mestres a Catalunya que cada dia tenen un greu problema per entrar a fer classes. Parlar d’això no és menystenir la professió. Ningú ha parlat que hi ha classes que poden arribar a ser molt i molt complicades. No tan sols coneixem alumnes que al cap dels anys ens venen a donar les gràcies, també coneixem alumnes que sabem que no els vam saber ajudar o que fins i tot els vam ensorrar una mica més. En una piulada que he fet he posat que al final si parlem tant de la passió per la nostra feina potser algú decidirà que no cal pagar-nos. Al costat de la passió per la feina hem de posar la professionalitat. Som gent que treballem en un àmbit molt sensible i que ni tenim totes les eines necessàries per fer la nostra feina, ni tenim unes condicions laborals equiparables a la nostra responsabilitat. El perfil de mestres ha estat força limitat a persones que disfruten de la seva feina i està molt bé, però crec que això ja és el que molta gent sap, cal donar altres visions.

Suposo que en propers programes es parlarà més de la secundària, o parlarem més de la formació del professorat o de la relació de les famílies amb les escoles. Suposo que es parlarà de com es fa el procés de matriculació o de la manca de recursos necessaris en una feina com aquesta com podria ser les excedències o altres fórmules. També caldrà escoltar com un mal mestre també pot marcar una vida. Espero que el programa vagi obrint un ventall de realitats. La que avui hem vist de grans professionals motivats és certa, no ho dubteu, però la realitat docent és molt més complexa. En seguirem parlant.

Massa canalles

Si haurem d’acabar l’any escollint el “canalla” de l’any 2012 crec que tindrem greus dificultats. El primer mes de l’any està resultant especialment actiu per veure quanta gent hi aspira i a més en camps tan diferenciats. Si no fos perquè és molt greu i ens afecta a les nostres vides ens ho podríem prendre a guasa, però és molt dur.

Però és que a més hi ha candidats en àmbits molt diferents. A nivell polític no falten candidats. Però crec que en aquests moments val la pena destacar a Francisco Camps. Es difícil trobar un prototipus de “canalla” com ell. El judici de la trama Gurtel està posant en evidència tota la seva actuació com a President de València i ell es permet el joc (o el deliri) de llegir la història de Job durant el judici.

Però també hi ha candidat a “canalla” dins la reialesa. Cada cop hi ha més evidències de les activitats delictives d’Iñaki Urdangarín i cada cop més evidències de la complicitat de la resta de la família, ja veurem si participació activa o encobriment. El gran debat és si pagarà pels seus “presumptes” delictes. Jo aposto a que sí, crec que algú decidirà que es millor fer un fort tallafocs que cremar-se tots plegats.

I en el món de l’esport no deixem de sorprendre’ns amb la capacitat del Reial Madrid i del FC Barcelona per evidenciar models diferents de fer les coses. El jugador merengue Pepe ha fet mèrits més que suficients per ser nomenat “canalla” de l’any ja al mes de gener per la seva agressió a Messi, una agressió plenament coherent amb la seva carrera esportiva (esportiva?)

El quart candidat és de l’àmbit econòmic i té caràcter col·lectiu. Es tractaria de les agències de qualificació. En aquest cas podrien formar part de “canalles anònims” perquè la seva gran virtut és decidir com enfonsar les nostres vides sense sortir esquitxats.

I finalment deixeu-me destacar com a “canalla” de l’any al capità del creuer “Costa Concordia”. En aquest cas les víctimes són més visibles i el seu sainet de com va abandonar el vaixell sense dirigir les tasques de salvament passarà a la història dels “canalles”.

Però acabo fent una darrera reflexió, potser una mica demagògica. El capità del vaixell segur que acabarà pagant pels seus pecats i no tindrà cap reconeixement, al revés rebrà (si es demostra el que va fer merescudament) tots els pals. Pepe evidencia sobretot l mal funcionament dels organismes esportius incapaços d’actuar d’ofici, però sols és futbol. Però en els altres casos el premi “canalla” serà tan sols una anècdota. El PP té 3 presidents autonòmics jutjats però ha guanyat per majoria absoluta, Urdangarín pot acabar malament però la monarquia no tremolarà i les agències de qualificació seguiran decidint des de la impunitat i l’anonimat. És trist, però segur que al llarg del 2012 trobarem més motius per mirar les coses també amb optimisme.