Decidint sobre Pere IV

Ahir vaig assistir a la sessió participativa sobre el futur de l'eix Pere IV del Poblenou. Era una jornada oberta a la ciutadania organitzada per l'Ajuntament de Barcelona a l'espai Hangar de Can Ricart. La sessió permetia a entitats i ciutadans a títol individual poder opinar sobre els criteris que han de marcar la remodelació de l'antiga carretera de Mataró, un carrer que podria ser molt important pel Poblenou i el Besòs però que en canvi es troba en un important estat de degradació. En un proper article ja parlaré de com està el carrer i de com crec que s'ha d'afrontar el futur de Pere IV, però avui em vull centrar en com va anar la sessió d'ahir i com es planteja l'Ajuntament el tema de la participació.

D'entrada dir que la sessió d'ahir va anar prou bé i que valoro positivament que es faci una sessió participativa oberta al barri abans de fer el projecte executiu. No sempre amb l'anterior govern es feien aquests processos i per tant no qüestiono que ahir se'ns convidés, però sí que hi ha aspectes que demostren que la manera d'entendre la participació per part de l'actual govern no és tan oberta com ens vol fer creure CIU i que per tant aquest procés tindrà mancances molt importants.

El primer element que em va sorprendre de la sessió d'ahir va ser el paper de convidat de pedra del Districte de Sant Martí. Tot i estar previst al programa el Regidor de Sant Martí, Eduard Freixedes, no va fer la cloenda, va escoltar les conclusions des del final de la sala. Tampoc va intervenir cap altre càrrec destacat de Sant Martí en les sessions plenàries. L'àrea d'urbanisme de l'Ajuntament va tenir tot el protagonisme No és que vulgui que parli el Regidor, és simplement que això demostra que el Districte de Sant Martí no té cap paper de lideratge en els grans temes que ens afecten i que per tant Eduard Freixedes sembla que no vol jugar el paper “d'alcalde de barri” o si més no de referent davant dels veïns i veïnes de Sant Martí. Aquest és un element que em preocupa. No és que consideri que Eduard Freixedes té capacitat per fer aquest paper, però la manca de referents clars per tractar el futur del barri és un greu problema. A part de la Rambla del Poblenou el Regidor ha d'entendre que ha estat nomenat per fer un paper que va més enllà del de convidat

Com deia la jornada va ser interessant. La gent va poder opinar sobre les prioritats d'actuació a Pere IV, i aquest és un primer pas molt important. Però és un primer pas. Quan es va preguntar com seguiria el procés no va haver-hi resposta. És evident que es mantindrà un grup de treball integrat per les entitats veïnals, però amb això no hi ha prou. Cal dissenyar un procés ambiciós, no sols un inici potent. I en segon lloc a la sessió d'ahir vam poder opinar, però no vam poder debatre. És a dir vam poder exposar opinions però no confrontar-les i per tant ens vam quedar curts. Potser ahir no era el dia per fer-ho, però llavors cal buscar l'espai per fer-ho. I a més quan realment haurà de ser potent la participació serà quan debatem de projecte executiu, de fases, de priorització d'espais, d'inversions... La sessió d'ahir va estar bé però sols si forma part d'un procés molt més complex. Per posar un exemple, és com si amb un grup d'amics volem marxar de viatge. Un dia quedem per parlar-ne i tothom diu on vol anar, però després una sola persona decideix el destí, com anem, les dates, el pressupost... A Pere IV volem parlar-ne de tot.

Paral·lelament estem fent al barri un procés participatiu sobre la Rambla del Poblenou. Un procés fet des de la gent del barri. Establint un temps ampli per a la diagnosi, temps per al debat, oportunitats de fer propostes... Un procés sense recursos econòmics ni materials, però amb la voluntat de tractar a la gent d'adulta i als veïns i veïnes com a ciutadania amb capacitat de participació real. Estic convençut que a Pere IV hi haurà canvis en el procés participatiu, ahir es van reclamar i cada cop tenim més consciència al barri de la necessitat de decidir.

2 anys amb Xavier Trias

Ahir es van complir dos anys de les darreres eleccions que van suposar l'arribada al govern de Barcelona per primer cop d'un govern de CIU amb Xavier Trias al capdavant. Un canvi històric que havia de marcar una etapa radicalment diferent a la ciutat. A nivell personal també va canviar la meva vida, vaig deixar d'ocupar un càrrec de confiança política al Districte d'Horta-Guinardó i vaig tornar a dedicar-me professionalment a la docència i a ser actiu, de nou, al meu barri del Poblenou. Però no pretenc parlar de com m'ha anat durant aquests dos anys.

Deia que l'arribada del govern de CIU havia de suposar un canvi radical. Per primer cop des de la dictadura hi havia una alcalde que no era del PSC ni un govern de coalició d'esquerres. El desgast de l'equip municipal liderat per Jordi Hereu era molt gran, la percepció ciutadana de la ciutat era molt dolenta i no existien vincles de complicitat entre el govern i la ciutadania. Dos anys després això ha canviat? Jo crec que no, al revés. Crec que el govern de Xavier Trias està decebent a la majoria de la ciutadania (inclosa part de la gent que els hi va donar suport). El que ha canviat és que la pressió és molt menor. A nivell de moviments socials i veïnals això comença a canviar i les mobilitzacions van creixent. A nivell d'alguns dels grups mediàtics, però, això no es produeix. Xavier Trias i el seu equip de CIU no triomfen a la premsa, però no es destaquen de forma interessada i morbosa alguns dels problemes de la ciutat, que avui continuen, lògicament, presents a la ciutat i augmentats.

No cal fer una visió molt ideològica del balanç d'aquest mig mandat per entendre que no anem bé. A mig mandat encara no sabem quines seran les actuacions previstes a molts barris i sobretot no ens expliquen com aconsegueixen liderar la ciutat i dur a terme inversions als barris. Dóna la sensació que és molt més senzill aconseguir diners pel circuit de Montmeló que per dur a terme accions als barris de la ciutat. Sembla que és més senzill “finançar” la Generalitat de Catalunya que impulsa alguns programes que no es concreten com resoldre els assentaments al Poblenou. Hi ha tres aspectes que per a mi són molt importants. En primer lloc la sensació de que no hi ha pressupost. És cert que vivim moments d'austeritat però l'Ajuntament té capacitat suficient per a dur a terme moltes més inversions, cal que ho sàpiga impulsar i cal canviar de prioritats. En segon lloc hi ha molta feblesa. És un govern en minoria i això no és senzill de gestionar, però a més és un govern feble perquè la capacitat d'alguns dels Regidors és més que dubtosa (sobretot treballant en un equip tan reduït) i a més les lluites internes són destacades, tant les relacions CDC amb Unió, com les internes dins de CDC de Barcelona. I el tercer element a destacar per entendre el fracàs d'aquests dos anys és la desconfiança envers la ciutadania i envers els tècnics municipals.

Desconfiar dels tècnics és greu. Un govern que no té connexió amb l'equip de gent que ha de dur a terme la seva política és un govern feble, molt feble. La majoria de tècnics municipals són persones preparades, honestes i amb capacitat. No aprofitar aquest capital humà és mirar de governar sense una de les principals eines. I aquest govern també desconfia de la ciutadania. No s'escolta a les entitats, la presència al carrer és molt baixa i constantment es generen conflictes de relació que en molts casos es podrien estalviar. Alguns regidors arriben a nivells paranoics de manca de relació amb els sectors vius dels nostres barris. El problema de la nostra ciutat no és tan sols que tingui un govern de dretes (que això, tot i lamentar-ho molt, ho va demanar una majoria de la ciutadania), el problema és que tenim un govern que dóna més la imatge de fi de cicle que d'inici de nova etapa. I per desgràcia aquestes percepcions no sempre tenen correspondència directa a les urnes, i menys a unes municipals a Barcelona, però sí que ens ha de posar sobre la taula que queden dos anys de feina per construir una alternativa real a la ciutat, sinó volem perdre molt més que unes eleccions.

La Rambla del Poblenou que jo vull

El barri del Poblenou ha iniciat un procés participatiu al voltant del futur de la Rambla del Poblenou. La gota que va fer vesar el got va ser la decisió unilateral del Districte de Sant Martí de començar les obres per asfaltar les rodones en contra del criteri de les entitats. I el barri va començar a dir prou. Primer aturant les obres i després decidint que iniciàvem un procés participatiu, el barri es va mobilitzar. Vam aconseguir una primera victòria, aturar les obres. Però l’objectiu no es pot quedar aquí. Els principals reptes són aconseguir una proposta consensuada al barri sobre com volem la Rambla i també canviar la dinàmica de participació de l’Ajuntament de Barcelona. Volem decidir i ho volem fer de forma activa. Pots omplir l'enquesta via Internet.

Per tant s’estan recollint enquestes al barri en una primera fase de diagnosi i després tot això es treballarà en tallers, assemblees, activitats obertes... de totes les maneres que des del grup de treball que s’ha creat es consideri oportú. I a partir d’aquí vindrà la feina de parlar amb un Districte que fins ara ha actuat sense cap sentit.

Jo personalment crec que la Rambla del Poblenou té una doble prioritat. La primera d’usos i la segona urbanística. A nivell d’usos cal garantir que els principals usos de la Rambla (espai de trobada i passeig, lloc de compres i punt de festes populars) es mantinguin. Per tant cal saber regular aquests usos en un moment en que la Rambla pot morir d’èxit perquè es concentra la gent del barri, és punt de passeig per la resta de la ciutat i la pressió turística està augmentant molt. Per tant a mi m’agrada que a la Rambla hi hagi terrasses, però aquestes no poden créixer il·limitadament i a més cal que respectin horaris i espais. Sols des d’un pla d’usos ben redactat i sobretot ben controlat es podrà garantir que la Rambla mantingui el seu caràcter actual.

I a nivell urbanístic cal recordar que la prioritat hauria de ser acabar d’urbanitzar el tram entre Taulat i Passeig Calvell. No podem entendre que una Rambla tan transitada tingui un darrer tram d’accés a les platges tan estret i tan poc funcional. No podem mantenir uns solars al costat d’aquest tram que són aparcaments improvisats en mal estat. Cal remodelar aquest tram i aprofitar aquesta actuació per definir com hauria de ser la Rambla del futur. Conscient que no es poden demanar inversions de forma il·limitada crec que cal defensar que aquesta és la prioritat i no asfaltar unes rodones que estan en prou bon estat.

I estic molt content de ser part activa d’aquest procés participatiu en representació de l’AVV i coincidint amb les seves prioritats, ja que és una experiència singular a la nostra ciutat i perquè és necessari d’empoderar-nos com a barri i com a societat.

Dijous faré Vaga

Dijous hi ha convocada Vaga General d’Educació contra la LOMCE i les retallades. La Vaga està convocada  tots els nivells educatius i tant a la pública com a la concertada. El fet de trobar-me davant d0una convocatòria conjunta de l’escola concerta i pública i en un moment tan dur per a l’ensenyament com l’actual em va semblar prou important per secundar la Vaga om a professor que sóc d’una escola cooperativa i concertada. Això sí, no ha estat fàcil sentir-me convocat. Tinc la sensació que el professorat de l’escola concertada d’aquest país encara no hem acabat d’entendre que la lluita per la qualitat de l’educació i per les condicions dels docents sols pot anar vinculat al de l’ensenyament públic i que alhora els moviments en defensa de la pública a Catalunya han d’entendre que el problema de l’educació al nostre país no són els mestres de la concertada. D’això però ja en vaig parlar  en un article que ha estat el més llegit delmeu blog.

Les darreres reformes i propostes legislatives estan posant contra les cordes el nostre model educatiu i les condicions del professorat. I aquest no és motiu suficient per aturar-nos un dia i expressar la nostra ràbia i la nostra preocupació? Som conscients que estem en un moment de canvi social i sols amb una educació forta i compromesa podrem sortir enfortits com a societat del model actual. Perquè l’escola representa, en gran part, el reflex d’una societat que ens volen imposar Per això davant de la LOMCE i de les retallades alguns dels motius que més em conviden a fer Vaga dijous són:

-     La necessitat de dotar a les escoles de recursos suficients per dur a terme el seu projecte, cobrint substitucions, rebaixant ràtios i garantint les eines necessàries per afrontar l’atenció a la diversitat.

-        Impulsar mesures laborals que no suposin una retallada salarial o l’acomiadament de personal.

-       Garantir l’educació infantil com una etapa de qualitat educativa.

-        

     Mantenir les beques i altres suports a les famílies.

-        

     Mantenir el model d’escola en català que garanteix un model social d’igualtat d’oportunitats.

-     

       Poder garantir els projectes educatius de centre i el paper del professorat com a element clau de les escoles, al costat de la resta de la comunitat educativa.

-   

       Evitar sistemes d’avaluació externa que suposin una competitivitat entre les escoles amb dades numèriques que no tenen en compte ni la realitat de l’escola, ni de l’entorn.

I a nivell de model educatiu també cal afrontar d’una vegada com resoldre la doble xarxa d’escoles amb finançament públic a casa nostra. No podem tolerar que el professorat de les escoles concertades tinguem unes condicions laborals discriminatòries enfront de l’escola pública. Igual que no podem permetre que l’escola concertada no sigui una peça clau, transparent i compromesa amb tota la societat per igual. Un model educatiu just i democràtic passa per canvis radicals en aquest sentit, per molt que a massa gent li sigui pràctic mantenir l’enfrontament actual.

Cal lluitar, cal mobilitzar-se, per les nostres condicions laborals i pel nostre compromís amb un model educatiu que sigui clau en la construcció d’una Catalunya més justa i lliure. I dijous tenim una nova oportunitat d’expressar la nostra ràbia més enllà de la crítica fent el cafè a la sala de professors. Igual que dia a dia mestres d’aquest país expressem el nostre compromís, dijous farem més feina a les manifestacions.

Han guanyat la Plaça Sanllehy

Els veïns i veïnes de la Plaça Sanllehy ho han aconseguit. La plaça es reurbanitzarà abans de finalitzar les obres del metro. Aquesta actuació permetrà al barri tornar a gaudir de la plaça, millorar la mobilitat dels veïns i veïnes i dignificar aquest espai de la nostra ciutat. Me n’alegro.

I me n’alegro especialment per dos motius. En primer lloc perquè crec que és una victòria especialment del barri de Can Baró. Un barri poc conegut, petit, però amb una força considerable. Un barri que necessita millores, equipaments educatius i millor transport públic. Un barri que ha de millorar en accessibilitat i obra pública. Però un barri que ha sabut teixir complicitats a l’entorn de projectes tan potents i tan autèntics com el Casal de Barri Pirineus o els antiaeris del Turó de la Rovira. Hi ha barris que saben combinar la lluita i la complicitat. Que saben que s’ha d’exigir però alhora comprometre’s i Can Baró és un d’aquests barris.

I me n’alegro perquè com deien a la darrera pintada quan celebraven la seva victòria, “la lluita és la força d’un barri”. El govern municipal de CIU comença a canviar la seva tònica després de prop de 2 anys d eles eleccions municipals. O potser és la ciutadania qui està canviant la tònica. De cop i volta estan passant de negatives rotundes a negociar, a acceptar reivindicacions veïnals, fins i tot quan suposen una important inversió com és aquest cas. Però al marge del paper municipal el més important és que hi ha associacions que segueixen demostrant que val la pena lluitar. Que hi ha entitats “de tota la vida” que segueixen tenint clar on estan i quina capacitat tenen de transformar el seu entorn.

I per tant si estic content per la recuperació de la Plaça Sanllehy és perquè era una reivindicació justa, però també perquè es demostra que val la pena lluitar per allò que creiem i que perquè hi ha entitats que saben on han d’estar. Ara seria un gran moment perquè el veïnat ho veiés i recolzés a la seva AVV, perquè amb més gent i amb més recursos sigui capaç de seguir transformant el barri de Can Baró.

Ensenyem a pescar quan no hi ha riu?

Fa uns dies parlava en aquest blog de què s’esperava de mi com a mestre. I acabava dient que era impossible dient que era impossible dur a terme la meva feina docent sense mullar-me políticament. No confonguem, no estic dient que hagi de ser partidista o que hagi de transmetre idees polítiques. Estic dient que és impossible, avui dia, entrar a classe i voler viure d’esquenes a la realitat que vivim. Però també és necessari saber quin model de formació volem transmetre, no tan sols quins valors, sinó saber per a què estudien els nostres alumnes i quines eines els hi seran útils.

Eduardo Galeano, parlant d’educació comenta una reflexió del bisbe Pere Casaldàliga, referent de la teologia de l’alliberament. Hi ha una dita que parlant d’educació planteja que no donem peix, sinó que ensenyem a pescar. Pere Casaldàliga afegia, però què passa si algú compra el riu que era de tots i ens prohibeix pescar? Què passa si ens contaminen els rius fins a matar tots els peixos? Galeano conclou que això és el que està passant. I és cert. Han acabat amb un model social que era injust i cruel, però ara ens imposen un model encara més pervers. Està en risc total la pervivència dels serveis socials, la mínima cohesió social a casa nostra està amenaçada, els drets socials i laborals aconseguits al llarg de molts anys de lluita són ignorats i es fa gairebé impossible plantejar als nostres alumnes que podran desenvolupar un projecte vital amb les mateixes garanties que les generacions anteriors. I davant d’això creiem que es pot seguir fent classes com si no passés res?

No plantejo una vaga d’educació indefinida. No crec que calgui acabar amb els ensenyaments instrumentals. No plantejo incitar als alumnes a la revolució. Plantejo, tan sols i tan fort alhora, donar instruments als nostres alumnes perquè siguin conscients que la realitat social està canviant de forma radical i que cal que es posicionin. Estic plantejant que ha de ser la ciutadania qui decideixi cap a on es planteja el nou model social que ha de venir. I que per fer-ho cal estar preparats. Quan ja no tenim riu podem seguir ensenyant tan sols a pescar. Però això serà absurd. Caldrà, també, que ensenyem a fer altres coses per quan sigui impossible pescar. O caldrà ensenyar a recuperar el riu. O potser totes dues coses alhora. El que és segur és que no em conformaré a donar el poc peix que ens quedi. Donar eines per afrontar el futur i sobretot donar eines per construir el futur és política. I potser ha de tenir més força que mai a les nostres escoles.

I entre moltes altres coses per això el proper dijous jo faré Vaga al costat de molts mestres de la pública i la concertada.

Vaig estar amb la PAH

La setmana passada vaig participar per primer cop a una acció de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). No hi havia participat fins ara per diferents motius. Sobretot perquè la majoria d’accions es duen a terme en horari laboral i de moment tinc la sort de tenir treball, i una feina que no és d’horari flexible. A més una de les característiques de les seves accions és que són sorpresa i sols convocades de forma molt genèrica pels seus propis canals. És lògic, si avisen a on van fan que l’acció sigui ràpidament contrarestada, per exemple tancant l’entitat financera.

També és cert que aquest no ha estat un dels temes que de moment més m’hagi motivat. Confesso que no he tingut mai una hipoteca, i tot i que no ho descarto en el futur, sempre havia vist amb escepticisme, per no dir amb terror, la bombolla immobiliària que suposava un gran endeutament de les famílies amb la confiança cega que això seria una inversió. Però, com era previsible, sols una minoria han guanyat molt amb la bombolla immobiliària, i per guanyar molt, molta altra gent ha de perdre. És evident que això ha estat una política molt premeditada i que les lleis són injustes i cruels. Per tant les persones afectades tenen tot el meu suport.

Aquest cop l’acció era a una oficina del Banco Popular a la Rambla del Poblenou. Com que era al barri i divendres tenia una estona lliure vaig poder-hi anar. Calia donar suport a una família amb dos fills per trobar una solució pactada pel seu habitatge. Finalment sembla que s’ha pactat una sortida i per tant l’acció va ser eficaç. Però al marge d’haver participat de l’acció sí que és cert que em va semblar molt interessant com va viure la gent de la Plataforma l’acció de pressió a l’entitat bancària.

Quan vaig arribar hi havia unes 20 o 30 persones. Seien a l’oficina que havia quedat sols amb una persona treballadora que parlava dins d’un despatx amb la família afectada. La gent per tant estava repartida per la petita oficina sense cap persona del banc, amb un respecte absolut per tot el material o documentació. La gent demostrava molta serenitat però alhora amb les idees clares. Persones que ja havien participat de moltes altres accions. Les persones que coordinaven l’acció sabien que havien de pressionar al màxim, però alhora evitar també possibles incidents que acaben desgastant a la gent que participa d’aquestes accions. Davant d’aquesta situació l’arribada de cinc mossos d’esquadra sols incrementava la sensació d’absurditat. Uns policies que no sabien ben bé què havien de fer. Ens avisaven que impedir el tancament normal de l’oficina era possible delicte, però quan preguntàvem i haver estafat a la família amb la hipoteca ho era o no ja no tenien resposta. Per defensar al banc actuaven d’ofici, per actuar contra el banc sols ho farien si hi havia ordre judicial.

Certament estan apareixent nous actors a l’hora d’expressar les greus conseqüències de l’estafa capitalista que estem vivint. I per tant aquests nous actors aporten coses fresques, lluites justes i nova gent mobilitzada. Cal aconseguir també garantir que aquestes energies no serveixin tan sols per frenar els seus abusos, sinó que també serveixin per construir l’alternativa. No tan sols hem de frenar els desnonaments, hem d’aconseguir que ningú es quedi al carrer si necessita un habitatge. Cal trencar les lluites compartimentades i això sols es pot fer coneixent-nos més i entenent la necessitat de construir.