dilluns, 2 d’abril de 2018

Presentació niñ@s hiper.


El passat 16 de març em van convidar a participar de la presentació del llibre "Niñ@s Hiper" de José Ramón Ubieto i Mariano Pérez a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Us adjunto un escrit que vaig fer per preparar-me aquesta presentació.

 
Moltes gràcies per haver-me convidat a participar d’aquesta presentació. Miraré d’aportar algunes idees des de la meva vessant de mestre a alguns dels debats que ens planteja aquest llibre de Mariano Pérez i de José Ramon Ubieto. Miraré de ser breu, però em quedaran moltes coses al tinter que després podem comentar. D’entrada destacar que el llibre sorprèn pel seu format de conversa entre dos professionals que partint d’experiències diferents acaben confluint en conclusions molt compartides al voltant de la infància. M’agradaria saber una mica més, i espero que després el José Ramon ho pugui comentar una mica, com es va fer el llibre, el making-off. Si van treballar molt un guió previ de temes, si van anar fent converses en moments diferents...possiblement el format de diàleg enlloc del tradicional assaig permet fer-ho més directe, sobretot per a les persones que no som especialistes en la matèria.

Darrera d’aquest format que pot semblar més «intranscendent» trobem una reflexió molt profunda sobre alguns dels canvis que s’estan produint a la infància en els darrers temps i sembla que es van accelerant. Una reflexió crua sobre aspectes que com a famílies o docents trobem cada dia al davant nostre i que no acabem de saber per on respondre. El llibre ens parla d’una tendència creixent a substituir la infància per adults en miniatura, a incrementar alhora el control i les pautes damunt d’aquesta etapa i alhora desregulada. Famílies que sobreprotegeixen els seus fills i filles fins a límits obsessius i que alhora renuncien a algunes de les funcions que els hi correspon com a mares o pares. Mestres que viuen un moment que sembla imparable d’innovació educativa i que alhora acaben arrossegats pel resultadisme acadèmic i la tendència a etiquetar amb un diagnòstic que redueix la realitat de cada alumne. Obsessionar-se amb els resultats individuals i alhora plantejar de forma teòrica la importància del treball en equip. Moments de canvi social que comporten, de forma lògica, desubicació però quan parlem d’infància i educació hauríem de saber trobar espais comuns per respectar que puguin viure aquesta etapa de forma plena i que la visquin com a infants amb dret a descobrir, a jugar, a enfadar-se, a que els hi pengin els mocs, a pelar-se els genolls, a embrutar-se, a avorrir-se, a aprendre ... i no caure en infàncies excessivament estimulades a nivell neuronal, obsessionades per les noves tecnologies o els aprenentatges. Al final d’aquesta intervenció tornaré sobre aquest tema.

Quan acabes el llibre també et queda una cosa clara, no ha estat patrocinat per cap indústria farmacèutica. Una part fonamental del llibre gira entorn del TDAH, sobre com es diagnostica i sobre com s’actua. És una part del llibre que m’ha interessat de forma especial, com a educador. Per una banda comparteixo en gran mesura la visió de que el TDAH és més fruit d’una necessitat comercial que educativa. Que el TDAH té més d’invent d’etiqueta que de realitat estesa de forma tan important. Que té més de necessitat d’evitar la molèstia com adults que de voluntat de millorar la qualitat de vida dels nens i nenes. Però tampoc podem plantejar que algunes de les actituds dels nens diagnosticats de TDAH sols ens preocupen per la molèstia a l’adult, és a dir per la dificultat del mestre per seguir la classe amb tranquil·litat. Hi ha comportaments que dificulten de forma clara la socialització d’aquests alumnes. El tractament, com plantegen els autors ha de ser, en tot cas, acceptar el problema però no tractar-ho com a malaltia.

Seria necessari un nou enfocament, radicalment diferent, sobre aquesta realitat i el llibre crec que aporta molts arguments sòlids. Però alhora, com a mestre, conec les enormes dificultats per fer aquest canvi d’orientació. Potser hem renunciat en part a ser l’eix vertebrador, com a escola, del procés educatiu dels nens i nenes. Les pressions són molt fortes, i el llibre també les recull. Pressió per unes famílies que necessiten solucions màgiques, pressió per uns resultats externs que són parcials i interessats com les proves PISA o les competències bàsiques, pressió per uns serveis externs terapèutics que volen imposar-nos un paper que no els hi pertoca, pressió per uns mestres que sovint es senten desbordats i busquen suports, encara que no sempre siguin efectius. No és senzill trencar el cercle. Demanar que el treball es fes amb més estratègies no invasives damunt dels alumnes seria, no tan sols més eficaç sinó també molt més econòmic. Amb recursos humans, temps per atendre a tots els infants, formacions adequades, complicitat social sobre les autèntiques prioritats de l’educació i treball en xarxa, podríem canviar moltes més coses. Interessos econòmics creen una necessitat, ofereixen una falsa solució que els enriqueix i anul·len qualsevol altra orientació per resoldre els conflictes que es produeixen en l’àmbit escolar. Al voltant d’aquest tema formularia la pregunta que més m’interessa al José Ramon Ubieto i a tothom que tingui ganes de comentar-ho. Com podem impulsar aquest canvi d’orientació de forma global?

Estem en un moment de mercantilització de l’educació. I això no s’ha produït tant pel control de la xarxa privada o concertada de les escoles, sinó pel negoci a l’entorn de l’educació. Rebo constantment ofertes per tal de fer front a qualsevol situació que es pugui produir a l’escola. Programes per millorar l’ortografia, el càlcul, la matemàtica manipulativa, per crear jocs, per treballar la intel·ligència emocional. Llibres per semblar que treballem sense llibres. Programes per fer seguiment de la tutoria, propostes extraescolars però de temes escolars...i, com no, propostes d’atenció a la dislèxia, al TDAH, a les actituds desafiants ... respostes per qualsevol situació i que sovint són molt cares.

I cada cop més gent que ofereix diagnòstics a la carta. Les famílies poden trobar a vegades aquell diagnòstic que l’escola i els serveis educatius no li han volgut donar perquè honestament no ho han cregut. Empreses que ofereixen el diagnòstic i la falsa solució, o bé que aportaran solucions però a uns alts preus. Hi ha famílies que cerquen qualsevol taula de salvació que els hi faci tenir esperança en que se'n sortiran, sovint evitant fer front realment als temes. En salut passa el mateix.

El llibre aporta dades, experiències, cites, reflexions...i al final ens acaba parlant del que cal fer és augmentar la conversa, estimular el joc i acceptar l'avorriment com a primer pas per trobar solucions, per ser creatius, per poder ser infants. Ja ho veieu, solucions de «sentit comú» davant de propostes molt complexes i que no garanteixen cap èxit. El llibre comença amb un títol que ens interpel·la i ens preocupa «Niñ@s hiper» i acaba amb un crit de «visca la infància», no és cap casualitat.

I, com no, us recomano el llibre. A vegades cal fer evident, amb esperit científic i didàctic una realitat, i recordar que les solucions es troben en la paraula, la interacció i la confiança. I que sovint les grans innovacions es troben molt més arrelades a la nostra tradició del que ens pensem.

divendres, 5 de gener de 2018

Manel Andreu. "Una vida plena de vides"



El proper divendres 19 de gener a les 19.00 al Centre Moral i Cultural del Poblenou, carrer Pujades 176-178, l’AVV del Poblenou hem organitzat un acte en record del Manel Andreu que va morir ara fa just un any. L’acte amb el títol de «una vida plena de vides», vol ser un record d’una figura que va marcar la vida associativa del barri de Barcelona durant molts anys. A nivell personal el meu lligam amb el Manel era fort, col·laborant sobretot a l’AVV i en moltes de les mogudes del Poblenou, però també una relació personal extensiva també a la seva dona, la Rosa i als seus fills, la Irene i el Marc. En aquest sentit la meva participació el divendres com a conductor de l’acte és un moment d’emoció molt profunda, però alhora una responsabilitat que també em preocupa. Volem que sigui un acte lleuger, gens institucional. Volem sobretot reivindicar la seva figura i recordar la vigència de les seves lluites. L’acte comptarà amb l’actuació del cantautor Luis Pastor.

La gent que vau conèixer al Manel no trobareu res de nou en el que us explicaré. Però posar en valor la seva figura també vol dir això, explicar una mica a la gent que no el va conèixer o el va tractar poc com era en Manel i sobretot reivindicar figures com la seva. De «Manels» hi ha a tots els barris, és cert, però molts menys dels que caldria i per tant cal posar en valor el seu treball per aconseguir no tant el seu reconeixement personal, sinó més aviat la crida a seguir les seves lluites.

En Manel va ser un sindicalista actiu i crític, va ser un militant de base cristià, va ser un activista veïnal destacat (dos cops president de l’AVV del Poblenou i també president de la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona). Però sobretot va ser una persona inquieta i radical per estar al costat de les persones més vulnerables. Ho feia amb un gran protagonisme en moviments com els de les naus ocupades del carrer Puigcerdà, al costat del projecte Apropem-nos...però també amb un compromís personal, amb famílies concretes amb persones sense llar que venien de lluny.

En Manel va estar a moltes de les lluites necessàries, però m’agradaria també destacar com hi era. Tenia fama de tossut, i ben guanyada, però sobretot era perseverant. No entrava en discussions absurdes, no faltava al respecte, però era una persona que no deixava de donar la seva opinió ni de defensar de forma contundent la seva proposta. Amb la mateixa contundència que exigia el dret a opinar de tothom defensava la seva postura, i això a mi em sembla envejable. Possiblement és el que més admirava del Manel, aquesta capacitat que tenia de mantenir-se ferm i no prioritzar quedar bé. A algunes persones això els hi podia semblar fora de lloc, però quan es parla de justícia, de dignitat i de solidaritat, cal fermesa absoluta. A vegades ens hem deixat portar massa pel «pactisme», per arribar a acords sense gaire desgast, i cal llavors que apareguin les persones realment radicals, les que ens recorden les línies vermelles que no podem creuar.


Permeteu-me que acabi aquest article amb una cita de Carles Capdevila al seu llibre «La vida que aprenc» i que crec que hi té força a veure: «I quan una sola persona fa molt, ens demostra que era possible, que valia la pena l’esperança, i fa caure la cara de vergonya als poders que no ho han aconseguit, els assenyala». Per sort en són moltes aquestes persones, però és just que reivindiquem el seu treball. El dia 19 de gener ens trobem.

dimecres, 27 de desembre de 2017

El 21 de desembre ha servit?



Vull tornar a parlar de política...buff! No és gens senzill. Portem uns mesos de grans tensions, incerteses, discrepàncies, «miracles» i frustracions. Vivim una situació de «bàndols» que ens ha incrementat la dificultat de fer anàlisi més enllà dels tòpics i les «veritats» d’uns i altres.

Començo per dues prèvies que crec que són necessàries per intentar-me explicar una mica millor.

El meu objectiu polític segueix sent, com sempre ha estat, viure en una república més lliure justa i solidària.

No crec en la equidistància. Quan al nostre país hi ha persones a la presó pel procés o quan el govern espanyol ha exercit la violència contra una ciutadania que defensava les seves idees de forma pacífica, no em puc plantejar estar al mig de res.

Dit això sí que voldria fer alguna reflexió a partir dels resultats del passat dijous 21 de desembre. Els resultats no són bons, jo crec que per a ningú. La victòria en vots i escons del sector independentista no pot obviar que en unes eleccions amb una participació altíssima, no existeix una majoria clara per la independència. Tenint en compte totes les dificultats per fer campanya es pot considerar que s’ha salvat el moment, però el nombre de vots no permeten ni impulsar de manera inequívoca la via unilateral ni donen nous arguments per garantir que una via pactada sigui possible.

Per altra banda l’aplicació del 155 i tot un desplegament espectacular de recursos dels sectors «constitucionalistes» ha permès que Ciutadans esdevingui la primera força en vots, però sense evitar un possible govern independentista. Ha mobilitzat a més votants d’aquest àmbit però la victòria es basa més en haver aconseguit el vot útil de les altres forces que en convertir-se en una alternativa real a Catalunya. Ciutadans, PP i PSC segueixen sense veure com una opció real governar a Catalunya.

I per altra banda els mals resultats dels Comuns també evidencien la incapacitat per haver creat una estratègia que els permetés sortir de la dinàmica de blocs i posar en valor la necessitat de la prioritat social. Quan es treuen uns mals resultats es pot veure per la dificultat del moment, però també cal pensar en què s’ha fet malament.

De fet una de les principals conseqüències dels 21D és que les esquerres (amb tots els matisos que vulgueu fer fins a on són d’esquerres uns i altres) han baixat, i molt. Semblava que ERC seria el pal de paller dels independentistes i no ha estat, semblava que el PSC tindria un important creixement i no ha estat així i la CUP i els Comuns han tingut un clar descens. Anem en compte.

El dia 1 d’octubre, al costat de molta gent al col·legi electoral on vaig ser al meu barri del Poblenou, vaig tenir la sensació que era possible construir una alternativa real, més popular, que permetés començar de zero en molts temes (en la realitat nacional però també en molts altres temes socials). Ara en canvi tinc la sensació que no hem avançat en el reconeixement de la sobirania i que estem lluny de complicitats que ens permetin afrontar tots els reptes de la nostra societat.

Per exercir la plena sobirania nacional fins ara la via unilateral o la pactada s'han mostrat estèrils. L'actual debat després del 1 d'octubre sembla que sols es basi en qui serà president i com es podrà fer... potser que comencem a buscar noves propostes.

Cal per tant veure què podem fer. Com poder teixir noves aliances socials i polítiques que permetin inventar solucions. La política no és tenir raó ni aconseguir uns bons resultats electorals. La política, com a mínim la que jo defenso, és transformar la realitat. Potser que deixem de marcar perfil i comencem a avançar.

dilluns, 25 de desembre de 2017

El meu 2017 ple d'experiències

Una manera de resumir el meu any 2017 és compartir amb vosaltres algunes de les propostes culturals que més m’han marcat aquest any. Acostumo a publicar a les xarxes allò que llegeixo, visito, concerts als que vaig...de fet ara és la principal activitat que tinc a les xarxes. De política en parlo menys, tot i que ja va sent hora que ho recuperi...

Quan comento les meves activitats primer penso que és una mica egocèntric, però de tant en tant hi ha gent que em dóna les gràcies per una recomanació que faig o bé aprofita una publicació meva per xerrar i llavors m’animo a seguir-ho fent. L’altre cosa que em passa és que la gent em pregunta com és que tinc tant temps per llegir i fer altres activitats. Suposo que es tracta de prioritzar i de tenr clar que necessito aquestes activitats per mantenir una certa salut mental. També influeix que la meva filla ja és prou gran, evidentment.

Començo parlant de llibres. Deuen haver estat al voltant de 40 els que he llegit, però deixeu-me que en seleccioni sols 5. No llegeixo novetats, alguna sí però la majoria no, però crec que són llibres que igualment us poden interessar.

«Patria» de Fernando Aramburu. Un llibre llarg, molt ben escrit. Planteja el terrorisme al País Basc des de diferents perspectives. Crec que és un llibre sincer, valent, emotiu. I l’he llegit tot just vaig tornar a l’estiu d’estar al País Basc.

«Cavalls salvatges» de Jordi Cussà. Un llibre sobre l’autodestrucció, les esperances i les trompades de l’heroïna. Un llibre vivencial, dur, sense concessions i que impacta.

«El cuento de la criada» de Margaret Atwood. Un llibre escrit fa anys però que sembla actual. Una recreació d’un futur marcat per la intolerància, el control i la manca de sentiments. Un llibre que a més ha estat portat magistralment a una sèrie de televisió.

«Basat en una història real» de Delphine de Vigan. Un llibre que podria semblar una novel·la negra però on no queda clar que és real i que no. Una reflexió fosca sobre molts aspectes de la vida.

«El ferrocarril subterrani» de Colson Whitehead. Un llibre sobre l’esclavitud. Ben escrit, també cru i sense concessions. Una bona reflexió sobre la llibertat.

Aquest any he anat més al teatre, era un dels meus reptes. El fet que la Sala Beckett estigui al Poblenou la veritat és que ha ajudat. Aquestes són les 5 obres que més m’han impactat.

«Aüc» un espectacle molt colpidor, d’una gran bellesa plàstica. Una reflexió sobre la violència vers les dones de les Impuxibles. Una sacsejada que em va encantar.

«Psicosi de les 4.48» Una dura reflexió sobre la salut mental. No et deixa indiferent, un text demolidor i una gran interpretació d’Anna Alarcón.

«Incendios» un clàssic del teatre actual. Una obra amb força i capacitat de fer-te emocionar i reflexionar. Grans Espert i Marull.

«Art» un altre clàssic del teatre contemporani. Una reflexió sarcàstica sobre l’art i en general sobre la nostra societat.

«Els nens desagraïts» una obra molt ben plantejada sobre els fanatismes amb punts de vista diversos, deixant preguntes molt obertes.

També he anat a concerts, aquí cal agrair al meu germà el seu paper. Podria dir-ne molts, dels que vaig veure al Cruilla o del magnífic cicle de jazz a Montbau però he escollit 5 altres (els 3 darrers al Razzmatazz):

«Morgan» al Jamboree. Banda de rock jove i fresca de Madrid.
«Maika Makovski» al Casino l’Aliança. Creativitat pura d’una cantant jove i sorprenent.
«Sidonie» Una banda clàssica de rock que es reivindica del Poblenou.
«Little Steven» El guitarrista del Bruce amb una banda de soul i rock molt potent.
«Texas» un clàssic de fa molts anys que mantenen un directe molt bo.

De cinema aquest any he anat molt més fluix. Us recomano la primera que no es pot veure al cinema i 4 pel·lícules que sí que vaig veure en sala.

«Estiu 1993» Molt bona. Una història real i íntima.
«Nacido en Síria» Dura pel·lícula sobre el drama de les persones refugiades.
«Incerta Glòria» Irregular però amb aspectes que em van agradar molt.
«La chica dormida» Reflexió onírica sobre el bullying.
«Vivir y otras ficciones» Una reflexió brutal sobre la vida, els límits, el sexe...una projecte del que vaig ser mecenes perquè un dels protagonstes és amic meu, l’Antonio Centeno.

I acabo amb una recomanació, la visita a l’espai Subirachs al Poblenou, al costat de la Beckett un espai no gaire gran però molt interessant per acostar-nos a aquest gran artista.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Escola i adoctrinament.



Avui han sortit unes declaracions meves al Diari Ara parlant sobre com es viuen als claustres les acusacions d’adoctrinament que es fan a les nostres escoles. Com que un article d’aquestes característiques sols pot recollir una part del que plantejo aprofito per parlar-ne una mica més en aquest article.

D’entrada és cert que avui dia els mestres anem amb més compte amb el que diem a les classes. No tothom igual, per exemple jo, a nivell personal ni veient companys i companyes propers, tinc la sensació d’autocensura. Altres mestres sé que ho estan fent. En tot cas la situació no és còmode. Posar-nos nosaltres mateixos traves per tractar qualsevol tema amb els nostres alumnes és una renúncia que haurem de saber superar. L’escola és vida, no pot quedar al marge del que està passant a la nostra societat. No podem fer una bona escola si no s’empapa del que passa al carrer, i al revés, que la nostra societat visqui, a fons, allò que passa a les aules. En moment d’una hipersensibilitat social com l’actual és molt més difícil. No és bo que l’escola sigui el centre d’atenció per un tema com aquest.

A l’escola sempre estem en contacte amb la visió polític i social. Ho estem en aspectes que surten al temari de treball. Però sobretot ho estem en els aspectes més quotidians. Quan plantegem les relacions entre nois i noies, quan fomentem més o menys la participació a l’escola, quan parlem de la diversitat familiar, quan tractem els possibles conflictes que es produeixen a l’hora de l’esbarjo o quan escoltem les vivències d’alumnes cada dia a l’aula, estem en contacte amb la realitat, i per tant amb la política i i ho fem des de visions diferents ideològiques, religioses, culturals...i això és tan positiu com allunyat de l’adoctrinament.

Plantejar-se que actualment l’escola adoctrina no és tan sols fals sinó que a més és absurd. En primer lloc per la professionalitat de la immensa majoria de mestres, en segon lloc per la diversitat ideològica dels docents i en tercer lloc perquè l’adoctrinament, per sort, no aconsegueix alumnat que pensi de forma igual. Sóc nascut l’any 1967 i per tant vaig viure a l’escola anys intensos a nivell polític. Vaig tenir mestres franquistes (un parell de militars, per exemple, que ho expressaven sense complexes), comunistes i mestres que mai es van posicionar. Ara, fa poc, ens hem retrobat una part d’aquells alumnes que vam estudiar junts la EGB i us asseguro que la diversitat ideològica també és molt gran. Això sí, ens van transmetre interès pel que passa al nostre entorn, sentit crític i en genral força respecte per les altres opinions.

Els temes polítics, fins i tot els que semblen ara com ara tabú, s’han d’afrontar. Però també crec que cal tenir en compte alguns aspectes. En primer lloc és bo que surti des del propi alumnat. És a dir que nens i nenes, nois i noies puguin expressar què els preocupa, com ho veuen, què volen saber. En segon lloc s’ha de fer posant en valor la diversitat d’opinions, tant dels nostres alumnes com de la societat en general. I en tercer lloc s’ha de fer fomentant sobretot el sentit crític, és a dir ajudant a que cada alumne es vagi construint la seva pròpia identitat a partir d’allò que veu i analitza.


I com a escola és important fer-ho amb transparència, donant resposta als possibles neguits que tinguin les famílies. Cal apostar per una relació de confiança entre famílies i escoles. Però sobretot cal que la societat faci confiança en l’escola. Els mestres hem de poder seguir acompanyant als nostres alumnes en el procés d’anar coneixent la societat que els envolta. I ho hem des de la professionalitat, però sense por. Una escola que renuncii a parlar de la societat és una escola molt més perillosa.

divendres, 8 de desembre de 2017

Porra electoral 21 desembre 2017

Feia molt temps que no escrivia al blog però al final m'he decidit a recuperar la meva tradició de la porra electoral. Com sempre jo escric una primera proposta, en cap cas la que voldria que sortís, i vosaltres com a comentari, aneu afegint les vostres apostes dels 135 escons al Parlament. Sobretot poseu el vostre nom o pseudònim al final de l'aposta. Si algú encerta s'assegura que li pagui la cervesa. Igualment quedarem per comentar els resultats prenent alguna cosa. En principi serà dimecres 27 de desembre a les 20.00 però ja confirmaré hora i lloc al blog i a Facebook.

Animeu-vos a participar. Els resultats són realment incerts però també estarà bé poder comentar els resultats des d'òptiques diferents compartint una bona estona.

La meva aposta:

ERC                      31

Ciutadans              29

JxCatalunya          27

PSC                       19

Comuns                 11

CUP                        9

PP                           9




dissabte, 22 d’abril de 2017

Neurociència per educadors


He llegit el llibre «Neurociència per educadors», de David Bueno, editat per Rosa Sensat. Un llibre molt interessant per a docents, però en el fons per a qualsevol persona interessada en el món de l’educació en general. Avui no parlaré del seu contingut, alguna referència hi faré en algun nou article. Avui sols volia comentar com el llibre és un exemple en si mateix de didàctica. Hi ha un esforç, a vegades que pot semblar excessiu, per fer un llibre clar, fent servir molts dels principis que dins de l’aula ens ajuden a fer una bona tasca. Llegir el llibre m’ha permès (a part de la riquesa de continguts) reflexionar sobre com explicar bé alguna cosa.

En principi ha estructurat molt bé el llibre. A partir de dedicar cada capítol a algun aspecte, amb preguntes com a excusa per començar a parlar. Sempre comença dient de què parlarem. Això és un dels aspectes intento anar millorant cada dia a les meves classes. Sovint començava dient quina activitat anàvem a fer, però no ho emmarcava dient què faríem ni que volia aconseguir. És fonamental per fomentar una bona predisposició i motivació saber què fem i què s’espera de nosaltres. David Bueno situa cada cop que comença un capítol això.

Un altre aspecte important és anar relacionant tots els nous conceptes amb allò que ja hem treballat o que coneixem. No es tracta de donar continguts aïllats que no sabrem on emmagatzemar, sinó que hem de donar els nous conceptes afavorint connexions amb tot allò que hi té relació i que ja coneixem. Un altre dels reptes que tinc sovint a l’hora de fer classes, quan explico algun tema nou no sempre ho relaciono prou amb altres continguts.

Un aspecte fonamental, acabar els capítols (en el meu cas les classes), repassant allò que hem treballat, destacar de nou alguna frase que ens permeti fixar a la memòria el que hem estudiat, assegurar-nos que s’ha entès el que volíem dir. I també un resum final, que pren sentit si has anat seguint tot el que s’ha treballat. Un bon resum ha de permetre fixar millor allò que hem seguit. Si el resum d’un tema i d’un llibre permet entendre perfectament tot el que és significatiu vol dir que hi havia massa coses sobreres.

I el llibre també està ple de comparacions, d’anècdotes, de petits detalls que ens fan seguir amb interès un tema que podria semblar molt més eixut. Crec que el David Bueno aconsegueix una cosa que no és fàcil. Des d’un gran respecte al professorat explica temes molt interessants, no sempre senzills d’entendre i alhora sense prepotència. Un llibre que ens ajuda més que a aprendre coses noves a donar sentit a allò que estem fent a la majoria d’escoles.


Aviat trobaré un moment per comentar temes dels que planteja al llibre, però és una bona opció per llegir, ara que demà celebrem Sant Jordi o si no us veieu amb forces, esperar a acabar el curs, que aquest tercer trimestre serà molt accelerat.