dimarts, 29 d’octubre de 2019

PORRA ELECTORAL GENERALS 2019

Hi ha tradicions que no sé perquè mantinc! Cada cop és més difícil preveure què passarà en política, cada dia em sento més desubicat i al final també costa trobar-nos per fer una cervesa i comentar-ho. Però què hi farem, sóc així. Us proposo una porra sobre els 48 diputats de Catalunya.

ERC                           16

PSC                            13

COMUNS                    7

JUNTSXcAT               5

CUP                             3

CS                                3

PP                                1

VOX                            0

dijous, 16 de maig de 2019

PORRA ELECTORAL MUNICIPALS BCN 2019

Ja hi tornem a ser. Una nova cita electoral i una nova porra. En aquest cas les eleccions municipals a Barcelona. Una convocatòria especial per a mi. En primer lloc per tots els meus records vinculats a la meva vida municipal, fa molts i molts anys com a conseller d'ICV a Sant Martí i uns quants anys després com a Conseller Tècnic a Horta-Guinardó. I a més unes llistes on conec encara força gent. Però especialment una convocatòria on tinc moltes ganes que en Pau González surti com a regidor dels Comuns. Hi ha gent que de forma especial representa com voldria jo que fos la política. Per tant reconec que la meva porra té aquesta influència, però què voleu que us digui, mai l'he encertat, espero que en això no m'equivoqui. I vosaltres quina aposta feu?

Comuns    11
ERC           9
PSC           7
Valls (Cs)  5
JxCat         5
PP             2
CUP          2

dilluns, 22 d’abril de 2019

Porra electoral 28A 2019

Ja queda poca campanya i per diferents motius que ara no cal explicar (personals, laborals, polítics, sentimentals, externs...) no havia fet encara la meva tradicional porra. Recordeu: poseu com a comentari la vostra aposta i a sota el nom. Si no surt m'ho passeu per correu electrònic o whatsapp i ja ho penjaré jo. He posat a la porra els 48 diputats que s'escullen a Catalunya. Com sempre ja buscarem una data per fer la cervesa de "celebració" dels resultats. Aquí va la meva aposta (com sempre dic aposta, no desig):

PSC                    13

ERC                    12

Junts x Cat          6

Comuns              6

Ciutadans           5

PP                       2

Front Republicà  2

Vox                     2



diumenge, 13 de gener de 2019

SOLUCIÓ bon 2019



T
S

L

A
S
E
R
D
N
E
T


E
I

L

S
N
O
Ç
N
A
C



A
M

U
S
E
R
U
I
R
M
O
S


T
O

I










C
R
R

T
E
R
T
U
L
I
E
S


O
E
P

E



S
I
N
M
O
S
S
N

M

S







S
E
E
C

O


S

S




E
D
D
E
S
C
O
B
E
R
T
E
S


R
A
A
R
O



C

A

N


B
J
Ç
T
P



R

T

I
M

I
E
A
S
A



E

S

T

U
L
S
R

R



T

I

S


L
S
B

S



S

M





A
A
F
A
M
I
L
I
A
A





P

diumenge, 30 de desembre de 2018

Experiències del 2018.




Sempre és difícil valorar un any. Sempre és ple de moments bons i dolents. En el meu cas, perquè no dir-ho, són més els bons moments. Ha estat un any en el que he seguit fent de Cap d’Estudis de Primària a l’Escola Gravi, per tant intens a nivell laboral. M’agrada la meva feina, sobretot fer classes. Crec que em fa estar sempre més viu, sentir-me més jove, estar sempre atent. Per tant a nivell laboral, molta feina (les classes i la gestió de Cap d’Estudis) són un esforç considerable, però m’ho passo bé. A nivell associatiu aquest any vaig sumar la responsabilitat de ser president de l’AVV del Poblenou. Per sort no és una entitat presidencialista, però igualment he sumat hores al meu compromís amb el barri. I a nivell personal poques novetats. Molt bé amb la meva filla, moltes activitats amb amics i amigues...de fet en aquest àmbit és on he tingut algunes de les millors sorpreses de l’any. I de fet crec que he incrementat la meva vida cultural i social, si això era possible!

I d’això és del que volia parlar. De les meves experiències culturals. Recordo que no sóc crític, que sols parlo de la meva experiència i que a més, per exemple en els llibres no cal que parli de novetats, són llibres que jo he llegit aquest any. Començo pel teatre. He vist 14 espectacles, no està mal però espero veure’n més el 2019. Gairebé totes m’han agradat força, si coneixeu les que he seleccionat són obres dures, de textos que et sacsegen amb força. Aquestes són les 5 obres que més m’han agradat:

- «Blasted» de Sara Keane. Obra molt dura sobre la violència.

- «Alba o el jardí de les delícies» Marc Artigau. Gran reflexió de relacions humanes i futur.

- «Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó. Dura història sobre un embaràs.

- «El lugar donde rezan las putas» de Sanchis Sinisterra. Teatre i crítica social.

- "Blues" de Sergi Porpermayer. Un text molt bo i actual.

De llibres també he llegit força, però sempre en queden molts més a la llista de llibres pendents. He llegit 50 llibres, gairebé un per setmana. Per tant imagineu si és difícil escollir-ne 5, però aquí vaig ( i també durs!!!):

- «Permagel» de Eva Baltasar. Un llibre hipnòtic i cru sobre sexe, relacions, destrucció...

- «Istanbul, Istanbul» de Burhan Sönmez. Dur. Els contes com a evasió de la presó.

- « Taxi» de Carlos Zanón. Feia temps que no llegia una bona novel·la sobre Barcelona.

- «Ordesa» de Manuel Vilas. Una gran sorpresa. Llibre poètic i sense concessions.

- «La vegetariana» de Han Kang. Novel·la desconcertant, obsessiva però molt ben escrita.

Si hi ha una cosa que he augmentat aquest any ha estat la meva assistència als concerts. He anat a 37, no està gens malament i pel 2019 intentaré no baixar el ritme. Molts d’aquests concerts han estat de petit format i o bé gratuïts o abaix cost. És molt difícil d’escollir els concerts. Influeixen tantes coses...els artistes lògicament, però també l’espai, la companyia, el moment...Però hem vingut a jugar (ho sento Elefantes, Fito&Fitipaldis, Rozalen, Sidonie, Love of Lesbian...) i aquí estan els 5 més especials:

- «Luke Winslow-King» a Rocksound. Una descoberta. Gran rock i concert molt màgic.

- «Clara Peya» l’he vist dos cops aquest any en concert però a Apolo va ser brutal.

- «LP» va ser la meva gran descoberta al festival Cruïlla d’aquest any. Veu i caràcter.

- «Manolo García» quin plaer arribar a la seva edat donant-ho tot dalt d’un escenari.

- «Ben Harper i Charlie Musselwhite» gran nit de blues a Sala Barts.

I no poso cinema perquè gairebé no hi he anat. He vist pelis en DVD, algunes molt bones (3 anuncios en las afueras, la forma del agua, el hijo de Saúl, Handia, Boyhood, Tomboy...) però no és el mateix. O algunes sèries com Big little lies o Black Mirror.

Ja sabeu, compartir-ho és una forma d’animar-nos a seguir gaudint de la cultura. Bon any 2019 i seguim compartint la passió per llibres, cançons, paraules, imatges i sensacions.
Ex

19 coses que vull viure aquest 19.

Permeteu-me que per felicitar aquest 2019 hagi fet aquesta sopa de lletres. Deformació professional! He escrit 19 coses que jo vull viure aquest 19. Si ho resols, podràs llegir amb les lletres restants una felicitació. Espero que tu també puguis compartir amb mi alguns d'aquests desitjos i que els que tu podries fer a una sopa de lletres es compleixin. I d'aquí uns dies publicaré la solució !!!


dilluns, 2 d’abril de 2018

Presentació niñ@s hiper.


El passat 16 de març em van convidar a participar de la presentació del llibre "Niñ@s Hiper" de José Ramón Ubieto i Mariano Pérez a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Us adjunto un escrit que vaig fer per preparar-me aquesta presentació.

 
Moltes gràcies per haver-me convidat a participar d’aquesta presentació. Miraré d’aportar algunes idees des de la meva vessant de mestre a alguns dels debats que ens planteja aquest llibre de Mariano Pérez i de José Ramon Ubieto. Miraré de ser breu, però em quedaran moltes coses al tinter que després podem comentar. D’entrada destacar que el llibre sorprèn pel seu format de conversa entre dos professionals que partint d’experiències diferents acaben confluint en conclusions molt compartides al voltant de la infància. M’agradaria saber una mica més, i espero que després el José Ramon ho pugui comentar una mica, com es va fer el llibre, el making-off. Si van treballar molt un guió previ de temes, si van anar fent converses en moments diferents...possiblement el format de diàleg enlloc del tradicional assaig permet fer-ho més directe, sobretot per a les persones que no som especialistes en la matèria.

Darrera d’aquest format que pot semblar més «intranscendent» trobem una reflexió molt profunda sobre alguns dels canvis que s’estan produint a la infància en els darrers temps i sembla que es van accelerant. Una reflexió crua sobre aspectes que com a famílies o docents trobem cada dia al davant nostre i que no acabem de saber per on respondre. El llibre ens parla d’una tendència creixent a substituir la infància per adults en miniatura, a incrementar alhora el control i les pautes damunt d’aquesta etapa i alhora desregulada. Famílies que sobreprotegeixen els seus fills i filles fins a límits obsessius i que alhora renuncien a algunes de les funcions que els hi correspon com a mares o pares. Mestres que viuen un moment que sembla imparable d’innovació educativa i que alhora acaben arrossegats pel resultadisme acadèmic i la tendència a etiquetar amb un diagnòstic que redueix la realitat de cada alumne. Obsessionar-se amb els resultats individuals i alhora plantejar de forma teòrica la importància del treball en equip. Moments de canvi social que comporten, de forma lògica, desubicació però quan parlem d’infància i educació hauríem de saber trobar espais comuns per respectar que puguin viure aquesta etapa de forma plena i que la visquin com a infants amb dret a descobrir, a jugar, a enfadar-se, a que els hi pengin els mocs, a pelar-se els genolls, a embrutar-se, a avorrir-se, a aprendre ... i no caure en infàncies excessivament estimulades a nivell neuronal, obsessionades per les noves tecnologies o els aprenentatges. Al final d’aquesta intervenció tornaré sobre aquest tema.

Quan acabes el llibre també et queda una cosa clara, no ha estat patrocinat per cap indústria farmacèutica. Una part fonamental del llibre gira entorn del TDAH, sobre com es diagnostica i sobre com s’actua. És una part del llibre que m’ha interessat de forma especial, com a educador. Per una banda comparteixo en gran mesura la visió de que el TDAH és més fruit d’una necessitat comercial que educativa. Que el TDAH té més d’invent d’etiqueta que de realitat estesa de forma tan important. Que té més de necessitat d’evitar la molèstia com adults que de voluntat de millorar la qualitat de vida dels nens i nenes. Però tampoc podem plantejar que algunes de les actituds dels nens diagnosticats de TDAH sols ens preocupen per la molèstia a l’adult, és a dir per la dificultat del mestre per seguir la classe amb tranquil·litat. Hi ha comportaments que dificulten de forma clara la socialització d’aquests alumnes. El tractament, com plantegen els autors ha de ser, en tot cas, acceptar el problema però no tractar-ho com a malaltia.

Seria necessari un nou enfocament, radicalment diferent, sobre aquesta realitat i el llibre crec que aporta molts arguments sòlids. Però alhora, com a mestre, conec les enormes dificultats per fer aquest canvi d’orientació. Potser hem renunciat en part a ser l’eix vertebrador, com a escola, del procés educatiu dels nens i nenes. Les pressions són molt fortes, i el llibre també les recull. Pressió per unes famílies que necessiten solucions màgiques, pressió per uns resultats externs que són parcials i interessats com les proves PISA o les competències bàsiques, pressió per uns serveis externs terapèutics que volen imposar-nos un paper que no els hi pertoca, pressió per uns mestres que sovint es senten desbordats i busquen suports, encara que no sempre siguin efectius. No és senzill trencar el cercle. Demanar que el treball es fes amb més estratègies no invasives damunt dels alumnes seria, no tan sols més eficaç sinó també molt més econòmic. Amb recursos humans, temps per atendre a tots els infants, formacions adequades, complicitat social sobre les autèntiques prioritats de l’educació i treball en xarxa, podríem canviar moltes més coses. Interessos econòmics creen una necessitat, ofereixen una falsa solució que els enriqueix i anul·len qualsevol altra orientació per resoldre els conflictes que es produeixen en l’àmbit escolar. Al voltant d’aquest tema formularia la pregunta que més m’interessa al José Ramon Ubieto i a tothom que tingui ganes de comentar-ho. Com podem impulsar aquest canvi d’orientació de forma global?

Estem en un moment de mercantilització de l’educació. I això no s’ha produït tant pel control de la xarxa privada o concertada de les escoles, sinó pel negoci a l’entorn de l’educació. Rebo constantment ofertes per tal de fer front a qualsevol situació que es pugui produir a l’escola. Programes per millorar l’ortografia, el càlcul, la matemàtica manipulativa, per crear jocs, per treballar la intel·ligència emocional. Llibres per semblar que treballem sense llibres. Programes per fer seguiment de la tutoria, propostes extraescolars però de temes escolars...i, com no, propostes d’atenció a la dislèxia, al TDAH, a les actituds desafiants ... respostes per qualsevol situació i que sovint són molt cares.

I cada cop més gent que ofereix diagnòstics a la carta. Les famílies poden trobar a vegades aquell diagnòstic que l’escola i els serveis educatius no li han volgut donar perquè honestament no ho han cregut. Empreses que ofereixen el diagnòstic i la falsa solució, o bé que aportaran solucions però a uns alts preus. Hi ha famílies que cerquen qualsevol taula de salvació que els hi faci tenir esperança en que se'n sortiran, sovint evitant fer front realment als temes. En salut passa el mateix.

El llibre aporta dades, experiències, cites, reflexions...i al final ens acaba parlant del que cal fer és augmentar la conversa, estimular el joc i acceptar l'avorriment com a primer pas per trobar solucions, per ser creatius, per poder ser infants. Ja ho veieu, solucions de «sentit comú» davant de propostes molt complexes i que no garanteixen cap èxit. El llibre comença amb un títol que ens interpel·la i ens preocupa «Niñ@s hiper» i acaba amb un crit de «visca la infància», no és cap casualitat.

I, com no, us recomano el llibre. A vegades cal fer evident, amb esperit científic i didàctic una realitat, i recordar que les solucions es troben en la paraula, la interacció i la confiança. I que sovint les grans innovacions es troben molt més arrelades a la nostra tradició del que ens pensem.