Mestres i salaris

Hi ha moments en que ens demanen una cosa i la contrària, i a sobre sembla que s’hagi d’empassar sense protestar. En un moment de crisi com l’actual es demana a l’escola que sigui una de les claus de la recuperació del país. Cal augmentar la cohesió social a partir de la igualtat d’oportunitats, cal millorar la capacitació de la nostra joventut en llengües estrangeres i noves tecnologies, cal aconseguir una millor formació professional, cal augmentar els resultats de l’informe PISA, cal ... però s’ha de fer en un marc de reducció pressupostària envers l’educació i de retallades salarials al professorat.

Catalunya té una llarga tradició pedagògica que en aquests moments no es veu recompensada amb uns pressupostos que posin en valor l’educació. Per millorar cal moltes coses (tot i que primer caldria valorar què vol dir millorar l’educació), però sense una millora pressupostària això no és possible. Cal dotar als centres de millors recursos materials i de major capacitat de personal per poder atendre una educació en condicions. Si es plantegen que la educació és una prioritat, cal reflectir-ho en els números.

I les retallades salarials influeixen directament en la qualitat de l’ensenyament? De forma immediata és evident que no i menys en un col·lectiu que en gran part té una important dosi de motivació professional. Ningú dóna millor les classes per cobrar més diners, però sí que les retallades salarials suposen una certa dosi de desmotivació global, una sensació de tenir cada cop més responsabilitat i menys valoració. No podem aspirar a un professorat permanentment il·lusionat quan veu que les condicions laborals empitjoren i per tant té més dificultats econòmiques. El sainet del pagament de la paga extraordinària de Nadal ja va ser el màxim exponent d’aquesta realitat. És cert que podríem parlar de la necessitat de no retallar les condicions salarials en la majoria de professions, però si ho plantejo dels mestres, com podria fer-ho de la sanitat, és perquè se’ns diu que és una prioritat social. Si ens creiem de veritat que el futur del nostre país passa per l’educació parem les màquines, decidim com afrontem aquesta millora, exigim una qualitat a tots els sectors implicats i dotem pressupostàriament aquesta prioritat. Si no ho fem, com a mínim dissimulem, xiulem i no parlem de la necessitat de prioritzar l’escola.

Baròmetre municipal molt dur pel PSC

Fa pocs dies es publicava el darrer baròmetre municipal de Barcelona que ja incorpora els primers sis mesos de govern de CIU, amb Xavier Trias com Alcalde. Els mitjans de comunicació coincidien que els resultats eren un aval a la política de CIU a la ciutat. No he vist cap matís, veient els resultats dóna la sensació que la ciutadania de la nostra ciutat ha viscut amb entusiasme el canvi de govern i que creuen que la ciutat farà un gir impressionant amb el lideratge de Xavier Trias. La Vanguardia per exemple ens deia “Barcelona avala la gestió de Trias” o el Periódico destacava “Els barcelonins aplaudeixen la gestió de Trias i enfonsen al PSC” (aquests del Periódico! ja en parlarem un altre dia). És cert que les dades de percepció de la gestió municipal han millorat aquest semestre a la ciutat. Però no oblidem que partíem del moment major de desconfiança ciutadana a la ciutat i que els mitjans s’han encarregat de netejar la imatge de la ciutat. A això cal sumar-hi una actitud lògica de veure amb optimisme els canvis. Però realment la gent aplaudeix tant el canvi?

Si realment la gent tingués confiança plena en l’actual govern de CIU hi hauria dades de l’enquesta que serien diferents. Per exemple a la pregunta “El darrer any, vostè creu que Barcelona millorarà o empitjorarà?” un 56’1% diu que millorarà ara al desembre de 2011. La mateixa pregunta al desembre de l’any passat era del 70’1% o al desembre de 2009 era del 71’0% i sols el 2008 la dada era equiparable amb un 58’4%. Per tant no existeix tampoc una confiança gaire gran en que Xavier Trias farà millorar la ciutat, més aviat al revés. O per exemple si la gent valorés tant bé el canvi de rumb de la ciutat la valoració de Xavier Trias Alcalde hauria d’haver millorat. I si bé és cert que és el més ben valorat amb una nota de 5’4 la seva nota és la mateixa que al desembre de 2008, dues dècimes superiors al 2009 o una dècima millor que fa un any. Per tant Xavier Trias és igual valorat com a oposició que com Alcalde. De fet Xavier Trias treu la mateixa nota que tenia Jordi Hereu en el primer baròmetre del darrer mandat. El canvi és que Jordi Hereu va passar del 5’4 a l’inici de mandat al 4’1 al juny de 2010. Podríem dir el mateix sobre la pregunta de com valora la gestió de l’Ajuntament. Les dades actuals són equiparables a les del 2007, 2008 o 2009. No estic parlant dels millors moments de percepció de l’Ajuntament, sinó dels moments previs a la gran davallada del 2010 de la imatge, especialment dels socialistes a Catalunya.

Per tant em dóna la sensació, mirant una mica el baròmetre municipal, que Xavier Trias ha sabut capitalitzar el desgast del PSC i una imatge artificial de bloqueig de la ciutat. CIU no ha aparegut com la solució, sinó que s’ha evidenciat els greus problemes del PSC per presentar-se com alternativa a la ciutat de Barcelona. A això cal afegir l’enfonsament en les perspectives electorals del PSC a la ciutat. Crec que el baròmetre és una tímida aprovació de CIU i fortíssim suspens al PSC. El més sorprenent és que el principal partit de l'oposició sigui el gran damnificat d'un baròmetre. La millora de resultats de ERC i el creixement molt important d’ICV-EUiA fan replantejar del tot com s’ha d’afrontar el futur de les esquerres a la ciutat. 

CIU no respira a Barcelona

Ara ja fa més de sis mesos que Xavier Trias va prendre possessió del càrrec d’Alcalde de Barcelona. Sis mesos en els que CIU ha governat la ciutat en minoria però amb el suport especial del PP. Un semestre suficient per veure quin és l’estil i quines són les prioritats de Xavier Trias, no tan sols a la ciutat en general, sinó també als barris. Sis mesos són una mica més d’una vuitena part de mandat i per tant és tot un món, no per veure les inversions realitzades sinó per posar en comú les línies d’actuació. Però en aquest cas no és així.

Estic una mica aïllat de la política municipal i per tant puc tenir una major perspectiva com a veí. No rebo la revista Barcelona Informació tal com es va comprometre CIU i per tant, com a ciutadà compromès vaig a consultar a la web de l’Ajuntament. Com que no veig cap banner que indiqui el procés d’elaboració del Pla d’Actuació Municipal pel període 2012-2015 busco a l’apartat “Acció de Govern” i trobo aquesta definició: “L'acció de Govern es compon de tots els projectes, els plans i les actuacions municipals que tenen per finalitat assolir els objectius que preveu dur a terme el Govern municipal durant el mandat. Algunes de les eines de què es dota el consistori per materialitzar-la es poden consultar en aquest web.” Perfecte, vaig bé. Miro quins documents hi ha i dins de l’apartat del PAM (Pla d’Actuació Municipal) tan sols veig informació de l’anterior PAM, el del període 2008-2011. Per tant la meva conclusió és que Xavier Trias i CIU, després de 190 dies governant no tan sols no em diuen quines prioritats de govern tenen, sinó ni tan sols com pensen discutir-les amb la ciutadania. Insisteixo, més enllà dels grups municipals i les entitats legalment constituïdes. Durant molts anys vaig haver de sentir lliçons de transparència i dret a la informació i per tant o hi havia molta demagògia o han de reconèixer les dificultats d’aquests processos.

En una notícia de la web trobo aquesta referència del mes de juliol : “L'estratègia definida pel PAM es vincularà al pressupost municipal, que també es preveu que se sotmetrà a debat i aprovació definitiva al final d'any. D'aquesta manera, el PAM contindrà les grans línies estratègiques i les accions que impulsarà el Govern de la ciutat, però també els recursos financers i econòmics per dur-ho a terme”

Però aquesta actitud sembla ser que no els hi comporta desgast. Un exemple més del triomf de la “no política”. Sols es cremen els polítics que es mullen. Sols generen polèmica en determinats mitjans les decisions compromeses. La manca de debat no suposa cap desgast. És així de trist. CIU té prou experiència política acumulada sobre la ciutat de Barcelona com per començar a explicar a la ciutadania què volen fer i en aquest sentit crec que com a mínim a la web hauria d’haver-hi alguna resposta. Sé les limitacions pressupostàries del mandat i per això precisament és més important establir les prioritats entre tothom. Algú em pot donar més informació?

La fotografia correspon al procés d'elaboració del PAM 2007-2011.

Recordant a Romuald Grané

Acabo de conèixer la mort de Romuald Grané, dirigent històric del PSUC i sobretot, a nivell personal, un mestre i referent polític. Va néixer a Artés l’any 1923 i ben aviat es va traslladar a Barcelona, on sobretot va ser actiu a Sant Martí. La seva trajectòria va estar molt vinculada a les JSUC i posteriorment al PSUC. Va tenir un paper destacat en la relació entre el partit i la Model i va ser empresonat per la seva militància. Posteriorment va seguir el seu treball polític a ICV durant tota la seva vida. Els darrers anys va viure i militar a Mataró on vivia en una residència a la que hi va anar davant la malaltia de la seva dona, la Flora que ara ja fa uns anys va morir d’Alzheimer. El seu pas per la residència però va ser també un exemple de compromís i dinamització social i cultural.

Però com deia jo vaig tenir el plaer de conèixer al Romuald a l’agrupació de Sant Martí. Sempre fidel als seus principis i sempre discret. De fet al principi no vaig saber que en Romuald era un autèntic històric (no tan sols pels anys de militància sinó per tot el que havia aportat). Era una persona clara, senzilla, que sabia dir les coses, posar en valor a les altres persones i que evitava sempre que podia les confrontacions. A vegades el seu pragmatisme era aclaparador, però tants anys de militància activa i de desfetes li donaven una visió clarivident de moltes coses. Per a la gent més jove que ens incorporàvem a ICV de Sant Martí era tot un referent, sempre actiu, sempre posant a punt el local amb els seus invents i les seves manualitats.

Però també vull recordar d’en Romuald Grané la seva visió de la malaltia i de la mort. Per primer cop vaig conèixer postures clares en relació al dret a la mort. Les converses amb el Romuald a la residència o aprofitant actes d’ICV sempre posaven aquesta visió serena sobre com afrontar la mort. A la fotografia m’estava dedicant el seu llibre, un relat molt colpidor sobre aquest procés “Una reflexió sobre la darrera fase”. No era una persona especial amiga de formar part de direccions o de llistes electorals, però a vegades aquesta és la gent que ha construït més a fons la història de les esquerres del nostre país. Darrerament alguns referents meus han mort, però seria injust sinó digués que en Romuald ha estat el meu principal mirall per mirar d’entendre la política. I per això no he volgut deixar de fer aquestes quatre línies en record seu tan bon punt he conegut la notícia. De fet en dies com avui és quan lamento no saber transmetre amb paraules tot allò que voldria explicar.

Desconfiança política

Un dels aspectes que més surten reflectits en les enquestes d’opinió és la desconfiança en els polítics per part de la gent. El desprestigi de tota la gent que es dedica a la política és prou evident i sempre s’exigeix que els partits en prenguin bona nota. Cada nit electoral la consigna de “hem entès el missatge” és habitual, tal com ho és l’objectiu de tornar a connectar amb la societat que s’escolta sempre que hi ha congressos o discursos destacats. Però la veritat és que sembla que poques coses canvïin. Quin és el motiu que fa que no es faci efectiu aquest canvi? O és que potser no ha de canviar tant la cosa? Hi ha molts motius per explicar-ho però aquí sols citaré tres elements que per a mi són importants.

En primer lloc crec que la política és una estructura que disposa d’un notable poder, menys del que tocaria, però encara suficient. És evident que els poders financers i especulatius dominen en gran part l’escena política i per tant no acceptaran que es prodeixin ensurts en aquest sentit. Mantenir un sistema polític de baixa intensitat, amb una gran capacitat d’intervenció directa és un dels seus objectius. Quan hi ha riscos de poc control es posen directament a la direcció política com els casos de Gràcia i Itàlia o el cas del ministre d’economia espanyol. Per tant hi ha massa interessos en que la política no faci un canvi significatiu.

En segon lloc els partits polítics, com totes les entitats, tenen una gran capacitat d’anquilosament. Unes més que altres, sens dubte, però sempre he desconfiat de la gent que considera que els partits són objectius en sí mateix. Sembla que l’objectiu sigui tenir estructures fortes i cohesionades en els partits i no fer polítiques determinades. Hi ha massa gent que ha fet de la vida política la seva forma de vida en el sentit laboral o en el sentit social. Aquesta gent sovint bloqueja els possibles canvis. No estic dient que hagi d’existir gent dedicada a la política de forma professional ni que no valori la gent “de partit” que fa una feina imprescindible, però no poden ser la única gent que sigui protagonista.

I en tercer lloc està la gent del carrer. No podem acceptar que veiem que la política no va com ens agradaria, entendre que la política és fonamental a les nostres vides i renunciar a fer-hi res. Si els partits no canvien també és perquè no hi ha prou gent nova que decideixi que han de canviar. És cert que les estructures de direcció de la majoria dels partits amb representació són molt tancades, però des de les agrupacions no seria tan difícil fer un canvi en els partits. Per tant, malgrat totes les dificultats, si els partits no canvien és perquè no volem.

Feliç 2012

Hi ha gent que vol esguerrar-nos el 2012. Gent poderosa i gent del nostre voltant. Jo us proposo fer els desitjos pel nou any darrera un nas de pallasso. 

Perquè amb el nas de pallasso ens serà més fàcil posar-hi bon humor, alegria, esperança, tendresa, passió, diversió, amistat, bogeria ...

Però sense oblidar que el nas de pallasso sigui un nas vermell, per no oblidar-nos del compromís, la lluita, la indignació, la solidaritat i la justícia.

Darrera del meu nas de pallasso et vull desitjar feliç 2012 i espero, a més, poder-ho compartir.

Pere Nieto. Desembre 2011.

Transport de dretes

Sovint costa molt explicar que no tots els governs fan les mateixes polítiques i que hi ha diferències entre els governs de dretes i els governs d’esquerres i diferències segons la força que tenen els diferents partits dins d’una coalició. A vegades passa perquè els partits no sabem explicar què fem i a vegades perquè vivim en una societat que no està per gaire matisos.

El govern de CIU (amb el suport decisiu del PP) a l’Ajuntament de Barcelona ens ho està poant més fàcil d’explicar, ara sols cal que ho expliquem i que la gent accepti escoltar-ho. Ja no parlo de les retallades en escoles bressol, equipaments. Tampoc parlo de la seva indefinició, 6 mesos després d’arribar a l’alcaldia Xavier Trias, sobre què pensen fer als barris. En aquests casos poden sempre al·legar, de forma tramposa, la manca de pressupost i per tant la necessària política de falsa austeritat. Parlo de la política de mobilitat a partir dels pressupostos. Aquí sí que no poden dir res. La decisió és afavorir el cotxe privat i dificultat el transport públic, especialment el col·lectiu. I aquí parlem sobretot de prioritats. Darrera d’aquesta decisió no hi ha estalvi, hi ha política, i clarament política de dretes.

En un moment com l’actual pujar de forma abusiva els títols de transport col·lectiu és un greu error. Precisament per motius econòmics i ecològics és el moment més important per afavorir un traspàs de gent del cotxe al metro o bus. La possible retallada de línies d’autobús i la possibilitat de tancar el metro nocturn es sumen a altres mesures com el retard en les noves infraestructures de metro o l’augment també important de tarifes de transport públic per part de la Generalitat. Però en canvi baixa l’impost de vehicles, es congela el cost de la zona blava i es fa gratuïta la zona verda d’aparcament per als conductors que no tenen multes d’estacionament del darrer any. Absurd.

Sóc usuari de la zona verda d’aparcament i en defenso no tan sols el seu manteniment, sinó l’extensió a tota la ciutat. La zona verda a tota la ciutat afavoriria un increment d’ús del transport públic i alhora garanteix que la gent pugui aparcar prop de casa. Però no ens oblidem cada cop que aparquem el nostre cotxe estem utilitzant espai públic en benefici privat. I això no ha de suposar cap cost? La gent que utilitza el transport públic no tan sols ha de pagar més cara la T-10 sinó que ha d’assumir les despeses de que jo pugui aparcar prop de casa meva? El cost de 20 cèntims diaris el trobava ja massa econòmic però ara la gratuïtat ja crec que és indecent, sobretot quan s’està penalitzant el transport públic amb menys serveis i major cost.

Les mesures en mobilitat que ha pres el govern de Xavier Trias en nom de CIU i PP no són un tema de gestió o de racionalització de despeses. Són una estratègia política per afavorir l’ús del cotxe privat, no hi veig cap altra explicació. I recordem, no tothom aposta igual per les mateixes polítiques, es pot demostrar amb fets damunt de la taula. Deixem d’enganyar-nos dient que tots són iguals.