diumenge, 13 de gener de 2019

SOLUCIÓ bon 2019



T
S

L

A
S
E
R
D
N
E
T


E
I

L

S
N
O
Ç
N
A
C



A
M

U
S
E
R
U
I
R
M
O
S


T
O

I










C
R
R

T
E
R
T
U
L
I
E
S


O
E
P

E



S
I
N
M
O
S
S
N

M

S







S
E
E
C

O


S

S




E
D
D
E
S
C
O
B
E
R
T
E
S


R
A
A
R
O



C

A

N


B
J
Ç
T
P



R

T

I
M

I
E
A
S
A



E

S

T

U
L
S
R

R



T

I

S


L
S
B

S



S

M





A
A
F
A
M
I
L
I
A
A





P

diumenge, 30 de desembre de 2018

Experiències del 2018.




Sempre és difícil valorar un any. Sempre és ple de moments bons i dolents. En el meu cas, perquè no dir-ho, són més els bons moments. Ha estat un any en el que he seguit fent de Cap d’Estudis de Primària a l’Escola Gravi, per tant intens a nivell laboral. M’agrada la meva feina, sobretot fer classes. Crec que em fa estar sempre més viu, sentir-me més jove, estar sempre atent. Per tant a nivell laboral, molta feina (les classes i la gestió de Cap d’Estudis) són un esforç considerable, però m’ho passo bé. A nivell associatiu aquest any vaig sumar la responsabilitat de ser president de l’AVV del Poblenou. Per sort no és una entitat presidencialista, però igualment he sumat hores al meu compromís amb el barri. I a nivell personal poques novetats. Molt bé amb la meva filla, moltes activitats amb amics i amigues...de fet en aquest àmbit és on he tingut algunes de les millors sorpreses de l’any. I de fet crec que he incrementat la meva vida cultural i social, si això era possible!

I d’això és del que volia parlar. De les meves experiències culturals. Recordo que no sóc crític, que sols parlo de la meva experiència i que a més, per exemple en els llibres no cal que parli de novetats, són llibres que jo he llegit aquest any. Començo pel teatre. He vist 14 espectacles, no està mal però espero veure’n més el 2019. Gairebé totes m’han agradat força, si coneixeu les que he seleccionat són obres dures, de textos que et sacsegen amb força. Aquestes són les 5 obres que més m’han agradat:

- «Blasted» de Sara Keane. Obra molt dura sobre la violència.

- «Alba o el jardí de les delícies» Marc Artigau. Gran reflexió de relacions humanes i futur.

- «Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó. Dura història sobre un embaràs.

- «El lugar donde rezan las putas» de Sanchis Sinisterra. Teatre i crítica social.

- "Blues" de Sergi Porpermayer. Un text molt bo i actual.

De llibres també he llegit força, però sempre en queden molts més a la llista de llibres pendents. He llegit 50 llibres, gairebé un per setmana. Per tant imagineu si és difícil escollir-ne 5, però aquí vaig ( i també durs!!!):

- «Permagel» de Eva Baltasar. Un llibre hipnòtic i cru sobre sexe, relacions, destrucció...

- «Istanbul, Istanbul» de Burhan Sönmez. Dur. Els contes com a evasió de la presó.

- « Taxi» de Carlos Zanón. Feia temps que no llegia una bona novel·la sobre Barcelona.

- «Ordesa» de Manuel Vilas. Una gran sorpresa. Llibre poètic i sense concessions.

- «La vegetariana» de Han Kang. Novel·la desconcertant, obsessiva però molt ben escrita.

Si hi ha una cosa que he augmentat aquest any ha estat la meva assistència als concerts. He anat a 37, no està gens malament i pel 2019 intentaré no baixar el ritme. Molts d’aquests concerts han estat de petit format i o bé gratuïts o abaix cost. És molt difícil d’escollir els concerts. Influeixen tantes coses...els artistes lògicament, però també l’espai, la companyia, el moment...Però hem vingut a jugar (ho sento Elefantes, Fito&Fitipaldis, Rozalen, Sidonie, Love of Lesbian...) i aquí estan els 5 més especials:

- «Luke Winslow-King» a Rocksound. Una descoberta. Gran rock i concert molt màgic.

- «Clara Peya» l’he vist dos cops aquest any en concert però a Apolo va ser brutal.

- «LP» va ser la meva gran descoberta al festival Cruïlla d’aquest any. Veu i caràcter.

- «Manolo García» quin plaer arribar a la seva edat donant-ho tot dalt d’un escenari.

- «Ben Harper i Charlie Musselwhite» gran nit de blues a Sala Barts.

I no poso cinema perquè gairebé no hi he anat. He vist pelis en DVD, algunes molt bones (3 anuncios en las afueras, la forma del agua, el hijo de Saúl, Handia, Boyhood, Tomboy...) però no és el mateix. O algunes sèries com Big little lies o Black Mirror.

Ja sabeu, compartir-ho és una forma d’animar-nos a seguir gaudint de la cultura. Bon any 2019 i seguim compartint la passió per llibres, cançons, paraules, imatges i sensacions.
Ex

19 coses que vull viure aquest 19.

Permeteu-me que per felicitar aquest 2019 hagi fet aquesta sopa de lletres. Deformació professional! He escrit 19 coses que jo vull viure aquest 19. Si ho resols, podràs llegir amb les lletres restants una felicitació. Espero que tu també puguis compartir amb mi alguns d'aquests desitjos i que els que tu podries fer a una sopa de lletres es compleixin. I d'aquí uns dies publicaré la solució !!!


dilluns, 2 d’abril de 2018

Presentació niñ@s hiper.


El passat 16 de març em van convidar a participar de la presentació del llibre "Niñ@s Hiper" de José Ramón Ubieto i Mariano Pérez a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Us adjunto un escrit que vaig fer per preparar-me aquesta presentació.

 
Moltes gràcies per haver-me convidat a participar d’aquesta presentació. Miraré d’aportar algunes idees des de la meva vessant de mestre a alguns dels debats que ens planteja aquest llibre de Mariano Pérez i de José Ramon Ubieto. Miraré de ser breu, però em quedaran moltes coses al tinter que després podem comentar. D’entrada destacar que el llibre sorprèn pel seu format de conversa entre dos professionals que partint d’experiències diferents acaben confluint en conclusions molt compartides al voltant de la infància. M’agradaria saber una mica més, i espero que després el José Ramon ho pugui comentar una mica, com es va fer el llibre, el making-off. Si van treballar molt un guió previ de temes, si van anar fent converses en moments diferents...possiblement el format de diàleg enlloc del tradicional assaig permet fer-ho més directe, sobretot per a les persones que no som especialistes en la matèria.

Darrera d’aquest format que pot semblar més «intranscendent» trobem una reflexió molt profunda sobre alguns dels canvis que s’estan produint a la infància en els darrers temps i sembla que es van accelerant. Una reflexió crua sobre aspectes que com a famílies o docents trobem cada dia al davant nostre i que no acabem de saber per on respondre. El llibre ens parla d’una tendència creixent a substituir la infància per adults en miniatura, a incrementar alhora el control i les pautes damunt d’aquesta etapa i alhora desregulada. Famílies que sobreprotegeixen els seus fills i filles fins a límits obsessius i que alhora renuncien a algunes de les funcions que els hi correspon com a mares o pares. Mestres que viuen un moment que sembla imparable d’innovació educativa i que alhora acaben arrossegats pel resultadisme acadèmic i la tendència a etiquetar amb un diagnòstic que redueix la realitat de cada alumne. Obsessionar-se amb els resultats individuals i alhora plantejar de forma teòrica la importància del treball en equip. Moments de canvi social que comporten, de forma lògica, desubicació però quan parlem d’infància i educació hauríem de saber trobar espais comuns per respectar que puguin viure aquesta etapa de forma plena i que la visquin com a infants amb dret a descobrir, a jugar, a enfadar-se, a que els hi pengin els mocs, a pelar-se els genolls, a embrutar-se, a avorrir-se, a aprendre ... i no caure en infàncies excessivament estimulades a nivell neuronal, obsessionades per les noves tecnologies o els aprenentatges. Al final d’aquesta intervenció tornaré sobre aquest tema.

Quan acabes el llibre també et queda una cosa clara, no ha estat patrocinat per cap indústria farmacèutica. Una part fonamental del llibre gira entorn del TDAH, sobre com es diagnostica i sobre com s’actua. És una part del llibre que m’ha interessat de forma especial, com a educador. Per una banda comparteixo en gran mesura la visió de que el TDAH és més fruit d’una necessitat comercial que educativa. Que el TDAH té més d’invent d’etiqueta que de realitat estesa de forma tan important. Que té més de necessitat d’evitar la molèstia com adults que de voluntat de millorar la qualitat de vida dels nens i nenes. Però tampoc podem plantejar que algunes de les actituds dels nens diagnosticats de TDAH sols ens preocupen per la molèstia a l’adult, és a dir per la dificultat del mestre per seguir la classe amb tranquil·litat. Hi ha comportaments que dificulten de forma clara la socialització d’aquests alumnes. El tractament, com plantegen els autors ha de ser, en tot cas, acceptar el problema però no tractar-ho com a malaltia.

Seria necessari un nou enfocament, radicalment diferent, sobre aquesta realitat i el llibre crec que aporta molts arguments sòlids. Però alhora, com a mestre, conec les enormes dificultats per fer aquest canvi d’orientació. Potser hem renunciat en part a ser l’eix vertebrador, com a escola, del procés educatiu dels nens i nenes. Les pressions són molt fortes, i el llibre també les recull. Pressió per unes famílies que necessiten solucions màgiques, pressió per uns resultats externs que són parcials i interessats com les proves PISA o les competències bàsiques, pressió per uns serveis externs terapèutics que volen imposar-nos un paper que no els hi pertoca, pressió per uns mestres que sovint es senten desbordats i busquen suports, encara que no sempre siguin efectius. No és senzill trencar el cercle. Demanar que el treball es fes amb més estratègies no invasives damunt dels alumnes seria, no tan sols més eficaç sinó també molt més econòmic. Amb recursos humans, temps per atendre a tots els infants, formacions adequades, complicitat social sobre les autèntiques prioritats de l’educació i treball en xarxa, podríem canviar moltes més coses. Interessos econòmics creen una necessitat, ofereixen una falsa solució que els enriqueix i anul·len qualsevol altra orientació per resoldre els conflictes que es produeixen en l’àmbit escolar. Al voltant d’aquest tema formularia la pregunta que més m’interessa al José Ramon Ubieto i a tothom que tingui ganes de comentar-ho. Com podem impulsar aquest canvi d’orientació de forma global?

Estem en un moment de mercantilització de l’educació. I això no s’ha produït tant pel control de la xarxa privada o concertada de les escoles, sinó pel negoci a l’entorn de l’educació. Rebo constantment ofertes per tal de fer front a qualsevol situació que es pugui produir a l’escola. Programes per millorar l’ortografia, el càlcul, la matemàtica manipulativa, per crear jocs, per treballar la intel·ligència emocional. Llibres per semblar que treballem sense llibres. Programes per fer seguiment de la tutoria, propostes extraescolars però de temes escolars...i, com no, propostes d’atenció a la dislèxia, al TDAH, a les actituds desafiants ... respostes per qualsevol situació i que sovint són molt cares.

I cada cop més gent que ofereix diagnòstics a la carta. Les famílies poden trobar a vegades aquell diagnòstic que l’escola i els serveis educatius no li han volgut donar perquè honestament no ho han cregut. Empreses que ofereixen el diagnòstic i la falsa solució, o bé que aportaran solucions però a uns alts preus. Hi ha famílies que cerquen qualsevol taula de salvació que els hi faci tenir esperança en que se'n sortiran, sovint evitant fer front realment als temes. En salut passa el mateix.

El llibre aporta dades, experiències, cites, reflexions...i al final ens acaba parlant del que cal fer és augmentar la conversa, estimular el joc i acceptar l'avorriment com a primer pas per trobar solucions, per ser creatius, per poder ser infants. Ja ho veieu, solucions de «sentit comú» davant de propostes molt complexes i que no garanteixen cap èxit. El llibre comença amb un títol que ens interpel·la i ens preocupa «Niñ@s hiper» i acaba amb un crit de «visca la infància», no és cap casualitat.

I, com no, us recomano el llibre. A vegades cal fer evident, amb esperit científic i didàctic una realitat, i recordar que les solucions es troben en la paraula, la interacció i la confiança. I que sovint les grans innovacions es troben molt més arrelades a la nostra tradició del que ens pensem.

divendres, 5 de gener de 2018

Manel Andreu. "Una vida plena de vides"



El proper divendres 19 de gener a les 19.00 al Centre Moral i Cultural del Poblenou, carrer Pujades 176-178, l’AVV del Poblenou hem organitzat un acte en record del Manel Andreu que va morir ara fa just un any. L’acte amb el títol de «una vida plena de vides», vol ser un record d’una figura que va marcar la vida associativa del barri de Barcelona durant molts anys. A nivell personal el meu lligam amb el Manel era fort, col·laborant sobretot a l’AVV i en moltes de les mogudes del Poblenou, però també una relació personal extensiva també a la seva dona, la Rosa i als seus fills, la Irene i el Marc. En aquest sentit la meva participació el divendres com a conductor de l’acte és un moment d’emoció molt profunda, però alhora una responsabilitat que també em preocupa. Volem que sigui un acte lleuger, gens institucional. Volem sobretot reivindicar la seva figura i recordar la vigència de les seves lluites. L’acte comptarà amb l’actuació del cantautor Luis Pastor.

La gent que vau conèixer al Manel no trobareu res de nou en el que us explicaré. Però posar en valor la seva figura també vol dir això, explicar una mica a la gent que no el va conèixer o el va tractar poc com era en Manel i sobretot reivindicar figures com la seva. De «Manels» hi ha a tots els barris, és cert, però molts menys dels que caldria i per tant cal posar en valor el seu treball per aconseguir no tant el seu reconeixement personal, sinó més aviat la crida a seguir les seves lluites.

En Manel va ser un sindicalista actiu i crític, va ser un militant de base cristià, va ser un activista veïnal destacat (dos cops president de l’AVV del Poblenou i també president de la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona). Però sobretot va ser una persona inquieta i radical per estar al costat de les persones més vulnerables. Ho feia amb un gran protagonisme en moviments com els de les naus ocupades del carrer Puigcerdà, al costat del projecte Apropem-nos...però també amb un compromís personal, amb famílies concretes amb persones sense llar que venien de lluny.

En Manel va estar a moltes de les lluites necessàries, però m’agradaria també destacar com hi era. Tenia fama de tossut, i ben guanyada, però sobretot era perseverant. No entrava en discussions absurdes, no faltava al respecte, però era una persona que no deixava de donar la seva opinió ni de defensar de forma contundent la seva proposta. Amb la mateixa contundència que exigia el dret a opinar de tothom defensava la seva postura, i això a mi em sembla envejable. Possiblement és el que més admirava del Manel, aquesta capacitat que tenia de mantenir-se ferm i no prioritzar quedar bé. A algunes persones això els hi podia semblar fora de lloc, però quan es parla de justícia, de dignitat i de solidaritat, cal fermesa absoluta. A vegades ens hem deixat portar massa pel «pactisme», per arribar a acords sense gaire desgast, i cal llavors que apareguin les persones realment radicals, les que ens recorden les línies vermelles que no podem creuar.


Permeteu-me que acabi aquest article amb una cita de Carles Capdevila al seu llibre «La vida que aprenc» i que crec que hi té força a veure: «I quan una sola persona fa molt, ens demostra que era possible, que valia la pena l’esperança, i fa caure la cara de vergonya als poders que no ho han aconseguit, els assenyala». Per sort en són moltes aquestes persones, però és just que reivindiquem el seu treball. El dia 19 de gener ens trobem.

dimecres, 27 de desembre de 2017

El 21 de desembre ha servit?



Vull tornar a parlar de política...buff! No és gens senzill. Portem uns mesos de grans tensions, incerteses, discrepàncies, «miracles» i frustracions. Vivim una situació de «bàndols» que ens ha incrementat la dificultat de fer anàlisi més enllà dels tòpics i les «veritats» d’uns i altres.

Començo per dues prèvies que crec que són necessàries per intentar-me explicar una mica millor.

El meu objectiu polític segueix sent, com sempre ha estat, viure en una república més lliure justa i solidària.

No crec en la equidistància. Quan al nostre país hi ha persones a la presó pel procés o quan el govern espanyol ha exercit la violència contra una ciutadania que defensava les seves idees de forma pacífica, no em puc plantejar estar al mig de res.

Dit això sí que voldria fer alguna reflexió a partir dels resultats del passat dijous 21 de desembre. Els resultats no són bons, jo crec que per a ningú. La victòria en vots i escons del sector independentista no pot obviar que en unes eleccions amb una participació altíssima, no existeix una majoria clara per la independència. Tenint en compte totes les dificultats per fer campanya es pot considerar que s’ha salvat el moment, però el nombre de vots no permeten ni impulsar de manera inequívoca la via unilateral ni donen nous arguments per garantir que una via pactada sigui possible.

Per altra banda l’aplicació del 155 i tot un desplegament espectacular de recursos dels sectors «constitucionalistes» ha permès que Ciutadans esdevingui la primera força en vots, però sense evitar un possible govern independentista. Ha mobilitzat a més votants d’aquest àmbit però la victòria es basa més en haver aconseguit el vot útil de les altres forces que en convertir-se en una alternativa real a Catalunya. Ciutadans, PP i PSC segueixen sense veure com una opció real governar a Catalunya.

I per altra banda els mals resultats dels Comuns també evidencien la incapacitat per haver creat una estratègia que els permetés sortir de la dinàmica de blocs i posar en valor la necessitat de la prioritat social. Quan es treuen uns mals resultats es pot veure per la dificultat del moment, però també cal pensar en què s’ha fet malament.

De fet una de les principals conseqüències dels 21D és que les esquerres (amb tots els matisos que vulgueu fer fins a on són d’esquerres uns i altres) han baixat, i molt. Semblava que ERC seria el pal de paller dels independentistes i no ha estat, semblava que el PSC tindria un important creixement i no ha estat així i la CUP i els Comuns han tingut un clar descens. Anem en compte.

El dia 1 d’octubre, al costat de molta gent al col·legi electoral on vaig ser al meu barri del Poblenou, vaig tenir la sensació que era possible construir una alternativa real, més popular, que permetés començar de zero en molts temes (en la realitat nacional però també en molts altres temes socials). Ara en canvi tinc la sensació que no hem avançat en el reconeixement de la sobirania i que estem lluny de complicitats que ens permetin afrontar tots els reptes de la nostra societat.

Per exercir la plena sobirania nacional fins ara la via unilateral o la pactada s'han mostrat estèrils. L'actual debat després del 1 d'octubre sembla que sols es basi en qui serà president i com es podrà fer... potser que comencem a buscar noves propostes.

Cal per tant veure què podem fer. Com poder teixir noves aliances socials i polítiques que permetin inventar solucions. La política no és tenir raó ni aconseguir uns bons resultats electorals. La política, com a mínim la que jo defenso, és transformar la realitat. Potser que deixem de marcar perfil i comencem a avançar.

dilluns, 25 de desembre de 2017

El meu 2017 ple d'experiències

Una manera de resumir el meu any 2017 és compartir amb vosaltres algunes de les propostes culturals que més m’han marcat aquest any. Acostumo a publicar a les xarxes allò que llegeixo, visito, concerts als que vaig...de fet ara és la principal activitat que tinc a les xarxes. De política en parlo menys, tot i que ja va sent hora que ho recuperi...

Quan comento les meves activitats primer penso que és una mica egocèntric, però de tant en tant hi ha gent que em dóna les gràcies per una recomanació que faig o bé aprofita una publicació meva per xerrar i llavors m’animo a seguir-ho fent. L’altre cosa que em passa és que la gent em pregunta com és que tinc tant temps per llegir i fer altres activitats. Suposo que es tracta de prioritzar i de tenr clar que necessito aquestes activitats per mantenir una certa salut mental. També influeix que la meva filla ja és prou gran, evidentment.

Començo parlant de llibres. Deuen haver estat al voltant de 40 els que he llegit, però deixeu-me que en seleccioni sols 5. No llegeixo novetats, alguna sí però la majoria no, però crec que són llibres que igualment us poden interessar.

«Patria» de Fernando Aramburu. Un llibre llarg, molt ben escrit. Planteja el terrorisme al País Basc des de diferents perspectives. Crec que és un llibre sincer, valent, emotiu. I l’he llegit tot just vaig tornar a l’estiu d’estar al País Basc.

«Cavalls salvatges» de Jordi Cussà. Un llibre sobre l’autodestrucció, les esperances i les trompades de l’heroïna. Un llibre vivencial, dur, sense concessions i que impacta.

«El cuento de la criada» de Margaret Atwood. Un llibre escrit fa anys però que sembla actual. Una recreació d’un futur marcat per la intolerància, el control i la manca de sentiments. Un llibre que a més ha estat portat magistralment a una sèrie de televisió.

«Basat en una història real» de Delphine de Vigan. Un llibre que podria semblar una novel·la negra però on no queda clar que és real i que no. Una reflexió fosca sobre molts aspectes de la vida.

«El ferrocarril subterrani» de Colson Whitehead. Un llibre sobre l’esclavitud. Ben escrit, també cru i sense concessions. Una bona reflexió sobre la llibertat.

Aquest any he anat més al teatre, era un dels meus reptes. El fet que la Sala Beckett estigui al Poblenou la veritat és que ha ajudat. Aquestes són les 5 obres que més m’han impactat.

«Aüc» un espectacle molt colpidor, d’una gran bellesa plàstica. Una reflexió sobre la violència vers les dones de les Impuxibles. Una sacsejada que em va encantar.

«Psicosi de les 4.48» Una dura reflexió sobre la salut mental. No et deixa indiferent, un text demolidor i una gran interpretació d’Anna Alarcón.

«Incendios» un clàssic del teatre actual. Una obra amb força i capacitat de fer-te emocionar i reflexionar. Grans Espert i Marull.

«Art» un altre clàssic del teatre contemporani. Una reflexió sarcàstica sobre l’art i en general sobre la nostra societat.

«Els nens desagraïts» una obra molt ben plantejada sobre els fanatismes amb punts de vista diversos, deixant preguntes molt obertes.

També he anat a concerts, aquí cal agrair al meu germà el seu paper. Podria dir-ne molts, dels que vaig veure al Cruilla o del magnífic cicle de jazz a Montbau però he escollit 5 altres (els 3 darrers al Razzmatazz):

«Morgan» al Jamboree. Banda de rock jove i fresca de Madrid.
«Maika Makovski» al Casino l’Aliança. Creativitat pura d’una cantant jove i sorprenent.
«Sidonie» Una banda clàssica de rock que es reivindica del Poblenou.
«Little Steven» El guitarrista del Bruce amb una banda de soul i rock molt potent.
«Texas» un clàssic de fa molts anys que mantenen un directe molt bo.

De cinema aquest any he anat molt més fluix. Us recomano la primera que no es pot veure al cinema i 4 pel·lícules que sí que vaig veure en sala.

«Estiu 1993» Molt bona. Una història real i íntima.
«Nacido en Síria» Dura pel·lícula sobre el drama de les persones refugiades.
«Incerta Glòria» Irregular però amb aspectes que em van agradar molt.
«La chica dormida» Reflexió onírica sobre el bullying.
«Vivir y otras ficciones» Una reflexió brutal sobre la vida, els límits, el sexe...una projecte del que vaig ser mecenes perquè un dels protagonstes és amic meu, l’Antonio Centeno.

I acabo amb una recomanació, la visita a l’espai Subirachs al Poblenou, al costat de la Beckett un espai no gaire gran però molt interessant per acostar-nos a aquest gran artista.