Saber perder

El darrer llibre que he llegit (ara he començat “La moneda del malfat” d’Àfrica Ragel”) és “Saber Perder” de David Trueba, publicat per Anagrama. He de reconèixer que és un dels llibres que més m’ha agradat darrerament, el recomano molt especialment. L’argument del llibre planteja la història de la Sylvia, una noia que compleix 16 anys i les seves històries relacionades amb el seu amor, el seu pare i el seu avi. És una novel·la que parla d’emocions, de sentiments, de personatges que sobreviuen en un mar d’anècdotes quotidianes que els poden portar a perdre en qualsevol moment. És un llibre ple de tendresa i passió, sense morals posant en primer terme allò que senten els personatges. M’ha impactat molt la història del Leandro, l’àvia de la Sylvia. Algú que arriba a la seva vellesa i ho pot perdre tot, algú que es desfà en els darrers moments, com si la seva vida hagués estat una farsa. La seva història és d’una gran duresa i planteja com es pot arribar a la misèria (no dic econòmica) d’una manera discreta. Som febles i el llibre sap tractar aquesta feblesa amb tendresa i cruesa alhora i a més sap reflectir perfectament les relacions que pot establir aquesta persona amb el seu entorn més proper. Hi ha un moment en que el seu fill diu “¿Són capaces los hijos de perdonar a los padres cuando descubren que ellos tampoco alcanzaron las expectativas?”. Reconec que en la història de Leandro i el seu fill he vist reflectit moments de la meva vida, no amb el mateix tema que planteja la novel·la però sí amb els mateixos elements de fer trontollar tot allò que pensaves que era ferm. La novel·la també parla d’un futbolista famós, de Madrid, de la immigració ... però sobretot m’ha sorprès aquesta capacitat d’escriure històries que no et deixen indiferent i fer-ho amb la proximitat de la tendresa envers els personatges i la fredor de la distància en com solucionen els problemes. L’estiu és bona època per llegir i per tant avui no puc estar-me de recomanar-vos aquest llibre. Bon estiu! I recomaneu-me també llibres, pel·lícules i música. Moltes gràcies.

Tom Waits

Abans del concert de Tom Waits vaig tenir més d'un cop remordiments per haver-me gastat 100 euros en un concert. Quan vaig arribar a l'Auditori del Fòrum encara vaig tenir més dubtes, estava a la darrera fila del pis de dalt, poquíssimes persones tenien el privilegi d'estar més lluny que jo de l'escenari (el meu veí a primera fila) i a sobre les entrades no coincidien amb cap butaca, amunt i avall preguntant, m'hauré de queixar a l'Ajuntament. I per acabar l’estrès previ al concert visita al lavabo. El color groc canari fosforito dels lavabos de l'Auditori del Fòrum hauria de ser declarat Patrimoni de la Humanitat o bé s’hauria de prohibir, no ho tinc clar. Ambient divers però amb predomini maduret, lleugerament snob algun famós (Josep Maria Pou, Manel Fuentes, Jordi Basté...)i alguns guiris. I sobretot gent entregada abans de començar, no és per menys, Tom Waits és un dels grans mites de la música i actuava per primer cop a Barcelona. Tinc un bon nombre de discs de Tom Waits i algunes de les seves cançons reconec que formen part de la meva banda sonora. Tenia ganes de veure a Tom Waits en directe, de fet és un dels pocs artistes vius que m'emocionen de veritat i no he vist en directe. Em falten també Anthony&the johnsons, Amy Winehouse o Lou Reed. He vist concerts formidables d'artistes que m'agraden com Ben Harper, Rufus Rainwright, Raphael, Marah, Springsteen, Fito y Fitipaldis, Sabina, Paul Mc Cartney a Zeleste (si jo hi vaig ser), the Cure, Stones, David Bowie, Van Morrison (moltes vegades) ...nervis, 15 minuts de retard i la gent picant de mans. Apaguen els llums ... però els tornen a encendre. Si allargo tant la crònica de la prèvia al concert és perquè l'estic escrivint en directe a la blackberry i ja porta mitja hora de retard. Però hòstia puta, comença el concert i tot queda enrere. Com pot tenir una veu tan trencada tanta bellesa? Diuen que és l'humà que millor udola, segur. Crida, xiula, fa veus i sobretot canta des de les entranyes. Brutal. La seva música és una barreja de soul, rock, blues, fanfàrries de circ o himnes dels desesperats. Amb una imatge entre el monstre de fira i el cràpula et transporta a un cabaret amb tabac, alcohol i senyoretes que fumen. Un cabaret on ell canta com sols poden cantar els que pateixen, els que senten, els que han tastat la desesperació, la borratxera, la passió, el sexe. Tom Waits és dels que baixa als inferns no perquè s'enfonsi sinó perquè sap allò de bo que hi ha. Ha estat un dels meus millors concerts de la meva vida. D'aquí uns anys li explicaré a la meva filla que jo vaig ser allà, que em vaig emocionar i que no sempre s'ha de desconfiar dels nois dolents. I per cert, quina banda que l'acompanya, es van atrevir fins i tot amb la salsa. Quina nit ! Després de dues hores de concert surto satisfet. I per si no coneixeu prou a Tom Waits us deixo l'enllaç amb un video d'una de les cançons seves que m'agraden, hang down your head.

Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

Ahir vaig acabar de llegir “Siempre quise bailar como el negro de Boney M.”. Aquesta és la primera novel·la negra de José Luis Romero. M’agrada la novel·la negra i m’atrau el títol, però si per algun motiu vaig comprar-lo va ser perquè està escrit per un Guàrdia Urbà del Districte d’Horta-Guinardó. Un dia dinant per temes de feina va coincidir que era el dia de la seva presentació del llibre i per tant quan vaig saber que un company del Districte havia escrit un llibre em va fer gràcia i el vaig comprar. La veritat és que és un llibre ben escrit, amb un bon ritme, ben treballat i amb un gran nombre de cites que tenen la seva gràcia. És un llibre més cínic que humorístic, més sarcàstic que tendre. La seva professió li permet tenir un bon coneixement de molts dels aspectes que tracta en el llibre. L’argument és interessant i en general està ben resolt, sols crec que hi ha un excés cap el final del llibre en l’escena desencadenant de tot. El que no comparteixo és la imatge d’una Barcelona perillosa i fora de control. És evident que es deu tractar d’una llicència literària, però per sort Barcelona és una ciutat molt més tranquil·la del que planteja el llibre. Darrerament he estat llegint força novel·la negra i la veritat és que per ser la seva primera novel·la en José Luis Romero fa un bon llibre i per tant us el recomano. Hi ha algunes crítiques concretes que sí que faria, però no crec que aquest sigui l’objectiu del meu blog i a més seria difícil d’explicar per a qui no ha llegit encara el llibre.

Cantautors i cantautores

Ahir vaig tenir el plaer d'assistir a la final del concurs de cantautors d'Horta-Guinardó que arribava a la 12a edició. I dic plaer perquè realment va ser senzillament genial. Les 10 propostes finalistes tenien una alta qualitat i originalitat i havien passat ja un dur recorregut entre prop de 100 propostes. Crec que cal valorar la importància d'aquest magnífic concurs i de la feina de gent com el Quique o la Pilar. Hi ha 3 coses que voldria destacar d'aquesta edició. Primer la gran varietat de propostes, segon el sentit de l’ humor d'algunes de les propostes i finalment la presència de més cantautores. No coincideixo amb la decisió del jurat però m'acostuma a passar, ja em va passar clarament l'any passat. Sols coincideixo en l'encert del segon premi, Anna Roig, una noia que s'estrenava en aquest món i que tenia un directe original i divertit. Em va agradar molt la cançó de "Trini Sánchez Mata". Altra gent em va agradar força com “Divide y Wenceslao” o “Permiso a la Dama”. Per altra banda també vaig veure la gent de Sant Gaudenci, que ja vaig recomanar al meu blog. A més em vaig trobar que entre la seva gent hi ha un exalumne meu, l’Albert. Sant Gaudenci reivindiquen Horta com la casa de la rumba i l'actuació dels" Impagats", mentre s'esperava la decisió del jurat, va demostrar que potser és veritat. A vegades sorgeixen experiències als barris que val la pena seguir de prop.. En aquest cas es tracta d’un grup molt nombrós de gent jove que acaba de néixer com a col·lectiu. Tenen frescor, ganes de gresa i reivindiquen el barri d’Horta des d’un altre punt de vista. És evident que caldrà donar-los suport des del Districte Miraré de no perdre’m la seva festa del 3 de juliol al KGB. Tornant als cantautors quan surti el disc recopilatori del concert de l'edició d'ahir us avisaré, val la pena.

Todos estamos invitados

He anat a veure la pel·lícula “Todos estamos invitados” que retrata la vida d’un etarra després d’haver viscut un accident. La pel·lícula no dóna cap concessió al món abertzale, en cap cas planteja la història des del seu punt de vista. És una pel·lícula on la protagonista és la por, la incapacitat de fer front al terror, a l’amenaça. Crec que això està molt ben reflectit a la pel·lícula. Quan aquest estiu vaig estar a Euskadi amb la Feli vaig poder comprovar aquest ambient opressiu, aquesta manca de llibertat, tal com vaig reflectir en un escrit. Ahir veient la pel·lícula em refermo en allò que vaig explicar el passat mes d'agost. Podem veure l’ambient de les tasques, de les societats gastronòmiques, de les tradicions basques, dels magnífics paisatges. Però també podem veure una societat trencada, amb víctimes que es senten de diferents bàndols, amb silencis que maten, amb la por a flor de pell. En canvi la pel·lícula crec que no sap retratar la història principal, no l’he vist creïble, no m’ha convençut del tot. Aquest primer de maig en el que ETA ha reaparegut la pel·lícula “Todos estamos invitados” permet reflexionar un cop més sobre l’absurditat de la violència i la cruesa de les morts. I sobretot veure el que significa viure en un poble sotmès a la por, on la gent no té el dret a dir que s’està farta, que vol viure i que vol que deixin viure als seus amics.

Elegy

He tingut el plaer de poder veure la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, “Elegy”. És magnífica, intensa, plena d’emocions. Discrepo amb la meva amiga Laura aquest cop, acostumo a seguir les seves recomanacions culturals i a compartir-les però aquest cop em toca discrepar. Destaco la magnífica interpretació de Ben Kingsley, un personatge ple de matisos interpretat de forma molt creïble. El guió, escrit per Nicholas Meyer a partir de l’obra de Philip Roth, és ple d’històries de gran complexitat i que constantment et provoquen preguntes i dubtes. Em fa gràcia com Isabel Coixet posa el punt de vista de la seva pel·lícula en la visió de l'home. El punt inicial et situa en un possible espai ja conegut, professor madur que sedueix a les seves alumnes. La història però es trenca aviat i la pel·lícula retrata amb precisió les nostres vides; el sexe, l’amor, les absències, les pors, els desitjos, la bellesa, la nuesa, la mort ... Fins on podem estimar? arribem al sexe a partir d’estimar o arribem a estimar a partir del sexe? Per què molts homes ens torbem per la bellesa i la joventut? Veient la pel·lícula m’agradaria poder escriure de tot això, dedicar el meu blog a parlar de com les casualitats ens poden canviar la vida, de com ens movem per trobar allò que ens ompli, de quina importància té per a nosaltres seduir. M’agradaria poder parlar de la bellesa, dels moments màgics que he viscut a la meva vida, de les meves angoixes i alhora de les passions. Explicar com veig la meva maduresa i mirar d’entendre quins moments han marcat la meva vida. Però no ho sé fer, puc dedicar-me, això sí, a descobrir la bellesa en una fotografia, en un poema, en la xerrada íntima amb algú que estimo, amb una magnífica pel·lícula com la d’Isabel Coixet. I jo seguiré parlant del Districte, del meu barri o de la política municipal.

Rafael Azcona

Ha mort Rafael Azcona, el millor guionista de la història del cinema espanyol. Altres vegades he comentat que sóc un seguidor del cinema espanyol, crec que sovint planteja pel·lícules amb guions molt interessants, amb històries colpidores i amb magnífics intèprets. Avui lamento la pèrdua d’un guionista magnífic, que ha sabut deixar petjada en nombroses pel·lícules irrepetibles. Pel·lícules com La escopeta nacional, el pisito, Belle Epoque, La lengua de las mariposas són part de la meva col·lecció de moments de passió amb el cinema. Però hi ha dues pel·lícules que m’han marcat profundament amb el seu guió, El Verdugo i Plácido. El Verdugo és un retrat negre i tendre alhora en contra d ela pena de mort, vist des del punt de vista d’un pobre botxí. Plácido és una pel·lícula intel·ligent, amb un guió brillant. Darrere un costumbrisme espanyol gairebé folclòric, s’amaga un retrat sociològic profund de l’Espanya franquista i un personatge principal entranyable com pocs. Tornaré a veure Plácido, perquè m’agrada i perquè serà un petit homenatge a Rafael Azcona. Aviat s’estrenarà la arrera pel·lícula que porta el seu segell com a guionista, "Los girasoles ciegos", dirigida per José Luis Cuerda.

"En un mundo libre..."

Enmig de la campanya electoral i de la feina del Districte he trobat un forat per escapar-me al cinema i veure la darrera pel·lícula de Ken Loach, “En un mundo libre”. L’argument torna a girar al voltant dels greus problemes que pateix la classe treballadora, en aquest cas immigrants a Londres i la perversitat de l’anomenada flexibilitat laboral. Aquest cop, però, la pel·lícula d’aquest compromès director fa un gir. No retrata el problema des del punt de vista de les persones explotades, sinó des de qui les explota. Com sempre a la seves pel·lícules els plantejaments no són tancats del tot. Els judicis sobre què està bé i que no està bé són complexos i en el fons la víctima quan pot es converteix en botxí. Una interessant reflexió sobre el món laboral, sobre l’explotació i sobre la immigració, sense dramatismes excessius però alhora amb molta contundència.

Francisca Aguirre

Permeteu-me que avui us faci una recomanació molt especial d’un acte a Horta-Guinardó. El Districte, la Biblioteca Mercè Rodoreda i l’Aula de Poesia de Barcelona organitzen el cicle "De pensament, paraula i obra" un cicle per poder gaudir de la presència d’algunes de les veus més significatives de la poesia actual. Un cicle que tira endavant gràcies a l’empenta de Jordi Virallonga, Isabel Minguillón i Pedro Gómez.
Aquest dijous 7 de febrer a les 20.00 a la Biblioteca Mercè Rodoreda comptarem amb la presència de Francisca Aguirre (Alacant 1930). La seva primera obra va ser Ítaca al 1972, premi Leopoldo Panero. És una de les veus més importants de la poesia espanyola actual. Poeta autodidacta, filla del pintor Lorenzo Aguirre, assassinat pel franquisme. La seva ha estat una vida dura, marcada per la repressió i per les dificultats, aquí podeu veure una entrevista feta a El Mundo , ara ja fa 7 anys. L’any 2000 va publicar un recull de poemes titulat "Ensayo General: poesía completa, 1966-2000". Fa un any va aparèixer el seu darrer llibre, La herida absurda. No tinc la sort d’haver conegut encara a Francisca Aguirre, però estic convençut que serà una activitat molt interessant. Us deixo un enllaç on podeu veure en video la lectura d’un dels seus poemes i algun fragment d’entrevistes.

JAZZ

Dissabte a la nit vaig poder assistir al concert d'homenatge al Tete Montoliu al Palau de la Música. El Jazz és una de les meves aficions. Especialment el jazz en directe. Crec que és una música que s'ha de viure. També ha influit en la meva afició ser amic d'alguns músics realment bons a l'escena del jazz de Barcelona, com Xavi Maureta, David Forns o Enildo Rasua. Tete Montoliu va representar un punt de recolzament fonamental per entendre que es podia fer jazz de primera a casa nostra. Possiblement amb els anys s'anirà reconeixent la seva qualitat excepcional. Els darrers homenatges que està rebent van en aquesta línia. Coma curiositat gent del públic amb senyeres a la mao mocadors de la plataforma pel dret a decidir que havia acabat poc abans. Entre aquesta gent Xavier Rubert de Ventós i Pasqual Maragall. La primera part magnífica entre el jazz i el joc. Músics com Comelade, Pep Pascual, Xirgu, Goka Benitez o el company de Tete Montoliu van saber fer un concert de qualitat i original que van tancar amb una versió diferent dels Segadors. Un dia ideal per fer-ho. La segona part va ser amb la mateixa big band amb la que Tete va gravar un disc fa 20 anys. En resum un bon concert i un bon homenatge al gran Tete Montoliu.

Circ Cric

Ahir diumenge vaig anar al Circ. Tenia ganes de veure el nou espectacle del Tortell Poltrona i el se Circ Cric, i també en tenia ganes la meva filla. Intento no perdre'm alguns dels circs de qualitat que passen per casa nostra. El Circ Raluy, el Circ de Sara de l'Ateneu Nou Barris, el Circ del Monti i Cia o el mateix Circ Cric. És un espectacle magnífic, per a totes les edats. Té emoció, qualitat tècnica, bellesa estètica, bona música en directe, humor, solidaritat ... Una ciutat com Barcelona no s'ho pot perdre. Sembla ser que l'Ajuntament a començat a canviar i donarà més suport al món del circ. Em sembla bé. El mon del Circ no s'acaba al Cirque du Soleil. Ahir, disfrutant de l'especatcle, vaig tenir més clar la necessitat del Circ.

Rufus

Ahir vaig tenir la sort de poder disfrutar d'un gran concert, Rufus Wainwright. Havia escoltat cançons d'aquest músic canadenc però el concert em va sorprendre. La seva veu és extraordinària, té la veu dels grans clàssics i és un autèntic virtuós. La seva estètica damunt de l'escenari posa en evidència la seva aposta per l'alliberament homosexual, és una icona gay i al final del concert ho explota fent sortir a la seva mare a cantar amb ell o fent un número de transvestisme al final amb musical de Broadway, però la seva gran qualitat està per damunt d'aquests "excessos" estètics. La resta de la banda impressionant i la seva estètica pop, gairebé naïf, no té desperdici. Compreu-vos el seu darrer disc "Release the stars" no és el mateix que un bon directe, però crec que descobrireu, sinó el coneixeu, un gran artista. El concert havia de ser al Casino de l'Aliança del Poblenou, al costat de casa meva, però al final, per donar cabuda a més gent s'ha fet a l'Auditori. Ha estat una magnífica manera de tancar un cap de setmana que he pogut fer llarg i una bona manera de carregar piles per la darrera fase del procés participatiu del PAD.

Sayonara Barcelona

He llegit el llibre "Sayonara Barcelona" del pintor i escriptor Joaquim Pijoan. Primer de tot he de dir que crec que és un bon llibre.
Tracta sobre un artista de Barcelona que marxa a principis dels 80 al Japó i torna ara a la nostra ciutat per "tancar algunes portes del passat". Sobre l'argument i la nove.la no en diré gaire més, llegiu-la i si voleu la comentem, sols dir que vegades es perd en disquisicions erràtiques, però en canvi és una novel.la molt ben construïda. Però hi ha un aspecte del llibre que no m'agrada i que lliga molt amb alguns dels articles que he escrit sobre Barcelona.
L'autor ens transmet a través del personatge principal una idea d'una Barcelona decadent i d'un país sense futur. Sóc dels que penso que és fals que Barcelona i Catalunya estiguin pitjor que fa 25 anys. És cert que es fa difícil discutir amb el personatge d'un llibre, però quan no hi ha personatges que fan de contrapès d'aquesta idea entenc llavors que l'autor ens vol fer arribar aquest plantejament.
No és cert que avui hi hagi més bilinguisme que fa 25 anys, no puc compartir la seva visió tremendista sobre la immigració, no puc compartir que Catalunya avui no té cap aspiració nacional. És cert que la nostra ciutat ha caigut en la dictadura del disseny i del triomf i que el procés de l'Estatut ha estat decebedor, però aquesta ciutat i aquest país sols es poden construir des del compromís i no des de l'autocrítica estèril i això és el que per a mi transmet aquest llibre i no m'agrada. Tothom té dret a triar però jo prefereixo pensar que puc canviar la meva ciutat i Catalunya i no rendir-me a veure com s'ensorra tot i buscar el meu refugi al Japó o a qualsevol altre lloc. També podeu consultar altres opinions sobre aquest llibre.
Com deia un llibre una mica trist d'algú que sembla haver-se rendit, però alhora un llibre prou interessant per llegir i comentar.

El Jueves

Ja sé que podria obviar-ho perquè ja s'han dit moltes coses, però és evident que el segrest policial de l'edició de El Jueves és un greu error. No entraré a discutir si la vinyeta era graciosa o si era ofensiva, però em sembla que retirar-la dels punts de venda és una mesura anacrònica. Com deia l'autor de la vinyeta el problema era mostrar a membres de la família reial mantenint relacions sexuals i no en canvi l'acusació de que la família reial no treballa. A més si algú vol tancar mitjans per obscenitats que comenci pels mitjans que intoxiquen sobre l'11 M o el suposat trencament d'Espanya. O també que segrestin totes les revistes i programes que juguen amb les misèries humanes i amb personatges amb les seves capacitats mentals afectades i que es converteixen en carn de televisió. O és que això no és més obscè que dues persones cardant per molt que siguin reials?

Nova enquesta

Els resultats de la darrera enquesta sobre la necessitat de diàleg amb ETA ha donat un resultat força equilibrat. L'opció de seguir fent pressió policial i obrir alhora un procés de diàleg ha obtungut la majoria de vots, però molt a prop amb la proposta de seguir amb la pressió policial però esperar a que sigui ETA qui mogui fitxa. Està bé això de tenir resultats ajustats, vol dir que les possibles repsostes no eren obvietats.

La nova enquesta d'avui torna a ser més "light". Cada cap de setmana que hi ha Fòrmula 1 els telenotícies s'endarrereixen. Està justificat això? Quin criteri ha de seguir una televisió pública? és prioritari el seguiment de Fernando Alonso que de la resta de l'actualitat?

Enquesta

He decidit "copiar" al Jordi Fornés i engego la meva secció d'enquestes. Començo amb una gens formal, tampoc sé quina periodicitat tindran ni si serveixen per a molt. Com a exemple dir que a la pregunta d'avui de El Periódico sobre si li ha interessat el debat de l'estat de la nació, el 53% diuen que sí. L'arribada de Woody Allen a la ciutat per filmar la seva darrera pel·lícula ens ha desbordat. D'entrada he de dir que per a mi Woody Allen és un dels grans del cinema. La situació actual però crec que és una mica exagerada. Què en penses?