La culpa dels mitjans de comunicació

I els mitjans de comunicació no han de fer autocrítica? Ens hem de creure tot el que surt als mitjans de comunicació? Han fet un esforç per reflectir una imatge que ajudi al prestigi de la política i de la vida social?
A vegades amb els mitjans de comunicació i la política tinc la sensació com si quan fessin els resum dels partits de futbol sols posessin les errades, les faltes i els insults del públic. Què passaria si en els resums de futbol no fessin els gols del partit, les jugades més maques i a sobre ens expliquessin temes de reglament per ajudar-nos a entendre què ha passat en el partit? Estic segur que les audiències baixarien i que l’interès pel futbol s’aniria perdent.
Un cop més insisteixo que aquest escrit no es pot entendre sense veure altres que he publicat on faig una autocrítica molt dura de la classe política. Posaré dos exemples concrets. El diari El Pais, el dia que ICV-EuiA presentava la seva proposta de pobresa zero, va dedicar més espai a parlar de que curiós era fer una roda de premsa sobre pobresa a Sarrià-Sant Gervasi i dels comentaris de dues nenes "pijes" sobre les sabates de la Imma Mayol que del contingut pròpiament dit del pla de pobresa zero. Quan vam presentar públicament els Plans Especials Urbanístics de la Clota i la Taxonera en roda de premsa la La Vanguardia va publicar que en plena precampanya l’Ajuntament feia una promesa d’habitatge. Això és demagògic. Evidentment el periodista que ho signava no tenia ni idea de com s’havies discutit aquests plans, ni del consens que tenien ni dels procediments que es seguien en la seva aprovació. Era més interessant dir que fèiem electoralisme que explicar uns plans especials que significaran una profunda transformació al Districte.
Finalment i per acabar aquest escrit, sols cal veure el mateix dia de les eleccions. El País dedica 2 pàgines als conflictes dels Mossos d’Esquadra (si més no curiós), el Periódico posa en portada a Fidel castro (com si això tingués a veure alguna cosa amb les nostres eleccions) i La Vanguardia publicava la foto dels cinc candidats donant salts a un llit elàstic a la platja (molt poc seriós). Tot això no ajuda a prestigiar la política, al revés. Lògicament hi ha excepcions i en alguns caso digníssimes excepcions, però sembla que els mitjans de comunicació són intocables, que no els podem criticar no fos cas que encara ens tractin pitjor i que hem de riure les seves gracietes sense protestar. I tot i això no he parlat de la influència dels grups empresarials i les pressions polítiques per definir la línia de cada mitjà.