2 anys amb Xavier Trias

Ahir es van complir dos anys de les darreres eleccions que van suposar l'arribada al govern de Barcelona per primer cop d'un govern de CIU amb Xavier Trias al capdavant. Un canvi històric que havia de marcar una etapa radicalment diferent a la ciutat. A nivell personal també va canviar la meva vida, vaig deixar d'ocupar un càrrec de confiança política al Districte d'Horta-Guinardó i vaig tornar a dedicar-me professionalment a la docència i a ser actiu, de nou, al meu barri del Poblenou. Però no pretenc parlar de com m'ha anat durant aquests dos anys.

Deia que l'arribada del govern de CIU havia de suposar un canvi radical. Per primer cop des de la dictadura hi havia una alcalde que no era del PSC ni un govern de coalició d'esquerres. El desgast de l'equip municipal liderat per Jordi Hereu era molt gran, la percepció ciutadana de la ciutat era molt dolenta i no existien vincles de complicitat entre el govern i la ciutadania. Dos anys després això ha canviat? Jo crec que no, al revés. Crec que el govern de Xavier Trias està decebent a la majoria de la ciutadania (inclosa part de la gent que els hi va donar suport). El que ha canviat és que la pressió és molt menor. A nivell de moviments socials i veïnals això comença a canviar i les mobilitzacions van creixent. A nivell d'alguns dels grups mediàtics, però, això no es produeix. Xavier Trias i el seu equip de CIU no triomfen a la premsa, però no es destaquen de forma interessada i morbosa alguns dels problemes de la ciutat, que avui continuen, lògicament, presents a la ciutat i augmentats.

No cal fer una visió molt ideològica del balanç d'aquest mig mandat per entendre que no anem bé. A mig mandat encara no sabem quines seran les actuacions previstes a molts barris i sobretot no ens expliquen com aconsegueixen liderar la ciutat i dur a terme inversions als barris. Dóna la sensació que és molt més senzill aconseguir diners pel circuit de Montmeló que per dur a terme accions als barris de la ciutat. Sembla que és més senzill “finançar” la Generalitat de Catalunya que impulsa alguns programes que no es concreten com resoldre els assentaments al Poblenou. Hi ha tres aspectes que per a mi són molt importants. En primer lloc la sensació de que no hi ha pressupost. És cert que vivim moments d'austeritat però l'Ajuntament té capacitat suficient per a dur a terme moltes més inversions, cal que ho sàpiga impulsar i cal canviar de prioritats. En segon lloc hi ha molta feblesa. És un govern en minoria i això no és senzill de gestionar, però a més és un govern feble perquè la capacitat d'alguns dels Regidors és més que dubtosa (sobretot treballant en un equip tan reduït) i a més les lluites internes són destacades, tant les relacions CDC amb Unió, com les internes dins de CDC de Barcelona. I el tercer element a destacar per entendre el fracàs d'aquests dos anys és la desconfiança envers la ciutadania i envers els tècnics municipals.

Desconfiar dels tècnics és greu. Un govern que no té connexió amb l'equip de gent que ha de dur a terme la seva política és un govern feble, molt feble. La majoria de tècnics municipals són persones preparades, honestes i amb capacitat. No aprofitar aquest capital humà és mirar de governar sense una de les principals eines. I aquest govern també desconfia de la ciutadania. No s'escolta a les entitats, la presència al carrer és molt baixa i constantment es generen conflictes de relació que en molts casos es podrien estalviar. Alguns regidors arriben a nivells paranoics de manca de relació amb els sectors vius dels nostres barris. El problema de la nostra ciutat no és tan sols que tingui un govern de dretes (que això, tot i lamentar-ho molt, ho va demanar una majoria de la ciutadania), el problema és que tenim un govern que dóna més la imatge de fi de cicle que d'inici de nova etapa. I per desgràcia aquestes percepcions no sempre tenen correspondència directa a les urnes, i menys a unes municipals a Barcelona, però sí que ens ha de posar sobre la taula que queden dos anys de feina per construir una alternativa real a la ciutat, sinó volem perdre molt més que unes eleccions.

Negociacions a qualsevol preu?

Aquests dies s’estan tancant la major part de pactes electorals a les ciutats de Catalunya que pel seu resultat electoral no tenien un govern clar. Això està obrint un debat que de nou posa en judici el paper dels partits polítics i es situa el tema en el camp del mercadeig i la manca de criteris i per tant un cop més es desprestigia la política.

El primer que vull dir és que discrepo plenament del criteri de la llista més votada. Considero una manca de respecte al sistema electoral actual que els grans partits parlin de garantir l’alcaldia a la llista més votada. Si ho creuen han de proposar canviar la llei electoral. L’actual sistema no li proposa a la gent que esculli Alcalde, li proposa a la gent que esculli regidors i regidores i que aquests escullin qui ha de ser l’Alcalde. Em pot agradar més o menys però és així. I això serveix per Badalona, per Tarragona o per Sant Feliu de Llobregat, per posar tres exemples que afecten diferent als partits. Ha de ser Alcalde qui aconsegueixi més capacitat de tirar endavant un govern, no qui va aconseguir més vots per la seva candidatura. Siguem clars i no juguem a conceptes que poden quedar molt bonics però que no estan recollits en el nostre sistema electoral.

El segon que volia plantejar és que la gent ha de parlar amb criteris clars. No es pot fer com CIU donar lleis universals de com fer els pactes i després que tot sigui una excepció. Cal dir per exemple que a el Vendrell no tenen cap inconvenient en governar gràcies a Plataforma per Catalunya i que per tant posen per davant de tot la seva voluntat de govern. O que a Badalona creuen que no deixar governar a Garcia Albiol els hi pot passar factura electoral o que la Diputació de Barcelona és massa important. I que quedi clar, a ningú li ha de fer vergonya dir que té interès en governar, per això estem en política, però cal saber on estan els límits.

El tercer aspecte que volia dir és que en política es negocia i s’arriben a acords. Que el nostre sistema electoral permet un multipartidisme que tot i que sigui complex no podem permetre que desaparegui i que això afavoreix un joc on a vegades no queda clara la frontera entre la lògica negociació i el mercadeig d’interessos. Cal forçar al màxim la transparència en aquests debats per poder explicar que la negociació és fruit d’uns resultats electorals i no de maniobres exclusives de salvaguarda del poder a qualsevol preu.

Els temps estan canviant ...

El meu darrer article publicat a Catalunya Press

Els temps estan canviant, i tant que sí, però potser no tant. Estem vivint una crisi econòmica i social profunda. Davant això la gent busca respostes. Unes són molt senzilles i es basen en la por. El conservadorisme, la xenofòbia i l'individualisme apareixen amb més força que mai. D'altra banda, les respostes que busquen sortides justes i solidàries no es veuen clares. Proposar, inventar i avançar és molt més difícil, requereix un gran esforç, suposa dubtes, genera incerteses. Continuar en canvi és fàcil, conservar no ens dóna tanta por, aferrar-se al que ens queda ens sembla una bona sortida, almenys una salvació. I parlo d'eleccions i parlo del moviment dels 'indignats'.

Les últimes eleccions municipals van suposar una derrota de dues de les formacions tradicionals d'esquerres, el PSC i ERC. Les dades demostren que el PP i CiU no van augmentar de forma extraordinària els seus vots respecte a anteriors municipals i, per tant, la dispersió de vot enfadat va afavorir a les forces conservadores, però, en cap cas, van tenir un creixement significatiu. La gent conservadora ha fet el que havia de fer, anar a votar i fer-ho per una opció que els dóna seguretat. Molta gent d'esquerres no ha sabut què fer, perquè les nostres propostes poden ser més complexes. En aquest context ICV-EUiA va obtenir un gran resultat a Barcelona que no es pot ignorar, encara que la impossibilitat de governar minimitza aquest resultat a nivell públic. És evident que avui ICV-EUiA té menys capacitat d'incidència directa en la gestió de la malaltia, però el resultat obtingut és un bon punt de partida per al treball de futur. Un treball que ha de passar per una oposició propositiva i contundent al mateix temps, i per explorar noves fórmules, formes i espais de treball com a esquerra transformadora.

D'altra banda, el moviment del 15 de maig o dels 'indignats' ha suposat un punt d'inflexió en la política catalana. Sens dubte, els seus efectes directes en la normativa no es poden valorar i, fins i tot, han estat sobrevalorats per uns mitjans de comunicació que necessiten nous elements per posar sobre la taula. La veritat és que aquest moviment pot representar cara a un futur immediat o a mitjà termini un canvi en molts aspectes de la política al nostre país. Molta gent critica d'aquest moviment la seva incapacitat de plantejar unes propostes consensuades de crítica i un full de ruta únic a seguir. Torno aquí al meu comentari original. Les respostes des de les esquerres són necessàriament més complexes, difícils i menys populars. ¿Es pot demanar a un moviment que en gran part és espontani la capacitat d'oferir una sortida clara a la crisi actual? Si les esquerres més "institucionalitzades", els sindicats i els moviments socials progressistes més consolidats no ho hem fet fins ara, dubto que una assemblea en plaça Catalunya trobi el full de ruta per a inspiració. ICV-EUiA, els sindicats i bona part dels moviments socials hem sabut cap a on avançar. Les nostres propostes no difereixen molt de la majoria dels acampats, el dubte és com podem establir camins de confiança mútua que permetin respostes reals als problemes socials que patim.

Ni els 'indignats' representen la puresa ni els partits d'esquerres i els sindicats estem podrits. Els temps estan canviant, i tant que sí, però potser no tant. Per garantir una sortida a la crisi necessitem a tots els que s'han mobilitzat fins ara, vinguin d'ICV-EUiA, de les CUP o altres forces polítiques d'esquerres, dels sindicats o els moviments socials, o vinguin dels 'indignats'. Però també necessitem que PSC i ERC facin un gir profund en la seva estratègia política i, finalment, necessitem que molta més gent s'indigni i tingui clar que, malgrat que sigui molt més complex, lluitar per una sortida justa i solidària a la crisi actual és possible i necessari.

Es vota al Regidor del Districte?

Una de les conclusions de les eleccions municipals de Barcelona al Districte d’Horta-Guinardó és que la gent no vota en clau de Districte. És a dir no es té en compte si la gestió al Districte ha estat o no positiva, es vota en clau de ciutat, i encara gràcies. Els resultats de les municipals 2011 van ser molt globals a la ciutat i per tant els partits van perdre o guanyar vots de forma molt homogènia a la ciutat. Això és positiu o no?

Al Districte d’Horta-Guinardó això es podia comprovar d’una forma molt més acurada. Durant els darrers anys Elsa Blasco havia estat la Regidora del Districte en representació de ICV-EUiA. A les eleccions del 2007 el conflicte de la narcosala va suposar la pèrdua de vots (tampoc molt significativa) als barris de la zona nord del Districte. En canvi aquest cop el resultat ha estat molt similar a la resta de la ciutat. Si a Barcelona ICV-EUiA ha pujat un 1’1% a Horta-Guinardó ho ha fet un 1%. El PSC per exemple ha baixat a Barcelona 7’9 punts i a Horta-Guinardó 7’2. Per tant el Districte ha seguit la mateixa evolució que la resta de la ciutat.

Sols a dos barris d’Horta-Guinardó, Can Baró i la Font d’en Fargues hem baixat, tot i que molt poc, 7 dècimes a Can Baró i 6 a la Font d’en Fargues. En canvi hem pujat més (recuperant el que vam perdre a les darreres eleccions) a Montbau o Sant Genís i hem tret molt bons resultats a Horta i al Guinardó. Però el resultat més espectacular en percentatge el tenim a la Clota, un barri molt petit i on s’ha treballat molt planejament i en que el percentatge de vot passa de 8’9% a 21’43%, això sí aquest alt percentatge representa tan sols 24 vots, però és significatiu que a un barri a on s’ha debatut molt es millori tant. Per cert no us perdeu el magnífic article de valoració de resultats electorals al blog d’ecosocialistes d’Horta-Guinardó.

Però tornant a l’inici. Ara no es vota en clau de Districte, de la gestió feta, de les propostes pels barris. Canviaria això sí es fes l’elecció directa dels regidors i regidores i dels consellers de districte? Tinc els meus dubtes. La gent es deixa portar per sensacions molt generals i no per accions concretes, pe`ro a part el grau de coneixement de la política municipal és molt baix. Quanta gent sap que l’Elsa Blasco ha estat la regidora d’Horta-Guinardó? I quanta gent sap que és d’ICV-EUiA? I és més la gent votarà diferent en funció que s’hagi enderrocat un viaducte, s’hagi impulsat la UA3 o s’hagi recuperat la Masia de Can Fargues?

Què passarà a Horta-Guinardó?

Fa just una setmana es celebraven les eleccions municipals a Barcelona. CIU va guanyar les eleccions a Barcelona i per tant Xavier Trias serà el nou alcalde. La seva intenció és governar en solitari i per tant una primera conclusió és que amb 14 regidors i regidores (excloent Alcalde) hauran de dirigir tots els districtes i les àrees de l’Ajuntament. El govern d’aquest darrer mandat estava format per 18 regidors i regidores i ja era més que just. Una de les primeres conseqüències serà la dificultat de proximitat de regidors i regidores que hauran d’assumir a més de territori àrees importants. No qüestiono la capacitat, d’això en tindrem quatre anys per fer-ne valoracions, però sí que coneixent aquest àmbit no serà senzilla la tasca.

Tot això si no es concreta una de les possibilitats que de forma discreta es va debatent, la possibilitat que sigui regidor o regidora de Districte una persona de la llista més votada al Districte. A Horta-Guinardó, per exemple, això representaria que aquest càrrec correspondria a algú del PSC, igual que a d’altres districtes. Cal tenir en compte que la distribució de consellers i conselleres a Horta-Guinardó és PSC 7, CIU 5, PP 4, ICV-EuiA 2 i Unitat per Barcelona 1. I aquí comença el debat interessant. És una bona opció que el regidor d’Horta-Guinardó sigui del PSC quan l’equip de govern serà de CIU? La meva resposta és contundent, de cap manera. El regidor o regidora d’Horta-Guinardó ha de ser de CIU si finalment confirmen que serà un govern en solitari. D’entrada pot semblar més democràtic pensar que la llista més votada a un Districte tingui la Regidoria, però això sols tindrà sentit quan es faci l’elecció directa dels consellers i conselleres de Districte i quan s’estableixi un nou mecanisme de competències en favor dels Districtes.

Xavier Trias ha anat anunciant de forma reiterada que oferiria la regidoria a la llista més votada de cada Districte, el fet de comptar amb un equip de govern reduït pot ajudar en aquest sentit però té sentit que la meitat dels regidors de districte no siguin de l’equip de govern? Això genera la necessària cohesió d’equip de govern i de coherència de criteri? Per altra banda el PSC de Barcelona ha respost clarament que no ho acceptarà, però alguns sectors apreten en el sentit contrari. La possibilitat d’augmentar el nombre de persones a l’estructura de personal i el fet de visualitzar a aquells districtes on han guanyat pot influir en el sentit contrari. Personalment crec que si el PSC acceptés aquesta possibilitat donaria oxigen a curt termini a l’organització però que en canvi acabaria passant una factura molt alta, entre d’altres coses per la incapacitat de donar resposta com a Districte a molts dels reptes que sorgeixin i per altra banda perquè es crearia una difuminació del paper del PSC que faria oposició a la ciutat i governaria alguns districtes. Crec que això dificultaria que el proper govern municipal tornés a ser d’esquerres. Com es tractarien les discrepàncies programàtiques? Com es resoldrien els conflictes de competència? Com es garantiria la idea de ciutat?

El que està clar és que ICV-EUiA no formarà part del govern de la ciutat ni del govern de cap Districte i per tant que l’Elsa Blasco no serà la Regidora d’Horta-Guinardó ni jo seré el Conseller Tècnic, però d’això ja en parlaré quan tot estigui més aclarit.

Primera valoració de poca profunditat

Miro d’iniciar aquest primer article d’una sèrie dedicada a valorar els resultats electorals d’aquest passat diumenge. Encara no he pogut analitzar les dades una mica a fons però crec que ja puc començar a llençar algunes idees. D’entrada diré que si no fos perquè estic en política per transformar la societat, avui estaria molt content. Els resultats d’ICV-EUiA a Catalunya són prou bons i a Barcelona són especialment positius. La situació actual de descrèdit de les esquerres en general, la sospita de molta gent als partits més institucionals, el fet de portar un candidat nou i poc conegut i el desgast d’haver format part d’un govern feble i a més amb discrepàncies internes podia fer preveure una nit complicada pels resultats propis. Però ICV-EUiA ha aconseguit igualar la millor representació nostra a l’Ajuntament i en relació a fa quatre anys hem crescut en vots, en percentatge i als 10 districtes. Ricard Gomà ha fet una molt bona campanya, però d’això ja en parlarem en algun moment. Però com deia jo no estic en política per assaborir bons resultats com a ICV sinó per transformar la societat i el nostre resultat és una bona eina de lluita però les condicions globals són molt pitjors que abans del 22M. Ahir comentàvem que havíem patit un terratrèmol, casa nostra havia aguantat, però al nostre voltant ha quedat un desert i això és dur.

En propers articles valoraré els vots en blanc, nuls i a partits molt minoritaris, però d’entrada hi ha una dada que està clar. Les esquerres hem retrocedit. Si sumem els vots del PSC, d’ERC, d’ICV-EUiA i de les CUP a tot Catalunya tenim 1.278.168 vots, 258.017 vots menys que el 2007. PSC i ERC pateixen un fort retrocés, ICV-EUiA té un petit retrocés a Catalunya i sols les CUP creixen significativament. Si sumem els vots de CIU, PP i PxC sumen 1.203.396 vots, 184.429 vots més que fa quatre anys. Per tant una primera conclusió, les dretes han crescut molt (sobretot PP i PxC), tot i que en vots absoluts no hi ha tanta diferència.  La llei electoral no afavoreix la presència de nous grups municipals, però en canvi hi ha dues formacions que han aconseguit crear-se un espai a Catalunya, les CUP i PxC, que es converteixen en tots dos casos amb organitzacions que poden estar satisfetes tot i que a Barcelona no hagin arribat ni al 2%.

El gran guanyador d’aquestes eleccions és el PP. No tan sols pels resultats sinó perquè avui els seus objectius estan més a prop. La derrota en canvi és per la possibilitat de plantar cara amb més força a les onades conservadores, des de l’administració. És cert que molta gent seguirem combatent des de diversos llocs, però avui el contrincant és molt més fort. El PSC pateix un fort revés i ERC s’emporta, possiblement, una ferida que no serà senzilla de tancar, perquè possiblement s’està quedant sense espai. Però de tot això en seguirem parlant, avui no tinc encara prou fluïdesa per explicar moltes de les coses que per a mi són molt importants.

votem demà?

La campanya electoral ha acabat, demà es celebren eleccions i passat demà moltes coses quedaran obertes, no tan sols les negociacions per ocupar l'alcaldia de Barcelona i la de la resta de ciutats. Ara em sembla el moment oportú per fer una certa valoració de campanya i també una previsió de com es poden valorar els possibles resultats.

Primer de tot miraré de no centrar aquestes reflexions en les acampades i la irrupció de Democracia Real Ja. Primer de tot perquè és molt difícil fer-ne una previsió de com afectarà i en segon lloc perquè les conseqüències de la Indignació m'interessen sobretot més enllà de diumenge.

La campanya ha estat prou interessant però en canvi molt freda de seguiment. Poc temps enrera semblava que la victòria de CiU seria aplastant i que la campanya no seria renyida. No sembla que hagi de ser així. Xavier Trias ha apostat per la no campanya i la discreció. Dóna la sensació que aquestes darreres setmanes se li han fet llargues i cal veure si han arribat passats de forma a les eleccions. El PSC sembla haver agafat aire al llarg de la campanya per quedar-se aturat a darrera hora. Jordi Hereu se l'ha jugat en solitari, apel·lant a aturar les retallades i a la seva estima per la ciutat. El darrer gir per evidenciar la possibilitat d'un pacte entre CIU i PP no sé si els afavorirà, però tinc els meus dubtes. És un intent de mobilitzar als barris més populars, però no sempre la crida a la por acaba funcionant. Els dos partits majoritaris sembla que es disputaran 26 regidors i veurem si són empatant o no.

El Partit Popular ha arribat a la campanya amb la feina feta. El seu discurs no es basa en propostes concretes o estratègies de campanya. Van a fons a buscar al seu electorat i no els preocupa gaire la resta. ERC ha decidit basar la seva estratègia en la unitat del independentisme, basant-se en el fet que les mobilitzacions de Barcelona Decideix eren una magnífica plataforma, però possiblement no comptaven amb que l'actualitat política faria un gir i que en les condicions actuals la presència de Joan Laporta encara pot ser més incomprensible. Les CUP poden esgarrapar prou votants per un costat i els dubtes sobre victòria de CIU en poden esgarrapar per una altra banda. Han fet una aposta arriscada i diumenge veurem el resultat. Finalment ICV-EUiA ha aconseguit una cosa important, situar a Ricard Gomà com un candidat fort partint d'un grau de coneixement baix. Ricard Gomà ha fet una campanya força bona, deixant enrera la seva imatge acadèmica. Ha estat una campanya on he trobat a faltar presència al carrer (cartells, parades ...) I on ens ha costat situar l'opció d'una alternativa d'esquerra verda i agosarada. Però la veritat és que n'estic content (accepto problemes de manca d'objectivitat.

Per dir que han aconseguit un bon resultat diumenge nit jo crec que CIU ha de guanyar, PSC en té prou amb empatar, PP mantenint els 7, ERC no baixant dels 3 i ICV-EUiA mantenint els 4. Diumenge nit en parlem.

Vota inútil

El Periódico d’avui publica una enquesta sobre les eleccions municipals a Barcelona. Preveu uns resultats de 14 per CIU, 12 pel PSC, 7-8 pel PP, 4-5 per ICV-EUiA i 2-3 per Unitat per Barcelona. Els resultats no difereixen gaire de l’enquesta d’ahir al diari el País ni tan sols molt de la meva porra al blog. Possiblement la sensació que s’acosten els resultats de CIU i PSC i que es fa més difícil una majoria PP-CIU és una tendència que es consolida pe`ro que encara no sabem fins on arribarà. Per altra banda el resultat d’ICV-EUiA dóna la sensació que està força consolidat.

Però no volia parlar dels resultats d’una enquesta i del possible maquillatge de les xifres. Volia parlar de la intencionalitat amb la que es vol vendre aquesta enquesta. L’article signat per Javier Belmonte diu “I menys encara hi pintaria ICV-EUiA, ja que la seva única aliança natural, amb els socialistes, no serviria de res.” Es pot ser més descarat? Jo crec que no. L’article és una crida a un vot útil que parteix del fet que tan sols poden influir a la ciutat aquells que estan a l’alcaldia, fet que és fals. Per altra banda adjudiquen a ICV-EUiA la responsabilitat de no sumar quan la nostra perspectiva de vot ens fa repetir o millorar el nombre de regidors.

A partir de les enquestes i de la possible evolució d’aquests propers dies el primer que cal garantir és que les dretes no governin ni estiguin al govern (des d’una perspectiva d’esquerres). Sols hi ha una força política, amb representació, que planteja que no formarà part de cap govern ni liderat per la dreta ni que en formi part la dreta. Sols hi ha una coalició, ICV-EUiA, que amb els seus vots garantirà o un govern d’esquerres o una oposició que no tingui dubtes. Ningú pot posar en dubte la predisposició d’ICV-EUiA a que es pugui formar un govern d’esquerres i ningú qüestiona en aquests moments que tindrem representació municipal. Per tant no acceptaré en cap cas que es parli de vot útil al PSC. Al revés, un molt bon resultat per a ICV-EUiA és la millor garantia de polítiques d’esquerres a la ciutat davant d’una llista del PSC que sabem què representa internament i davant de possibles temptacions. No es tracta de salvar els mobles, es tracta de construir una Barcelona d’esquerres. I si insisteixen alguns m'és igual, jo votaré inútil.

La FAVB parla d'eleccions municipals

Ha sortit la revista número 118 de Carrer, de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). D’entrada dir que me n’alegro. És una bona publicació sobre la ciutat i sempre he defensat que la crítica al govern municipal pot enriquir i és necessària per un debat. En aquest sentit la revista Carrer té un alt nivell, tot i que com és evident discrepo d’alguns continguts. L’absència temporal de la revista per problemes a l’entitat no era una bona notícia.

I aquest número apareix amb dos temes importants, la crisi i les eleccions municipals a Barcelona. Sobretot m’he mirat, amb especial interès la part sobre eleccions municipals, amb articles de Jordi Borja, Gemma Galdón, Maria Eugènia Ibañez o el president de la FAVB Jordi Bonet. Per altra banda es plantegen les 10 prioritats del moviment veïnal a Barcelona que ha elaborat la junta de la FAVB i es plantegen les prioritats pels barris que han plantejat les AVV. Fins aquí tot em sembla oportú, però el problema el veig en la valoració dels incompliments dels Districtes, crec que falta rigor.

D’entrada dir que el sistema per recollir els incompliments és el que les AVV federades han volgut fer arribar a la FAVB. Per tant no és un recull sistemàtic, sinó un recull a partir dels barris que han enviat informació, això d’entrada fa que sigui més fàcil que apareguin incompliments allà on l’AVV és activa que allà on no ho és. Barris on no s’ha fet res però l’AVV no ha contestat no apareixen als incompliments i en canvi barris on s’ha fet molt i potser han quedat coses per fer sí que apareixen. A Horta-Guinardó vam donar a final de mandat al Consell Ciutadà la relació de les més de 300 mesures que vam aprovar al PAD amb quines s’havien complert i quines no i de fet ens sortien més que les publicades al Carrer, per tant no és una manera de fugir del debat, parlo de criteris de valoració per a tothom igual per fer-ho eficaç. En segon lloc hi ha AVV que han fet constar en el llistat com a incompliment aspectes que no figuraven al PAD i que per tant no eren compromisos.  I en tercer lloc per valorar cal tenir elements. És difícil valorar si en un Districte és molt el que s’ha incomplert o no si no tenim dades de quantes propostes hi havia ni es fa una certa ponderació de les propostes. Imaginem que al Baix Guinardó haguéssim fet dues propostes,enderrocar el Viaducte i posar un semàfor i al final no haguéssim pogut posar el semàfor; el balanç pel barri seria el 50%? Però sobretot volia destacar una cosa, la única valoració que es fa dels quatre anys als Districtes és a partir dels incompliments. Aquest és un dels aspectes en els que crec que ha de canviar el moviment associatiu. Valorar sols a partir dels incompliments és massa superficial. Cal valorar també a partir dels compliments o també a partir de propostes que no estaven incloses al Pla D’actuació del Districte però que finalment s’han pogut tirar endavant.

I afegeixo autocrítica a la meva proposta. M’agradaria veure que fos possible un dia que les publicacions municipals parlessin de tot allò que ha fet l’Ajuntament i tot allò que no ha pogut fer o no ha sabut aconseguir. I m’agradaria un balanç del moviment veïnal que no tan sols destaqués allò que s’ha incomplert. Però igualment val la pena haver recuperat la revista Carrer i llegir-ne, a fons, tot el seu contingut.

Els noms de carrers són neutres?

Hi ha aspectes de la vida municipal que poden ser neutres o no. Un d’aquestes temes és el nomenclàtor. És a dir posar el nom de carrers i places pot ser un fet gairebé mecànic, asèptic i banal o es pot convertir en un element que permeti potenciar aspectes vinculats als valors que es defensen. I en aquest sentit crec que a Horta-Guinardó hem marcat la diferència. D’entrada explicar que els Districtes aproven la proposta de nom i que és la ponència de nomenclàtor qui acaba aprovant la denominació. Les propostes poden venir dels diferents grups municipals, de la pròpia ponència de nomenclàtor, d’entitats, veïns i veïnes ... o del propi Districte.

Un dels aspectes que al llarg del mandat hem tingut en compte és anar posant noms de dones i de temes vinculats a la lluita de les dones als nostres carrers i places. Dels 20 noms de dones i homes que s’han posat a Horta-Guinardó, 10 són de dones o d’aspectes vinculats (per exemple Budageres d’Horta) i 10 són d’homes. Però cal destacar que d’aquestes 10 propostes de dones 8 provenen del Districte i 2 d’altres àmbits. En el cas dels noms d’home posats a Horta-Guinardó 3 provenen del Districte i 7 d’altres àmbits. Per tant les dades demostren quin interès ha existit per part de l’equip de l’Elsa Blasco per impulsar que es reconegui el paper de les dones a Horta-Guinardó.

Un altre aspecte sobre el que hem estat especialment sensibles a Horta-Guinardó en el tema nomenclàtor ha estat el de la memòria democràtica. Dedicar una plaça a Numen Mestre, a Haya de la Torre, Margarida Fort o a la Brigada Internacional dels Canadencs és un aposta clara per uns valors determinats. O per exemple dedicar carrers a persones que van saber apostar per uns valors que volem fer nostres com per exemple Paolo Freire, Hipàtia d’Alexandria, Olympe de Gouges o Anna Maria Martínez Sagi.

Res és casualitat i qui ens ho vulgui fer creure vol enganyar. Nosaltres ho hem expressat amb claredat. Per a nosaltres res és neutre.

La independència ens porta justícia social?

La gent que es considera d’esquerres i nacionalista a Catalunya, davant de la situació de crisi actual pot optar per diferents estratègies que bàsicament es poden reduir a situar com a prioritària la independència per tal d’aconseguir els recursos necessaris i la capacitat per prendre solucions que ens facin sortir de la crisi des d’una visió social i la gent que considera prioritària la lluita social per cohesionar el país i avançar cap a la independència. Sense entrar a valorar altres opcions que respecto, això passaria per l’estratègia d’ERC en el primer cas o d’una part d’ICV-EUiA en el segon cas. Sé que no es poden simplificar les coses tan fàcilment però miraré d’explicar perquè ho plantejo.

L’augment de recursos econòmics que podria tenir una Catalunya independent ens faria més justos socialment? Jo tinc clar que no, si més no en aquests moments. El govern de CIU ha decidit impulsar una política que s’allunya del model d’esquerres que alguna gent defensem. L’augment de recursos aniria encaminat a la promoció de la iniciativa privada, a la implantació de noves infraestructures pel desenvolupament no sostenible i a garantir que es puguin mantenir les lleis del mercat. Algú creu que amb més recursos econòmics la Generalitat i el seu conseller de sanitat no promourien les mútues privades? Un nou model per Catalunya no suposa una orientació més social de la despesa pública. Això ho garanteix un model social fort, combatiu, alternatiu. Això ho garanteix uns serveis públics potents. Això ho garanteixen majories d’esquerres.

També és cert, no ens equivoquem, que la lluita per aquesta Catalunya social no és incompatible amb la lluita per la plena sobirania nacional. Al revés, sempre he defensat que una característica necessàries de les esquerres és garantir el dret ple a l’autodeterminació (i per tant inclosa la independència) de tots els pobles del món. Les llibertats nacionals han de formar part de la nostra identitat. Però no podem acceptar en cap cas que hi hagi gent que pugui pretendre fer veure que els problemes dels sectors més vulnerables de la societat es solucionen amb independència. Posar com a prioritat la lluita per la justícia social és una qüestió de valors, no de pressupost.

A les eleccions municipals del proper 22 de maig jo apostaré per ICV-EUiA com a força política que critica les retallades aquí i a Madrid i com a candidatura en la que tota la gent que en forma part expressa la seva oposició a la política de retallades de CIU.

les campanyes són per a tothom?

Tot i que ja sigui campanya electoral no vull deixar de reflexionar al voltant de temes polítics d’actualitat. Per exemple, cada cop que hi ha campanya electoral les formacions polítiques que no tenen representació es queixen del fet que no tenen possibilitats de sortir gairebé als mitjans de comunicació públics o que per exemple no tenen possibilitat de participar dels debats electorals que es fan a la televisió. D’entrada és evident que les formacions que no tenen accés als mitjans de comunicació de forma habitual o que no poden contrastar les seves propostes en debats de candidats tenen menys opcions d’arribar a la gent i per tant de sortir amb representació. És just això? És democràtic? La resposta ràpida és que no però el que no em queda clar és com es pot resoldre sense aconseguir l’efecte contrari, la impossibilitat de fer arribar discurs polític a la ciutadania.

Per exemple per aquestes eleccions municipals es presenten a Barcelona 25 candidatures. Seria possible fer un debat electoral a la televisió amb la presència de les 25 candidatures? Lògicament no és factible i tampoc seria del tot democràtic que aquelles forces que, com a mínim fins ara, ha aconseguit amplis suports ciutadans, no poguessin explicar les seves propostes de programa. Per tant no és senzill garantir que les formacions polítiques amb representació puguin rendir comptes davant dels seus votants però que alhora les formacions polítiques que aspiren a tenir representació es puguin presentar davant la ciutadania.

Potser caldria garantir aspectes com un mailing conjunt de totes les organitzacions (fet que afavoriria a més un estalvi econòmic i de paper) o bé que, tot i que es pugui mantenir el 5% per entrar a l’Ajuntament amb un percentatge inferior ja es pugui participar dels mitjans públics. Però vigilem, si ara es presenten 25 candidatures, quantes es presentarien si això permetés un ampli accés a mitjans de comunicació? Seria sempre per aconseguir projectar un projecte polític? Ho sento massa dubtes per contestar de forma ingènua tot i entendre la necessitat de generar més espais de debat per a tothom.

Porra electoral Municipals 2011 Barcelona

Un cop més, i per no perdre la tradició, enceto la meva porra electoral de cara a les eleccions del 22 de maig de 2011. D’entrada dir que la meva sensació és que el resultat és avui més incert que fa uns mesos. Avui no entraré a explicar perquè i com ho veig, ja hi dedico molts articles. Aquesta és la meva aposta, ni científica ni irracional. Miro de fer-ho tenint en compte desitjos, realitats, possibilitats i atzar (i tenint en compte que són 41 regidors i regidores). M’agradaria saber les vostres apostes i a veure si quedem per fer una cervesa per felicitar a qui l’hagi encertat. S’accepten apostes fins el divendres 20 de maig a la nit. No oblideu posar el vostre nom i animar a altra gent a participar-hi. I que ningú se m'enfadi si us plau! Per cert la composició actual és PSC 14, CIU 12, PP 7, ICV-EUiA 4, ERC 4.

PSC 13
CIU 13
PP 7
ICV-EUiA 5
UNITAT 3
Altres 0

Jo votaré Elsa Blasco

Jo votaré a l’Elsa Blasco. Ho heu llegit bé, de fet no estic expressant el meu sentit de vot, que crec que ningú posa en dubte, sinó la sensació que tenen algunes persones d’Horta-Guinardó. És cert que la política municipal a Barcelona no permet identificar els candidats i candidates de Districte amb els votants. Amb prou feines la gent vota en clau de Barcelona. El vot municipal té a la nostra ciutat un caràcter molt genèric. Potser una part de la gent fluctua entre un candidat o altra, però és difícil pensar que la gent vota en clau de Districte.

A Horta-Guinardó hi ha gent, poca és evident, que ens ha expressat aquesta sensació. Vol votar perquè l’Elsa Blasco continuï sent la Regidora del Districte. Després de vuit anys liderant el Districte la gent que ha estat més al seu voltant ha vist que els nostres barris s’han transformat, que s’han batut tots els rècords d’inversió, que s’ha gestionat bé. Però sobretot han vist que s’ha fet amb valors, tenint clar què volíem aconseguint i amb un estil personal de l’Elsa molt directe, proper i ferm. Hi ha molta gent que m’ha expressat la seva valoració molt positiva de la feina feta per l’Elsa al llarg d’aquests anys, i no tan sols gent d’ICV-EUiA. L’Elsa ha demostrat una capacitat que no tothom pot exhibir en la política actual.

Però també hi ha una cosa que l’Elsa Blasco sempre destaca. “Jo ho faig així no per casualitat, sinó perquè sóc d’ICV-EUiA”. El seu activisme polític des de l’adolescència, havent mamat d’una família amb un gran compromís comunista, fa que tingui clar que forma part d’un projecte d’esquerra verda que vol anar més enllà. L’Elsa es presenta no com una excepció dins de la seva organització sinó com un exemple clar de com volem fer les coses ICV-EUiA. Hi ha gent per tant que vol continuar amb el projecte d’Elsa Blasco a Horta-Guinardó i això és una magnífica notícia, sens dubte. Hi ha gent que es planteja a Horta-Guinardó votar ICV-EUiA perquè han vist que, com sempre diem, “marquem la diferència”.

Què és un programa electoral de Districte?

Recentment vaig escriure un article on comentava la presentació pública del programa d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó a partir de la web www.marquemladiferencia.cat , però avui m’agradaria parlar una mica de què pot representar un programa electoral de Districte i a quins objectius ha de respondre.

A diferència del que plantegen algunes persones jo considero que el programa electoral no és el “contracte amb l’electorat” tancat i sagrat que alguns ens volen fer veure. Un programa és el compromís de la línia de treball a seguir, és marcar algunes de les prioritats de treball, és recollir moltes d’aquelles propostes que podem considerar importants pels nostres barris. Però no és un contracte, per diversos motius que miraré d’explicar. En primer lloc perquè hi haurà un equip de govern format per diverses forces polítiques (a Barcelona mai hi hagut majoria absoluta d’un sol partit) i els programes són diferents, per tant ningú portarà el seu programa al 100%. En segon lloc perquè si ens creiem la participació ciutadana no podem convertir automàticament el nostre programa en Pla d’Actuació del Districte, la participació va més enllà de les eleccions. En tercer lloc perquè la concreció pressupostària no es coneix hores d’ara (tot i saber que serem segur més austers) i per tant no es pot donar per tancat. I en quart lloc perquè una de les característiques d’un bon govern també ha de ser la flexibilitat, saber aprofitar noves oportunitats o adaptar les possibilitats a les noves realitats també són bones eines en política. Posaré sols un exemple. Al llarg dels quatre darrers anys la política en immigració i acollida al Districte ha anat canviant, no tan sols fruit d’una línia política sinó també de la realitat. Fa 4 anys el reagrupament era fonamental degut al gran nombre de persones que arribaven de nou a Catalunya, ara (amb la disminució d’arribades) cal potenciar més l’acomodament.

Parlar de que un programa electoral no és contracte tancat no vol dir que renunciem a complir-lo. En el nostre cas ens avala l’experiència. Si llegiu el programa electoral d’ICV-EUiA a Horta-Guinardó pel mandat 2007-2011 veure que s’ha complert en gran mesura, però no m’agrada enganyar a ningú. Allò que establim al programa és un full de ruta clar que recull moltes de les propostes que veiem necessàries pel proper mandat. Un programa que és fruit de la feina feta als Consells de Barri, de les aportacions de la gent d’ICV-EUiA i de l’experiència acumulada en els darrers 8 anys amb l’Elsa Blasco al capdavant. Per tant us proposo que llegiu el nostre programa, que ens feu arribar les vostres aportacions i que de cara al proper mandat entre totes i tots sabem fer un Pla d’Actuació del Districte (PAD 2011-2015) que permeti fer front als reptes dels nostres barris conscients de la necessitat de no prometre allò que no és viable.

Un cop aclarida quina és la meva visió del programa electoral, en propers articles comentaré algunes de les propostes més significatives d’ICV-EUiA per Horta-Guinardó.

ICV-EUiA Horta-Guinardó presenta el seu programa

Durant uns quants dies us he anat recomanant que visitéssiu la magnífica web de balanç que ha fet ICV-EUiA d’Horta-Guinardó sobre els darrers quatre anys al Districte amb el lideratge de la regidora d’ICV-EUiA Elsa Blasco. Quan es tenen responsabilitat de govern un dels compromisos més clars és el de rendir comptes i el nom de la web ja era tot un referent d’allò que volíem explicar www.marquemladiferencia.cat 

Hem fet molt al llarg d’aquests darrers quatre anys i durant els quatre anteriors on també Elsa Blasco va ser la Regidora del Districte. Hem explicat què hem fet, perquè ho hem fet i com ho hem fet. Ara també us volem presentar les nostres propostes pels propers quatre anys en els que volem seguir liderant un equip de govern d’esquerres a Horta-Guinardó, amb la millor Regidora que creiem que pot defensar aquest model, l’Elsa Blasco.

És per això que us recomano la web del programa d’ICV-EUiA Horta-Guinardó que podeu conèixer visitant l’enllaç des de la mateixa web de balanç. Avui sols us volia avançar la web, però en els propers dies parlaré de la importància del programa i d’alguns dels aspectes més destacats del programa d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó.

I també us deixo amb la fotografia dels candidats i candidates d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó, encapçalats, com no, per Elsa Blasco Regidora del Districte i número de la candidatura. L’acompanyen també Anna Mir i Joan Vallvé consellers del Districte i dues persones joves però ja molt implicades a Horta-Guinardó i també l’acompanyament de dues persones històriques en el moviment associatiu dels nostres barris, dos referents de compromís social, l’Anna González i el Juan Manuel Velasco.

Turisme a Barcelona ?

He assistit al debat sobre Turisme i Eleccions Municipals de Barcelona que organitza el CETT a l'hotel Alimara. Hi he assistit per dos motius principals. El primer és perquè el tema del turisme m'ha interessat cada cop més i perquè en aquest àmbit tinc ganes de tenir opinió i propostes, el segon motiu és la meva bona relació amb el grup CETT com a "veïns" d'Horta-Guinardó. El debat s'ha fet amb la presència de Jordi William Carnes (PSC), Sònia Recasens (CIU), Javier Mulleras (PP), Ricard Gomà (ICV-EUiA) i Jordi Portabella (ERC).

Ricard Gomà ha sabut plantejar algunes idees prou clares de quin és el nostre model. D'entrada dir que crec que ICV-EUiA ha aconseguit madurar un discurs sobre turisme que cada cop ha estat més ben valorat i que ha tenyit el recent Pla Estratègic de Turisme de la Ciutat. La ciutat ha acceptat que el turisme és una font important de riquesa econòmica i social però no a qualsevol preu. Entendre que el turisme deixa una important petjada ecològica a la ciutat era una idea que fins fa poc defensàvem poca gent, ara tothom és conscient que cal afrontar aquest tema. Des d'ICV-EUiA defensem que es faci un treball en turisme al voltant de les 3D del nou model i que permeti bàsicament diversificar, desestacionalitzar i desconcentrar. I a més ho fem defensant, sense embuts, una taxa turística com un exercici de corresponsabilitat en la sostenibilitat de la ciutat.

Diversificar vol dir crear nous productes, arribar a nous públics, fugint de l'especializació que pot suposar una dependència. No podem dependre tan sols d'uns itineraris, d'uns clients o d'uns promotors.

Desestacionalitzar (maleïda paraula !) vol dir no vincular el turisme tan sols a èpoques de vacances molt potents. Per tant cal estratègies que permetin repartir el turisme al llarg de l'any garantint millor l'estabilitat econòmica del sector i minvant l'impacte directe sobre la ciutat.

Desconcentrar perquè no tot el turisme ha de veure les mateixes coses. De forma especial el turisme que repeteix a Barcelona pot voler buscar alternatives a la ciutat que permetin conèixer realitats diferents. Això pot suposar posar en valor determinats espais de la ciutat que es veuen beneficiats del seu atractiu i alhora posar en valor el comerç i la restauració de l’entorn. No hem de tenir por a impulsar, amb responsabilitat ecològica, nous focus d’atracció d’un determinat turisme. La ruta de l’aigua a Horta-Guinardó, les fàbriques del Poblenou, els parcs de la ciutat ... poden ser elements d’interès per a molta gent.

El debat també ha servit per aclarir dubtes sobre què pensen algunes formacions a l’entorn del turisme a la ciutat. Per una banda hi ha el tema de la taxa turística que des d’ERC i ICV-EUiA s’ha recolzat sense ambigüitats i que ha estat rotundament rebutjada per CIU i PP. En canvi no hem acabat d’aclarir la postura del PSC en aquest cas. Jo no tinc cap dubte, ningú decideix el seu destí turístic mirant si a la ciutat on vol viatjar es cobra aquesta taxa o no i en canvi és una aportació molt important per tal de fer front a la promoció de la ciutat i sobretot per reduir l’impacte d’aquest turisme a la ciutat. Pagar la taxa és un exercici de responsabilitat que a més ha de ser una bona eina de potenciar un turisme de qualitat.

I sobre aquest darrer concepte els diferents partits també han discrepat. Però nosaltres creiem que el turisme de qualitat és aquell que s’identifica amb els valors de la nostra ciutat, al marge del seu poder adquisitiu. I aquesta és una idea que no sempre és compartida per tothom tant com m’agradaria. Per exemple no he acabat d’entendre perquè quan el representant del PSC ha parlat del turisme de motxilla immediatament ha començat a parlar del civisme. Les posicions d’ICV-EUiA, no exclusives evidentment, han anat guanyant terreny. Avui Barcelona es planteja la necessitat d’obrir una nova etapa conscients de la importància de ser un espai de referència turística però responsables alhora per tal de fer front a la petjada que representa aquest turisme per a la ciutat.

Qui ens pot votar a ICV-EUiA?

Vaig dedicar dos articles a parlar de com podien influir en la campanya de les eleccions municipals el factor social i el factor nacional fruit de les retallades socials i de l’èxit de la consulta sobiranista a Barcelona. Avui m’agradaria parlar de quins són els públics objectius a partir dels que pot créixer ICV-EUiA a Barcelona el proper 22 de maig. Diria que nosaltres podem guanyar, bàsicament, de quatre sectors. Puristes d’ICV-EUiA, gent d’esquerra d’esquerra, socialistes d’arrel i nouvinguts a la política. Permeteu-me el joc dels noms però miraré d’analitzar perquè ens poden fer créixer aquests quatre grups de possibles votants.


Per puristes d’ICV-EUiA em refereixo a votants tradicionals de la nostra força política que darrerament es van anar desencantant i van deixar de votar-nos. El segon tripartit va jugar en aquest sentit de forma molt important i assumir la Conselleria d’Interior ens va suposar perdre la confiança en determinada gent nostra. La presentació de Joan Herrera a les darreres eleccions em va fer pensar que recuperaríem aquests votants, però crec que mirant els resultats encara no ha estat possible el retorn. Bona part d’aquesta gent davant el gir de dretes de CIU a la Generalitat poden voler reaccionar i en aquest sentit per aquesta gent en Ricard Gomà com a cap de llista pot despertar més simpaties que la Imma Mayol. Ara pot ser un bon moment per tornar a sintonitzar amb gent històrica d eles nostres formacions que ha dubtat davant de la nostra acció de govern, però que la realitat els pot fer veure que malgrat les nostres errades en el govern, un canvi liderat per Xavier Trias pot fer irreversible la pèrdua de drets socials a la nostra ciutat.

El segon grup el definia com a gent d’esquerra d’esquerra (d’ERC lògicament). Sens dubte la presència de Joan Laporta com a número 2 de la coalició ha despertat suspicàcies entre gent de l’organització. No tan sols entre els possibles votants sinó també entre la pròpia militància. És cert que el partit ha tancat files conscients de la possibilitat que la coalició representi una possible sortida a la greu crisi de resultats que va esclatar a les darreres eleccions catalanes, però aquest argument pot ser que no es vegi tan clar entre votants d’ERC que tenen clar el seu compromís social, que veuen que Joan Laporta no els representa i que poden tenir simpatia per ICV-EUiA, fins i tot en aquest cas el vot afirmatiu de Ricard Gomà, que mai ha amagat el seu compromís nacional, pot fer més fàcil aquest canvi de vot. En aquest cas l’evolució de la campanya pot definir si existeix o no aquest traspàs de vot. Però votar esperant que hi hagi en el proper govern de Barcelona a Xavier Trias i Joan Laporta gràcies al teu vot d’esquerres no deu ser senzill d’assumir.

El tercer grup són socialistes d’arrel. No volen que en cap cas governi la dreta però no creuen que Jordi Hereu hagi fet una gran feina, discrepen de l’obsessió punitiva del PSC de Barcelona i consideren que la llista per les properes municipals no representa un gir, sinó un aprofundiment en les errades dels darrers temps. En aquest cas possiblement agradava més Imma Mayol que Ricard Gomà, però en tot cas saben que votant a ICV-EUiA, encara que sigui en secret, no donaran en cap cas el vot a un govern de dretes. És cert que la història del partit és important i que els llaços moltes vegades personals són molt difícils de trencar, però sé que hi haurà gent que s’ho pensarà dos cops si donar aquest cop la confiança a ICV-EUiA. Jordi Hereu ha sortit reforçat d eles primàries i això ajudarà a frenar un govern de dretes, però el vot a ICV-EUiA no pot ser tan sols un fre sinó un gir cap a les esquerres.

I finalment assenyalava el grups dels nouvinguts a la política. Gent que per primer cop votarà, alguns per edat i d’altres perquè la seva condició d’estranger no li permetia fins ara. Aquests grups com sempre repartiran molt el seu vot, però podem captar-ne una part important. Però també cal treballar amb aquella gent que no votava mai (o feia ja molt temps que no ho feia) o ho feia per opcions que no aconseguien representació. Hi ha gent que està veient aquests dies que és important mobilitzar-se en contra de les retallades de la dreta, però també alguna gent entendrà que més efectiu que lluitar perquè les dretes des del govern no imposin les seves opcions és garantir que no estiguin al govern i en això ICV-EUiA no oferim cap dubte. Perquè el vot a ICV-EUiA anirà a parar a un govern d’esquerres o a una oposició forta a un govern de dretes. Quin paper juguem i amb quina intensitat dependrà de tota aquesta gent.

Sorpreses per les municipals (1)

El proper 22 de maig votarem a les eleccions municipals qui volem que dirigeixi els nostres municipis. Votarem qui creiem que pot fer millor d’Alcalde o Alcaldessa als nostres pobles o ciutats. Segur? A Barcelona jo no ho tinc tan clar. A Horta Guinardó m’agradaria que pesés més la gestió, sols cal veure la web “Marquem la Diferència”, però al final m’hi referiré.

El vot de cara a les properes municipals del 22 de maig crec que tindrà un fort caràcter de política general a Barcelona i que potser la part municipal o els lideratges pesaran menys del que haguéssim previst fa uns mesos. No fa gaire el plantejament era la sensació de que el primer objectiu era canviar d’Alcalde i en aquest sentit un govern d’esquerres es veia inviable. Ara han canviat dues coses que crec que poden ser importants. Han aparegut amb força a la campanya dos elements que poden ser importants, l’element social i l’element nacional.

L’actitud del govern de CIU a la generalitat ha posat de manifest que no és cert que hagi desaparegut l’eix esquerra-dreta. Ningú posa en dubte que venen moments d’austeritat econòmica, però comença a haver-hi molta gent que veu que les retallades de CIU no són ajustaments econòmics sinó imposar per la via del decret una nova política, una política al servei dels més poderosos. La crisi, real i preocupant, es converteix en l’excusa perfecta per tal de girar radicalment cap a la dreta. De cara a les eleccions municipals aquest serà un element fonamental. Cal mobilitzar a la gent que ha vist que CIU no és la cara amable de la “gent de tota la vida”, CIU és la millor expressió d’una visió clarament de dretes a casa nostra en el terreny econòmic i social.

La seva actitud tan radical i descarada en benefici de les mútues privades i en  contra de la sanitat pública és una estratègia calculada, però cal donar-li la volta al tema i fer veure que ens hi juguem molt. I en aquest sentit ICV-EUiA té un gran paper a jugar. L’altre dia una persona d’esquerres però no militant i que no sempre ha votat em deia que havia acabat acceptant la retallada del salari, però que no podia acceptar el desmantellament de la sanitat pública. Perdre una part del salari l’obliga a reajustar la seva situació, perdre assistència sanitària la fa vulnerable. Aquesta persona ho coneix per experiència pròpia i té clar que sortirà al carrer per defensar que en sanitat i en educació un bon servei públic és la garantia d’equitat. Convertir aquesta indignació en vots no és fàcil però cal posar-ho al damunt de la taula. Ara que preparem els programes electorals dels Districtes no hem d’oblidar les demandes veïnals en aquests camps i per tant fer de les nostres propostes, eines de lluita en contra d’aquestes retallades, no econòmiques, sinó de drets.

Aquest gir a la dreta de CIU, aquest alineament al costat dels sectors més poderosos, pot passar factura a un Xavier Trias que ja somniava amb un plàcid passeig cap a l’Alcaldia. Ja no pot anar de progressista, ja no pot dir que es sent socialdemòcrata si no s’enfronta amb fermesa a la política de CIU. La claredat en la política de dretes de CIU pot ser el millor mirall on veure a Xavier Trias.

Però si l’element social ha aparegut amb força a la campanya, també cal destacar que l’element nacional també pot marcar el 22 de maig. Permeteu-me que en parli en un proper article.

Les coses clares

Davant de la radicalitat de les retallades de la dreta amb CIU al capdavant cal una resposta radical d’esquerres amb ICV-EUiA al capdavant. Sóc dels que sempre defenso la necessitat d’unes esquerres plurals i diverses, però sí precisament ho defenso és perquè sóc conscient de que no representem el mateix ni tenim les mateixes prioritats. En moments d’incertesa i d’allau conservador com els que estem vivint actualment molta gent no acaba de fer el pas a confrontar políticament aquesta tendència. Sí que expressarà la seva opinió, participarà de les mobilitzacions previstes i pensarà que cal fer una cosa. Però no hi ha prou en pensar-ho. Per fer front a una dreta que ha aprofitat la crisi a Catalunya per imposar un model diferent de serveis públics o davant d’un PSOE que sembla demanar anar més enllà de les retallades sense deixar clares les prioritats, sols hi ha una solució política, l’enfortiment de les esquerres alternatives que proposen un nou model econòmic i social. I crec que aquesta opció, avui a Catalunya, la representa millor ICV-EUiA.

Ni crec que la llista del PSC a Barcelona representi precisament un gir a les esquerres de la candidatura ni crec que ERC estigui situant-se en una lluita prioritària per aquest gir social i econòmic que necessita el nostre país. ICV-EUiA ho fa? Si més no estableix aquesta prioritat i està disposada a liderar políticament una oposició radical a les retallades de CIU. Les properes eleccions municipals en aquest sentit han de marcar un canvi de tendència política. Els llocs destacats a la candidatura d’ICV-EUiA no permeten dubtar d’aquesta línia política, fet que no es pot dir de totes les candidatures d’esquerres. I per aconseguir aquest canvi ICV-EUiA haurà de fer les coses molt bé, i en primer lloc el cap de llista Ricard Gomà, però no hi ha prou. Cal que molta gent des de la seva adhesió més clara o des del seu més profund sentit crític ens recolzi. Cal que molta gent entengui que cap vot a ICV-EUiA afavorirà ni directament ni indirectament les retallades de CIU. Cal que molta gent tingui clar que no passa res per deixar les coses clares a Barcelona votant per primer cop a la nostra candidatura.