Els temps estan canviant, i tant que sí, però potser no tant. Estem vivint una crisi econòmica i social profunda. Davant això la gent busca respostes. Unes són molt senzilles i es basen en la por. El conservadorisme, la xenofòbia i l'individualisme apareixen amb més força que mai. D'altra banda, les respostes que busquen sortides justes i solidàries no es veuen clares. Proposar, inventar i avançar és molt més difícil, requereix un gran esforç, suposa dubtes, genera incerteses. Continuar en canvi és fàcil, conservar no ens dóna tanta por, aferrar-se al que ens queda ens sembla una bona sortida, almenys una salvació. I parlo d'eleccions i parlo del moviment dels 'indignats'.
Les últimes eleccions municipals van suposar una derrota de dues de les formacions tradicionals d'esquerres, el PSC i ERC. Les dades demostren que el PP i CiU no van augmentar de forma extraordinària els seus vots respecte a anteriors municipals i, per tant, la dispersió de vot enfadat va afavorir a les forces conservadores, però, en cap cas, van tenir un creixement significatiu. La gent conservadora ha fet el que havia de fer, anar a votar i fer-ho per una opció que els dóna seguretat. Molta gent d'esquerres no ha sabut què fer, perquè les nostres propostes poden ser més complexes. En aquest context ICV-EUiA va obtenir un gran resultat a Barcelona que no es pot ignorar, encara que la impossibilitat de governar minimitza aquest resultat a nivell públic. És evident que avui ICV-EUiA té menys capacitat d'incidència directa en la gestió de la malaltia, però el resultat obtingut és un bon punt de partida per al treball de futur. Un treball que ha de passar per una oposició propositiva i contundent al mateix temps, i per explorar noves fórmules, formes i espais de treball com a esquerra transformadora.
D'altra banda, el moviment del 15 de maig o dels 'indignats' ha suposat un punt d'inflexió en la política catalana. Sens dubte, els seus efectes directes en la normativa no es poden valorar i, fins i tot, han estat sobrevalorats per uns mitjans de comunicació que necessiten nous elements per posar sobre la taula. La veritat és que aquest moviment pot representar cara a un futur immediat o a mitjà termini un canvi en molts aspectes de la política al nostre país. Molta gent critica d'aquest moviment la seva incapacitat de plantejar unes propostes consensuades de crítica i un full de ruta únic a seguir. Torno aquí al meu comentari original. Les respostes des de les esquerres són necessàriament més complexes, difícils i menys populars. ¿Es pot demanar a un moviment que en gran part és espontani la capacitat d'oferir una sortida clara a la crisi actual? Si les esquerres més "institucionalitzades", els sindicats i els moviments socials progressistes més consolidats no ho hem fet fins ara, dubto que una assemblea en plaça Catalunya trobi el full de ruta per a inspiració. ICV-EUiA, els sindicats i bona part dels moviments socials hem sabut cap a on avançar. Les nostres propostes no difereixen molt de la majoria dels acampats, el dubte és com podem establir camins de confiança mútua que permetin respostes reals als problemes socials que patim.
Ni els 'indignats' representen la puresa ni els partits d'esquerres i els sindicats estem podrits. Els temps estan canviant, i tant que sí, però potser no tant. Per garantir una sortida a la crisi necessitem a tots els que s'han mobilitzat fins ara, vinguin d'ICV-EUiA, de les CUP o altres forces polítiques d'esquerres, dels sindicats o els moviments socials, o vinguin dels 'indignats'. Però també necessitem que PSC i ERC facin un gir profund en la seva estratègia política i, finalment, necessitem que molta més gent s'indigni i tingui clar que, malgrat que sigui molt més complex, lluitar per una sortida justa i solidària a la crisi actual és possible i necessari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada