2 anys amb Xavier Trias

Ahir es van complir dos anys de les darreres eleccions que van suposar l'arribada al govern de Barcelona per primer cop d'un govern de CIU amb Xavier Trias al capdavant. Un canvi històric que havia de marcar una etapa radicalment diferent a la ciutat. A nivell personal també va canviar la meva vida, vaig deixar d'ocupar un càrrec de confiança política al Districte d'Horta-Guinardó i vaig tornar a dedicar-me professionalment a la docència i a ser actiu, de nou, al meu barri del Poblenou. Però no pretenc parlar de com m'ha anat durant aquests dos anys.

Deia que l'arribada del govern de CIU havia de suposar un canvi radical. Per primer cop des de la dictadura hi havia una alcalde que no era del PSC ni un govern de coalició d'esquerres. El desgast de l'equip municipal liderat per Jordi Hereu era molt gran, la percepció ciutadana de la ciutat era molt dolenta i no existien vincles de complicitat entre el govern i la ciutadania. Dos anys després això ha canviat? Jo crec que no, al revés. Crec que el govern de Xavier Trias està decebent a la majoria de la ciutadania (inclosa part de la gent que els hi va donar suport). El que ha canviat és que la pressió és molt menor. A nivell de moviments socials i veïnals això comença a canviar i les mobilitzacions van creixent. A nivell d'alguns dels grups mediàtics, però, això no es produeix. Xavier Trias i el seu equip de CIU no triomfen a la premsa, però no es destaquen de forma interessada i morbosa alguns dels problemes de la ciutat, que avui continuen, lògicament, presents a la ciutat i augmentats.

No cal fer una visió molt ideològica del balanç d'aquest mig mandat per entendre que no anem bé. A mig mandat encara no sabem quines seran les actuacions previstes a molts barris i sobretot no ens expliquen com aconsegueixen liderar la ciutat i dur a terme inversions als barris. Dóna la sensació que és molt més senzill aconseguir diners pel circuit de Montmeló que per dur a terme accions als barris de la ciutat. Sembla que és més senzill “finançar” la Generalitat de Catalunya que impulsa alguns programes que no es concreten com resoldre els assentaments al Poblenou. Hi ha tres aspectes que per a mi són molt importants. En primer lloc la sensació de que no hi ha pressupost. És cert que vivim moments d'austeritat però l'Ajuntament té capacitat suficient per a dur a terme moltes més inversions, cal que ho sàpiga impulsar i cal canviar de prioritats. En segon lloc hi ha molta feblesa. És un govern en minoria i això no és senzill de gestionar, però a més és un govern feble perquè la capacitat d'alguns dels Regidors és més que dubtosa (sobretot treballant en un equip tan reduït) i a més les lluites internes són destacades, tant les relacions CDC amb Unió, com les internes dins de CDC de Barcelona. I el tercer element a destacar per entendre el fracàs d'aquests dos anys és la desconfiança envers la ciutadania i envers els tècnics municipals.

Desconfiar dels tècnics és greu. Un govern que no té connexió amb l'equip de gent que ha de dur a terme la seva política és un govern feble, molt feble. La majoria de tècnics municipals són persones preparades, honestes i amb capacitat. No aprofitar aquest capital humà és mirar de governar sense una de les principals eines. I aquest govern també desconfia de la ciutadania. No s'escolta a les entitats, la presència al carrer és molt baixa i constantment es generen conflictes de relació que en molts casos es podrien estalviar. Alguns regidors arriben a nivells paranoics de manca de relació amb els sectors vius dels nostres barris. El problema de la nostra ciutat no és tan sols que tingui un govern de dretes (que això, tot i lamentar-ho molt, ho va demanar una majoria de la ciutadania), el problema és que tenim un govern que dóna més la imatge de fi de cicle que d'inici de nova etapa. I per desgràcia aquestes percepcions no sempre tenen correspondència directa a les urnes, i menys a unes municipals a Barcelona, però sí que ens ha de posar sobre la taula que queden dos anys de feina per construir una alternativa real a la ciutat, sinó volem perdre molt més que unes eleccions.