La Selecció !!!

Me n'alegro per l'èxit de la selecció espanyola, tot i que no la sento com a meva. Ha estat la justa campiona de l'Eurocopa. Ha estat l'equip que millor ha jugat, sense recórrer a la mítica fúria espanyola ni a estrelles fulgurants. Jugadors com Cesc, Xavi, Silva, Torres o Iniesta tenen un gran nivell i han demostrat que el futbol pot ser maco. M'ha agradat el futbol i m'ha avorrit molt tota la resta. M'ha sobrat l'excés patriòtic de Cuatro, aquesta cadena ha vist una autèntic filó per treure rendiment als seus drets televisius. M'ha molestat que es vengui un ninot per fer vudú. M'ha indignat que no es respecti que algú no vulgui que guanyi Espanya, les declaracins d’alguns mitjans de comunicació són insults molt perillosos. Però també m'ha molestat la gent que des de postures nacionalistes catalanes ha criticat tot l'ambient que s'ha creat, aquesta és la gent que després s’encén per un partit amistós de la selecció catalana. El futbol aixeca les baixes passions i és millor anar-ho acceptant. El que ja he trobat esperpèntic és fer el paral·lelisme entre que la primera Eurocopa va ser el símbol de l'Espanya casposa de Franco i que aquesta és l'Eurocopa de l'Espanya moderna de ZP. O que Cuatro ha volgut remarcar lo de la "roja" amb un simbolisme més polític, per exemple convertint la plaça de Madrid més vinculada a Aznar en la plaça roja. Diuen que els que menys l'han disfrutat (dels espanyols) són els de la COPE, té gràcia. Aquesta Eurocopa ens permet viure tots els tòpics i obrir debats que van molt més enllà de l'esport. Sols espero que aquesta febre espanyolista faci oblidar aventures tan irresponsables, mentideres i feixistes com el manifest en defensa del castellà. I, com no, espero poder viure un dia com ahir amb la selecció catalana com a campiona. Fàcil no ho tindrem.

Cultura de l'esforç

Darrerament s’ha posat molt de moda el concepte de la cultura de l’esforç. Sembla ser que aquest és l’objectiu que hem d’aconseguir amb tota la gent jove del nostre país. La gent que defensa aquesta idea es planteja l’esforç com un objectiu i no pas com una eina. M’explicaré, crec que és necessari tenir la capacitat per esforçar-se per tal d’arribar a uns objectius determinats, però no podem pretendre que l’esforç es converteixi en una forma de vida. Per tal d’aconseguir la felicitat haurem d’esforçar-nos molt sovint, però l’objectiu és ser feliç, no ser esforçat. Em nego a fer esforços innecessaris per assolir allò que desitjo. La societat ens posa al nostre abast un gran nombre d’eines per assolir el mateix que fèiem abans però amb menys esforç i m’encanta gaudir d’aquestes millores tecnològiques que em fan les coses senzilles. No és cert que haguem de valorar més allò que hem aconseguit amb esforç, hem de valorar allò que ens agrada. Posaré un exemple que moltes vegades m’havien posat. “Quan arribes a dalt d’una muntanya després d’una llarga caminada i de molt cansament, encara valores més el paisatge que pots veure”, no hi estic d’acord. Crec que m’ha d’agradar igual el paisatge tant si he pujat a peu com si ho he fet amb helicòpter. El que passa és que a mi també m’agrada caminar i per tant m’ho passo bé caminant. Això no vol dir que no haguem de conrear la cultura de l’esforç, però no l’hem de convertir en un mite. Hem de desenvolupar la cultura de l’esforç, perquè ens serà necessària sovint per ser feliços, com hem de conrear el bon humor, la sociabilitat, l’empatia, la salut ... Ho dic perquè ara que s’han publicat els resultats de la selectivitat sembla que sols es valorin les bones notes com a símbol de l’esforç. No sempre una bona nota és sinònim d’esforç ni al revés una mala nota denota poc esforç. I a més el que a mi m’interessa no és la nota assolida sinó si aquesta nota em permet seguir endavant amb els meus objectius. Segur que és millor nota un 7’5 que no em permet entrar a cap de les carreres que jo volia triar que un 5’5 que em permet fer els estudis dels meus somnis? Segur que és millor un 7’5 del que hauria d’haver tret (per les seves condicions objectives) un 9 que el 5’5 del que en principi sols hauria d’aspirar a un 4? Jo m’esforço a la vida, cada dia, us ho asseguro, però ho faig no perquè consideri que és bo en si mateix, sinó perquè gràcies a l’esforç em surten millor les coses i estic millor. Crec més en la cultura de la felicitat que en la cultura de l’esforç.

Acord al Carmel

ERC ha anunciat el seu acord amb el govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona (PSC i ICV-EUiA), per tal d'aprovar inicialment el pla especial del Carmel que estava congelada. La versió d'ERC tractada àmpliament la podeu trobar a l'article del Jordi Coronas al seu blog. L'aprovació inicial de la MPGM del Carmel significarà acabar amb les incerteses i començar a treballar pel barri, és una magnífica notícia. L'acord estableix també de forma clara una voluntat d'ERC d'arribar a acords estables en temes fonamentals del futur de la ciutat com per exemple en el cas dels Tres Turons. Ara queda un treball dur de negociació i debat, un intens procés participatiu que s'estava duent a terme i una necessitat d'afinar molt bé les actuacions al barri. Però això es farà des de l'aprovació inicial que permetrà al govern de la ciutat establir el calendari de treball i marcar el ritme. Caldrà parlar-ne molt del Carmel, però avui sols em vull felicitar de l'acord que recull l'interessant treballa dut a terme per elaborar la proposta inicial de MPGM del Carmel, el bon treball previ amb el moviment associatiu del barri i la voluntat d'ERC i del govern de desbloquejar el tema.

Homenatge a Salvador Allende

El concertista de guitarra Eulogio Dávalos ofereix un concert en memòria del president de Xile, Salvador Allende, en el centenari del seu naixement. El recital tindrà lloc el 26 de juny a les 20.15 h. a la Biblioteca Carmel-Juan Marsé, Murtra, 135. (Bus 28, 86, 92 i 119).
A les 19.30 h es farà una ofrena floral al bust de Salvador Allende, a la plaça que porta el seu nom al barri del Carmel.

I Part
Preludio Nº 1 Héctor Villalobos.
Tonada sin Retorno (a Héctor Duvauchelle) Eulogio Dávalos.
Alfonsina y el Mar Ariel Ramírez
Relato-Milonga para Mimita Eulogio Dávalos.
Danza Española Nº 5 Enric Granados. M. Llobet)
El Testament d´Amelia Anónimo (M. Llobet)
El Cant dels Ocells Anónimo.
Cueca a Pablo Neruda Eulogio Dávalos
Te Recuerdo Amanda Víctor Jara
Run Run se fue p´al Norte Violeta Parra
Pascual Lama (Manantial) Eulogio Dávalos (Estreno 1a Audición)

II Part
El Amor es un Camino Isabel Parra/ Tito Rojas.
Che Salvador Eduardo Mazo / J.R. Roldán
El Arriero Atahualpa Yupanqui.
Los Hermanos Atahualpa Yupanqui.
Corazón Maldito Violeta Parra.
Todo Cambia Julio Numhauser.
Plegaria a un Labrador. Víctor Jara.
Gracias a la Vida Violeta Parra.
Artistes convidats, (Components del Grupo Cono Sur)
Juan Ramón Roldán. (Voz y Guitarra)
Juan Ramón Gracieta. (Voz, Guitarra, Percusión)
Rafael Baena.( Instrumentos Andinos)

Mas Guinardó

El Mas Guinardó iniciarà en breu les obres de remodelació per convertir-se en un casal d'entitats per a tothom que ho desitgi. Aquest magnífic edifici de titularitat municipal estava ocupat actualment per una entitat, l'Associació de Veïns i Propietaris del Mas Guinardó que el tenis en ús gairebé exclusiu. La necessària remodelació d'aquest edifici tan singular i de tanta importància històrica pel barri ha permès afrontar de forma decidida també la seva gestió i els seus usos. És per això que l'entitat actualment ocupant hi mantindrà espais i activitats, però també és cert, i això és el més important, que qualsevol entitat del barri hi podrà tenir la seu i que això permetrà la creació de noves entitats. Bucs d'assaig per grups musicals, magatzems, sales de reunions, una magnífica sala d'actes ... Tot això estarà a disposició de la gent del barri. Hi ha entitats que no ho volen veure així i s'equivoquen. Cal plantejar-se com omplir d'activitats el Mas Guinardó, com aconseguir que tothom s'ho senti com a propi i preocupar-se menys dels altres. El Mas Guinardó serà el que vulguin les entitats i això encara que sembli mentida, no acaba de convèncer a segons quina gent. La inversió serà molt gran perquè l'edifici ho requereix. En mans de tots està garantir que ha estat una magnífica inversió.

Passatge Garcini

Avui reprenc la proposta que vaig fer de comentar racons amb encant del Districte d'Horta-Guinardó. Avui us parlaré del passatge Garcini. Aquest és un petit carrer molt a prop de l'antic Mercat del Guinardó. És un carrer que gràcies al seu caràcter semipeatonal i a l'estructura de casetes baixetes ha pogut perviure amb un sabor especial, molt de poble. La gent es coneix i cada any organitzen un sopar al carrer que és un exemple de bona convivència i de bones receptes culinàries. Aquest any me'l vaig perdre perquè tenia altres obligacions. L'encant del passatge es completa amb la Torre Garcini un interessant edifici a un dels extrems del carrer enmig d'uns jardins molt macos. La torre és una propietat privada i no està prou catalogada tot i la voluntat municipal. Això fa que els interessos econòmics dels actuals propietaris de la Torre puguin convertir aquest espai en un bloc de pisos. Des de l'Ajuntament s'està mirant de veure si hi ha alguna alternativa, però no és senzill i sobretot no és barat. Un cop més igual que va passar a Can Mariner o a altres espais edificis amb interès poden deixar de ser-ho si no hi intervé l'administració municipal amb inversions realment importants. Seria tot un èxit pel Guinardó que l'actual configuració de la Torre i dels jardins es mantingués i que aquest petit racó del Guinardó seguís mantenint el seu caràcter.

Talila Nono

Aquest és el títol en mandinga d'una magnífic llibre (dibuixa'm un conte) que conté un extraordinari treball de cooperació entre dues escoles municipals d'Horta-Guinardó (escola del mar i arc iris) i una escola senegalesa (bakary Seck de Kedougou). Els alumnes d'aquí han il.lustrat un conte senegalés i ells han dibuixat el patufet. El projecte ha comptat amb el suport d'amics de Diakha Madina. Quan molta gent segueix trobant tos els mals del sistema educatiu hi ha gent com la Teresa Guillaumes o el Lluís Vallvé (sols per citar referents de cada una de les nostres escoles que ahir van intervenir) que li posen compromís i passió a la seva feina. Fan d'un conte una eina de cooperació, d'amor, de col.laboració. L'educació apareix com una arma per lluitar per un món millor. La presentació del llibre va ser molt maca, discreta i amb carinyo, com la feina que fan aquestes dues escoles. Us recomano que busqueu el llibre, però sobretot que el treball ens permeti seguir creient en l'educació i en el futur. En moments així és genial que alguna gent vulgui dibuixar un conte amb infants del Senegal.

Hipercor

El proper dijous 19 de juny a les 19.00 al monument dedicat a totes les víctimes del terrorisme de l’Avinguda Meridiana amb Fabra i Puig, es celebrarà l’acte d’homenatge a les víctimes del terrorisme, al complir-se vint-i-un anys de l’atemptat dels magatzems Hipercor. L’acte està organitzat per l'ACVOT, Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes Recordo aquells moments, van ser molt durs. Reconec que Hipercor va fer canviar la meva visió del terrorisme d’ETA. Mai l’havia defensat, sempre l’havia condemnat, però potser no amb tanta força. I és trist, ho reconec. Després he anat entenent que no es pot justificar cap mena de violència, però quan la violència s’exerceix de forma indiscriminada llavors la ràbia és molt més gran. Potser va ser el primer cop en que em vaig trobar cara a cara amb la barbàrie d’una banda d’assassins. Després de 21 anys crec que és necessari seguir lluitant de forma decidida en contra d’ETA, en contra de qualsevol forma de violència, en contra de qualsevol persona que fa de les armes la seva forma d’expressió, coacció o reivindicació. I sobretot cal estar al costat de les víctimes, de totes les víctimes, com fa la gent de l’ACVOT. I en aquesta feina de l’ACVOT vull reconèixer la feina d’una persona molt forta, molt dialogant i que conec personalment, Roberto Manrique. Possiblement dijous no hi podré ser per motiu de feina a la concentració, però sí que recordaré que fa 21 anys molta gent va morir, va resultar ferida o li van trencar la vida per la meitat. I que no volem ni més atemptats ni més manipulacions de les víctimes.

Confesso que he estat piquet

Confesso que he estat piquet. A les vagues generals que s’han celebrat en aquest país he participat de forma activa. I us asseguro que el concepte piquet informatiu és un eufemisme. La situació de boicot dels transportistes, ja que no és una vaga, està servint de magnífica excusa per posar a sobre la taula la necessitat de prohibir i reprimir els piquets. És necessari situar el debat en la seva justa mesura i no limitar-nos a valorar la necessitat o perversitat dels piquets en funció de l’actual conflicte. Quan jo he fet de piquet he tingut al principi certs dubtes, però el desenvolupament de les jornades de vaga m’han convençut de la necessitat de la pressió. La força de les patronals, dels empresaris, dels mitjans de comunicació ... són molt més potents que la meva capacitat de convicció amb la paraula. Davant de situacions de precarietat laboral no és cert que es tingui el dret de vaga garantit. Em vaig trobar sovint amb treballadors i treballadores que em deien que cobraven per hores, que tenien contractes setmanals ... i que per tant no podien fer vaga perquè els acomiadaven, la nostra pressió permetia fer de contrapès a les amenaces dels empresaris. Sovint sento l’argument que el dret d’uns a fer vaga no pot anar en contra del dret d’altres a no fer-ne. Aquests mateixos tertulians en canvi no plantegen que el dret d’uns a enriquir-se no pot anar en conta del dret a una vida digne de molts treballadors. No accepto que de forma generalista es qüestioni la lluita sindical ni les formes de pressió amb les que compta. Imaginem-nos que els sindicats organitzessin una vaga per garantir drets de les persones immigrants i en situació de precarietat. Algú creu que això es podria fer sense pressió? Algú creu que altres poders no farien tot allò que fos necessari per evitar la protesta? És cert que possiblement cal revisar formes de lluita sindical, però el que no podem permetre és que sols es qüestionin els mètodes dels treballadores i treballadores.

En el cas concret de l’actual conflicte, hi ha un parell d’aspectes que considero que fan que sigui una mica diferent. En primer lloc la proporcionalitat. Les conseqüències de la lluita d’una gent, majoritàriament treballadora, està suposant greus pèrdues econòmiques a altres col·lectius igualment amb dificultats. A segona qüestió és la representativitat. Qui manté la protesta sembla ser que és un sector minoritari i no crec que tingui visió global. En aquest sentit permeteu-me que sigui clàssic i tingui més confiança en el paper que poden fer els grans sindicats de classe. No m’agrada com s’està duent a terme la protesta però encara m’agrada menys que algú aprofiti això per carregar-se la necessària lluita sindical.

Responsabilitat econòmica

Sembla ser que estem en crisi i que a més aquesta crisi pot ser relativament breu però molt intensa. Les mobilitzacions dels transportistes, pescadors, taxistes ... a Catalunya i arreu del món comencen a posar damunt la taula la possible conflictivitat que presidirà el dia a dia els propers mesos. No en sé d’economia (ja sabeu que de fet sé de poques coses) i per tant ni sé perquè ve la crisi ni sé com s’ha d’afrontar. El que em queda molt clar és que l’actitud no és la que toca. Les nostres autoritats haurien de començar a parlar clar. Els sistema és insostenible. Cal que ens plantegem que no sempre es pot créixer, que no podem consumir per damunt de les possibilitats reals del planeta, que cal limitar el nostre estat del benestar. No siguem porucs, la gent ha d’entendre què ens hi estem jugant. La crisi de la sequera ha tingut un aspecte positiu. L’estalvi en el consum de l’aigua per part de les famílies ha estat molt important. La gent ha entès que vivíem en una societat que malbaratava un bé necessari com és el de l’aigua i ha respost. La gent no s’ha indignat perquè havia de reduir el consum d’aigua, sinó perquè considera que s’ha gestionat malament el problema. I en relació a la crisi econòmica comencem a explicar que ens hem de replantejar el nostre creixement i la societat de l’excés. Ens pensàvem que produir a qualsevol lloc del món i portar-ho a casa nostra era gratis, ens pensàvem que l’habitatge era sols una inversió i no una necessitat, ens pensàvem que cada any podríem comprar més coses. I era fals. Si d’aquesta crisi no en sortim amb propostes clares de com replantejar la nostra societat, podrem sobreviure econòmicament, però no resoldrem els problemes reals.

Cantautors i cantautores

Ahir vaig tenir el plaer d'assistir a la final del concurs de cantautors d'Horta-Guinardó que arribava a la 12a edició. I dic plaer perquè realment va ser senzillament genial. Les 10 propostes finalistes tenien una alta qualitat i originalitat i havien passat ja un dur recorregut entre prop de 100 propostes. Crec que cal valorar la importància d'aquest magnífic concurs i de la feina de gent com el Quique o la Pilar. Hi ha 3 coses que voldria destacar d'aquesta edició. Primer la gran varietat de propostes, segon el sentit de l’ humor d'algunes de les propostes i finalment la presència de més cantautores. No coincideixo amb la decisió del jurat però m'acostuma a passar, ja em va passar clarament l'any passat. Sols coincideixo en l'encert del segon premi, Anna Roig, una noia que s'estrenava en aquest món i que tenia un directe original i divertit. Em va agradar molt la cançó de "Trini Sánchez Mata". Altra gent em va agradar força com “Divide y Wenceslao” o “Permiso a la Dama”. Per altra banda també vaig veure la gent de Sant Gaudenci, que ja vaig recomanar al meu blog. A més em vaig trobar que entre la seva gent hi ha un exalumne meu, l’Albert. Sant Gaudenci reivindiquen Horta com la casa de la rumba i l'actuació dels" Impagats", mentre s'esperava la decisió del jurat, va demostrar que potser és veritat. A vegades sorgeixen experiències als barris que val la pena seguir de prop.. En aquest cas es tracta d’un grup molt nombrós de gent jove que acaba de néixer com a col·lectiu. Tenen frescor, ganes de gresa i reivindiquen el barri d’Horta des d’un altre punt de vista. És evident que caldrà donar-los suport des del Districte Miraré de no perdre’m la seva festa del 3 de juliol al KGB. Tornant als cantautors quan surti el disc recopilatori del concert de l'edició d'ahir us avisaré, val la pena.

festa o descans?

Un dels temes que serà aviat un dels debats més apassionants a la ciutat de Barcelona serà, al meu entendre, la difícil convivència entre festa i dret al descans. No estic parlant de molèsties ocasionades per locals d’oci nocturn o trobades de “botellón”, sinó el fet que el nombre d’activitats festives al carrer organitzades per les entitats o les pròpies administracions està augmentant molt. Paral·lelament a aquest augment de les activitats festives, culturals i lúdiques de nit, creix una major sensibilitat social pel dret al descans i pel dret a un raonable silenci. Fer compatible la necessària activitat social i festiva amb el dret al descans no serà un debat senzill. A Horta-Guinardó aquest debat comença a tenir major importància. Any rere any creixen les activitats organitzades per les entitats. Moltes d’aquestes activitats crec que són de gran interès, creen cohesió social, fomenten l’associacionisme i la convivència ... però també he d’entendre que això comporta molèsties als veïns i veïnes que a vegades es poden fer insuportables. Sense anar més lluny aquest dissabte a Horta-Guinardó tinc comptabilitzats 8 concerts a la nit a l’espai públic. El dissabte següent més o menys igual i després ve la revetlla. Hi ha espais del Districte que reben una pressió de concerts, balls i activitats molt gran. Fa poc em vaig plantejar molt a fons aquest dubte. Tres agrupaments escoltes van celebrar un concert als jardins de Frederica Montseny amb el grup “Se atormenta una vecina” . El concert va reunir unes 2.500 persones i va ser magnífic. Vaig estar una estona i vaig poder veure un ambient molt maco, amb entitats juvenils que celebren el seu aniversari, donant a conèixer el barri del Guinardó a joves de tot Barcelona ... però alhora dilluns vaig rebre la pressió de la lògica queixa veïnal. La barra del bar va tancar a les 4 de la nit, tot i haver-hi dos lavabos les pixades estaven per tot arreu, el soroll de la música era massa fort i 2.500 persones marxant d’un concert molt animat no són precisament silenciosos. Aquella gent que es queixava tenia raó. Haurem d’avançar de forma decidida per fer “pactes ciutadans” que ens permetin minimitzar aquestes molèsties, sense perdre la riquesa que significa una ciutat amb ganes de festa. Caldrà programar anualment les activitats, evitant saturar un espai, distanciar les festes que es celebrin a un mateix espai, limitar el volum dels concerts, respectar uns horaris pactats, informar clarament als veïns i veïnes de l’entorn quan hi hagi activitats, fer més conscients als organitzadors de la seva responsabilitat. No vull viure en una ciutat adormida, però si vull viure en una ciutat on es pugui dormir. I per si algú es pensa que a mi el debat em queda lluny dir-vos que visc en un carrer on es celebra Festa Major i que des del meu llit puc seguir perfectament els bingos, els concerts i les havaneres com si estiguessin dins de casa meva. Us asseguro que visc en una casa on sento molt soroll.

Salvador Auberni

Estic llegint un llibre molt interessant i que m’agradaria compartir amb vosaltres. Encara no l’he acabat i per tant ja us faré més comentaris a l’entorn d’aquest llibre ja que m’està provocant un gran nombre de reflexions. El llibre es diu “Convivir en paz: la metodologia apreciativa” i porta el subtítol de “Aproximación a una herramienta para la transformación creativa de la convivencia en Centros Educativos”, de l’editorial Desclée. Vaig comprar-me el llibre per tres raons. La primera és perquè no vull trencar amb la meva vinculació amb el món de l’ensenyament. En segon lloc perquè considero que el tema de la resolució de conflictes (sigui on sigui) és molt interessant. I en tercer lloc perquè conec a Salvador Auberni i li tinc un gran respecte. Salvador Auberni va ser assessor de l’escola Gravi a l’ESO, en el moment de l’aplicació d’aquesta nova etapa a l’escola. Van ser moments difícils, ja que no era senzill per a molts professionals de l’ensenyament atendre la diversitat que representava l’ESO i la seva complexitat. L’escola Gravi va fer un gran esforç en aquest sentit i el segueix fent i el Salvador Auberni va ser una peça clau en aquest procés, reconec que vaig aprendre molt al seu costat. Avui sols us plantejaré una reflexió però que com veureu no tan sols serveix per explicar temes educatius sinó que ho podríem aplicar a molts àmbits. El llibre parla de la Gestió Alternativa de Conflictes i planteja la següent reflexió (l’he traduïda al català): “Ser suaus amb les persones i durs amb els problemes. Les persones cometem errors però no som l’error. Per això hem de fugir, en educació, i en tots els àmbits de la vida, dels prejudicis i judicis de valor gratuïts i subjectius”

Renovació ICV 2

Fa uns dies va sortir al Periódico un article sobre el procés de renovació a ICV que considero que era desafortunat. Plantejava el tema de la renovació com l’enfrontament entre dos sectors d’ICV separats per l’edat i amb una persona que feia de frontissa que és el Ricard Gomà. Ni això és el que està passant a ICV ni això és el que ha de passar. Els processos de renovació a ICV han estat sempre molt potents. Pocs partits tenen tants càrrecs importants amb gent al voltant dels 40 anys o per sota. Joan Hererra, Raül Romeva, Dolors Camats, Ricard Gomà, Josep Vendrell, Màrius Garcia, Ricard Gomà, Elsa Blasco ... per tant estem a una formació que aposta per gent jove i que ha permès que les persones que vam protagonitzar el naixement de Joves amb Iniciativa ara estiguin a primera línia política. El problema a ICV no és generacional. Vull fugir del plantejament de dos sectors interns que pugnen pel poder, això és senzillament voler fer una notícia sobre ICV en els termes tradicionals dels partits polítics. Jo mateix he parlat en el meu blog de la necessitat de pensar i pensar molt sobre com ens han anat les coses. Cal ser exigents al màxim per entendre quins errors hem comès i com ens hem de resituar. I a més cal plantejar la necessitat de que noves persones assumeixin alguns dels càrrecs importants dins d’ICV, perquè això ens permetrà tenir més força per afrontar la nova etapa. L’actual direcció d’ICV va portar al partit a un nou espai polític, l’ecosocialisme, que no tenia referents a l’estat i que era una autèntica incògnita, i l’aposta va ser un encert. Desaprofitar aquest bagatge seria absurd. No entendre que la situació actual ens ha de portar a una profunda reflexió també seria absurd. Plantegem-nos que fem i com ho fem, però no acceptem que ningú ens expliqui que tenim una crisi generacional i de quotes de poder. Ho sento perquè tinc molta confiança en alguna de les persones que han publicat aquesta notícia, però crec que no és cert que el debat intern sigui en aquests termes. I a més si us plau que m’expliqui què vol dir aquest paper de pont d’en Ricard Gomà.

Consulta Ibarretxe

Vagi per davant que considero que és absolutament legítim que el President d’un govern consulti a la seva ciutadania allò que consideri oportú. És per això que recolzo fermament el dret d’Ibarretxe a fer una consulta popular, el problema és que no entenc perquè la fa un cop he llegit la pregunta. En primer lloc sembla una reflexió ambigua i poc clara i en segon lloc perquè no sé quin escenari quedarà després de la consulta. Entenc que quan es fa una consulta d’aquestes característiques el resultat ha de permetre dur a terme actuacions clares derivades de la resposta popular, però en aquest cas crec que més aviat és propaganda. Es tracta de fer un gest clar i provocador, però sense definir cap a on es vol anar. Ibarretxe hauria de donar per suposat que el seu poble vol acabar amb la violència i que vol diàleg. El que hauríem de començar a definir és cap a on es camina i per fer aquest esforç no necessita cap consulta. Tot i així, per si queda algun dubte reitero el que he dit al principi, endavant amb la consulta.