divendres, 13 de juny de 2008

Confesso que he estat piquet

Confesso que he estat piquet. A les vagues generals que s’han celebrat en aquest país he participat de forma activa. I us asseguro que el concepte piquet informatiu és un eufemisme. La situació de boicot dels transportistes, ja que no és una vaga, està servint de magnífica excusa per posar a sobre la taula la necessitat de prohibir i reprimir els piquets. És necessari situar el debat en la seva justa mesura i no limitar-nos a valorar la necessitat o perversitat dels piquets en funció de l’actual conflicte. Quan jo he fet de piquet he tingut al principi certs dubtes, però el desenvolupament de les jornades de vaga m’han convençut de la necessitat de la pressió. La força de les patronals, dels empresaris, dels mitjans de comunicació ... són molt més potents que la meva capacitat de convicció amb la paraula. Davant de situacions de precarietat laboral no és cert que es tingui el dret de vaga garantit. Em vaig trobar sovint amb treballadors i treballadores que em deien que cobraven per hores, que tenien contractes setmanals ... i que per tant no podien fer vaga perquè els acomiadaven, la nostra pressió permetia fer de contrapès a les amenaces dels empresaris. Sovint sento l’argument que el dret d’uns a fer vaga no pot anar en contra del dret d’altres a no fer-ne. Aquests mateixos tertulians en canvi no plantegen que el dret d’uns a enriquir-se no pot anar en conta del dret a una vida digne de molts treballadors. No accepto que de forma generalista es qüestioni la lluita sindical ni les formes de pressió amb les que compta. Imaginem-nos que els sindicats organitzessin una vaga per garantir drets de les persones immigrants i en situació de precarietat. Algú creu que això es podria fer sense pressió? Algú creu que altres poders no farien tot allò que fos necessari per evitar la protesta? És cert que possiblement cal revisar formes de lluita sindical, però el que no podem permetre és que sols es qüestionin els mètodes dels treballadores i treballadores.

En el cas concret de l’actual conflicte, hi ha un parell d’aspectes que considero que fan que sigui una mica diferent. En primer lloc la proporcionalitat. Les conseqüències de la lluita d’una gent, majoritàriament treballadora, està suposant greus pèrdues econòmiques a altres col·lectius igualment amb dificultats. A segona qüestió és la representativitat. Qui manté la protesta sembla ser que és un sector minoritari i no crec que tingui visió global. En aquest sentit permeteu-me que sigui clàssic i tingui més confiança en el paper que poden fer els grans sindicats de classe. No m’agrada com s’està duent a terme la protesta però encara m’agrada menys que algú aprofiti això per carregar-se la necessària lluita sindical.

4 comentaris:

Tovical ha dit...

¿Y por qué no aprovechar circunstancias de tanto calado para hacer TODOS autocrítica de situaciones difíciles, complicidades en sus causas y modos no ajustados a realismo de derechos y deberes comunes a la hora de plantear y ejecutar acciones solidaras efectivas a las mismas? ¿Qué avance real se está intentando y consiguiendo? Estos modos de recursos a coacciones y violencias en el mismo frente ya nos han dejado excesiva herencia de sufrimientos, dolor y muertes por las bases sociales. Sigue y sigue: "-Si la piedra golpea a los cántaros, o estos golpean a la piedra, los tiestos siempre salen de los cántaros". No es "la razón de la fuerza" el medio eficaz de avance y solución, sino "la fuerza solidaria de la razón" lo que puede ser eficaz ante el monstruo global que se ha dejado crecer. ¿No nos dice nada el encelamiento ciego del toro por el trapo que maneja quien viste de oro o plata y maneja estoque? ¿Cual es el resultado por la diferencia del uso de la vista y..?

Marc ha dit...

"Darme quiero a entender sin decir nada, entiéndame quien pueda, yo me entiendo" (Lope de Vega dixit)

Julia ha dit...

Pere, estic totalment d'acord amb tu. Jo també he estat piquet. Et diré més, la vegada que vaig anar a parar a la presó, l'any 76, va ser per formar part d'uns piquets que, si bé no eren violents, tampóc no eren molt amables, doncs era el 12 de novembre del 76 i ens jugavem que legalitzessin o no els sindicats segons la pressió que fossim capaços de fer. Es clar que la vaga dels transportistes d'enguany semble que té punts foscos que caldria esclarir, però no podem convertir una part en el tot. Els piquets, si no son cap amenaça per a la integritat fisica dels treballadors (com per exemple el camioner cremat a Alacant), si no fan altre cosa més que pressionar pacíficament per contrarrestar, com molt bé dius, la pressió dels empresaris, siguin benvinguts.
Jajajaja... molt bé Marc, molt bó.

l'Agustí ha dit...

Confesso que he estat antidisturbis


Any 68, estat d’excepció, mobilitzacions de la joventut, crema de banderes,
Armat de cap a peus, amb munició, res de gomes, fent “la mili”, tropes especials, jo anava dient a la gent que senzillament s’apartés de mi, que estava allí per la força, rebent pedrades, amb uniforme o de paisà, amb instruccions de localitzar gent,
Be doncs alguns varen guanyar medalles.
Vaig veure la força de la “justícia” molt de a prop, tal com apunta el Pere, els forts, els grans, sempre tenen els medis per callar les teves veus.
La mala gestió, els mitjans de comunicació, el sistema i l’estat del benestar en perill fa que la lluita sindical portada per una minoria es vegi sempre desproporcionada i es normalment perquè el poble no reacciona i col•lapsa totalment a l’estat, demanant justícia, demanant repartiment i futur, ja no diré igualtat, doncs ens xafarien del tot amb tota la seva força.
Vaig viure com es fa i hem va servir de molt.
No vull jutjar aquesta vaga pel que fa però si hauríem de ser capaços de jutjar als que la provoquen i fer un pas enrere i veure el que podem perdre i el que ja hem perdut.
Cal que valorem el país que estem creant, amb les nostres actituds, amb els nostres consentiments, amb els ulls tancats i potser entendrem que alguns demanin millores salarials, encara que sigui per poder pagar l’hipoteca.