divendres, 27 de juny de 2008

Cultura de l'esforç

Darrerament s’ha posat molt de moda el concepte de la cultura de l’esforç. Sembla ser que aquest és l’objectiu que hem d’aconseguir amb tota la gent jove del nostre país. La gent que defensa aquesta idea es planteja l’esforç com un objectiu i no pas com una eina. M’explicaré, crec que és necessari tenir la capacitat per esforçar-se per tal d’arribar a uns objectius determinats, però no podem pretendre que l’esforç es converteixi en una forma de vida. Per tal d’aconseguir la felicitat haurem d’esforçar-nos molt sovint, però l’objectiu és ser feliç, no ser esforçat. Em nego a fer esforços innecessaris per assolir allò que desitjo. La societat ens posa al nostre abast un gran nombre d’eines per assolir el mateix que fèiem abans però amb menys esforç i m’encanta gaudir d’aquestes millores tecnològiques que em fan les coses senzilles. No és cert que haguem de valorar més allò que hem aconseguit amb esforç, hem de valorar allò que ens agrada. Posaré un exemple que moltes vegades m’havien posat. “Quan arribes a dalt d’una muntanya després d’una llarga caminada i de molt cansament, encara valores més el paisatge que pots veure”, no hi estic d’acord. Crec que m’ha d’agradar igual el paisatge tant si he pujat a peu com si ho he fet amb helicòpter. El que passa és que a mi també m’agrada caminar i per tant m’ho passo bé caminant. Això no vol dir que no haguem de conrear la cultura de l’esforç, però no l’hem de convertir en un mite. Hem de desenvolupar la cultura de l’esforç, perquè ens serà necessària sovint per ser feliços, com hem de conrear el bon humor, la sociabilitat, l’empatia, la salut ... Ho dic perquè ara que s’han publicat els resultats de la selectivitat sembla que sols es valorin les bones notes com a símbol de l’esforç. No sempre una bona nota és sinònim d’esforç ni al revés una mala nota denota poc esforç. I a més el que a mi m’interessa no és la nota assolida sinó si aquesta nota em permet seguir endavant amb els meus objectius. Segur que és millor nota un 7’5 que no em permet entrar a cap de les carreres que jo volia triar que un 5’5 que em permet fer els estudis dels meus somnis? Segur que és millor un 7’5 del que hauria d’haver tret (per les seves condicions objectives) un 9 que el 5’5 del que en principi sols hauria d’aspirar a un 4? Jo m’esforço a la vida, cada dia, us ho asseguro, però ho faig no perquè consideri que és bo en si mateix, sinó perquè gràcies a l’esforç em surten millor les coses i estic millor. Crec més en la cultura de la felicitat que en la cultura de l’esforç.

2 comentaris:

zel ha dit...

Estic al 300% d'acord amb tu, coi, que em penso que l'esforç l'han de fer els qui ens l'engalten com aquell qui et diu "si no te'n surts, és que ets un manta"
Més valdria que posessin els mitjans i els reptes adients per aconseguir que allò obligatori, sigui plaent i motivador i sorgiria l'esforç espontàniament, No et sembla? Jo, com a mestra, penso que el meu esforç per aconseguir que s'engresquin genera que aprenguin sense adonar-se'n massa que s'esforcen.
Potser m'embolico, però ho visc així!
Petons

zel ha dit...

I encara mé, jo estic contra les notes numèriques just per això, el 9 d'un, potser no ha generat el treball ni ha aconseguit l'aprenentatge útil i de vida que el 6 d'un altre.
Au, que m'he desfogat.
Petons!