Hem de votar a ZP?

Hauria d’intentar ICV votar a favor de la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del Govern espanyol? Jo crec sincerament que no. I ho dic per una raó molt senzilla, aquest no ha estat el mandat electoral que hem d’entendre. Els resultats electorals ho han deixat clar, volen un govern socialista amb comoditat, sense la influència decisiva de les esquerres. Pensar el contrari és un error. Els socialistes van guanyar vots sobretot gràcies a votants de l’esquerra. No va ser a costa de vots de centre o centre-dreta. El paper que ens pertoca a les esquerres en aquest proper mandat és el d’oferir missatges alternatius, vetllar perquè el PSOE compleixi amb els seus compromisos electorals i sobretot guanyar-nos la confiança del nostre potencial electorat. Cal que ens centrem, a nivell intern, en renovar propostes, en saber detectar els errors i en generar il·lusió. I a nivell extern cal que demostrem que una esquerra forta a l’esquerra del PSOE és necessària, que no podem renunciar al multipartidisme i que no tan sols és important impedir que governi el PP sinó que també és fonamental que es puguin dur a terme polítiques realment d’esquerres. I en aquest camp sempre ens ha de trobar el PSOE. No podem tenir cap mena de problema en pactar tot allò que sigui possible amb el govern socialista, però tampoc podem jugar el paper que no ens toca en funció dels resultats electorals. No tenim res per negociar amb el PSOE una investidura, nosaltres no tenim cap força, no podem aportar els vots necessaris per fer un mandat tranquil. Potser encara és molt aviat opinar sobre la investidura però m’agrada posicionar-me abans que se’n parli, així també queda clar que és la meva postura. No ens toca a ICV governar, és una llàstima, però crec que és així.

Reflexionem (3)

Avui miraré d’analitzar breument les conseqüències que pot tenir per la resta de formacions polítiques els resultats de les eleccions del passat 9 de març. La primera conclusió és que tothom, excepte el PSC-PSOE, tindran moguda interna. El PP ha obtingut un resultat que d’entrada pot semblar que no sigui dolent, però és evident que han posat tota la carn a la graella i que això no ha servit per governar. El clima de crispació tan ferotge que han implantat no els ha permès guanyar i això obliga a plantejar-se un canvi d’estratègia. El canvi però serà difícil, per dur-lo a terme caldrà tocar a gent que possiblement buscarà la millor de manera de posicionar-se cap el congrés. CIU té un problema considerable. Les condicions objectives per millorar el vot nacionalista eren clares. L’Estatut, les infrastructures, la manca de recursos per a Catalunya ... i tot i així CIU no pot millorar els seus pitjors resultats a unes generals, i a sobre amb una alta participació i amb l’esfondrament d’ERC. CIU no mostra símptomes de millora prou significativa. I finalment ERC va a la guerra interna. Feia temps que s’acumulaven tensions difícils d’administrar. Els resultats són dolents comparats amb les darreres eleccions, però tothom era conscient que les condicions no eren les mateixes. El millor que pot fer ERC precissament és haver avançat el seu congrés. Clarificar-se és la millor forma de poder avançar. Per l’altra banda està el PSC. El seu resultat és espectacular i per tant el primer que han de fer és disfrutar-los, sols tenen reptes. El primer d’ells és aprofitar la seva posició de força per aconseguir compromisos reals per Catalunya. El segon repte és garantir com es poden aconseguir polítiques d’esquerres si sols es creix per l’esquerra. Un exemple, la victòria espectacular del PSOE no permetrà canviar la llei de l’avortament i per tant podem trobar-nos amb dones que són cridades a declarar per haver avortat, i això no és una bona notícia per la gent d’esquerres. El tercer repte és com aconseguir frenar la sociovergència, tenint en compte que CIU serà la força decisiva a Madrid i que els socis de govern a Catalunya s’han debilitat molt.

Guardem les formes

L'alcalde de CIU d'Horta de Sant Joan va perdre aquest diumenge una consulta popular. La pregunta era tan demagògica que molt possiblement el propi enunciat se li va tornar en contra. "Estàs d'acord amb la instal·lació del parc eòlic als Pesells i els consegüents beneficis econòmics que aportarà al municipi, tal com ja han fet altres pobles de la comarca?" Aquest alcalde no en sap. Això és com si a les eleccions del 9 de març algú hagués fet paperetes dient "O votes el PSOE o tornaran els feixistes del PP, que retallaran l'Estatut, ens treuran les llibertats individuals i ens obligaran a anar a missa". Oi que ningú hagués acceptat uns arguments tan febles? Bé, com a mínim que no aparegui a la butlleta de votació.

Reflexionem (2)

Un dels problemes que tenim a ICV és que som massa bons. Tenim tanta coherència, tan bon discurs i tanta capacitat que ens pensem que no cal preguntar, que no cal escoltar. Crec que sóc prou clar quan plantejo això. Possiblement vivim en una bombolla. Creiem que amb un magnífic candidat, amb un programa ben elaborat i amb coherència de discurs tenim prou. Ens estem equivocant. Ens falta arribar a més gent, connectar amb el nostre possible electorat, saber recollir millor allò que ens demana la gent. I per fer això no calen canvis radicals, ni purgues de líders. Cal treballar diferent, cal ser una mica menys autocomplaents, cal fer canvis substancials però no traumàtics en els equips i lideratges. Tampoc tinc clar com es fa això i és difícil que trobem fórmules magistrals. Crec que aquest problema d'ICV ha estat important a les darreres municipals i a les eleccions del 9 de març. Cal fer molta feina i evidentment en aquest sentit hi seré. ICV és necessària i la gent ecosocialista tenim moltes coses a aportar. Amb uns 200 vots més haguéssim salvat els mobles, però no podríem ignorar igualment una baixada de vots. És evident que no es pot entendre aquest article meu sense haver llegit el primer de valoració, no m'estic carregant ICV, estic buscant també causes internes, més enllà de la bipolarització o de la gestió a Interior.
Per cert en 20 minuts entro a la roda de premsa on s'explica el procés de relleu a la presidència del grup municipal d'ICV-EUiA. Una notícia que segur que explicaré i comentaré. D'entrada sols una cosa, no té res a veure amb el resultat electoral.

Reflexionem (1)

És evident que no es pot entendre el resultat electoral del passat diumenge sense analitzar la profunda bipolarització de tota la campanya electoral. Abans de començar la campanya amb el Joan Herrera comentàvem que difícilment la campanya estaria tan bipolaritzada com el 2003, ens vam equivocar. Hi ha tres aspectes que crec que han influït decisivament. El primer és que el PSOE i molt especialment el PSC, han sabut transmetre la idea de "o caixa o faixa". És una mica trist perquè això empobreix la realitat política, però cal reconèixer que un dels grans triomfadors de la nit electoral va ser el José Zaragoza. El plantejament de que eren eleccions presidencials i que a més el retorn del PP significava tornar a les cavernes va tenir un gran impacte, cal felicitar-los. En segon lloc la celebració dels cara a cara no crec que tingués repercussió molt directa en la intenció de vot però si en la intenció d’anar a votar. Els debats van permetre situar en l’agenda de la gent la cita electoral i fer-ho, això sí, en clau de dues candidatures. I el tercer aspecte que convida a la bipolarització són els mitjans de comunicació. El creixement de la premsa gratuïta afavoreix clarament que es perdin els matisos i també la intencionalitat clara d’alguns mitjans de comunicació que ho plantegen com una cita electoral a dues bandes i a més optant de forma clara. Com a anècdota sols cal que mireu l’horòscop del suplement Teletodo d’el Periódico de dissabte, jornada de reflexió, on trobareu com a personatge de la setmana a la Carme Chacón amb un a predicció que sembla escrita pel departament de premsa del PSC i no per algun astròleg. Aquesta bipolarització i elements que han contribuït a un augment de la participació (el seguiment mediàtic del cara a cara, la crida a la participació de la filla d’Isaias Carrasco ...) han dibuixat un escenari diferent del previst. Quan ZP va dir a micro teòricament tancat que ho tenien bé però que calia tensionar va encertar del tot. Les dades eren favorables, tensionar la campanya els ha permès consolidar uns resultats espectaculars. Ara hi ha gent que es penedeix de no haver votat sense tenir en compte aquesta por al retorn. Ara hi ha gent que considera que el resultat no és just. Ara hi ha gent que em diu que li sap molt greu pel Joan Herrera. Però si ens quedéssim en aquest punt no serviria per a res. Intentaré en propers escrits preguntar-me què ha fallat a ICV, quina és la repercussió per altres partits i finalment quines conseqüències es poden treure d’aquestes eleccions.

Hem de parlar

Encara no he tingut temps d'analitzar prou a fons els resultats i sobretot encara no he tingut temps de posar-me a escriure, però crec que és necessari que faci una primera valoració avui, amb més calma ja intentaré treure noves conclusions. En primer lloc vull felicitar als socialistes. Han obtingut una victòria clara a l'Estat i molt més contundent a Catalunya. Com és lògic m'alegro que ZP torni a ser el president, tot i que com ja vaig anar dient mai vaig veure perillar la seva victòria i menys a mesura que avançava la campanya. En segon lloc dir que ningú ha guanyat la porra electoral. És el segon cop que organitzo la porra i un cop més es queda deserta, de totes maneres no patiu, farem la cita després de Setmana Santa i farem el segon beers&blogs, per tant atents a la meva convocatòria. En tercer lloc acceptar que el resultat d'ICV no ha estat un bon resultat i d'això en parlaré més a fons, ja avanço que hi veig causes externes i causes internes. Per molt pocs vots no hem tret el segon diputat. Haver mantingut els dos diputats ens faria llegir diferent els resultats, però no amagaria, de totes maneres, la davallada de vots. De totes maneres sols vull dir una cosa, quan lluitàvem per fer veure que el que deien els socialistes durant la campanya que votar a ICV no era important perquè sols era important qui seria el president era manipulador, ahir es va veure clar. Per molt pocs vots ICV va perdre aquest segon diputat en favor del PP. Ja ho comentaré. El títol del meu article té un doble significat. En primer lloc perquè em comprometo a seguir parlant i en segon lloc perquè n'haurà de parlar molta gent. ICV perquè pateix un important descens per segones eleccions seguides, IU quan Gaspar Llamazares ja ha anunciat que no es torna a presentar, ERC després del greu revés electoral que ha tingut i el PP que no aconsegueix semblar una alternativa. I CIU i PSOE també parlaran, lògicament entre ells, ja que aquesta és l'opció més lògica i factible d'estabilitat. El cap de setmana no ha estat en aquest sentit positiu, i a sobre la derrota del Barça. Per sort Rodolfo Chiquilicuatre no va fallar i ja està a Eurovisión.

Hem guanyat

ICV ja ha guanyat de cara a les eleccions del 9 de març. I el més important no és el nombre de vots que tindrem o si mantenim els dos diputats o aconseguim arribar als tres. El més important és que ha estat una magnífica campanya que ha permès recuperar la il·lusió dins ICV. I això és tan important com el mateix resultat electoral del dia 9. Durant la campanya s’ha recuperat l’orgull de veure que allò que pensem i sentim la majoria de gent que estem a ICV coincideix plenament amb allò que defensa el candidat. El Joan Herrera és el millor candidat possible. Perquè representa a la nostra gent, a la gent que milita i a la gent que habitualment ens vota i això és fonamental. En una campanya marcada profundament per la bipolarització haver marcat clarament el nostre perfil i haver aconseguit la complicitat de molta gent no és senzill. Darrerament diferents motius ens havien descol·locat una mica. Tots coneixem gent propera a ICV que platejava els seus dubtes, alguns ens deien que no anàvem bé. Situar-nos en una campanya tan difícil com aquesta amb perfil propi i amb passió ha estat un èxit de l’equip de campanya i sobretot d’en Joan Herrera. Ara hem de seguir apostant per no aturar aquesta onada. ICV s’ha de saber resituar, adaptar-se a la complexitat del govern a Catalunya, recuperar la complicitat amb la gent rebel i seguir treballant per enfortir-nos a nivell organitzatiu. He volgut fer aquesta reflexió abans de les eleccions, per no estar marcat pel resultat electoral. Sigui quin sigui el resultat (si no és una desgràcia) aquestes eleccions ens permetran treballar millor i situar al Joan Herrera com un capital fonamental pel futur d’ICV. Personalment ja li he expressat al Joan Herrera la meva felicitació i li reiteraré diumenge quan ens trobem al Poblenou anant a votar.

Segueix la campanya ...

Ja estem afrontant la darrera fase de la campanya electoral i aquestes són algunes de les meves conclusions:
La campanya electoral ha estat avorrida i ha fet canviar poques coses.
Els debats no acaben de servir per sortir amb idees clares.
El PSOE ho té bé per aconseguir una victòria relativament còmoda.
ICV ha recuperat el seu espai propi, tornant a generar il·lusió.
Si la COPE no recolza a Ciutadans, aquests ho tenen malament.
El Joan Herrera ha fet una molt bona campanya.
La Dolors Nadal té un nivell molt baix i el Duran i Lleida té taules.
La Chacón ha sabut no perdre i el Ridao és molt soso per la seva gent
El Polònia segueix sent la millor manera de seguir la campanya.
Encara podeu participar, fins dissabte, a la meva porra electoral.

Cara a cara

Vaig seguir el debat cara a cara d'ahir i no entraré a valorar qui va guanyar (sembla que tothom coincideix que Zapatero va guanyar pels punts). És evident que el que va dir ZP m'agrada molt més que el que diu Rajoy. I també és cert que és difícil no indignar-te quan sents al candidat del PP dient al Zapatero que ha agredit a les víctimes d'ETA, digne de jutjat de guàrdia, i no ho dic com a forma retòrica. De totes maneres crec que cal destacar en primer lloc que un cara a cara no permet aprofundir en molts temes. Per exemple en el model d'estat, un dels temes més importants pel proper mandat, ZP sols ha estat capaç de dir que Espanya no es trenca, però quin model proposa? Ni idea. De fet sols han agafat protagonisme els temes reiteratius que els hi donen vidilla, terrorisme, Estatut o immigració. Poques novetats. Un Zapatero massa tens, un Rajoy que no sap mirar a càmara ... Però sobretot un debat massa rígid i que hauria d'incloure d'altres opcions polítiques. Han guanyat les cadenes de televisió que han venut el debat com el gran esdeveniment mediàtic de l’any i ha perdut el periodisme que no ha sabut treure-li el suc a l’oportunitat de tenir els dos caps de llista un davant de l’altre. Ahir, a més, es va evidenciar que pretendre explicar què passarà després del 9 de març sols amb dos partits és donar una visió massa parcial del tema. Per cert si voleu fer pronòstics a dalt de tot de la columna de la dreta podeu trobar l'enllaç directa a la meva porra electoral.

Rebel·lem-nos

Joan Herrera ha començat la seva campanya electoral i de moment està brillant a un alt nivell. Crec que a més ha aconseguit una cosa important, recuperar la moral entre la gent d’ICV. Darrerament semblava observar-se un cert to fatalista. Els mals resultats de les darrers municipals, la dificultat per marcar perfil propi estant al govern o la pressió mediàtica al voltant dels temes vinculats a Interior havien provocat un cert desconcert. Però ha arribat la campanya d’en Joan Herrera i s’ha generat il·lusió. En Joan té una gran capacitat d’argumentar, d’aportar dades, de defensar propostes des de la reflexió. Però alhora té la capacitat d’il·lusionar. En el seu míting d’inici de campanya ens va parlar de fugir de la por, aquesta ha de ser la premissa que marqui el proper govern. Tirar endavant sense por a la dreta, sense por a perdre, sense por al què diran. Un apolítica basada en la proposta d’un món millor. I en Joan Herrera ens recorda que "rebel·lar-se és existir". Rebel·lem-nos doncs i seguim lluitant per allò que creiem.

PORRA ELECTORAL

Avui comença la campanya electoral. Per segon cop impulso una porra electoral al meu bloc. El darrer cop, per les eleccions municipals, ningú la va encertar, però és igual. La porra ens va permetre parlar uns quants dies de política i després vam aprofitar per prendre una cerveseta i comentar els resultats electorals. Aquest torna a ser l’objectiu. Per centrar-ho una mica he decidit fer la porra sobre el resultat electoral a Catalunya i per ajudar una mica al costat de la meva proposta poso entre parèntesi el nombre de diputats aconseguits al 2004, ja veieu que crec que canviaran poques coses. Us proposo per tant que poseu la vostra aposta als comentaris de la porra, ja sabeu que és molt senzill i no cal registrar-se, però si algú té problemes m’ho pot fer arribar per correu electrònic i jo li penjaré al bloc. Aquesta és la meva porra (m'agradaria que fos una altra):

PSC 21 (21)
CIU 11 (10)
ERC 6 (8)
PP 7 (6)
ICV-EuiA 2 (2)

Jo faré vot útil

El vot útil és aquell que fa que les persones que l’exerceixen es sentin còmodes, representades i això els hi permeti seguir creient en la democràcia i en el paper dels partits polítics. És útil votar a unes eleccions generals per evitar un mal major? Hi ha coses que crec que no són ètiques. Cal respectar el vot de tothom i qui no consideri que ha de ser així que demani canviar la llei electoral. No es pot demanar el vot per Zapatero apel·lant al vot útil, no es pot confondre a la gent dient que aquells que volen a ZP de president abans que Rajoy sols poden votar socialista, no es pot dir que es condicionarà el president d’Espanya a que a Catalunya governi la llista més votada. Tot això són, al meu entendre, trampes. Que parlin clar, que diguin que l’actual sistema no els hi agrada i que hem d’anar a un sistema absolutament de bipartit. O bé que diguin molt clarament que demanen el vot a la gent d’ICV i d’IU però que en cap cas pactaran amb CIU. Si després de les eleccions del 9 de març ZP no pot seguir sent el president alguna cosa molt greu haurà fallat i no serà els vots a IU, ICV, Chunta, BNG, ERC ... Hi ha molta gent en aquest país i a la resta de l’estat que volen apostar per un govern d’esquerres. Ara cal treballar a fons fins el dia 9 per explicar a la gent les nostres opcions, per convèncer que això és possible i que per tant la gent voti lliurament a qui cregui millor. Si tota la gent d’esquerres a Catalunya i a Espanya voten a la força política que creuen que millor els representa, els propers quatre anys tindrem un president d’esquerres i a més amb polítiques d’esquerres. Què hi ha més útil que això?

Quin govern veurem?

Algú em pot acusar que la meva previsió de resultat electoral i de govern posterior està influïda per la meva militància a ICV i potser té raó. Però començo a sospitar que tot està venut i que el pacte de govern PSOE-CIU és la possibilitat de govern més factible després del 9 de març. Això tindrà lògicament conseqüències a la política estatal. La part positiva serà que lògicament pot suposar que no s’aturi el desplegament de l’Estatut i que aquest govern voldrà dir que el PP no estarà governant. Però també caldrà valorar que les polítiques socials i econòmiques tindran un to marcadament conservador, i més tenint en compte el perfil de Duran i Lleida. Però crec que a més això pot tenir altres conseqüències a nivell del govern a Catalunya. Dóna la sensació que el PSC comença a estar saturada de l’actual govern i que potser pot estar interessat en trencar el tripartit i fer un acord amb CIU que li permeti tenir la presidència. I no serà tan sols com a contrapartida a l’acord de Madrid sinó perquè el PSC pot estar plantejant que es difícil governar amb ERC per les seves formes i perquè molta gent els acusa d’estar lligats de mans i peus pels independentistes. També pesaria l’actitud d’ICV en temes fonamentals pel PSC i amb els que coincideix amb CIU com poden ser la MAT o el Quart Cinturó. És cert que no tinc dades per recolzar aquesta afirmació, sols ho ensumo, però d’això es tracta en aquests moments, de preveure què pot passar. La meva aposta (més endavant no patiu que impulsaré una nova porra) és que el govern que sortirà el proper mes de març serà aquest (per ordre de possibilitats). De totes maneres ens queda una campanya per fer possible allò que esperem, un gir de la política del PSOE cap a les esquerres.

Les 5 opcions de govern que veig més factibles per ordre:

PSOE-CIU
PSOE en minoria i acords preferents amb nacionalistes
PSOE en minoria i acords preferents amb esquerres
PSOE governant amb forces d’esquerres
PP governant en minoria i acords puntuals amb nacionalistes.

Pobre Duran i Lleida

L’aspecte que més m’ha sorprès del manifest elaborat pels bisbes espanyols (i catalans) és que demanen que no es voti a CIU. Pobre Duran i Lleida, ell tan cristià, tan catòlic, empassant-se l’acte del passat cap de setmana sobre la família, lluitant internament perquè s’imposin els criteris democràtacristians dins de la seva coalició i ... va l’Església i demana que no el votin. Jo ja tenia clar que la gent dolenta, dolenta com ICV, IU, ERC, BNG ... no tindríem el suport de la jerarquia eclesial, ni tampoc el PSOE contra el que s’ha estat manifestant l’Església durant tot el mandat, però el pobret de Duran i Lleida no s’ho mereixia.
La jerarquia catòlica ha optat per l’extrema dreta i ha optat per la utilització electoral del terrorisme. És difícil caure més baix. Puc entendre que els bisbes demanin que no es voti a aquells partits que proposen aspectes contraris a la "moral cristiana" (més ben dit a la visió dels bisbes de la moral cristiana) perquè tothom té dret a manifestar les seves preferències electorals, però el més greu és que els bisbes considerin que el perdó, la reconciliació, la justícia, l’absència de violència, el respecte als drets humans ... no són precisament els valors del cristianisme. Tot intent polític d’assolir la pau hauria de rebre el suport entusiasta de l’església. Com a mínim sento vergonya i potser fins i tot fàstic.

Zapatero, fi de curs.

Ara que ja s’ha acabat la legislatura i s’han convocat oficialment les eleccions generals tothom fa valoracions de com ha anat aquesta etapa d’en Zapatero com a president. Molta gent està fent servir les notes escolars (bé siguin les tradicionals, bé siguin les de necessita millorar/progressa adequadament). Jo com sempre, com a mestre, crec que el més important són les frases que acompanyen la nota. Aquestes podrien ser algunes de les frases si ZP hagués estat el meu alumne i els darrers quatre anys haguessin estat el curs escolar.
La seva actitud general ha estat prou bona. Es mostra passiu a vegades però en general mostra bones intencions. És sociable i atent.
La seva relació amb els companys i companyes no ha estat fàcil, tot i que sembla molt integrat i sovint es mostra com a líder del grup, hi ha força companys i companyes que no acaben d’entendre els seus canvis d’actitud.
Cal destacar que ha sabut defensar-se d’un grupet de companyes i companyes que s’han manifestat obertament en contra d’ell.
A principi de curs va demostrar moltes ganes i tenir clar tot el que volia fer, però poc a poc li ha faltat decisió. Ha treballat poc els darrers trimestres.
Quan no presenta els deures busca moltes excuses, no sempre creïbles. En aquest sentit s’ha deixat influir per alguns companys, i sobretot alguna companya, que han interferit molt en el seu treball.
Els seus treballs són incomplets. La portada sempre és el millor de la seva feina, però sovint no sap com acabar. En general ha fet molt menys del que les seves capacitats li permeten.
Alguns dels seus exàmens han estat molt interessants (casaments homosexuals, atenció social, atenció a les dones maltractades, retirada de tropes ...) però en altres casos ha estat molt per sota d’allò que es podia esperar (Estatut, infrastructures, sostenibilitat ...)
Tot i que les seves capacitats li permeten afrontar el seu futur amb garanties, la seva indecisió li pot comportar algunes dificultats. Cal ajudar-lo a definir-se sobre què vol ser quan sigui gran.
Li recomanem que afronti el proper curs amb més decisió, que treballi a fons en aquells temes que ha portat més fluixos aquest curs i que acabi de definir unes relacions més fluïdes amb els companys i companyes amb els que s’hauria d’entendre millor.

Joan Herrera al Polònia

Ahir es va estrenar el personatge de Joan Herrera al Polònia. Sé que a ell no li deu fer molta gràcia això d’aparèixer en aquest programa, en el fons és molt tímid, però jo reconec que vaig riure força. Se’l dibuixa com un noi, gairebé un nen, alt i en bicicleta i força desconegut. Els gestos i l’expressió estan molts aconseguits. Encara li falta rodatge, però crec que el personatge està força aconseguit. Sols cal que el dibuixin com un personatge amb més passió.
La veritat és que sortir a Polònia farà augmentar la seva popularitat. Hi ha una cosa que realment és perillosa. Hi haurà molta gent que s’acabarà fent una idea de com és el Joan Herrera més a través del personatge del Polònia que de la seva tasca política, realment curiós i perillós. De moment però jo vaig riure.

El blog d'en Joan Herrera

Joan Herrera ha estrenat blog. És evident que la seva posada en marxa coincideix plenament amb la precampanya electoral per a les eleccions generals on ell serà el cap de llista d'ICV, però espero, sincerament, que el blog vagi més enllà de les eleccions de març. Juntament amb Raül Romeva, crec que que són dues de els persones que poden aportar més a la blogosfera des de l'àmbit ecosocialista i per tant desitjo veure continuitat. De moment el blog és molt incipient i per tant encara no sé com el classificarà el José Rodríguez, segons les categories que va fer fa poc en un article del seu blog.

En Joan Hererra combina dues capacitats, entre moltes d'altres, que per a mi són fonamentals en política. La primera és la passió. Transmet la sensació que les coses l'afecten, que es creu allò que diu, que està en política per conviccions. La segona gran capacitat és la seva preparació. És una persona formada, amb recursos i que es preocupa molt de treballar les seves intervencions al Congrés, les seves propostes o els seus articles de premsa (i ara del blog).

I a més estic molt content de veure'l animat, amb ganes de fer una bona campanya i de millorar uns resultats que fa quatre anys ja van ser molt bons.

9 de març

La publicació d’enquestes de cara a les properes eleccions generals permet a nombrosos analistes polítics començar a teoritzar sobre quins seran els elements que acabaran de decidir el vot final del proper 9 de març. Les enquestes pronostiquen un empat tècnic entre el PSOE i el PP i per tant els analistes poden construir les interpretacions que considerin oportunes. Un cop més, però, comença a aparèixer la por al nostre propi sistema democràtic. El que alguns analistes plantegen és que el que acabarà decidint el proper president del govern no seran els vots que rebi el seu partit si no les possibilitats que tingui de fer aliances posteriors. Hi ha pànic a que un president pugui ser captiu de partits minoritaris, amb poca força parlamentària però necessaris per garantir estabilitat de govern. Quina por !!!
És evident que la meva visió és diferent. Formo part d’un d’aquests partits que en moments determinats poden aportar trets diferencials a un govern, potser fins i tot més enllà de la seva força real electoral. El multipartidisme no em fa por. Tampoc li va fer por al PSOE per exemple quan va pactar que al Congrés de Diputats no es reprovés a la Ministra Magdalena Álvarez. O no li va fer por a CIU quan va pactar amb el PP en el govern central. Ningú diu clarament que cal canviar el sistema, sols es deixa anar la possibilitat que una minoria no pot segrestar a un govern. L’actual legislatura al Congrés s’ha caracteritzat per una majoria còmode del PSOE. Ha pactat nombroses lleis amb diferents formacions polítiques, ha hagut de debatre a fons projectes de fort impacte, ha anat canviant d’aliats. És greu això? I si les forces d’esquerra haguessin tingut major representació i això hagués permès fer avançar les polítiques socials de forma més clara això seria antidemocràtic?
L’objectiu hauria de ser aconseguir que molta més gent participi de les eleccions i que molta més gent es senti ben representada. Em nego a acceptar que avançar cap el bipartidisme pur permeti això. I si cal modificar lleis electorals parlem-ne, però no es pot llençar la idea de que hi ha resultats que no són plenament democràtics.
El proper 9 de març em sembla que ningú tindrà majoria absoluta. Crec que el PSOE podrà formar govern. La peça clau a decidir serà amb qui formarà aquest govern o qui li pot garantir l’estabilitat. No hi ha res més democràtic que això. Que la gent voti i decideixi qui governarà, sigui un partit o en siguin quinze. La meva opció és que el PSOE hagi de pactar amb les esquerres. Però també deixo clar que si el PSOE o el PP pacten amb CIU, PNB o Coalició Canària per formar govern, seran governs legítims; no m’agradaran però seran legítims. La complexitat política és bona. En aquest blog aniré explicant perquè crec que s’ha de votar a ICV-EUiA i a Joan Herrera en propers escrits, però crec que també calia deixar clar que els governs de coalició o el suport a governs en minoria són opcions tan legítimes com els governs en majoria absoluta.

Joan Herrera

Semblarà que exagero si dic que Joan Herrera és el millor polític que hi ha actualment a l'estat espanyol, però jo ho crec. En Joan Herrera ha estat capaç de donar veu a l'esquerra alternativa al PSOE amb un grup parlamentari realment mínim pels mals resultats d'IU a les darreres eleccions generals. A més ha estat capaç d'oferir un discurs alternatiu a l'encanteri de serps permanent d'en ZP. Joan Herrera ha estat el primer polític destacat que es pot definir plenament com a ecosocialista. Ha estat un polític jove que ha permès obrir pas a noves idees. És un polític preparat però alhora que es prepara molt les coses, és d'una gran rigorositat. I és apassionat. En un món polític massa preocupat per les "poses" jo agraeixo molt l'autenticitat. Creu fermament allò que defensa. I per acabar té un autèntic currículum vinculat a l'organització. Va començar a Joves amb Iniciativa i arribarà a dalt de tot. A vegades val la pena saber que la gent que fa de la seva militància una aposta decidida pot fer carrera política. Com deia pot semblar una mica exagerat, però jo sóc així.

Joan Herrera al Congrés

Joan Herrera serà el candidat d'ICV-EUiA al Congrés de Diputats. S'ha acabat el rpocés de primàries on sols s'ha presentat la seva candidatura. Més endavant ja parlaré d'en Joan Herrera, ara però us adjunto la seva declaració d'intencions per presentar-se com a cap de llista.

Declaració d’intencions de Joan Herrera com a cap de llista d’ICV a les
properes eleccions Generals.
Al Congrés dels Diputats necessitem més presència d’una força
catalanista, d’esquerres i ecologista.
Els reptes de la propera legislatura passen per una major presència i influència
de l’esquerra verda nacional. Més ICV es tradueix en millors respostes per un
desenvolupament efectiu i progressista de l’Estatut, apropant-nos de forma
decidida cap a un model d’Estat autènticament federal; més ICV és eixamplar
l’Estat del benestar, amb lleis socials i amb polítiques econòmiques i fiscals
coherents, el deixar de ser l’estat que més incompleix amb el protocol de Kioto
tot i ser a qui més ens afectarà el canvi climàtic.
És hora de decidir per on continuem després de quatre anys de tornada a la
normalitat democràtica després de vuit anys de Governs del PP. El principi de
legislatura va venir marcat per compromisos i propostes d’un fort component
simbòlic i des de l’acord amb les esquerres. Després el govern s’ha mogut a
nivell social entre l’acord en el marc de l’esquerra de lleis històriques i unes
polítiques econòmiques i especialment fiscals molt continuistes. Aquests quatre
anys han representat un avenç en l’autogovern històric, amb l’aprovació de
l’estatut. I ara és hora de decidir si volem un govern amb les mans lliures o si
creiem que ha d’haver una influència federalista que faci aprofundir en les
reformes del model d’estat.
Per això creiem que és hora d’una esquerra sense complexos, de no mirar de
mirar de reüll al PP en el debat del model territorial, en les polítiques per la
recuperació de la memòria democràtica, o en el dret de vot de les persones
inmigrades. Sabem que amb el PP cal fermesa, i a la vegada som conscients
que ara ja no triem entre el PP o un mal menor, sino que podem triar amb
llibartat perquè la dreta extrema que representa Rajoy ja no torna. Per això ens
cal una esquerra amb més conviccions i menys càlcul electoral.
El Catalanisme i el federalisme seran reptes principals i no volem posar fre
ni a les reformes territorials ni posar pals a les rodes al desenvolupament
estatutari. Creiem en l’estatut però des de l’exigència cap a Madrid, i entenem
que l’estatut per desplegar les seves potencialitats s’ha de fer des d’una
perspectiva progressista. En aquest terreny no ens val el conformisme dels que
no plantejaran problemes a Madrid, ni el catastrofisme del tot o res, o l’excés de
tacticisme per un ministeri. Representarem el catalanisme d’esquerres a Madrid
i per això volem més ICV.
Serem la força social al Congrés. No només pactant lleis que eixamplen
drets, sino fent que la política econòmica i fiscal es posi al servei de la gent.
Aspirem al desplegament de les polítiques de dependència; la reorientació de
les polítiques d’habitatge allà on l’Estat té competencies (marc hipotecari i
fiscal); a l’ampliació del SMI; a posar l’economia al servei de la gent i no la gent
al servei de les dades macroeconòmiqes. No ens valen els discursos cofoistes
sobre la bona situació econòmica, quan la realitat social és que els salaris
mitjos i baixos han perdut poder adquisitiu. Volem lleis socials, però aspirem a
una política fiscal i de rendes a favor de la majoria. En un context d’incerteses
econòmiques el que ens convé és fermesa davant dels poderosos , d’aquells
que en els darrers anys han tingut beneficis astronòmics.
Cointinuarem sent la veu ecologista, en l’Estat que més incompleix amb
Kioto, i on més afectarà el canvi climàtic. Aquest repte es tradueix amb un altre
model d’infraestructures, en un model energètic que gestiona la demanda i que
posa límits als beneficis de les elèctriques. Aspirem a tenir un Govern que es
preocupi pel mediambient, que situi d’una vegada per totes un calendari de
tancament de les centrals nuclears, que impulsi la fiscalitat ambiental i un altre
model de creixement.
Al cansament del debat estatutari se li suma un major cansament d’una forma
de fer política basada en la promesa no materialitzada. El Govern de Rodríguez
Zapatero ja ha sumat decepcions tant des d’una perspectiva catalanista,
d’esquerres, catalanista i federalista així com des d’una vessant ecologista. No
és hora ni de deixar les mans lliures a en Zapatero, ni de donar més pes a
aquells que faran del Govern central una opció més de centre, menys
d’esquerres. Però precisament per això volem mobilitzar a la gent més
conscienciada. Els poderosos, decideixen i voten cada dia despenjant un
telèfon, i fent que les lleis que mouen interesos es canviïn al seu criteri. Per
contra, els que tenen menys poder, la seva manera d’influir és anant a votar.
Volem ser la veu d’aquells que no canvien les lleis despenjant el telèfon.
Crec que aquests objectius els puc continuar representant al Congrés. Amb les
mateixes ganes, amb més experiència, i amb el clar objectiu de millorar la
nostra presència a Madrid. Les properes eleccions generals és hora de més
ecologisme, més esquerres i més catalanisme. És hora de més ICV.
Barcelona, 10 de setembre del 2007.