Reflexionem (3)

Avui miraré d’analitzar breument les conseqüències que pot tenir per la resta de formacions polítiques els resultats de les eleccions del passat 9 de març. La primera conclusió és que tothom, excepte el PSC-PSOE, tindran moguda interna. El PP ha obtingut un resultat que d’entrada pot semblar que no sigui dolent, però és evident que han posat tota la carn a la graella i que això no ha servit per governar. El clima de crispació tan ferotge que han implantat no els ha permès guanyar i això obliga a plantejar-se un canvi d’estratègia. El canvi però serà difícil, per dur-lo a terme caldrà tocar a gent que possiblement buscarà la millor de manera de posicionar-se cap el congrés. CIU té un problema considerable. Les condicions objectives per millorar el vot nacionalista eren clares. L’Estatut, les infrastructures, la manca de recursos per a Catalunya ... i tot i així CIU no pot millorar els seus pitjors resultats a unes generals, i a sobre amb una alta participació i amb l’esfondrament d’ERC. CIU no mostra símptomes de millora prou significativa. I finalment ERC va a la guerra interna. Feia temps que s’acumulaven tensions difícils d’administrar. Els resultats són dolents comparats amb les darreres eleccions, però tothom era conscient que les condicions no eren les mateixes. El millor que pot fer ERC precissament és haver avançat el seu congrés. Clarificar-se és la millor forma de poder avançar. Per l’altra banda està el PSC. El seu resultat és espectacular i per tant el primer que han de fer és disfrutar-los, sols tenen reptes. El primer d’ells és aprofitar la seva posició de força per aconseguir compromisos reals per Catalunya. El segon repte és garantir com es poden aconseguir polítiques d’esquerres si sols es creix per l’esquerra. Un exemple, la victòria espectacular del PSOE no permetrà canviar la llei de l’avortament i per tant podem trobar-nos amb dones que són cridades a declarar per haver avortat, i això no és una bona notícia per la gent d’esquerres. El tercer repte és com aconseguir frenar la sociovergència, tenint en compte que CIU serà la força decisiva a Madrid i que els socis de govern a Catalunya s’han debilitat molt.