Saber perder

El darrer llibre que he llegit (ara he començat “La moneda del malfat” d’Àfrica Ragel”) és “Saber Perder” de David Trueba, publicat per Anagrama. He de reconèixer que és un dels llibres que més m’ha agradat darrerament, el recomano molt especialment. L’argument del llibre planteja la història de la Sylvia, una noia que compleix 16 anys i les seves històries relacionades amb el seu amor, el seu pare i el seu avi. És una novel·la que parla d’emocions, de sentiments, de personatges que sobreviuen en un mar d’anècdotes quotidianes que els poden portar a perdre en qualsevol moment. És un llibre ple de tendresa i passió, sense morals posant en primer terme allò que senten els personatges. M’ha impactat molt la història del Leandro, l’àvia de la Sylvia. Algú que arriba a la seva vellesa i ho pot perdre tot, algú que es desfà en els darrers moments, com si la seva vida hagués estat una farsa. La seva història és d’una gran duresa i planteja com es pot arribar a la misèria (no dic econòmica) d’una manera discreta. Som febles i el llibre sap tractar aquesta feblesa amb tendresa i cruesa alhora i a més sap reflectir perfectament les relacions que pot establir aquesta persona amb el seu entorn més proper. Hi ha un moment en que el seu fill diu “¿Són capaces los hijos de perdonar a los padres cuando descubren que ellos tampoco alcanzaron las expectativas?”. Reconec que en la història de Leandro i el seu fill he vist reflectit moments de la meva vida, no amb el mateix tema que planteja la novel·la però sí amb els mateixos elements de fer trontollar tot allò que pensaves que era ferm. La novel·la també parla d’un futbolista famós, de Madrid, de la immigració ... però sobretot m’ha sorprès aquesta capacitat d’escriure històries que no et deixen indiferent i fer-ho amb la proximitat de la tendresa envers els personatges i la fredor de la distància en com solucionen els problemes. L’estiu és bona època per llegir i per tant avui no puc estar-me de recomanar-vos aquest llibre. Bon estiu! I recomaneu-me també llibres, pel·lícules i música. Moltes gràcies.

Estafa televisiva

Passada la mitjanit la televisió s’omple de programes concursos en els que has d’encertar alguna cosa que surt a la pantalla, trucar i obtenir premis increïbles. Les preguntes que es fan serien ridícules si no fos perquè darrera d’aquests concursos s’amaguen dues realitats prou dures: en primer lloc la ludopatia i en segon lloc l’estafa directament. El fenomen de la ludopatia està menysvalorat a casa nostra. La gent que hem vist de prop els efectes d’aquesta malaltia potser ho veiem diferent, però cal frenar el joc compulsiu, sovint impulsat directament des de les pròpies administracions que obtenen importants recursos amb el joc. Nous fenòmens com les cases d’apostes per internet o aquests concursos televisius són nous espais, sense control, on desenvolupar la ludopatia. En segon lloc els concursos televisius aquests són una estafa. Es manté llarga estona al telèfon a persones que atretes per premis importants en metàl·lic truquen i es deixen molts diners. La gent espera al telèfon per dir una resposta òbvia i en canvi triguen una gran estona en passar una trucada en antena. Si es fan aquests concursos és perquè l’empresa que el fa guanya diners. Com es pot entendre llavors que puguin arribar a donar premis de 3.000 o 5.000 € quan reben menys de 10 trucades? Cal tenir en compte que aquests programes estan prohibits o força regulats a molts llocs d’Europa i que moltes grans empreses de la comunicació ja han renunciat a fer aquests formats. A casa nostra caldria la seva prohibició o si més no un control molt estricte que els fes inviables. El màxim exemple de la hipocresia el fa Canal Català. El seu programa incorpora a més que la noia que dirigeix el concurs es va despullant. Quan acaba el programa un rètol ens avisa que Canal Català no és responsable del contingut sinó sols de la part tècnica. Quina hiprocresia voler guanyar diners i rentar-se a sobre les mans.

Màrius Serra a la Clota

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la Festa Major del barri de la Clota. Aquest és un petit barri d’Horta-Guinardó que es troba entre Horta i la Vall d’Hebron i que aviat veurà com es transforma a partir de dos plans urbanístics que han estat aprovats amb un ampli consens social i polític. El pregó el va fer Màrius Serra, veí d’Horta que com ell mateix reconeix no coneixia la Clota per dins. Jo us animo a conèixer-la, a passejar pels seus carrers encara amb un aire rural, a veure com la gent ens mira com a forasters perquè encara no hi entra gent de Barcelona al barri, a fer una paella a Can Raurell i a deixar-se perdre entre una gran diversitat de realitats de cases molt diverses. El barri de la Clota compta a més amb una Associació de Veïns amb gent encantadora i que ha sabut mantenir un ambient únic aquests 10 anys de recuperació de la Festa Major. És per això que el pregó acaba aplegant a un públic no molt ampli però entranyable. Gent del barri de tota la vida, històrics del Districte (Desi, Dora Serra, Manuel Gausachs ...) i polítics. A més de l’Elsa Blasco (que no s’ha perdut cap d’aquestes 10 Festes Majors) hi era l’ester Capella (Regidora d’ERC que debutava a la Clota) i 9 dels 10 consellers de govern del Districte. Poder xerrar una estona amb Màrius Serra també és sempre un autèntic luxe. No sempre la intel·ligència i la capacitat de comunicació van unides a una gran capacitat de connectar amb la gent en la curta distància i ell ho aconsegueix. El seu sentit de l’humor i els seus “enigmàrius” van fer del pregó una estona fresca (malgrat la intensa calor) i distreta. Avui li dedico aquesta foto, on m’amenaçava (amb sentit de l’humor) perquè no publiqués una foto seva. Amb tot el meu carinyo per tota la seva gran capacitat, per la seva implicació a Horta i per la seva camisa autènticament hawaiana. I per cert Màrius si vols retiro la foto, però crec que ha quedat prou simpàtica.

Eurogames

Ja han finalitzat els Eurogames de Barcelona. La trobada esportiva que ha aplegat a milers d’esportistes europeus, principalment gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals. Hi ha força gent que ha fet córrer l’argument, falsament progre, de dir que no entenen perquè s’han de fer una jocs esportius adreçats exclusivament a la gent amb aquestes orientacions sexuals. En primer lloc s’ha de dir que no va adreçat en exclusiva a aquests col·lectiu sinó que els jocs han estat oberts a la participació de tothom. Però el que vull destacar és que l’objectiu d’aquests jocs, a part d’establir un espai de trobada i relació, és principalment visualitzar el fet que a la nostra societat convivim persones molt diferents i que no sempre és senzill mostrar la nostra opció de vida amb naturalitat. És cert que s’ha assolit un alt grau d’igualtat legal, però en canvi encara costa acceptar la seva visibilitat. Tots coneixem gent que no fa pública la seva orientació sexual perquè a la feina, a la família o al seu entorn això li podria portar problemes. I tots coneixem gent que no sabem que són homosexuals, en alguns casos perquè no ho volen dir i en altres casos perquè no ho poden dir. Els eurogames no suposen cap fita esportiva de primer ordre ni resolen la vida dels seus participants, però ens recorden que no tothom pot viure la seva sexualitat igual. Un cop vaig veure una parella d’homes que es feien un apassionat petó al carrer. Un matrimoni que passava per allà ho va veure i el marit va dir una cosa semblant a “una cosa és que siguin homosexuals i una altra és que es vagin morrejant pel carrer”. Subtil exemple del que moltes vegades han de viure. De totes maneres no puc deixar l’article sense expressar la meva frustració perquè divendres no vaig poder jugar un partit de tennis amb el Joan, el Manel i l’Antonio a les pistes municipals de la Vall d’Hebron per culpa dels eurogames. Em guardaré per a mi l’expressió que vaig pensar en aquells moments.

Anècdota

L’altre dia per casualitat anant pel carrer vaig escoltar una frase que em va fer molta gràcia. Una mare li deia al seu fill “Si no et portes bé et porto a casa amb el teu pare”. El que no quedava clar era quina part era amenaça i quina part era pura informació. Per tant es podia interpretar que el càstig era que el nen tornava a casa però que no patís que estaria acompanyat del seu pare com es podria entendre que a sobre de estar castigat sense estar pel carrer hauria d’aguantar al seu pare.
Òbviament és una anècdota però crec que demostra que hem de ser curosos amb el llenguatge. Si aquesta mare segueix associant al pare a aquestes frases pot ser que la realitat acabi sent difícil. No és senzill però crec que hauríem d’intentar aprofundir en la necessitat de tenir cura de la gent també en el llenguatge. L’altre dia parlava amb una persona que en sap molt d’aquests temes, ara més que mai és necessari potenciar tot allò que sigui positiu. Necessitem gent que lideri la nostra societat i que tingui clar que darrera el menyspreu personal o la manca de sensibilitat no s’aconsegueix res. Quan un Regidor parla de la incompetència d’una companya d’Ajuntament amb duresa, quan Felip Puig ataca la manera de parlar el català del president o quan responsables d’una empresa o entitat no saben reforçar positivament a la seva gent, estem perdent oportunitats de millorar el nostre entorn. La senyora que amenaçava al seu fill amb portar-lo a casa amb el pare potser serà difícil que ho entengui i per tant ho rectifiqui, però altra gent ho ha de fer, sinó no podrem avançar.

Actualitat

Dijous es van produir dos fets que m'agradaria destacar. En primer lloc l'aprovació inicial de la MGPM del Carmel. És important poder iniciar els nous projectes del Carmel i per això calia fer l'aprovació inicial i seguir treballant a fons. Sobre el paper dels diferents protagonistes de l'aprovació prefereixo no parlar-ne gaire, hi ha reaccions que em costen d'entendre i necessito una mica de temps de marge per assumir-les i respondre. Per altra banda dijous es va inaugurar l'exposició "Barraques, la ciutat informal" al Museu d'Història de Barcelona i que durarà fins el 22 de febrer. Una ocasió única per recuperar la nostra història, com a ciutat i com a país. Una història que també va passar per aquestes barraques i on es va començar a crear un fort moviment veïnal i social amb persones al capdavant tan importants com la meva bona amiga Custodia Moreno. Quan visiti l'exposició no dubteu que faré un post.
Aquest cap de setmana no vaig viure cap dels dos grans esdeveniments mediàtics a Barcelona. Ni vaig anar a veure el Bruce, ni vaig anar al congrés del PSC. Aquest cop vaig decidir no anar a veure al Boss, m'agrada, l'he vist en directe, però vaig preferir optar pels concerts de Ben Harper i Tom Waits abans del del Bruce, massa diners tot plegat. És curiosa la relació de Bruce Springsteen amb Barcelona. Tenim aquesta capacitat de convertir en mite a aquell que ens enten una miqueta, igual que ha passat amb el Woody Allen. I no és que no s'ho mereixi, qualsevol crítica al Bruce podria significar-me una greu crisi amb el meu germà, que va assistir, òbviament, als dos concerts.
En relació al congrés del PSC, tampoc ho criticaré molt (aquí la bronca em podria caure de la meva companya, Feli), sembla ser que han girat cap el centre i cap el catalanisme. Aviat tindran oportunitats per demostrar si és cert que hi ha un gir catalanista i que les paraules de Montilla a ZP anaven prou seriosament. Sobre el gir al centre, és un dels temes que voldré desenvolupar molt aviat. I si no vaig viure cap dels dos grans esdeveniments, què vaig fer? Per fi dedicar un cap de setmana en exclusiva a la meva filla Berta. No Puc demanar res més.

Conflictes

Fa uns dies vaig escriure sobre un llibre que estava llegint. Es tracta de”Convivir en paz: la metodologia apreciativa” al voltant de com afrontar i mirar de resoldre el conflicte en l’àmbit escolar. Amb el seu autor, Salvador Auberni, vam compartir projecte educatiu a l’Escola Gravi.

Hi ha un bon nombre de reflexions que fa al llarg del llibre que crec que poden ser interessants de plantejar en l’àmbit de l’escola, però com ell mateix planteja, podem trobar els paral·lelismes en molts altres àmbits socials. Sempre he dit que la meva experiència municipal em porta a la sensació que la gran assignatura pendent que tenim per afrontar és com resoldre el conflicte. Hi vaig reflexionar al voltant de l’entrada en funcionament dels equipaments “no desitjats” dels nostres barris (“narcosala”, “centre d’indigents” i “presó de joves”) i torna a aparèixer amb força darrerament amb el procés d’aprovació de la MGPM del Carmel, on el lògic conflicte està comportant tot un seguit d’actituds que no ens porten a la seva resolució. Estratègies electorals, interessos personals o articles desafortunats no ajuden a afrontar el conflict.

Salvador Auberni planteja que hem d’afrontar el conflicte com un motor de canvi, per al desenvolupament intel·lectual, moral i afectiu de les persones. Com planteja Vinyamata i cita Auberni, el conflicte és el resultat d’un error en el desenvolupament de les nostres relacions, de la nostra evolució com a persones. En tant que és un error pot ser modificat i resolt. I aquí és on ve un dels elements fonamentals del plantejament del llibre. Cal entendre el conflicte no com un punt fina a un procés sinó com una oportunitat de millora. I el que és fonamental, i complicat alhora, és quin procés establim per resoldre el conflicte. Saber resoldre un conflicte no tan sols ens permetrà solucionar un problema concret sinó que establirà unes millors condicions per evitar nous conflictes o resoldre’ls més fàcilment. Per Auberni cal solucionar els conflictes, en la mesura del possible, pels propis protagonistes, sempre que aquests es plantegin quatre premisses necessàries:

- Voluntat de solucionar el conflicte
- Escoltar i atendre les raons i opinions de la part contrària
- Posar-se al lloc de l’altre
- Voluntat de buscar, conjuntament, sortides satisfactòries per a tothom.

La Gestió Alternativa de Conflictes (GAC) planteja com a principals eines d’intervenció tres elements: la negociació (cara a cara es busca una solució), la conciliació (un tercer propicia que les parts es posin d’acord) i la mediació (interactuen les dues parts a través d’un tercer per tal d’arribar a un acord).

I Salvador Auberni planteja un element necessari per tal d’avançar en aquest sentit “Ser suaus amb les persones i durs amb els problemes”, les persones cometem errors, però no som l’error. Sols aquesta frase ja justifica que hem de tenir una actitud diferent en la resolució dels conflictes. Qui davant d’un problema personalitza la seva crítica, estableix un enemic i menysprea a l’altra part, s’allunya de la solució. Evidentment el llibre no sols ens pot ajudar en l’àmbit de l’escola.

Tom Waits

Abans del concert de Tom Waits vaig tenir més d'un cop remordiments per haver-me gastat 100 euros en un concert. Quan vaig arribar a l'Auditori del Fòrum encara vaig tenir més dubtes, estava a la darrera fila del pis de dalt, poquíssimes persones tenien el privilegi d'estar més lluny que jo de l'escenari (el meu veí a primera fila) i a sobre les entrades no coincidien amb cap butaca, amunt i avall preguntant, m'hauré de queixar a l'Ajuntament. I per acabar l’estrès previ al concert visita al lavabo. El color groc canari fosforito dels lavabos de l'Auditori del Fòrum hauria de ser declarat Patrimoni de la Humanitat o bé s’hauria de prohibir, no ho tinc clar. Ambient divers però amb predomini maduret, lleugerament snob algun famós (Josep Maria Pou, Manel Fuentes, Jordi Basté...)i alguns guiris. I sobretot gent entregada abans de començar, no és per menys, Tom Waits és un dels grans mites de la música i actuava per primer cop a Barcelona. Tinc un bon nombre de discs de Tom Waits i algunes de les seves cançons reconec que formen part de la meva banda sonora. Tenia ganes de veure a Tom Waits en directe, de fet és un dels pocs artistes vius que m'emocionen de veritat i no he vist en directe. Em falten també Anthony&the johnsons, Amy Winehouse o Lou Reed. He vist concerts formidables d'artistes que m'agraden com Ben Harper, Rufus Rainwright, Raphael, Marah, Springsteen, Fito y Fitipaldis, Sabina, Paul Mc Cartney a Zeleste (si jo hi vaig ser), the Cure, Stones, David Bowie, Van Morrison (moltes vegades) ...nervis, 15 minuts de retard i la gent picant de mans. Apaguen els llums ... però els tornen a encendre. Si allargo tant la crònica de la prèvia al concert és perquè l'estic escrivint en directe a la blackberry i ja porta mitja hora de retard. Però hòstia puta, comença el concert i tot queda enrere. Com pot tenir una veu tan trencada tanta bellesa? Diuen que és l'humà que millor udola, segur. Crida, xiula, fa veus i sobretot canta des de les entranyes. Brutal. La seva música és una barreja de soul, rock, blues, fanfàrries de circ o himnes dels desesperats. Amb una imatge entre el monstre de fira i el cràpula et transporta a un cabaret amb tabac, alcohol i senyoretes que fumen. Un cabaret on ell canta com sols poden cantar els que pateixen, els que senten, els que han tastat la desesperació, la borratxera, la passió, el sexe. Tom Waits és dels que baixa als inferns no perquè s'enfonsi sinó perquè sap allò de bo que hi ha. Ha estat un dels meus millors concerts de la meva vida. D'aquí uns anys li explicaré a la meva filla que jo vaig ser allà, que em vaig emocionar i que no sempre s'ha de desconfiar dels nois dolents. I per cert, quina banda que l'acompanya, es van atrevir fins i tot amb la salsa. Quina nit ! Després de dues hores de concert surto satisfet. I per si no coneixeu prou a Tom Waits us deixo l'enllaç amb un video d'una de les cançons seves que m'agraden, hang down your head.

Cas Vilaró

Algú haurà de prendre decisions importants quan es demostri la versió real del cas Vilaró. Si no és cert que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona estava, amb motiu dels greus incidents de celebració de l'Eurocopa a la Plaça Espanya i que va rebre accidentalment una pilota de goma, la imatge de l'Ajuntament de Barcelona i de la Guàrdia Urbana haurà quedat greument afectada i caldrà prendre decisions importants per tal d'ajudar a restablir aquesta imatge. Perquè seria gravíssim que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona mentís sobre l'incident i que a sobre imputés les culpes a un altre cos de seguretat. Perquè seria molt greu que des de l'Ajuntament es falsegés un informe tan important com aquest. Ja ha estat un error no informar amb transparència i agilitat, però una cosa és equivocar-se en com informar i una altra manipular greument la informació. Però jo crec la versió oficial.

Què passarà però si es demostra que la versió oficial és certa? Qui dimitirà? Qui assumirà responsabilitats per crear dubtes en un tema tan delicat? Qui assumirà la gravetat de dir que aquest senyor estava en "una casa de barrets" i no assumint la seva responsabilitat? És obvi que la funció de l'oposició i dels mitjans de comunicació és aclarir les coses i demanar transparència, però no ho és donar informacions falses, insultants i greus.

Espero que s'aclareixi plenament el cas. Curiosament alguns dels mitjans que han donat versions radicalment oposades avui sols parlaven ja de que l'Ajuntament admet el seu error en no donar informació. Les dades definitives del cas haurien de ser clares i inequívoques i en funció d'això algú haurà d'assumir el seu insultant ridícul de faltar a la veritat. I no és tan sols per saber si el senyor Vilaró, que em mereix tot el meu respecte, estava de gresca o treballant, es tracta que hem de confiar plenament en la versió oficial d'uns incidents molt més greus del que en un principi se'ns va voler fer veure.

Visibilitat o espectacle?

Dissabte El Punt va publicar un article sobre la invisibilitat d'ICV en el govern municipal de Barcelona amb el títol de "Iniciativa no surt a la foto". Comparteixo una part del plantejament de la notícia i és cert que ICV ha d'afrontar molt seriosament el seu paper dins de l'equip de govern. La situació de minoria de govern, el relleu del cap del grup municipal i possiblement errors propis fan difícil trobar un espai propi. Però l'article és molt desafortunat. En primer lloc perquè planteja una defensa de la política espectacle que no comparteixo. Sembla que sols es pot fer política si skaconsegueixen titulars i en canvi després critiquem la frivolitat dels polítics. És trist que un periodista reconegui que és més important el cop d'efecte que la proposta seriosa. En segon lloc l'article planteja uns paral.lelismes que s'acosten a l'absurd. Textualment diu "Gomà és a Mayol el que Hereu a Joan Clos o el que Al Gore a Bill Clinton: un successor tan qualificat o més que el seu antecessor, però amb menys grapa." Ara resulta que Joan Clos era qualificat com Jordi Hereu però amb més grapa. Joan Clos grapa? I el tercer element que vull comentar de l'article és la seva referència a un article escrit pel regidor d'ERC Ricard Martinez al seu blog. Un article on planteja la seva valoració de la incompetència de l'Elsa Blasco que considero desafortunat i sorprenent. L'Elsa va decidir no respondre a aquest article, símptoma al meu entendre precissament de competència. La negativa de l'Elsa d'entrar en polèmica és vista pel periodista, Ivan Vila, com un símptoma d'aquesta invisibilitat d'ICV tot i que el mateix article planteja l'escrit de Reicard Martínez com una provocació. És a dir si no s'entra en la polèmica això és feblesa. El problema potser és que com a premsa es prefereix que s'entri a fons en les polèmiques, que hi hagi sang, abans que responsabilitat. Igual que com a periodista sembla preferir la grapa a la proposta política. No anem gaire bé.

No a la directiva de la vergonya

ICV està fent una campanya de recollida de signatures en contra de la directiva de la vergonya de la immigració. Us prego que llegiu el manifest i que si ho considereu oportú us afegiu a la campanya. Sincerament crec que val la pena. El text és molt més clar que tot allò que jo us pugui explicar.

http://www.noaladirectivadelavergonya.blogspot.com/

Siempre quise bailar como el negro de Boney M.

Ahir vaig acabar de llegir “Siempre quise bailar como el negro de Boney M.”. Aquesta és la primera novel·la negra de José Luis Romero. M’agrada la novel·la negra i m’atrau el títol, però si per algun motiu vaig comprar-lo va ser perquè està escrit per un Guàrdia Urbà del Districte d’Horta-Guinardó. Un dia dinant per temes de feina va coincidir que era el dia de la seva presentació del llibre i per tant quan vaig saber que un company del Districte havia escrit un llibre em va fer gràcia i el vaig comprar. La veritat és que és un llibre ben escrit, amb un bon ritme, ben treballat i amb un gran nombre de cites que tenen la seva gràcia. És un llibre més cínic que humorístic, més sarcàstic que tendre. La seva professió li permet tenir un bon coneixement de molts dels aspectes que tracta en el llibre. L’argument és interessant i en general està ben resolt, sols crec que hi ha un excés cap el final del llibre en l’escena desencadenant de tot. El que no comparteixo és la imatge d’una Barcelona perillosa i fora de control. És evident que es deu tractar d’una llicència literària, però per sort Barcelona és una ciutat molt més tranquil·la del que planteja el llibre. Darrerament he estat llegint força novel·la negra i la veritat és que per ser la seva primera novel·la en José Luis Romero fa un bon llibre i per tant us el recomano. Hi ha algunes crítiques concretes que sí que faria, però no crec que aquest sigui l’objectiu del meu blog i a més seria difícil d’explicar per a qui no ha llegit encara el llibre.

Blogs, facebook, myspace ... socorro

Porto dos dies una mica atabalat. Resulta que per curiositat se m’ha acudit entrar a mirar què és això del Facebook. No tenia ni idea. Em vaig inscriure i encara no tinc del tot clar si això serveix de gaire cosa, però estic desbordat. El Facebook permet compartir fotografies i comentaris amb gent que està en xarxa. Vas afegint amics i amigues al teu llistat i poc a poc veus com la cosa té molta gràcia però et vas enganxant. De moment he penjat algunes fotos que m’agraden i fotos de les meves activitats a Horta-Guinardó. Més des de la meva blackberry ho puc seguir, terrible. Al final acabo plantejant-me que aquest estiu he d’aprendre com funciona això del Facebook, que he de millorar el meu blog, que he de veure com funciona el myspace ... Al final acabo pensant que m’embolico massa, que ja tinc prou relacions amb les que faig amb una cervesa real i no virtual, però alhora m’enganxa molt la capacitat d’estar connectat amb la gent, de donar a conèixer les meves opinions ... us animo per tant a enganxar-vos una mica, a veure les fotos que he penjat i que deixeu opinions sobre allò que considereu, al blog, al Facebook o per altres mitjans que segur que algun dia m’atraparan.

Ganes de parlar

Aquest cap de setmana ha servit per canviar alguns dels grans mites de la nostra societat. El PP català semblava ser un partit oficialista a matar i sotmès a Madrid i en canvi quan ha votat ha fet saltar totes les alarmes amb un resultat per Montserrat Nebrera molt alarmant. I ahir diumenge el que havia de ser, fa quatre dies, el nou líder de Catalunya ha rebut una important derrota amb un espectacular suport a la moció de censura d'Oriol Giralt. En tots dos casos els sectors oficials han guanyat però han sortit molt tocats. La gent ha decidit opinar i fer servir els mecanismes de votació per expressar opinions pròpies, diferents de les postures oficials. Fa pocs dies ERC va patir un procés similar però molt més complex. Qui en principi tenia el control del partit va guanyar per un marge inferior al previst. Això crec que ha de merèixer una reflexió seriosa. Estem vivint processos on la gent trenca previsions. Potser és hora d'obrir més portes per escoltar a la gent perquè hi ha ganes de dir coses. Qui no ha patit és ZP, el seu resultat no ha permet cap escletxa de dubte. I lamento fer tants paral·lelismes entre futbol i política, però crec que ha estat molt interessant.

Àngel Colom

Àngel Colom vol tornar a fundar una Crida per tal de lluitar contra l’espanyolisme i planteja que “si ens ataquen com a país, hem de respondre, sempre amb formes no violentes”, segons diu E-notícies. Això sembla que es va sumant a altres iniciatives com la de la JNC que engega una campanya en la que demana a Bruce Springsteen que internacionalitzi el conflicte català i vol fer servir la cançó “We shall overcome” com a símbol del nostre conflicte. Crec que no anem bé. És cert que existeix una forta ofensiva en contra d’alguns drets fonamentals del nostre poble, però crec que on hem de posar l’èmfasi no és en la nació que defensem sinó en els valors que defensem. Si jo estic en contra del manifest de la llengua castellana no és perquè sigui català, hi estic en contra perquè és mentida. Si jo defenso el nostre dret a l’autodeterminació i la possibilitat de la independència és perquè el defenso pel Sàhara, pel Quebec i pel meu país. Si estic en contra de determinats plantejaments de la COPE o en general de la brunete mediàtica no és tan sols perquè sigui català, sinó perquè estic en contra de qualsevol forma de feixisme. Si defenso un nou model de finançament o millors infraestructures no és per tenir més per ser català, sinó per justícia. Els meus valors polítics fan que vulgui defensar un model de Catalunya que alguns sembla ser que no em permeten. I aquesta lluita meva es concreta lògicament a Catalunya, però no és el punt de partida. I en definitiva no confio en determinats salvadors de la pàtria.

Espanya-Turquia

Turquia està vivint una situació molt delicada. La lluita per fer avançar el laicisme o l'islamisme està vivint moments molt durs, fins i tot hi ha la possibilitat de que s'il·legalitzi el partit en el govern. Espanya ha decidit, no sabem si té algun objectiu ocult, enviar a dos personatges absolutament irrepetibles del nostre estat. ZP hauria de donar explicacions de què s'amaga darrera la conspiració d'Istambul. Joan Clos ha estat nomenat ambaixador d'Espanya a Turquia i Luis Aragonés hi va d'entrenador. Estic convençut que, aprofitant que ja s’acosten les vacances i podem anar relaxant-nos, trobarem diferències i semblances entre Luis Aragonés i Joan Clos. Una semblança pot ser que l’oratòria no és la principal virtut de cap dels dos. M’ajudeu a trobar-ne més de semblances o diferències?