Eurogames

Ja han finalitzat els Eurogames de Barcelona. La trobada esportiva que ha aplegat a milers d’esportistes europeus, principalment gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals. Hi ha força gent que ha fet córrer l’argument, falsament progre, de dir que no entenen perquè s’han de fer una jocs esportius adreçats exclusivament a la gent amb aquestes orientacions sexuals. En primer lloc s’ha de dir que no va adreçat en exclusiva a aquests col·lectiu sinó que els jocs han estat oberts a la participació de tothom. Però el que vull destacar és que l’objectiu d’aquests jocs, a part d’establir un espai de trobada i relació, és principalment visualitzar el fet que a la nostra societat convivim persones molt diferents i que no sempre és senzill mostrar la nostra opció de vida amb naturalitat. És cert que s’ha assolit un alt grau d’igualtat legal, però en canvi encara costa acceptar la seva visibilitat. Tots coneixem gent que no fa pública la seva orientació sexual perquè a la feina, a la família o al seu entorn això li podria portar problemes. I tots coneixem gent que no sabem que són homosexuals, en alguns casos perquè no ho volen dir i en altres casos perquè no ho poden dir. Els eurogames no suposen cap fita esportiva de primer ordre ni resolen la vida dels seus participants, però ens recorden que no tothom pot viure la seva sexualitat igual. Un cop vaig veure una parella d’homes que es feien un apassionat petó al carrer. Un matrimoni que passava per allà ho va veure i el marit va dir una cosa semblant a “una cosa és que siguin homosexuals i una altra és que es vagin morrejant pel carrer”. Subtil exemple del que moltes vegades han de viure. De totes maneres no puc deixar l’article sense expressar la meva frustració perquè divendres no vaig poder jugar un partit de tennis amb el Joan, el Manel i l’Antonio a les pistes municipals de la Vall d’Hebron per culpa dels eurogames. Em guardaré per a mi l’expressió que vaig pensar en aquells moments.