Ricard Gomà

Ricard Gomà encapçalarà el grup municipal d’ICV-EUiA. Ricard Gomà és regidor d’ICV per segon mandat. És el responsable de l’àrea de benestar social i des de la seva Regidoria està impulsant el desplegament de les noves lleis de serveis socials que estan permetent universalitzar aquestes prestacions, igual que en el seu moment es va fer amb l’educació i amb la sanitat. Ricard Gomà és hereu de les polítiques socials que va impulsar a l’Ajuntament de Barcelona Lali Vintró que, especialment en els seus primers mandats, va saber posar en primer ordre la política social. La feina del Ricard Gomà es caracteritza per la rigorositat i per la discreció. Possiblement aquest és un dels handicaps que pot tenir en la seva tasca com a cap visible del grup municipal, la seva excessiva invisibilitat. L’altre repte que té en Ricard Gomà és el de ser un reflex de les bases d’ICV a Barcelona. Tot i la seva llarga trajectòria política, possiblement ha de fer un esforç més gran per ser proper a les agrupacions d’ICV. En Ricard Gomà és un polític seriós, amb prestigi acadèmic, amb capacitat de treball i gestió, amb idees i recursos. Ara cal que es doni a conèixer més al públic en general i que s’acosti més al públic interior. Si aconsegueix això serà un magnífic candidat.

Crossblogging amb Jose Rodríguez

L'amic i mestre de blocs, Jose Rodríguez, em va plantejar la possibilitat d'intercanviar públics de bloc. És a dir jo vaig escriure un article al seu i ell ho fa en el meu. D'aquesta manera obrim el ventall de persones que ens llegeixen i trenquem una mica la idea de que sols ens llegim entre la gent de la mateixa ideologia. Per tant aquí teniu un article del Jose, interessant i que segur que podem debatre. Qui s'anima?

Crossblogging: ¿Tiene sentido definirse como izquierdista hoy en día? (Jose Rodríguez)

Agradezco a Pere Nieto que afrontara el reto Dixan de escribir en territorio Comanche y realizar un crossblogging o "cruce de artículos de blog a blog". Pere, escribió en el mío, un artículo titulado "D’esquerres"...
Aunque no es una respuesta a su artículo sí que el mío viene inspirado por el suyo y se trata sobre como el término izquierda sirve o no para definir un conjunto de políticas homologables entre ellas.
No entraré en la licuación del concepto "izquierda" que desde el postmodernismo se ha lanzado, ya lo hace Lluís Pérez con maestría, de eso además se ha escrito tanto que aburre. Iré a cómo hoy en día intentamos hablar de "partidos de izquierda" y "políticas izquierdistas", cómo las personas nos definimos políticamente de izquierdas sin que eso nos dé un dato útil.
Vayamos a algunos aspectos de las políticas públicas... Hablemos de, que se yo..., economía. Ser de izquierdas, ¿que és?. Analizo las propuestas económicas de lo que yo defino como tres o cuatro líneas de la izquierda europea: el laborismo, el socialismo democrático, el ecosocialismo y el eurocomunismo.
¿Qué defiende el laborismo?, una especie de social-liberalismo, medidas que entrarían dentro del modelo neoclásico liberal con algunas dósis de intervencionismo ligero, alta desregulación y un estado del bienestar limitado con cierta legislación más amigable hacia sindicatos y trabajadores que el modelo "derechista" puramente liberal. ¿Y el socialismo democrático?, o sea, los llamados partidos socialistas: o bien un social-liberalismo algo menos evidente que el laborismo, o bien un keynesianismo tibio (keynesianismo al que están recurriendo por cierto, los hasta ahora muy ultraliberales dirigentes de la reserva federal y de los bancos en EEUU). El ecosocialismo defiende una especie de keynesianismo pero algo menos evidente y los eurocomunistas, como tienen claro que no van a gobernar tienen un proyecto económico muy rudimentario ya que el modelo económico marxista y de planificación está liquidado y nadie en su sano juicio lo asumiría como bueno.
Profundizaré en ello porqué este planteamiento pocos políticos realmente lo analizan (más bien delegan en los grandes "popes" de su propio partido sobre economía). Cuando Herrera afirma que si se reducen impuestos sólo se puede producir una reducción del gasto público comete un error del tamaño de un mamut (tranquilos, los "míos" también meten la gamba hasta el cuello) se olvida algo básico de la economía keynesianista: el déficit público (déficit que algunas economías europeas han cogido con alegría sin problemas para reflotarse), y otro elemento de la economía: el incremento de recaudación por una mayor dinámica de la economía.
Cuando dirigentes de izquierda (de mi partido cuando están en la oposición o del resto de partidos cuando están en campaña electoral) defienden un modelo tan rudimentario de economía que evocamos como izquierdista se me ponen los pelos de punta. Para el común de los mortales una economía izquierdista es aquella que incrementa mucho los impuestos directos y tiene un alto nivel de gasto público en servicios sociales. Cualquier variación de esa línea será "derechizar" la economía. Tan simple, con perdón para los que lo defienden, como el modelo austríaco liberal que expone literalmente todo lo contrario como axioma irrenunciable.
Sé, además que ningún gestor público aplicaría ni el modelo austríaco ni este modelo "izquierdista" de economía así tal cuál.. Ni Stiglitz, redomado adalid de la izquierda económica y verdadero defensor del keynesianismo aplicaría una política económica tan ineficaz y estática.
Con ello no justifico ninguna acción concreta, ni estoy abogando por una reducción de impuestos (impuestos que en general en nuestro país están por debajo de lo que es la media europea) ni que no crea que los impuestos progresivos directos puedan ayudar a disminuir la desigualdad de oportunidades. Símplemente que cuando un político se me define como izquierdista y no me explica porqué tipo de economía apuesta no me está diciendo mucho. No me sirve tampoco el bonismo del que no va a gobernar o gestionar el área de economía... me gusta que se mojen por opciones realistas. Por eso si alguien me habla de "izquierda" en planteamientos económicos si no me dice cosas más concretas no sé por donde cogerlo.
Respecto al tipo de sistema de bienestar que se plantea, hay gente que en ese aspecto se define de izquierdas de forma descarada... ¿porqué no va a ser de izquierdas un democrata cristiano en ese aspecto?, él quiere que los pobres vivan mejor y plantea un sistema de bienestar para ayudarles... ¿o no?. ¿Es la compasión el elemento que diferencia un sistema de bienestar de izquierdas de uno de derechas?. También la segunda aproximación "el que garantice derechos en lugar de asistencia es el de izquierdas" no deja de ser una simplificación. Es verdad que seguramente estaremos tratando con un proyecto más izquierdista aquél que hace que la atención a las personas con dependencia sea algo que se haga de forma universal y que la gratuidad o el montante de ayudas directas dependa de los ingresos de cada individuo y no de la familia. Ahora bien, ¿si se realiza ese proyecto y no se dota suficientemente no habremos dado un paso a la derecha?.
Yo soy muy simple y me voy a los académicos, Sping-Andersen y otros sociólogos definen los capitalismos de bienestar en 4 formas: liberal o pensado en el mercado, familiarista, conservador o pensado en el fomentar el apoyo alrededor del padre de familia con un contrato estable, o socialdemócrata. El primero es el que se daría en EEUU o recientemente desde la década de los 80 en los países anglosajones, las necesidades sociales vendrían determinadas por el mercado: si necesitas un hospital te lo pagas, si necesitas ayuda para cuidar a los niños te lo pagas. Habría servicios de calidad caros y otros muy baratos y de baja calidad (por ejemplo, una vecina que cuidaría los niños del vecindario por 4 duros). El segundo plantea que la familia se haga cargo de una parte importante de la carga social: si hay personas mayores o niños serían las mujeres de la familia quienes los cuidarían, en cambio la sanidad y la educación seguramente la proporciona el estado. El tercero se parece mucho al segundo, lo único es que los beneficios sociales tal vez sean algo más grandes pero siempre con una fuerte componente en depender de una actividad laboral estable y permanente y orientado sobretodo al trabajador masculino, es el que encontraríamos en la europa central, es posible incluso que el peso público en muchos sectores sea mayor al socialdemócrata pero al final se puede detectar cierto corporativismo y sobreprotección de un sector de la clase trabajadora sobre el resto. El cuarto, el socialdemócrata es el que hace recaer un mayor peso en el sector público, pero permitiendo también cierta iniciativa privada en este sector... la defensa sería al conjunto de ciudadanos y los derechos serían más universales.
Por tanto a mí me gustaría que los políticos que se dicen de izquierdas me dijeran que defienden en este sentido. Es verdad que aquí es más fácil que se mojen pero también es verdad que al final todos parecen de izquierdas.
Y no sigo... ya que hay aspectos sobre las libertades individuales, sobre la inmigración, sobre el ecologismo, etc.. .que podríamos entrar y rascar para ver realmente que significado tiene ser de izquierdas y cómo actúan los mecanismos automáticos para definirnos de izquierdas basados en cierto "bonismo" (ser de izquierda es bueno y ser de derechas es malo).
En una sociedad donde las clases existen pero nos definimos por algo más de cómo nos ganamos el sustento, donde hay transversalidades y donde es posible encontrarse más frecuentemente problemas de suma 0 donde la propuesta "poner más escuelas" no puede hacerse tan sólo pensando en subir más los impuestos a los más ricos, la complejidad sobre lo que es ser de izquierdas es mayor que la simple definición emocional, primaria y apriorística que tenemos todos.
No sé si soy de izquierdas pero sí que me identifico con el keynesianismo en lo económico, defiendo el modelo socialdemócrata en el estado del bienestar, me gustan más los liberales en los derechos individuales y soy ecologista de los de mal rollo (de esos que dicen que hay que hay que joderse un poco ahora, incluso asumiendo cierto nivel de desempleo extra, por salvarnos de las peores consecuencias de un desarrollo no sostenible).

Rafael Azcona

Ha mort Rafael Azcona, el millor guionista de la història del cinema espanyol. Altres vegades he comentat que sóc un seguidor del cinema espanyol, crec que sovint planteja pel·lícules amb guions molt interessants, amb històries colpidores i amb magnífics intèprets. Avui lamento la pèrdua d’un guionista magnífic, que ha sabut deixar petjada en nombroses pel·lícules irrepetibles. Pel·lícules com La escopeta nacional, el pisito, Belle Epoque, La lengua de las mariposas són part de la meva col·lecció de moments de passió amb el cinema. Però hi ha dues pel·lícules que m’han marcat profundament amb el seu guió, El Verdugo i Plácido. El Verdugo és un retrat negre i tendre alhora en contra d ela pena de mort, vist des del punt de vista d’un pobre botxí. Plácido és una pel·lícula intel·ligent, amb un guió brillant. Darrere un costumbrisme espanyol gairebé folclòric, s’amaga un retrat sociològic profund de l’Espanya franquista i un personatge principal entranyable com pocs. Tornaré a veure Plácido, perquè m’agrada i perquè serà un petit homenatge a Rafael Azcona. Aviat s’estrenarà la arrera pel·lícula que porta el seu segell com a guionista, "Los girasoles ciegos", dirigida per José Luis Cuerda.

Celebració porra

Ja és hora de donar compliment al resultat de la porra de les darreres eleccions generals. Més ben dit posar en comú que ningú la va encertar tot i haver apostat 33 persones. Us proposo igualment fer una cerveseta i comentar-ho tota la gent que va participar. Us proposo dijous 3 d'abril a les 19.00 al bar de la Biblioteca Mercè Rodoreda. Agrairé que em confirmeu la vostra assistència. Recordeu que cal haver participat de la porra, com a mínim perquè jo us convidi. Si algú més s'hi vol apuntar a una estona de xerradeta, ja ho sap, que vingui.

Hem de votar a ZP?

Hauria d’intentar ICV votar a favor de la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero com a president del Govern espanyol? Jo crec sincerament que no. I ho dic per una raó molt senzilla, aquest no ha estat el mandat electoral que hem d’entendre. Els resultats electorals ho han deixat clar, volen un govern socialista amb comoditat, sense la influència decisiva de les esquerres. Pensar el contrari és un error. Els socialistes van guanyar vots sobretot gràcies a votants de l’esquerra. No va ser a costa de vots de centre o centre-dreta. El paper que ens pertoca a les esquerres en aquest proper mandat és el d’oferir missatges alternatius, vetllar perquè el PSOE compleixi amb els seus compromisos electorals i sobretot guanyar-nos la confiança del nostre potencial electorat. Cal que ens centrem, a nivell intern, en renovar propostes, en saber detectar els errors i en generar il·lusió. I a nivell extern cal que demostrem que una esquerra forta a l’esquerra del PSOE és necessària, que no podem renunciar al multipartidisme i que no tan sols és important impedir que governi el PP sinó que també és fonamental que es puguin dur a terme polítiques realment d’esquerres. I en aquest camp sempre ens ha de trobar el PSOE. No podem tenir cap mena de problema en pactar tot allò que sigui possible amb el govern socialista, però tampoc podem jugar el paper que no ens toca en funció dels resultats electorals. No tenim res per negociar amb el PSOE una investidura, nosaltres no tenim cap força, no podem aportar els vots necessaris per fer un mandat tranquil. Potser encara és molt aviat opinar sobre la investidura però m’agrada posicionar-me abans que se’n parli, així també queda clar que és la meva postura. No ens toca a ICV governar, és una llàstima, però crec que és així.

Cementiri Poblenou

Avui començaré la meva proposta d’indrets amb encant de Sant Martí pel Cementiri del Poblenou o Cementiri de l'Est. Pot resultar estrany, però al barri el cementiri és un espai molt emblemàtic. Fa uns anys un equip de la Universitat Autònoma va fer un estudi del barri. Entre d’altres coses van organitzar trobades amb gent diversa i se’ls hi demanava que els portessin a aquells llocs que més identificaven al barri. Tothom va passar pel cementiri. Aquest cementiri es va fundar l’any 1775. És un cementiri amb encant. Des de que va morir el meu pare l'any 1999 hi he anat més sovint, però ja era un lloc que de tant en tant visitava. Hi ha un gran nombre d’escultures d’artistes famosos, personatges importants enterrats i un recinte de panteons amb gran valor. Però permeteu-me que us recomani un parell de racons del cementiri. El primer és la tomba del santet, un personatge del barri amb fama de molt bona persona que un cop mort va seguir rebent la veneració de la gent i per tant hi podreu trobar un gran nombre d’ofrenes a una tomba d’algú gairebé anònim. L’altre espai és el conegut com el "recinte dels gitanos". Us recomano una passejada, a més hi trobareu guies a l’entrada i indicacions prou clares, també podeu consultar la web dels serveis funeraris. Els cementiris també poden ser llocs per passejar i relaxar-se.

Reflexionem (3)

Avui miraré d’analitzar breument les conseqüències que pot tenir per la resta de formacions polítiques els resultats de les eleccions del passat 9 de març. La primera conclusió és que tothom, excepte el PSC-PSOE, tindran moguda interna. El PP ha obtingut un resultat que d’entrada pot semblar que no sigui dolent, però és evident que han posat tota la carn a la graella i que això no ha servit per governar. El clima de crispació tan ferotge que han implantat no els ha permès guanyar i això obliga a plantejar-se un canvi d’estratègia. El canvi però serà difícil, per dur-lo a terme caldrà tocar a gent que possiblement buscarà la millor de manera de posicionar-se cap el congrés. CIU té un problema considerable. Les condicions objectives per millorar el vot nacionalista eren clares. L’Estatut, les infrastructures, la manca de recursos per a Catalunya ... i tot i així CIU no pot millorar els seus pitjors resultats a unes generals, i a sobre amb una alta participació i amb l’esfondrament d’ERC. CIU no mostra símptomes de millora prou significativa. I finalment ERC va a la guerra interna. Feia temps que s’acumulaven tensions difícils d’administrar. Els resultats són dolents comparats amb les darreres eleccions, però tothom era conscient que les condicions no eren les mateixes. El millor que pot fer ERC precissament és haver avançat el seu congrés. Clarificar-se és la millor forma de poder avançar. Per l’altra banda està el PSC. El seu resultat és espectacular i per tant el primer que han de fer és disfrutar-los, sols tenen reptes. El primer d’ells és aprofitar la seva posició de força per aconseguir compromisos reals per Catalunya. El segon repte és garantir com es poden aconseguir polítiques d’esquerres si sols es creix per l’esquerra. Un exemple, la victòria espectacular del PSOE no permetrà canviar la llei de l’avortament i per tant podem trobar-nos amb dones que són cridades a declarar per haver avortat, i això no és una bona notícia per la gent d’esquerres. El tercer repte és com aconseguir frenar la sociovergència, tenint en compte que CIU serà la força decisiva a Madrid i que els socis de govern a Catalunya s’han debilitat molt.

Guardem les formes

L'alcalde de CIU d'Horta de Sant Joan va perdre aquest diumenge una consulta popular. La pregunta era tan demagògica que molt possiblement el propi enunciat se li va tornar en contra. "Estàs d'acord amb la instal·lació del parc eòlic als Pesells i els consegüents beneficis econòmics que aportarà al municipi, tal com ja han fet altres pobles de la comarca?" Aquest alcalde no en sap. Això és com si a les eleccions del 9 de març algú hagués fet paperetes dient "O votes el PSOE o tornaran els feixistes del PP, que retallaran l'Estatut, ens treuran les llibertats individuals i ens obligaran a anar a missa". Oi que ningú hagués acceptat uns arguments tan febles? Bé, com a mínim que no aparegui a la butlleta de votació.

Relleu ICV BCN

L’anunci d’Imma Mayol (és el primer cop que faig una foto a una roda de premsa) de deixar la presidència del grup municipal per afavorir el seu relleu ha agafat per sorpresa gairebé a tothom. És normal. Tothom sabia que calia iniciar el procés perquè ja s’havia anunciat que no encapçalaria la propera llista electoral d’ICV a les eleccions municipals de Barcelona. El que la gent potser no esperava que aquest procés s’iniciés de forma tan ràpida, just un any després de les eleccions. També és cert que les filtracions als mitjans de comunicació han avançat aquest anunci. De totes maneres no entraré a debatre com ha estat aquest procés, perquè crec que ha de ser un debat intern d’ICV. Em centraré en dues coses. Objectivament està ben plantejat. Imma Mayol deixa el primer lloc de la projecció pública d’ICV a Barcelona i en canvi manté els seus compromisos de treball. No marxa a casa sinó que assumeix, cosa difícil en política, passar a un paper menys públic, més discret. Ricard Gomà assumeix la presidència del grup i possiblement la segona tinència d’alcaldia i això significa un nou lideratge. A ningú se li escapa que tot i que hi haurà primàries per encapçalar la llista de les properes eleccions municipals el Ricard Gomà parteix amb un clapíssim avantatge per ser el proper cap de llista. Per tant el relleu a ICV de Barcelona es pot fer amb temps, per construir una imatge pública del Ricard Gomà, però alhora sense que la Imma deixi les seves responsabilitats actuals, sense afectar el govern en minoria a l’Ajuntament de Barcelona i apostant per una persona del grup municipal actual que ha fet una molt bona feina. L’altre sorpresa per algunes persones ha estat per què no era l’Elsa Blasco la nova cap de llista. En puc parlar més d’aquest tema en propers escrits, però és cert que en el fons m’estimo prou a l’Elsa per entendre que no era possible.

Reflexionem (2)

Un dels problemes que tenim a ICV és que som massa bons. Tenim tanta coherència, tan bon discurs i tanta capacitat que ens pensem que no cal preguntar, que no cal escoltar. Crec que sóc prou clar quan plantejo això. Possiblement vivim en una bombolla. Creiem que amb un magnífic candidat, amb un programa ben elaborat i amb coherència de discurs tenim prou. Ens estem equivocant. Ens falta arribar a més gent, connectar amb el nostre possible electorat, saber recollir millor allò que ens demana la gent. I per fer això no calen canvis radicals, ni purgues de líders. Cal treballar diferent, cal ser una mica menys autocomplaents, cal fer canvis substancials però no traumàtics en els equips i lideratges. Tampoc tinc clar com es fa això i és difícil que trobem fórmules magistrals. Crec que aquest problema d'ICV ha estat important a les darreres municipals i a les eleccions del 9 de març. Cal fer molta feina i evidentment en aquest sentit hi seré. ICV és necessària i la gent ecosocialista tenim moltes coses a aportar. Amb uns 200 vots més haguéssim salvat els mobles, però no podríem ignorar igualment una baixada de vots. És evident que no es pot entendre aquest article meu sense haver llegit el primer de valoració, no m'estic carregant ICV, estic buscant també causes internes, més enllà de la bipolarització o de la gestió a Interior.
Per cert en 20 minuts entro a la roda de premsa on s'explica el procés de relleu a la presidència del grup municipal d'ICV-EUiA. Una notícia que segur que explicaré i comentaré. D'entrada sols una cosa, no té res a veure amb el resultat electoral.

Reflexionem (1)

És evident que no es pot entendre el resultat electoral del passat diumenge sense analitzar la profunda bipolarització de tota la campanya electoral. Abans de començar la campanya amb el Joan Herrera comentàvem que difícilment la campanya estaria tan bipolaritzada com el 2003, ens vam equivocar. Hi ha tres aspectes que crec que han influït decisivament. El primer és que el PSOE i molt especialment el PSC, han sabut transmetre la idea de "o caixa o faixa". És una mica trist perquè això empobreix la realitat política, però cal reconèixer que un dels grans triomfadors de la nit electoral va ser el José Zaragoza. El plantejament de que eren eleccions presidencials i que a més el retorn del PP significava tornar a les cavernes va tenir un gran impacte, cal felicitar-los. En segon lloc la celebració dels cara a cara no crec que tingués repercussió molt directa en la intenció de vot però si en la intenció d’anar a votar. Els debats van permetre situar en l’agenda de la gent la cita electoral i fer-ho, això sí, en clau de dues candidatures. I el tercer aspecte que convida a la bipolarització són els mitjans de comunicació. El creixement de la premsa gratuïta afavoreix clarament que es perdin els matisos i també la intencionalitat clara d’alguns mitjans de comunicació que ho plantegen com una cita electoral a dues bandes i a més optant de forma clara. Com a anècdota sols cal que mireu l’horòscop del suplement Teletodo d’el Periódico de dissabte, jornada de reflexió, on trobareu com a personatge de la setmana a la Carme Chacón amb un a predicció que sembla escrita pel departament de premsa del PSC i no per algun astròleg. Aquesta bipolarització i elements que han contribuït a un augment de la participació (el seguiment mediàtic del cara a cara, la crida a la participació de la filla d’Isaias Carrasco ...) han dibuixat un escenari diferent del previst. Quan ZP va dir a micro teòricament tancat que ho tenien bé però que calia tensionar va encertar del tot. Les dades eren favorables, tensionar la campanya els ha permès consolidar uns resultats espectaculars. Ara hi ha gent que es penedeix de no haver votat sense tenir en compte aquesta por al retorn. Ara hi ha gent que considera que el resultat no és just. Ara hi ha gent que em diu que li sap molt greu pel Joan Herrera. Però si ens quedéssim en aquest punt no serviria per a res. Intentaré en propers escrits preguntar-me què ha fallat a ICV, quina és la repercussió per altres partits i finalment quines conseqüències es poden treure d’aquestes eleccions.

8 de març

Dissabte, 8 de març, vaig participar a una activitat que va ser força emotiva. Es tractava de la recepció de l’escultura de la Marisa Ordoñez a la biblioteca de Can Mariner. L’any 2004 aquesta escultura va ser donada al Districte per aquesta artista d’Horta. El projecte va començar l’any 2000 quan a partir d’un projecte del Districte i del Consell de les Dones es va dur a terme una campanya per denunciar la violència masclista i ajudar a les víctimes. Les il·lustracions de la guia se li van encarregar a Marisa Ordoñez, persona compromesa amb els moviments feministes a Horta. De la guia "El malson de la Ventafocs" va sortir més endavant una col·lecció d’escultures, de les quals la Marisa va regalar a Horta-Guinardó la més emblemàtica. Ara, amb la biblioteca ja acabada i aprofitant el 8 de març, s’ha fet l’acte de rebuda de l’escultura. L’acte va ser emotiu. Va començar amb 1 minut de silenci per l’assassinat d’Isaias Carrasco, la Feli Lora, consellera de Dones, ens va recordar que la violència sempre té una mateixa arrel. Després vam gaudir d’un espectacle de dansa i finalment els parlaments de la pròpia autora i de la Regidora del Districte han tancat l’acte. Després felicitacions a l’autora, fotografies i la invitació a assistir a la manifestació de la tarda. Una escultura que denuncia la violència amb bellesa i expressivitat, un Consell de les Dones actiu i viu i una artista compromesa i magnífica. Una bona manera de celebrar el 8 de març.

Hem de parlar

Encara no he tingut temps d'analitzar prou a fons els resultats i sobretot encara no he tingut temps de posar-me a escriure, però crec que és necessari que faci una primera valoració avui, amb més calma ja intentaré treure noves conclusions. En primer lloc vull felicitar als socialistes. Han obtingut una victòria clara a l'Estat i molt més contundent a Catalunya. Com és lògic m'alegro que ZP torni a ser el president, tot i que com ja vaig anar dient mai vaig veure perillar la seva victòria i menys a mesura que avançava la campanya. En segon lloc dir que ningú ha guanyat la porra electoral. És el segon cop que organitzo la porra i un cop més es queda deserta, de totes maneres no patiu, farem la cita després de Setmana Santa i farem el segon beers&blogs, per tant atents a la meva convocatòria. En tercer lloc acceptar que el resultat d'ICV no ha estat un bon resultat i d'això en parlaré més a fons, ja avanço que hi veig causes externes i causes internes. Per molt pocs vots no hem tret el segon diputat. Haver mantingut els dos diputats ens faria llegir diferent els resultats, però no amagaria, de totes maneres, la davallada de vots. De totes maneres sols vull dir una cosa, quan lluitàvem per fer veure que el que deien els socialistes durant la campanya que votar a ICV no era important perquè sols era important qui seria el president era manipulador, ahir es va veure clar. Per molt pocs vots ICV va perdre aquest segon diputat en favor del PP. Ja ho comentaré. El títol del meu article té un doble significat. En primer lloc perquè em comprometo a seguir parlant i en segon lloc perquè n'haurà de parlar molta gent. ICV perquè pateix un important descens per segones eleccions seguides, IU quan Gaspar Llamazares ja ha anunciat que no es torna a presentar, ERC després del greu revés electoral que ha tingut i el PP que no aconsegueix semblar una alternativa. I CIU i PSOE també parlaran, lògicament entre ells, ja que aquesta és l'opció més lògica i factible d'estabilitat. El cap de setmana no ha estat en aquest sentit positiu, i a sobre la derrota del Barça. Per sort Rodolfo Chiquilicuatre no va fallar i ja està a Eurovisión.

Fàstic

És molt greu. El terrible assassinat que s'ha produït avui, darrer dia de campanya és una terrible notícia. És difícil dir res més. Mai, mai, mai es pot admetre l'assassinat. Cap idea, cap reivindicació, cap plantejament pot estar darrera d'una mort. Hem de parlar de salvatges, d'assassins, de feixistes. I nosaltres, tota la resta de la societat, hem de fer allò que ens toca. Seguir treballant, votant diumenge, participant en política, defensant allò en el que creiem. ETA no canviarà ni molt menys cap dels meus plantejaments polítics, sols faltaria, però em fan fàstic, tinc ràbia. Pel que em diuen dilluns a les 12.00 hi haurà concentració a tots els Ajuntaments per manifestar la nostra repulsa a la violència. A la porta del Districte d'Horta-Guinardó hi serem.

Hem guanyat

ICV ja ha guanyat de cara a les eleccions del 9 de març. I el més important no és el nombre de vots que tindrem o si mantenim els dos diputats o aconseguim arribar als tres. El més important és que ha estat una magnífica campanya que ha permès recuperar la il·lusió dins ICV. I això és tan important com el mateix resultat electoral del dia 9. Durant la campanya s’ha recuperat l’orgull de veure que allò que pensem i sentim la majoria de gent que estem a ICV coincideix plenament amb allò que defensa el candidat. El Joan Herrera és el millor candidat possible. Perquè representa a la nostra gent, a la gent que milita i a la gent que habitualment ens vota i això és fonamental. En una campanya marcada profundament per la bipolarització haver marcat clarament el nostre perfil i haver aconseguit la complicitat de molta gent no és senzill. Darrerament diferents motius ens havien descol·locat una mica. Tots coneixem gent propera a ICV que platejava els seus dubtes, alguns ens deien que no anàvem bé. Situar-nos en una campanya tan difícil com aquesta amb perfil propi i amb passió ha estat un èxit de l’equip de campanya i sobretot d’en Joan Herrera. Ara hem de seguir apostant per no aturar aquesta onada. ICV s’ha de saber resituar, adaptar-se a la complexitat del govern a Catalunya, recuperar la complicitat amb la gent rebel i seguir treballant per enfortir-nos a nivell organitzatiu. He volgut fer aquesta reflexió abans de les eleccions, per no estar marcat pel resultat electoral. Sigui quin sigui el resultat (si no és una desgràcia) aquestes eleccions ens permetran treballar millor i situar al Joan Herrera com un capital fonamental pel futur d’ICV. Personalment ja li he expressat al Joan Herrera la meva felicitació i li reiteraré diumenge quan ens trobem al Poblenou anant a votar.

Passejant per Can Soler

He decidit explicar-vos les meves sensacions sobre racons especials de Barcelona per a mi. És a dir que bàsicament parlaré d’Horta-Guinardó i Sant Martí. Avui començo per Sant Genís. Concretament per la Masia de Can Soler i el camp de futbol del Penitents. La Masia està actualment en remodelació, amb unes obres que està previst que acabin just abans de vacances d’estiu. La voluntat és començar el curs amb la Masia funcionant ja com a Centre d’Educació Ambiental. També serà la seu d’algunes entitats ecologistes, i lògicament tindrà la seva seu el Col·lectiu Agudells, l’entitat ecologista més important del barri de Sant Genís i del Districte. Davant de la masia hi ha horts urbans. Aquesta és una de les activitats més magnífiques que es pot oferir a la gent dels barris. Pujar fins la masia, tenir cura de l’hortet i compartir amb altra gent el matí és una sensació molt agradable. Aquesta seria una de les meves aspiracions quan em jubili. Veient la bassa d’aigua que hi ha a la Masia costa imaginar-se la greu sequera que estem vivint. Justa a sota de la Masia trobem el camp de futbol del Penitents. Un camp on fa tres mesos que s’ha posat la gespa artificial i que ofereix unes magnífiques vistes de la ciutat. A més aquest camp de futbol té la particularitat de tenir una barbacoa, on la gent del club organitza sardinades o calçotades. He tingut el privilegi de participar d’alguna d’aquestes activitats i sembla que el temps s’atura dalt de la muntanya, però dins de la ciutat.

Segueix la campanya ...

Ja estem afrontant la darrera fase de la campanya electoral i aquestes són algunes de les meves conclusions:
La campanya electoral ha estat avorrida i ha fet canviar poques coses.
Els debats no acaben de servir per sortir amb idees clares.
El PSOE ho té bé per aconseguir una victòria relativament còmoda.
ICV ha recuperat el seu espai propi, tornant a generar il·lusió.
Si la COPE no recolza a Ciutadans, aquests ho tenen malament.
El Joan Herrera ha fet una molt bona campanya.
La Dolors Nadal té un nivell molt baix i el Duran i Lleida té taules.
La Chacón ha sabut no perdre i el Ridao és molt soso per la seva gent
El Polònia segueix sent la millor manera de seguir la campanya.
Encara podeu participar, fins dissabte, a la meva porra electoral.