Bisbes

Realment fan por. L'arquebisbe de Barcelona demana respecte a TV3 envers els catòlics després de l'emissió de l'especial Pastorets de Polònia. Com a molt podria haver-se queixat que va ser una mica fluix, que l'enginy dels guionistes del Polònia hauria d'haver permès un programa més mordaç i millor, però manca de respecte? L'arquebisbe té poc sentit de l'humor i sobretot deu haver vist poques representacions dels pastorets. Senyor Sistach, estem al segle XXI !

L'arquebisbe de Madrid convoca una manifestació en favor de la família catòlica. Quina hipocresia, la família tradicional catòlica no l'ha de defensar ningú, és la més protegida. El que convoca és una manifestació a favor de la intolerància, contra qualsevol família que no segueixi el seu model. Quina vergonya, estem al segle XXI.

El bisbe de Tenerife publica una entrevista on diu que hi ha menors que provoquen els abusos sexuals. Té raó. A ell segur. El seu discurs és gravíssim, des de la posició de la pederastia justifica una de les coses més aberrants de la nostra societat, l'abús a menors. Si aquest bisbe acceptés d'una vegada la sexualitat de forma més lliure i oberta potser no es plantejaria com a normals les conductes que precissament són aberrants. És indignant, qui condemna la major part de les conductes sexuals sanes i divertides és capaç de justificar el delicte sexual. Estem al segle XXI!

Bisbes, quina por !!!

Somàlia

El segrest de dues cooperants de Metges sense Fronteres a una regió de Somàlia torna a descobrir-nos algunes realitats que sovint oblidem. En aquestes dates de Nadal conèixer una mica més de prop la realitat d'una zona d'Àfrica absolutament castigada per la violència, la fam, l'integrisme, l'explotació humana, la violència envers les dones ... es converteix en una bofetada difícil d'assumir. Sols quan el conflicte afecta a occidentals o quan les matances són especialment indecents surt a les notícies aquest drama. També és curiós veure com un dia de Sant Esteve on els nostres polítics descansen les notícies parlen de més desgràcies del Tercer Món com el pont del Nepal, l'oleoducte de Nigèria o els falsos cooperants del Txad. Som incapaços de resoldre conflictes que generen misèria i provoquen milers de morts. En moments així el treball de les ONG es converteix en exemple de lluita per la transformació social. Sóc soci de Metges sense Fronteres i en moments així tinc clar que vull reforçar el meu suport econòmic a aquesta ONG, aquest és el meu únic suport, una petita aportació i també mirar de difondre el seu treball, com ara estic fent al blog. Considero que és una de les entitats amb més prestigi i amb un treball més seriós. Hi són en els conflictes fins al límit. Avui es mereixen tot el meu respecte.

Bones Festes

He decidit felicitar-vos les festes amb allò que més estimo, la meva filla. Us desitjo un feliç 2008.

Any nou

Potser són els aires del Nadal que aquest any venen forts, potser és que em faig gran (aquest 2007 he fet ja els 40 anys) o potser és que ja no sé què escriure al bloc, però he decidit plantejar 10 desigs i 10 compromisos per aquest 2008. Començo pels desigs:

- Que la meva filla sigui com a mínim tan feliç com ara
- Que no perdi cap de les meves amistats i que en guanyi algunes de noves. Que li vagi molt bé a la meva parella i a la meva família.
- Que Catalunya trobi les complicitats necessàries per avançar com a Nació.
- Que la solidaritat sigui una de les apostes de la nostra societat
- Que no ens escalfem gaire, ni nosaltres sols, ni com a planeta
- Que a la feina m’ho segueixi passant igual de bé
- Que el 2008 ens porti bones pel·lícules de cinema
- Que el Joan Herrera tingui un any molt feliç, sobretot el 9 de març
- Que la imaginació i la revolta guanyin espais
- Que acabi l’any com a mínim tan feliç com ho sóc ara, com ho vaig ser al 2006, al 2005, al 2004, al 2003, al 2002, al 2001, al 2000 ...

I ara els compromisos:

- Perdré 16 quilos durant el 2008
- Jugaré més amb la meva filla
- M’acabaré 2666 de Roberto Bolaño
- Aniré com a mínim 1 cop al mes a un concert en directe
- Mantindré el blog actiu
- Mantindré la meva taula de despatx més ordenada
- Augmentaré els diners que destino a Metges sense Fronteres
- Estalviaré una mica
- Intentaré tenir una mica més de paciència
- Faré servir una mica més la bicicleta i una mica menys el cotxe
- Intentaré recordar sempre que en el fons sóc un afortunat

Sempre els quedarà París

Diuen que un dels problemes polítics a casa nostra és la manca de lideratge dels principals representants de les institucions i partits. Suposo que hi ha molta gent que el que vol és tenir un president com Sarkozy. Un líder fort, sense contestació, hiperactiu, superheroi i ara sobretot envejat. Sí, envejat, no tan sols és el líder modèlic sinó que a sobre ara té com a suposada parella a l'exmodel i bona cantant Carla Bruni. Potser el nostre president Montilla haurà de prendre nota. Cridar, ser més gestual i vehement, passejar pel món rescatant gent i seduir a dones guapíssimes i que també canten bé com la Leonor Watling (amb tot el meu carinyo). Aquest però no és el meu model. No m'agrada ni la política ni l'estil del Sarkozy. Això sí potser entre l'estil histriònic del Sarkozy i l'absoluta manca de sang del Montilla hauríem de buscar un nou model de lideratge polític. Necessitem líders amb capacitat de crear expectatives i il.lusions, però sense espectacles. Persones que estiguin en política amb passió i alhora amb capacitat professional. És cert que en aquests moments cap dels líders polítics catalans (ni espanyols), compleixen amb aquest criteri. Però les coses no es poden forçar. Als qui vulguin salvadors de la pàtria sempre els quedarà París.

El meu pas per Joves amb Iniciativa

Us reprodueixo una versió curta d'un article que he escrit per la revista Jovent i que explica el meu pas per Joves amb Iniciativa i per l'Entesa.



Haver estat a Joves amb Iniciativa en el moment de la seva fundació és, sens dubte, una de les experiències més intenses de la meva vida. Ho va ser, evidentment, a nivell polític, però també ho va ser a nivell professional, social i personal. La meva incorporació a la política va començar de forma activa quan vaig incorporar-me a militar a l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE). La meva experiència a l’ENE va ser molt interessant. El nombre de persones afilades a les joventuts no era especialment alt, no concretaré més, però en canvi tenia una gent molt preparada i amb una influència en els Consells de Joventut i en entitats estudiantils i pacifistes, realment destacada. El paper de l’EJNE en la difusió de l’objecció de consciència us asseguro que va ser fonamental. Per tant l’aportació de l’EJNE a Joves amb Iniciativa va ser molt més important del que es podia preveure si sols tinguéssim en compte el nombre de persones que militàvem.
Finalment el procés de Joves amb Iniciativa va arrencar amb el pas a la "reserva" dels històrics de l’EJNE i de la JCC i això va permetre un canvi de ritme absolut. Es va deixar enrera la desconfiança i la sintonia entre el Josep Vendrell i jo mateix va ser esplèndida. La nova etapa s’iniciava amb una alta complicitat i alhora amb una certa inexperiència que ens va portar a organitzar amb fortes mancances l’assemblea constituent de Joves amb Iniciativa.Teníem inexperiència i pocs recursos.
La primera guerra del Golf va significar un moment molt àlgid en la vida de Joves amb Iniciativa. Crec que teníem el discurs preparat i oferíem un nou espai polític a la gent jove i les mobilitzacions ens van servir d’altaveu. Per exemple vam fer una convocatòria per fer un símbol de la pau a la Plaça Sant Jaume amb espelmes i crec que vam comprar unes 50 espelmes, al final vam tenir una assistència que ens va desbordar. Molta gent enviava butlletes demanant informació. Alguns es van quedar pel camí, però molta altra gent va tenir una aportació molt significativa i avui la tenen a ICV. Crec que vam saber tenir cura de la gent i això ens va permetre aglutinar al voltant de Joves amb Iniciativa a gent molt diversa.
A Joves amb Iniciativa vaig treballar molt i vaig aprendre molt més. Vaig conèixer gent que hi era i en sabia molt i vaig rebre a molta gent que vaig intentar acollir el millor possible. Molta d’aquesta gent ara juga un paper decisiu a ICV, a l’Ajuntament de Barcelona, a altres Ajuntaments o al moviment associatiu. Altres fins i tot militen a altres partits polítics d’esquerres.
A Joves vaig poder viure la política com m’agrada que sigui la vida. A Joves em vaig comprometre, em vaig enamorar, em vaig divertir, vaig aprendre, vaig compartir, vaig inventar i em vaig equivocar. I ara tinc una "jefa" que també va passar per Joves, l’Elsa Blasco, i segueixo trobant-me de tant en tant a la gent d’aquella època.
Si destaqués una cosa que vam fer bé de la nostra època de Joves amb Iniciativa és que vam saber posar damunt de la taula la necessitat d’incorporar a gent jove a la direcció, als càrrecs públics, a tot arreu i que les idees de Joves poden fer avançar tota l’organització, com en el nostre moment vam fer amb l’ecosocialisme. Crec que ara la gent jove està més ben valorada a l’organització, i això em sembla fonamental

Necessiten millorar

No tinc clar si estic d’acord en que es posin notes numèriques a secundària o no. El que tinc molt clar és que és absurd posar les notes per fomentar la cultura de l’esforç. Algú creu que l’alumne desmotivat o sense il·lusió treballarà molt més per aconseguir una nota o una altra? Algú creu que l’immigrant que acaba d’arribar del seu país (renunciant a tot el seu entorn) es motivarà de forma extraordinària per aconseguir una xifra màgica? Algú creu que la persona que ha tret un 7 segur que s’ha esforçat més que la que ha tret un 4?
En segon lloc. Hem de potenciar sobretot la cultura de l’esforç? Jo crec que no. L’esforç no pot ser un objectiu, sinó un mitjà. Jo, a la meva vida professional i personal, m’esforço quan ho necessito. No em considero precisament un exemple de la cultura de l’esforç, però en canvi crec que he assolit molts dels meus objectius. Per exemple m’agrada parlar més d’eficàcia. Jo crec que els alumnes han de disposar de tots els elements necessaris per assolir els seus objectius. I aquests mitjans inclouen l’esforç, però no de manera tan cabdal com algú ens volen presentar. Per tal de sortir-te’n a la vida (segons el que jo entenc com a objectius vitals) cal ser feliç, cal ser responsable, tenir empatia, capacitat de socialització, saber estimar, tenir sentit de l’humor ...
L’informe PISA, l’estudi de la fundació Jaume Bofill i els monogràfics del Periódico no ens poden portar a prendre decisions i a canviar els nostres objectius. Cal saber trobar l’equilibri. No reaccionem a cegues. Jo demano a totes les institucions vinculades a l’educació que s’esforcin. Que detectin els problemes reals i que posin solucions adequades. Quan ho facin em creuré que allò que m’estan proposant va en el sentit de millorar l’educació a casa nostra.

15 anys Joves amb Iniciativa

Avui us adjunto la proposta d'un acte que pot ser molt interessant, tot i que fins i tot hi parlo jo. Al llarg d'aquesta setmana faré algunes reflexions sobre el meu pas per Joves amb Iniciativa, ara ja fa 15 anys, però de moment apunteu-vos la cita i si esteu interessats confirmeu la vostra assistència a Joves d'Esquerra Verda.


"Fàbrica d'idees". 15 anys de Joves d'Esquerra Verda. 30 anys de "Jovent"

Dissabte 22 de desembre
Sala Annexa de la Nau Ivanov
Pg.Bofarull, 7

19 h. Obertura de portes.
19:15 h. Benvinguda a càrrec de Lalo Plata.
19:20 h. Maria Salvo, membre de la JSU.Domènec Martínez, secretari general de la JCC.Pere Nieto, responsable d'organitzasció de JIC i membre d'ENE (1992-1994).Josep Vendrell, coordinador nacional de JIC (1992-1996).
19:40 h.Projecció del vídeo "15 anys de JEV/ 30 anys de "Jovent".
20:10 h. Joan Herrera, coordinador nacional JIC (1996-2000).Sergi de Maya, coordinador nacional JIC (2000-2002).Sònia Gómez, exdirectora de "Jovent".Susi Montón i Bernat Pérez, coordinació nacional (2002-2004).Laia Ortiz i David Cid, coordinació nacional.
21 h. Sopar i festa.

Iraq

Un magnífic reportatge de Jon Sistiaga a la CNN+ però que em sembla que hora estat realitzat per Cuatro, sobre la presència de l'exèrcit americà a Iraq permet entendre algunes de les realitats que hi ha darrera aquesta absurda guerra. Soldats tristos, que gairebé no parlen, que accepten ordres sense plantejar-se res més, gent amb un fanatisme catòlic considerable, addictes a jocs d'ordinador ... Una cosa molt curiosa és que sempre parlen de bons i dolents. Pensen que la gent iraquiana està millor des de la seva arribada. Una perla: un soldat explicant que poden aconseguir que un nen es converteixi en un delator a canvi de caramels o xocolata, són uns herois. El reportatge molt interessant perquè Jon Sistiaga ens transmet l'absurditat d'aquesta guerra, de qualsevol guerra. Ens ofereix una visió crua dels soldats americans, però sense buscar una caricatura. La mort no és per frivolitzar. El reportatge de Sistiaga ens ajuda a entendre tot això. Ens estem ja acostumant a la mort a Iraq. Estem oblidant que hi ha una guerra absurda on moren iraquians, americans ... persones. La guerra és terrible i com deia un soldat en la frase que dóna títol al reportatge " a què collons estem disparant?"

TV3 la seva, TVE la de més enllà

Aquests dies s’ha despertat una gran polèmica a l’entorn de les declaracions de Joan Ferran sobre TV3 i Catalunya Ràdio. No comparteixo les seves opinions, ja ho he expressat en el blog del Xava, però com sempre ens quedem en l’anècdota. No aprofundim en la qualitat de la televisió, no podem quedar-nos sols en si ens agrada o no la "línia editorial" de determinats programes o presentadors. El senyor Joan Ferran hauria de ser igual de contundent reclamant perquè TVE no té com un dels seus objectius la defensa de la llengua catalana, gallega o basca. Potser abans hauríem de parlar de si programes com la Masia de 1907 o no em ratllis aconsegueixen objectius de televisió pública dins de la programació de TV3. Personalment crec que No em ratllis dóna una imatge de nens repel·lents, catalanets que fan molta gràcia, però crec que els infants haurien de jugar un altre paper a la televisió. Perdó però aquest programa el fa la Júlia Otero ... I si volem ser tan exigents potser que ens preguntem per la programació de TVE, avui mateix programant dues joies seguides, "Cuéntame com pasó" y "Desaparecida" (És igual, dilluns podíem gaudir de "Mira quien baila" i "Crímenes que commocionaron al mundo".I de TV3 més greu trobo que els informatius dels diumenges estiguin programats en funció de les carreres de fórmula 1. Potser no he aprofundit prou en les declaracions de Joan Ferran i per tant no he vist que això està tret de context i que ell feia una crítica molt més àmplia de la televisió pública actual. Potser no he vist que el PSC està denunciant la situació de TVE. És possible que com que acostumo a veure TV3 i a escoltar Catalunya Ràdio, entre d’altres, això no ho treguin i per tant jo no ho sé. O potser és que la queixa en realitat era una demanda de quota d’aparició, però llavors no el vaig entendre. Per cert crec que com a ICV no sortim gaire ben parats ni a una televisió pública ni a l’altra, però no seré jo qui em queixi.

Discrepàncies

El procés participatiu del PAD a Horta-Guinardó ha permès comprovar que no existeixen discrepàncies importants entre el govern del Districte i el moviment veïnal. És clar que hi ha un bon nombre de propostes que no hem pogut acceptar per limitacions pressupostàries. El Districte d'Horta-Guinardó pateix un important endarreriment d'inversions que poc a poc es va resolent, però poc a poc. Possiblement la major discrepància es troba al voltant del Parc dels Tres Turons. Hi ha entitats i molts veïns que demanen la desafectació dels habitatges. Com a Districte no hi coincidim. Haurem de mirar d'aconseguir un consens i garantir les millors condicions per als afectats. Però la participació també és deixar clares les discrepàncies. Creiem que el futur del Parc dels Tres turons requerirà d'una zona central lliure d'habitatges. Aquest mandat tenim moltíssima feina en aquest projecte.

Reptes ensenyament

Sembla ser que, com era d'esperar, la histèria per la crisi del model educatiu a Catalunya comença a relaxar-se. El souflé està baixant. Amb més tranquilitat s'han anat consolidant algunes de les propostes de com millorar el sistema educatiu. Hi ha dues coses necessàries a fer i que molts experts han coincidit. La primera és millorar la formació del professorat. Per ser mestre de primària (jo mateix) cal fer una carrera universitària més propera a la continuació del batxillerat o a una ampliació del títol de monitor d'esplai que no pas a una formació profunda per assumir una responsabilitat tan important com l'educació de la nostra infància. Fa molts anys vaig conèixer una professora de Finlàndia. Quan em va explicar les dificultats per accedir a la carrera de formació del professorat vaig quedar-me sorprès. També m'han comentat que la sisena hora ha fet que tota la gent amb el títol ha accedit a l'escola, sigui quin sigui el seu nivell real i la seva capacitat. A primària no hi ha prou amb vocació, cal una millor formació i més exigència. I per ser professorat de secundària sols cal haver acreditat uns mínims de capacitat pedagògica, quan en realitat un alumne de 14 anys necessita grans dosi de capacitat pedagògica per part del seu professorat. La millora de la formació és sens dubte un dels grans reptes. El segon element que ha sortit com a necessari per millorar l'educació és el tema de la comprensió i l'expressió. Per damunt de la disciplina, la capacitat d'esforç o la memòria cal potenciar que el nostre alumnat entengui les coses, tingui una bona capacitat lectora i pugui expressar-se amb claredat. Segur que hi ha més coses a millorar però coincideixo que són dues prioritats a millorar per garantir un millor sistema educatiu a Catalunya. (PD. La fotografia està extreta de la web de l'escola Gravi, on he treballat molts anys de mestre).

Acord a Horta-Guinardó

Hem aprovat el nou Pla d'Actuació del Districte d'Horta-Guinardó pel 2007-2011, amb els vots favorables del PSC, d'ICV-EUiA i d'ERC. El document definitiu és un exercici d'ambició i responsabilitat, fet des de la participació i els principis de l'equip de govern. Avui vull destacar el vot favorable d'ERC. Hem superat amb bona nota l'objectiu d'aprovar el PAD més enllà de l'equip de govern. La capacitat d'entesa entre l'equip de govern del Districte i ERC és força bona. L'acord ha estat possible perquè hem posat per davant el debat seriós sobre propostes concretes. Ha estat un debat intens, discret i sobre propostes concretes pels nostres barris. Aquest és un bon precedent per seguir treballant durant el mandat. Aquesta capacitat d'acord crec que ha estat ben valorada per les entitats, primer perquè tenim un bon document de PAD i en segon lloc perquè una majoria àmplia en els temes més importants del Districte (PAD i pressupost) permet treballar millor i fer menys teatre.

Chávez

Chavez ha perdut el referèndum. Segons dades oficials per molt poca diferència. Segons la COPE per molta diferència, però han pactat un resultat digne pel Chavez. No ho sé però em sembla que el més important és entendre que aquest resultat ens obliga a mirar Veneçuela des d'un altre punt de vista. Chavez es troba amb un país realment dividit. Ni es tracta del president desitjat per una immensa majoria ni es tracta del dictador capaç de treure els tancs al carrer per imposar un resultat. El resultat no permet perpetuar-se en el poder a Chavez però també li dóna un coixí per tirar endavant la seva política. Putin ho va tenir més fàcil.

PARTICIPACIÓ

Estem a punt de tancar la campanya de participació ciutadana "I tu què opines?" Al voltant de l'elaboració del Pla d'Actuació Municipal de Barcelona i dels Plans d'Actuació de Districte. La campanya ha estat intensa i això significarà que hagi augmentat molt el nombre de persones que hauran participat d'aquest procés per decidir el futur de la ciutat en relació a 4 anys enrera. Però la participació no són tan sols xifres. Per tal de dur a terme un autèntic procés participatiu cal informació, retorn i seguiment. Barcelona ha apostat per millorar aquest àmbit. Caldrà voluntat política i caldran més recursos. Si avancem en aquesta línia haurem fet un gran pas.

COPE

Escoltar la COPE fa un temps em feia fins i tot gràcia. Després em va començar a preocupar seriosament el que deien. Ara ja crec que caldria portar a Jiménez Losantos a judici. Avui he posat un moment la COPE. En dos minuts, valorant la concentració d'ahir a Madrid ha llançat aquestes idees:
- és fals que l'atemptat de dissabte fos no premeditat.
- A la concentració hi van anar 750 persones (eren poques, però no tan poques)
- ens menteixen i no sabem què va passar a l'atemptat, igual que no sabem què va passar l'11M.
- que tiene de malo que le llamen maricón a Zerolo?
- a les manifestacions que organitza l'Associació de Victimes del Terrorisme hi va la gent de fiar, amb banderes espanyoles i que sempre ha estat en contra del terrorisme i no com Llamazares, Caldera o els sindicats.
- A Zapatero al funeral sols el van insultar els familiars del guàrdia civil mort i ho haguessin pogut fer molt més.

Què vol dir? Que la gent d'esquerres no hem condemnat sempre la violència? que es pot insultar gratuïtament? És menyspreable.

JAZZ

Dissabte a la nit vaig poder assistir al concert d'homenatge al Tete Montoliu al Palau de la Música. El Jazz és una de les meves aficions. Especialment el jazz en directe. Crec que és una música que s'ha de viure. També ha influit en la meva afició ser amic d'alguns músics realment bons a l'escena del jazz de Barcelona, com Xavi Maureta, David Forns o Enildo Rasua. Tete Montoliu va representar un punt de recolzament fonamental per entendre que es podia fer jazz de primera a casa nostra. Possiblement amb els anys s'anirà reconeixent la seva qualitat excepcional. Els darrers homenatges que està rebent van en aquesta línia. Coma curiositat gent del públic amb senyeres a la mao mocadors de la plataforma pel dret a decidir que havia acabat poc abans. Entre aquesta gent Xavier Rubert de Ventós i Pasqual Maragall. La primera part magnífica entre el jazz i el joc. Músics com Comelade, Pep Pascual, Xirgu, Goka Benitez o el company de Tete Montoliu van saber fer un concert de qualitat i original que van tancar amb una versió diferent dels Segadors. Un dia ideal per fer-ho. La segona part va ser amb la mateixa big band amb la que Tete va gravar un disc fa 20 anys. En resum un bon concert i un bon homenatge al gran Tete Montoliu.

Mani, primera valoració

És cert que la manifestació de dissabte va tenir un caràcter marcadament independentista, no és d'estranyar. Però també és veritat que molta gent hi era per reivindicar problemes d'infrastructura, per expressar el desacord amb el tracte que rep Catalunya i simplement per expressar un cabreig global. De totes maneres crec que la millor manera d'evitar que s'utilitzi l'èxit de la mani és ser-hi tota la gent que creu que cal canviar coses. Ho sento pel meu amic Jose Rodriguez. Clar que havia llegit el seu post i les declaracions dels sindicats. Primer de tot no em serveix dir que no els havien convidat. Em molesta, ho repeteixo, que no hi fossin. És cert que aquesta és la primera gran mobilització en contra de la política de ZP en la que no participa el PP. I això també cal tenir-ho en compte. Pel que fa a la mani la veritat és que era molt heterogènia. Tan diversa que feia que durant molts moments no es sabés ni què cridar. Els de CIU no podien dissimular. "Montilla dimissió" "Som una nació sense president" o el magnífic "Catalunya, catalana". Tot i així reconec que eren força gent, no on anaven els líders però si més endarrera. De crits també alguns que cridava fa 20 anys i fins i tot algun intent absolutament fracassat. I com sempre freakies, gent fora de to i turistes al.lucinats. Ja hem sortit al carrer. Possiblement és un toc d'atenció però haurem de veure com s'interpreta i si algú reacciona més enllà de la descàrrega d'adrenalina d'una mani que ha estat un èxit. I a sobre serveix per trobar-te els amics,el Jordi, la Imma, el Jaume, l'Albert, la Neus ... I fer política també sense fer partit.

Dol

Un nou atemptat d'ETA ens ha colpejat durament aquest cap de setmana. El comunicat conjunt i la concentració unitària a Madrid són la única bona notícia en aquest sentit. És per això que no faré més comentaris sobre política antiterrorista en aquest post. Avui sols vull condemnar l'assasinat.