diumenge, 26 de febrer de 2012

Avaluació del professorat


Una de les reflexions que parlava amb altres mestres de la meva escola l’altra dia, era l’avaluació del professorat. El tema sorgia arrel d’una experiència que sortia al programa Mestres de TV3 en la que a una escola concertada de Barcelona, si no m’equivoco, la direcció del centre passava uns qüestionaris als alumnes per avaluar els seus professors. També es feia omplir un qüestionari d’avaluació a les famílies. El director explicava que aquesta era una forma d’incentivar la millora de tot l’equip docent i que els resultats comprometien a aquesta millora. A mi l’experiència, tal com estava presentada, no em va agradar, sincerament. Crec que tot era molt formal i tens. La imatge d’una direcció per damunt de tot com a únic interlocutor d’aquest procés d’avaluació no la trobo correcte. L’avaluació plantejada com una pressió no la considero eficaç.

Com a mètode no m’agrada perquè si defenso de forma clara que els exàmens no poden ser la part fonamental de l’avaluació per als meus alumnes no puc acceptar que per a mi, com a mestre, uns qüestionaris tinguin tant valor. Per altra banda no quedava clar en el programa quin pes es donava a les avaluacions fetes per nois i noies i per les famílies. L’alumnat té elements de valoració d’un mestre, sens dubte, però sols són una part de la visió del mestre. Les famílies encara tenen menys elements per valorar un docent. Valorar un professor o professora sols es pot fer si tenim en compte múltiples aspectes i visions. Basar-nos sols en visions parcials pot ser perillós. No estic dient que l’alumnat no tingui capacitat d’avaluació, al revés, són una font fonamental per saber com estàs fent les coses, però la seva visió, evidentment, no és completa. Per tant l’experiència, si més no tal com es presentava, no em va agradar. Però això vol dir que no em sembli bé que se m’avaluï com a mestre?

Crec que se m’ha d’avaluar. Però sobretot se m’ha d’avaluar en funció del treball de tot un equip pedagògic de l’escola i no de forma aïllada. I se m’ha d’avaluar perquè jo tingui elements per a la reflexió. Però llavors, per fer-ho bé, s’ha de fer sense excés de pressió i recollint més elements que permetin una visió més global. Per fer-ho sense pressió no es pot plantejar, com apuntava el reportatge, que el procés d’avaluació i de presa de decisions posteriors, pot conduir a l’acomiadament. Els alumnes no poden prendre part mai, al meu entendre, d’un procés que té implicacions laborals. I deia que a més cal tenir en compte totes les visions. No conec el contingut d’aquests qüestionaris però acceptem que estan bé. Però aquesta és la única manera en que els alumnes poden avaluar els seus mestres? No, és evident. Fins i tot els qüestionaris poden estar afectats per situacions excepcionals. No és el mateix fer el qüestionari el dia després d’una activitat que ha funcionat i ha estat engrescadora que el dia després de tornar els resultats d’una prova que ha anat malament. No crec que els alumnes diguin el mateix si portes uns dies cansat i una mica més borde del normal que si et coincideix l’enquesta amb uns dies més relaxats. Els alumnes segur que contestaran la “veritat”, però potser serà una “veritat” temporal. Jo sempre aprofito moments que considero relaxats per saber que en pensen els meus alumnes de com faig les classes. Fer-ho de forma habitual, al llarg dels anys i amb grups molt diferents t’acaba de donar força pistes de com fas les coses i de què agrada més i menys de com fas les classes o com et relaciones amb els alumnes. També un mestre i especialment un tutor o tutora té molta informació de com percep una classe la manera de treballar de la resta del professorat. Potser aquí ens costa socialitzar aquesta informació, transmetre d’alguna manera aquesta informació, basada sovint en percepcions però de gran valor, a la resta de companys i companyes del claustre.

I la part que em falta és com puc tenir elements d’avaluació com a professor per part de la resta de companys i companyes. Ja no d’allò que els hi diuen els alumnes i les famílies, sinó d’una visió directa i com a professionals. L’altre dia vaig aprofitar que a un dels grups que faig classe hi ha una vetlladora. És per tant una professional que pot observar el meu treball directament i que a més pot saber què diuen els alumnes quan jo marxo. Les seves aportacions em van servir, em van donar una visió més que puc sumar a la meva visió personal i a les sensacions que he rebut. Però no conec altres formes de rebre aquestes aportacions. No ho he dit però en cap cas quan parlo d’avaluació estic parlant del nivell que tinc en la matèria que imparteixo. Crec que puc assumir un procés d’avaluació que m’ajudi a conèixer millor com sóc com a professor, però no conec, de moment, prou experiències que funcionin per aplicar aquesta avaluació als docents. M’agradaria conèixer una mica més sobre aquest tema.

10 comentaris:

Ramir Bullich Catà de la Torra ha dit...

Crec que has tocat aspectes cabdals. L'avaluació no és control ni supervisió. L'avaluació és coneixement per a la millora. I en l'avaluació del professorat (així com en l'avaluació de centre) cal donar un protagonisme a la participació, al debat, cadascú des del seu àmbit i segons les seves possibilitats. Cal, especialment, la participació del propi professorat.
I aquesta participació no s'ha de limitar a proporcionar informació, també ha de ser-hi a l'hora de dissenyar-la, d'interpretar resultats, etc...

Anònim ha dit...

Personalment crec que, igual que Karl Popper deia que la millor crítica era l'autocrítica, la millor avaluació és l'autoavaluació i que el problema radica en dir 'avaluació' quan només es parla de 'opinió' o 'satisfacció' ja que avaluar només ho hauria de poder fer qui tingui més coneixement sobre els protocols a seguir.

L'alumnat o els pares poden opinar i expressar el seu sentiment de satisfacció però si donem massa importància al 'client', el professorat corre el risc de predre la seva autoritat i tenir la temptació de fer el que sigui convenient per 'agradar' als 'clients' i no fer la feina com creu que l'ha de fer, en consciència i prenent decisions que no sempre són les més agradables o satisfactòries però són les necessàries.

César

Anònim ha dit...

Pere, tot i els teus raonaments, jo sí que crec que els alumnes han de poder valorar (no sé si 'avaluar') la feina dels seus mestres. Al final del sopar anterior vam estar xerrant amb la ex-dire de l'institut on havíem anat el Joan i jo, i crec que tant ella com una altra mestra es van quedar sobtades per les visions que havíem tingut d'alguns dels professors de l'institut. Et ben asseguro que si haguessin fet cas als alumnes (no sé si omplint un qüestionari és la forma) alguns profes no s'haguessin jubilat al centre... Crec que al mestre se l'ha de valorar per la seva feina a l'aula i per com aconsegueix motivar i transmetre el coneixement als alumnes. El que passi més enllà (claustre, etc) no crec que sigui tan rellevant...

Sílvia

Ramir Bullich Catà de la Torra ha dit...

L'avaluació no l'hauria de fer l'expert, ni el propi interessat, ni els alumnes, ni els companys de feina, ni....
L'avaluació hauria de basar-se en la cooperació. la cooperació de l''expert sí, però sobretot la cooperació de tots els implicats en el projecte.
I si no, qui coneix millor la realitat que no pas aquells que estan directemant implicats en el projecte? qui hi està més interessat i motivat?
Això en el cas que parlem d'avaluació per a la millora, no per al control.

Anònim ha dit...

L'avaluació podria dir-se que s'apropa a la valoració que un fa de la
seva tasca tenint en compte les implicacions que se'n deriven.Però
l'avaluació no s'atura pas aquí . Tots podem questionar i reflexionar
constructivament sobre la tasca docent.
La que portem a terme nosaltres i la que portem a terme dins la nostra
escola , els nostres companys/es de feina . I per altra banda cal
pensar , si estem exercint d'acord amb la filosofia amb la qual pares
i mares de la nostra escola confien. Seguim una línia d'escola
coherent des de l'inici fins al darrrer curs de l'escolaritat ?

En el cas dels mestres quan parlem d'avaluació, les implicacions són
molt variades i dins d'un context ple de matisos i en el qual , tothom
si veu en cor de dir la seva.

Sovint l'opinió del mestre queda sesgada o minimitzada pel grau de
satisfacció que mostren les famílies d'un determinat curs vers un
tutor/a determinat.
Aquesta seria la realitat més freqüent.

L'opinió de les famílies , sovint desdibuixa la veritable tasca
d'avaluació continuada i sumativa que fan els mestres dins la seva
petita parcela.

Avaluar seria pel mestre , observar des de tots els vèrtex la feina
que es porta a terme i analitzar el context , la forma , el contingut
, la metodologia , els valors .....
Valorar com ens sentim i qui ens pot ajudar a modificar allò que
sospitem que no ens funciona si estem sols a l'aula.
De vegades necessitaríem la figura d'un observador....
En fi , estic força d'acord amb el teu escrit .

Salutacions.

cris.

Anònim ha dit...

Un tema aquest de l'avaluació del professorat que dóna molt a parlar, senyal que les coses no són prou clares i que no hi ha una "manera" que ens ho posi fàcil.

Necessari? Potser sí.
De vegades penso que millor que una avaluació, seria una supervisió feta per un extern de manera continuada (treballant en claustre, departaments, cicles, cursos, individualment...) segons el que fes falta. Crec en una avaluació positiva que implicaria també una constant avaluació de l'escola, encara que això pugui costar, d'entrada, un aprenentatge d'autocrítica.

Vaig veure el programa de TV3 i no em va agradar gens com plantejaven l'avaluació del professorat.

Si convé que també la facin pares i alumnes (Uf! no tinc clara la manera com fer-ho possible )... potser els veig més intervenint en una avaluació no tant individual d'un professor i quan ja no estan en el mateix curs, cicle, etapa... que estan avaluant.

Quatre pensaments (sense reflexió seriosa) per un tema interessant i prou important.

Enhorabona per un article que obre debat!

Àngels ha dit...

A final de curs, sovint els hi he dit als alumnes que avaluessin o "valoressin" els aspectes que els ha agradat més, els que els agradat menys, que canviarien, que proposarien...Tot i ser nes de 11 o 12 anys saben expressar força bé el que els ha interessat i el que no, també han afegit comentaris objectius i evidenment subjectius dels mestres. Considero que ben interpretats també poden ser útils pel mestre. Però he constatat que aquestes "avaluacions" que fan els alumnes són subjectives i no es poden considerar com paràmetres de valoració de la feina docent.

Anònim ha dit...

Pere, estic d'acord pràcticament amb tot el que has escrit.
De tota manera, pel que fa a la pública tenim moltes altres coses que passen pel davant de l'avaluació del professorat quant a prioritàries.
Començant per les retallades i les mogudes que hem de muntar per intentar que no es desmoroni la qualitat de l'ensenyament que podem oferir a l'alunat i famílies.
Aprofito per dir-te que per aquest motiu i d'altres he decidit jubilar-me. Si tot va com espero, el 30 de juny acabo el curs i em tallo la "coleta", com ho faria un torero.
Salut
Antoni P.
IES Salvador Espriu

Joan B ha dit...

Hola Pere.

És un problema de qualitat no? El problema és com avaluem la qualitat en un, diguem, servei educatiu quan:
Els clients, pares, no veuen mai com prestem el servei (com a molt pregunten als fills).
Els usuaris, infants, són persones en construcció i el seu esperit crític és immadur.
Els prestadors, mestres, són alhora "persones" i un "equip". Entenc per "persones", la tasca docent a la classe que es realitza fonamentalment a porta tancada i sense possibilitat de contrast o crítica externa. Entenc per "equip" tota la resta que succeeix a l'escola i que normalment si es coordina.

La resposta sol ser: Ens autoavaluem.
Som sempre prou autocrítics? Tothom ho és?
Estic d'acord que la tasca avaluativa no pot ser només fiscalització però i és cert que si un professor ho esta fent malament (no en sap, no vol, es troba malament, no connecta amb una classe en concret, etc) a l'escola li interessa saber-ho i ajudar-lo. Crec que certa fiscalització és bona igual que certa pressió per millorar. Si una escola en concret és prou immadura per despatxar a un bon professor que necessita ajuda allà ells, jo no crec que succeeixi. Conec altres àmbits educatius on si es fiscalitza i no succeeix gairebé mai i, aquest "gairebé" que acabo d'escriure, per la meva experiència, sempre s'ha referit a persones que no havien d'estar allà.
Es clar que una avaluació dels alumnes serà subjectiva, segur que el professor d'educació física s'endurà grans elogis sempre. Malgrat això serà una altra dada. I, el problema no és la dada, és l'ús que se'n fa.

Jo, personalment, porto quatre anys fent de docent i, encara espero que, en alguna escola de les que treballo, algú experimentat entri a les meves classes i m'ajudi a millorar.

Pere Nieto ha dit...

En primer lloc Antonio espero que la nova etapa et vagi molt bé, pe`ro ja m'explicaràs perquè ens anirem veient. De totes maneres és evident que hi ha coses prioritàries però al blog miro de parlar de coses que em passen.

A la resta sols puc dir gràcies per les aportacions. Em veig incapaç de contestar a tothom, però en el fons el més important és obrir debats, no?