dilluns, 27 de febrer del 2012

A mi que m'avaluin


El món de l’educació acostuma a ser un aspecte que de forma continuada apareix en els debats públics. Se’n parla sovint però en canvi poques vegades s’acaba aprofundint a nivell social. Sols existeixen debats dins el propi món de l’educació que són sempre interessants però que al final tenen poca repercussió. Un debat profund a nivell educatiu però alhora social no s’acaba de produir. Però de tant en tant sí que hi ha moments en que l’educació esdevé més mediàtica. I ara és un d’aquests moments.
Les reformes educatives proposades pel nou govern del PP a nivell d’Espanya, la campanya a favor de l’escola catalana, les retallades que condemnen l’escola 0-3 anys de Barcelona a la marginalitat i propostes que estan damunt la taula com la suposada novetat de la professionalització de les direccions dels centres públics, l’avaluació de centres fent públics els resultats, l’aprenentatge de la constitució … I a nivell de Catalunya a això es suma el nou programa de TV3 Mestres que suposa un major debat públic sobre l’estat de l’educació.
En aquest article no voldria entrar a fons en cap tema educatiu però sí que pretenc fer evident una gran contradicció que es viu en aquest món de l’educació. Per una banda quan es pregunta a la gent sobre què s’espera dels mestres i de l’escola es parla de la necessitat de formar persones. Hi ha moltes maneres d’expressar-ho però es parla de fomentar els valors, d’aconseguir que cada alumne es desenvolupi segons les seves possibilitats, es diu que els mestres han de motivar i obrir portes … La major part de la comunitat educativa, especialment la més sensibilitzada, aposta també per aquest model. Hi ha molta gent que es dedica a l’ensenyament i es trenca les banyes per aconseguir que la seva feina permeti que els seus alumnes millorin dia a dia. I ho fa amb perspectiva d’educació individualitzada, amb voluntat d’anar més enllà de les seves obligacions, tenint clar la necessitat d‘educar en la diversitat … I alhora conscient de les grans limitacions que té per fer la seva feina a tots nivells (laboral, de l’entorn escolar, de la pressió familiar, de la societat…). Però en el fons el que tothom demana en públic a l’educació i el que la gent que s’hi dedica intenta oferir si semblen bastant.
Però el problema real és que no és veritat que se’ns demani això a les escoles. Perdoneu-me que faci un símil tan barroer però és com quan algú busca parella. Segur que si se li pregunta dirà que busca algú que sobretot sigui bona persona, però hi ha moltes i moltes bones persones al món que saben que això no és veritat, o com a mínim que amb això no hi ha prou. En l’educació passa el mateix. El que realment s’acaba demanant a l’escola és que aconsegueixi bons resultats acadèmics, que resolgui els problemes de la societat amb la gent jove i que ens lliuri al màxim de la responsabilitat d’educar als nostres fills i filles. Això és el que ens demanen les empreses, els sectors amb capacitat d’influència a la nostra societat, la majoria de mitjans de comunicació i els diferents governs (de forma molt especial els governs conservadors actuals). I aquest és un dels grans drames. A l’escola somniem en formar persones mentre lluitem per aconseguir salvar els resultats. I per tant el millor que podríem fer és deixar les coses clares. Jo no tinc cap problema en millorar els mecanismes d’avaluació dels centres i del professorat però per fer-ho cal deixar molt clar quina és la prioritat que demanem als mestres a casa nostra. Demanar en veu alta que sobretot ens preocupem dels valors i després sols avaluar els resultats en llengua i matemàtiques és una gran trampa.