dijous, 16 de juny del 2011

Avui el 15M és més necessari


Ahir va ser un dia trist a nivell polític. Les escenes de violència davant del Parlament de Catalunya no són en cap cas escenes fàcils de pair. No parlo del nivell real de violència, no cauré en aquesta trampa, impedir l’accés, sacsejar, marcar amb una creu, escopir ... són actituds que qui vol defensar la no violència ha de tenir clar que no es poden acceptar. La tensió va suposar que treballadors del Parlament, dels centres educatius o del zoo també rebessin els incidents. I no es pot impedir que la gent que veu en la política una forma d’expressió i treball vegi com es vol coartar la seva llibertat. Però l’error dels convocants ahir no va ser evitar que es produïssin aquests incidents, sinó convocar una protesta que tendia a la radicalització més que a teixir complicitats. Així ho expressava dimarts en un article a CatalunyaPress. Recolzo el moviment 15M, ho dic sense embuts i després ho explicaré una mica més, però no compartia aquesta actuació. El fet de tenir una estructura assembleària i gens jeràrquica no pot ser un obstacle per marcar línies clares de treball. Per una banda el moviment ha fet el salt als barris, la decisió més intel·ligent que podia prendre. Fent assemblees properes, a partir de temes que poden ser més reals i mirant d’aconseguir complicitat amb el moviment veïnal i social de cada barri, fem créixer el moviment, el carreguem de contingut i arribem a molta més gent. La voluntat de paralitzar el Parlament no ajudava a crear complicitats però a més al convocar a la gent a una cosa que és clarament il·legal i a més impossible d’aconseguir s’acaba creant una sensació d’impotència i es tendia a l’aïllament del moviment. Primer calia consolidar una potent xarxa de gent.
La segona conseqüència negativa de l’acció d’ahir és que s’ha situat el tema del pressupost i de les retallades en un segon pla. La confusió sobre què es votava ahir que tenien molts dels manifestants demostra que alguna cosa fallava. Ahir es votaven les esmenes a la totalitat, per tant el rebuig als pressupostos. Per tant l’acció d’ahir no feia pedagogia que què està passant i de qui ho està protagonitzant. El moviment del 15M ha de demanar disculpes, desmarcar-se de la violència clarament i aprendre dels errors. Però ho ha de fer per enfortir-se i per esdevenir un moviment ampli i que contribueixi a la transformació social. Igual que sóc clar en la crítica als fets d’ahir vull ser contundent en la crítica a qui desprestigia el moviment en la seva globalitat pels fets d’ahir. La necessitat d’expressar la indignació per la situació actual i la necessitat de trobar noves vies per expressar la indignació i construir les alternatives, segueixen vigents. Els espais de trobada de molta gent dels barris continuen sent positius. La possibilitat de sumar gent a construir l’alternativa (al costat de determinats partits, sindicats, moviments socials, AVV, moviments ecologistes ...) és més que una esperança una necessitat. El moviment 15M és un moviment no violent, transformador i complex. Sols faltaria que un moviment que neix de nou, en temps difícils i amb reptes tan complicats tingués solucions senzilles i estratègies per dur-les a terme sense problemes. El camí no és senzill i viurem moltes incomoditats, però el que ens hi juguem ens obliga a intentar-ho de veritat.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

DE DEBO CREUS QUE EL COMUNISME LLIBERTARI POT INSPIRA CONFIANÇA?...LA PARTITOCRACIA ES UN FASTIC,PERO GOBERNAR UN PAIS DE MANERA ASSAMBLEARIA....POT SER MORTAL...I PER INTERNET,FOTLI¡
JUGANT AMB BARCELONA

Raül Martin Capilla ha dit...

No puc evitar tenir aquesta sensació de derrota moral, de que sempre hi hauran quatre brètols que aprofitaran la torba per expressar la seva violència sense continguts. Peró desconfio de la meva percepció.
Vaig viure ja fa uns anys una situació surrealista propiciada per una senyora que es deia Júlia Garcia Val de Casas. Una persona que va ordenar via telefònica ,a la ja antiga policia Nacional, com diuen ells ' me hecharan pa lante' per anar a una manifestació. Que se m'acuses de possessió d'arma blanca per portar un esprai de pintura que ni tan sols jo portava. La mateixa manifestació on ningú dels que hi érem coneixíem a les persones que llençaven gots contra la policia. Passat els dies feta la reclamació judicial van deixar passar el temps, tot va prescriure.

Peró la por no prescriu, i aixi es fabriquen la covardia. Veus que els teus companys es tornen violents i paranoics, que d'altres perden l'i interès i tu estàs sol. Et sents sol, ets jove perds amics, perds l'esperança. Et tornen un covard.

Ara mateix soc un parat, he treballat els darrers anys de pastisser vaig deixar de treballar un any abans de que esclates la crisi per acabar els meus estudis de pastisseria. Vaig estudiar al gremi de pastissers de Barcelona i no tinc un títol oficial per que els ensenyaments en aquest camp no estan reglats. No tinc pis ni moltes possessions valuoses ,mai he tingut un sou per sobre dels 800 euros encara que amb les hores extra que en la pastisseria poden arribar a ser moltes arribava a uns 1000 això si treballant en jornades inacabables de 5:45 del mati a 13:45 i de 15:30 fins a les 22:00, sense caps de setmana ni festius. I no hem queixo de l'horari a mi m'agrada treballar totes aquestes hores soc un artesà se l'esforç que suposa. Hem queixo de no poder viure del meu esforç. Visc amb el pares , i no puc evitar sentir-me malament al veure la tristor dels seus ulls quan hem miren.
Veig com la gent gran hem traeix. Com els avis voten a la dreta que retallarà el futur dels seus nets. Com un pare li diu al seu fill, un antic conegut d'estudis que està sota tractament farmacològic per bipolaritat, que voti a C.I.U. simplement per venjança contra el tripartit per que els hi van fer fer una reforma a l'aparador per ajustar-lo a la normativa municipal.

Totes aquestes experiències foraden la meva esperança, el que va passar ahir m'entristeix moltíssim. Peró qui no diu que demà no podem sortir uns altres amb un proposta ferma per solucionar els nostres problemes. Només els que fracassem en el nostre camí intentant trobar la sortida coneixem el problema real,els que amb 30 anys hauríem de ser el motor de canvi i progres i ara som uns invàlids per el mercat. Els que tenint Internet, ordinador, i un plat a taula i moltes idees no tenim una vida digna perquè no tenim futur. El demà es estret y amb normes molt poc humanes.

Encara recordo les classes d’anglès on ens ensenyaves fent servir cançons, les bones persones amb bones intencions mereixen un futur. Felicitats per continuar sient un focos de coneixement i raonament.

Anònim ha dit...

Estupefacte amb la deriva que feu els d'ICV. Estupefacte.

El 15M i els fets del 15J són el mateix. No existeix cap moviment. El fil comú és una sensació difusa d'emprenyament amb diferents motius. Així que concreten perden seguidors. Hi ha una operació d'agitació malintencionada i desestabilitzadora que no controlareu.

El desplaçament als barris que jo he vist ja no és el 15M. Allí adopta la forma de les associacions que hi treballen i llavors sí que s'apropa a les vostres idees. A Pça Catalunya hi ha establert el símbol a mode de franquícia per referir-s'hi quan calgui fer veure que darrera hi ha tot Déu.

La vostra deriva és pretende que us servirà per fer oposició de partit al carrer mentre aquesta agitació pretén erosionar la democràcia i us passarà pel damunt com un tsunami. Davant mateix dels nassos (en el cas de Joan Boada, al clatell) i encara no ho veieu.

Ara podeu activar el mode "paranoia on" i pensar que la guerra campal és tot un muntatge de quatre mossos disfresats.

Antoni,

http://lacruillacat.blogspot.com/