dimarts, 8 de març de 2011

Independentistes!, quina mandra.

L’altre dia algú plantejava que una de les coses bones que ens portaria la independència de Catalunya seria la fi dels independentistes. Potser una part important de raó té aquest acudit. La situació política dels moviments independentistes viu un autèntic Dragon Khan per recordar la definició que es feia del tripartit. Com sempre he dit tinc clar que no li poso límits al dret a la sobirania nacional de Catalunya i per tant tot i que no em declaro plenament independentista no veuria malament aquesta opció si fos majoritària. Però no puc entendre l’estratègia independentista tal com s’està vivint. Però en primer lloc cal recordar quina és la situació. El menyspreu estatal envers Catalunya (demostrat en la massiva manifestació de Barcelona), la mobilització ciutadana a l’entorn de la consulta sobiranista i l’aparició en política de Joan Laporta han suposat un terratrèmol mediàtic. I dic mediàtic perquè de moment no ha estat real. Ni el nombre de diputats independentistes va créixer a les darreres eleccions ni s’ha aconseguit la unitat de les forces independentistes.

En el cas de Barcelona les properes eleccions poden suposar una repetició d’aquest plantejament. ERC ha plantejat que poden ser un tercer espai entre les dues opcions de govern que ells consideren que poden ser lògiques, un pacte PSC-ICV-EUiA i un pacte CIU-PP. D’entrada dir que si més no ERC va bé d’autoestima. Que la cinquena força política a l’actual consistori i que segons moltes enquestes tindrà dificultats per repetir els quatre regidors es plantegi que és una opció de govern, segons sembla en solitari, és més que optimisme. No sé si serà o no una bona estratègia electoral, ho podrem comentar el 22 de maig, però jo no crec que ajudi gaire aquesta estratègia. Però la incorporació de Joan Laporta pot acabar de trencar totes les previsions. Jo avui penso el mateix de Joan Laporta que el dia abans de les eleccions catalanes, alguns no. I ERC fa una aposta cega per aconseguir un bon resultat electoral per damunt del respecte al treball fet pel seu propi grup municipal o per alguns valors que jo, personalment, veig incompatibles entre Joan Laporta i ERC.

Solidaritat Independentista té un important repte de cara a les municipals de Barcelona. Amb la fugida de Joan Laporta es fa encara més difícil que arribin al 5% a la ciutat però un molt mal resultat podria abonar la teoria de que SI sense Laporta no té futur. I per altra banda hi ha la presentació per primer cop de les CUP a Barcelona. Difícilment aconseguiran els bons resultats d’altres ciutats catalanes, però si saben jugar amb força podran aconseguir un bon nombre de vots de forces d’esquerres, de gent desencantada dels partits “tradicionals” i de gent d’ERC que no entén la incorporació de Joan Laporta. Fàcil no ho tenen, a Barcelona mai ha reeixit cap intent d’aquests i crec que ICV-EUiA ha d’aconseguir arribar precisament a aquests sectors. I a més no crec que disposin de suport dels mitjans de comunicació.

Queda molt per les municipals en aquest cas. Al ritme que anem, amb les notícies independentistes encara poden passar moltes coses. Però crec que la gent no entendrà ni perquè un Ajuntament ha de tenir com eix bàsic de campanya l’independentisme ni perquè un personatge com Joan Laporta pot jugar d’aquesta manera tan frívola amb la política.

1 comentari:

Sílvia Casorrán ha dit...

Quina mandra de política municipal! Quina mandra de Trias, quina mandra de Port & Lap -o LaPPorta-, sort almenys que la Tura mira de nou cap a Mollet, i sort que el Ricard Gomà continua sent coherent i que l'Hereu, segons el meu parer, continua sent un polític honest malgrat la seva discreció... La (contra)política municipal d'aquesta ciutat és tan baixa... Un clar exponent és el tema de les Glòries i el seu no-desenvolupament gràcies sobretot a ERC i CiU: 'Donde dije digo digo diego'... Gràcies Pere per les teves reflecions!