Elogi de la senzillesa ... urbanística

El 22 de maig hi haurà eleccions municipals i ara ja comencem a fer la feina de balanç. Una feina que serveix per rendir comptes del compromís amb la ciutadania i per preparar també les propostes pel proper programa electoral. Molt aviat us donarem a conèixer el nostre balanç de mandat com a ICV-EUiA i crec que us agradarà l’eina que hem preparat. Però fer una revisió exhaustiva també permet una altra cosa. Reflexionar sobre tot allò que hem fet i com ho hem fet. I a partir d’això crec que aniré traient conclusions per explicar-vos. I la primera és l’elogi de la senzillesa.

Algunes de les actuacions urbanístiques més destacades d’aquest mandat han estat molt ben valorades precisament per la seva senzillesa. L’altre dia ja parlava de la remodelació de la Ronda del Guinardó després de l’enderroc del viaducte. L’espai diàfan, accessible i agradable és un èxit. Però perquè el projecte sigui així cal tenir en compte que des del Districte s’ha influït a fons, a vegades molt a fons, i que la comissió de seguiment veïnal s’ha reunit molts cops amb els responsables de l’obra per fer-ne un seguiment. En aquest cas apostar per la senzillesa ha estat un èxit. Com també ha passat al Pla de Montbau. La demanda veïnal sempre va ser la de mantenir el plantejament inicial de feia 50 anys, sols posar el Pla de Montbau al dia. I així es va fer, i avui continua sent un dels espais més amables dels nostres barris. Com ho és el carrer Pere Pau, o el carrer Ceuta o molts d’altres carrers o equipaments o com per exemple es demana a la remodelació de la Plaça Eivissa, que es prefereix també poc transformada. La senzillesa acostuma a funcionar, però no sempre és la primera opció. Sovint arquitectes, urbanistes i dissenyadors opten per models més arriscats però que poden “passar a la història”, i sovint alguns polítics no ho aturen, o bé perquè coincideixen amb l’objectiu de marcar perfil o bé perquè consideren que no han d’entrar en temes suposadament tècnics. Però això és un error. És cert que el polític no ha de fer de tècnic, però al revés tampoc.

Quan dissenyem urbanisme parlem d’accessibilitat o no, parlem de prioritat pels cotxes o per als vianants, parlem d’espais segurs o de racons poc controlats, parlem d’espais de fàcil manteniment o d’espais cars de conservar. I tot això és tècnic? És evident que no. Recordo un cas en que un arquitecte va projectar un edifici de façana negra. Quan els veïns ens ho van fer veure la Regidora Elsa Blasco va intervenir. No entrava en un tema del projecte arquitectònic, estava influint en com havia de ser el barri, de quina imatge transmetia un edifici públic. La seva intervenció va ser molt mal valorada per l’arquitecte, ara en canvi l’edifici està molt ben valorat a tot arreu entre d’altres coses pel seu color.

Els polítics, en contra de la fama actual, han d’intervenir més, han de garantir més el sentit públic de les coses i han de tenir en compte els criteris veïnals sense convertir-se en portaveu de tot el que demana la gent. Hi ha arquitectes que a un edifici públic volen fer allò que mai s’atrevirien a fer a una casa particular i a vegades cal exercir el poder de decidir com volem la ciutat des de la política. I si és amb senzillesa molt millor.