PSC i ERC es mouen de cara a les municipals

Les eleccions municipals de Barcelona estan agafant ja molta força. No és perquè hi hagi confrontació política sobre quin model de ciutat, perquè s’estiguin fent processos profunds de debat a l’entorn dels reptes de la ciutat o perquè es discuteixin les possibles aliances de govern després del 22 de maig. El debat està centrat en la situació interna que viuen tant ERC com el PSC i a més en un debat molt més vinculat als mals resultats de les eleccions catalanes que no pas a les propostes per la nostra ciutat.

El PSC torna a viure amb intensitat la possibilitat d’unes primàries. D’entrada un procés d’eleccions internes és normalment una bona notícia. No ho es tant quan es produeixen a darrera hora i amb la sensació clara de mirar d’evitar una més que previsible derrota. Si es considera que Jordi Hereu no és un bon candidat, els moviments s’haurien d’haver plantejat abans de les eleccions catalanes, perquè Jordi Hereu és igual de bon o mal candidat al marge dels resultats de novembre. També és cert que l’operació Mascarell ha donat un tomb inesperat i ha trencat molts esquemes. Ara es pot produir una situació especial amb les primàries. La lluita entre l’organització del PSC a Barcelona que de forma majoritària recolza a Jordi Hereu i sectors més vinculats al PSC nacional per impulsar una candidatura amb “més opcions”. No veig, en aquests moments de cap manera, la possibilitat que Jordi Hereu renunciï a la candidatura i per tant les primàries es plantejaran de forma massa ràpida (les eleccions del mes de maig estan massa properes) i amb un nivell intern de confrontació que pot ser massa dur. Molta gent pot acabar votant a Jordi Hereu perquè serà difícil que la candidatura alternativa estigui prou vinculada a la realitat de Barcelona i perquè a més les operacions “estel·lars” acostumen a no funcionar dins de la política. Per altra banda hi ha la possibilitat que el plantejament de primàries sols sigui una pressió per aconseguir una llista electoral que inclogui a gent nova i finalment no es concreti en unes primàries sinó en una lluita pels següents números. En aquest sentit no crec que hi hagi ningú de l’entorn més proper a Jordi Hereu que no accepti que la renovació de la llista i els criteris per elaborar-la han de ser totalment diferents.

La situació d’ERC es força diferent. La seva aposta ha passat per jugar-s’ho tot a una sola carta, la de la possibilitat d’una candidatura independentista única a Barcelona. Aprofitant la dificultat d’entrar a l’Ajuntament (on es demana el 5% dels vots enlloc del 3% que es demana al Parlament), ERC ha fet una crida a SI, a les CUP, a Reagrupament i a altres formacions per constituir una sola candidatura a Barcelona. Fins i tot han tingut l’encert de proposar unes primàries obertes per fugir de la “lluita de galls” entre Jordi Portabella i Joan Laporta. En aquest sentit l’aposta és arriscada però de moment no li està sortint malament. De totes maneres és un plantejament que crec que permet guanyar posicions en aquests moments però que serà difícil de gestionar més endavant, quan sigui l’hora de la veritat. És possible una candidatura única? Segur que no. Solidaritat no crec que accepti en cap cas una operació que els pot comportar perdre bona part del crèdit aconseguit, però a part hi ha un problema que és el dels llocs a la llista. Solidaritat, reagrupament i les CUP acceptarien una candidatura on anessin en llocs sense opcions reals de sortir? I si una persona de cada una d’aquestes candidatures anés en un lloc per sortir això significaria que el pes de la gent d’ERC seria molt petit. Ja sé que ERC dirà que aquesta candidatura unitària faria augmentar molt les perspectives electorals i que es podria passar dels 4 regidors actuals a 8 o 9, però tothom sap que això és més que difícil i dubto que la gent estigui per arriscar-se tant. Solidaritat preferirà no entrar a l’Ajuntament abans que veure’s sota la imatge d’ERC. El que podria acabar passant, això sí, és que ERC i CUP sí que facin una candidatura única i això li permetria recollir els fruits d’aquesta campanya en demanda de la unitat. No seria una gestió senzilla perquè dues organitzacions amb estructures poc jeràrquiques tindrien un procés amb massa poc temps per acabar de lligar-ho tot. L’acord amb les CUP, a més, tindria un cost afegit, ERC hauria de renunciar clarament a la seva equidistància fet que podria fer dubtar a alguns sectors seus. Com a opció d’esquerres a mi ja m’agradaria. El factor temps serà determinant, aquesta possibilitat, uns mesos enrere hagués tingut més possibilitats, també és cert que les eleccions catalanes, menys en el cas de les CUP, permeten comptar recolzaments.

En tots dos casos espero que les operacions per aconseguir transmetre una recuperació vagin per bon camí, perquè mai he negat que jo aspiro a seguir fent un govern d’esquerres. Com a ICV-EUiA jo crec que hem de seguir oferint el nostre projecte amb força, sense veure’s alterat per mogudes internes ni operacions de darrere hora i alhora deixant ben clar que nosaltres farem d’esquerra verda a la ciutat, hi hagi el resultat que hi hagi.