dijous, 9 de desembre de 2010

Barcelona ciutat horrible? (2)

Deia en el darrer article la importància de la cohesió social a la ciutat. Però al marge d’aquesta consideració, fonamental això sí, la ciutat de Barcelona ha aconseguit generar molts grans espais públics. De fet aquesta era una de les grans mancances de la ciutat. Fins ara Barcelona ha aconseguit guanyar espai del litoral, ara ens toca guanyar espai a la muntanya, aprofitant la recent declaració de Parc natural de Collserola i el gran projecte dels Tres Turons. Com deia una de les meves grans enveges quan viatjava era els grans parcs que tenen les ciutats, un aspecte que a Barcelona no teníem. Els darrers anys s’han guanyat molts espais públics, places i petits parcs arreu de la ciutat, ara ens cal el gran Parc dels Tres Turons, un parc que compta amb l’oposició de CIU i PP tal com està plantejat. Sobre els espais públics sempre recordo que al Poblenou quan jo vaig mirar per primer cop quins espais verds es comptaven al barri vaig poder veure’n sols dos, els jardinets de Lope de Vega i el cementiri del Poblenou. La situació per sort ha canviat molt.

Un tercer àmbit important a valorar és el de la mobilitat. Barcelona ha millorat clarament en aquest aspecte els darrers anys i és important prioritzar aquesta línia en els propers anys. Per una banda la xarxa de Metro, amb les noves actuacions recentment inaugurades i les futures que ja estan en marxa permetrà arribar a molts barris de la ciutat, tot i que no a tots encara, La connexió amb l’aeroport de Barcelona també serà una millora substancial. A nivell d’autobús els darrers anys s’ha avançat molt poc. L’absència d’un contracte programa no ha permès fer una inversió necessària en bus, una xarxa absolutament necessària per garantir una bona xarxa de transport públic. Els busos de barri es converteixen en eines de comunicació entre les zones habitades i els equipaments o de connexió entre els barris sense Metro i alguna parada. També es preveu en breu iniciar noves fórmules de bus ràpid i avançar cap a una xarxa més lògica sens itineraris tan imprevisibles de les línies de bus. Cal tenir en compte que el bus és una de les opcions preferides de transport públic per a les persones grans.  També ha de ser una millora la connexió del tramvia per la Diagonal, un debat abandonat pel fracàs de la consulta sobre la Diagonal. Finalment l’Ajuntament ha impulsat noves fórmules de mobilitat sostenible com l’ampliació de carrils bici, el bicing o les àrees verdes d’aparcament que al meu entendre s’hauran d’acabar impulsant arreu de la ciutat. I finalment això ha suposat que la ciutat de Barcelona no està col·lapsada, si bé no podem negar retencions en moments crítics del dia en llocs com les Rondes, però en canvi la ciutat de Barcelona no és una ciutat col·lapsada permanent en el seu centre i això permet una millor mobilitat i una major tranquil·litat de la ciutat.
I tot m’agrada de Barcelona i de com s’han fet les coses? Evidentment no, donaré uns quants exemples. No m’agrada la tendència a impulsar gratacels al litoral de Barcelona, per molt que això suposi guanyar espai públic. Algun edifici singular d’alçada pot donar personalitat a l’skyline de la ciutat, però el gran nombre d’edificis alts de la nova Diagonal Mar és al meu entendre un error, perquè en molts casos a més és de poca innovació estètica. En aquest sentit crec que hem acostumat a fallar a l’hora d’impulsar nous espais de la ciutat com Diagonal Mar o Vila Olímpica. Per altra banda no m’agrada la tendència ordenancista de l’Ajuntament que suposa que es prioritza la multa damunt del treball. Barcelona no és una ciutat sense llei, Barcelona és una ciutat viva i que per tant pateix les conseqüències d’un ús intens de l’espai públic. Cal per tant un major control social de l’espai públic, cal més mediació i augmentar el paper i el nombre dels educadors de carrer. Cal posar algunes normes molt clares, però hem de rebutjar una Ordenança que no respon a la nostra realitat. I un tercer aspecte qu volia destacar en negatiu és que no hem sabut acabar de tenir una relació intensa i de complicitat amb el moviment veïnal. Algunes persones han pensat que podien construir Barcelona sense comptar amb les Associacions d Veïns i Veïnes de Barcelona i s’equivoquen. De les febleses del moviment associatiu i dels seus errors ja en parlaré, però em preocupa certs tocs de prepotència de gent que està al govern municipal, i per desgràcia amb un possible canvi de govern a Barcelona això es podria fer més contundent.

M’agrada la ciutat de Barcelona i al meu entendre el futur passa per impulsar les polítiques que fins ara s’han fet però incrementant el seu pes, canviar les prioritats d’allò que volem destacar de la ciutat, refer molt els equips que lideren l’Ajuntament i replantejar la participació ciutadana en la construcció de la ciutat. A partir d’aquí ja puc plantejar moltes de les propostes que m’agradaria parlar de cara a les eleccions municipals del 22 de maig del 2011.