dimecres, 8 de desembre de 2010

Barcelona, ciutat horrible? (1)

Per tal de començar a parlar seriosament de com afrontar les properes eleccions municipals del 22 de maig de 2011, hauríem de començar per valorar com està la ciutat de Barcelona i quina ha estat l’evolució als darrers anys. Per començar la imatge pública de la nostra ciutat ha caigut molt, possiblement més a nivell intern que extern, però aquesta caiguda de la imatge de la ciutat és objectiva? Avui Barcelona està molt pitjor que fa 10 anys?

D’entrada diré que globalment m’agrada la ciutat de Barcelona i que considero que és una ciutat que segueix sent un referent. Una part del desprestigi de la ciutat és fruit d’una campanya calculada, però també és cert que la imatge de Joan Clos o el Fòrum de les Cultures van ser claus per desenamorar a molta gent de la seva ciutat. Que es van fer moltes coses malament en aquests moments és cert, però també un estat d’ànim general ho afavoreix. Per exemple considero que alguns dels grans errors urbanístics de la ciutat com la configuració de la Vila Olímpica o el tractament de bona part del litoral barceloní són fruit de l’època preolímpica i que no es van criticar en el seu moment fruit del contrari del que passa ara, un ambient optimista que afavoria una visió global de la ciutat molt positiva i on les crítiques eren mal vistes. Recordo en aquest sentit la lluita veïnal del Poblenou per aconseguir la cobertura de la Ronda del Litoral al pas pel Poblenou. Va ser una reivindicació on va caldre molta mobilització i al final la cobertura de la Ronda va permetre un espai públic al costat de la platja que s’ha vist com un dels grans guanys de la ciutat. Per tant l’estat d’ànim general condiciona clarament la visió de la ciutat en general i les diferents actuacions en concret. En l’època preolímpica jo era molt queixós amb la línia de l’Ajuntament de Barcelona, enmig d’una marea d’optimisme, avui, dins de l’estructura municipal, la meva visió és molt més positiva que la mitjana. Avui dia és molt difícil valorar positivament aspectes de la nostra ciutat, tot i que seguim sent un referent en aspectes com les polítiques socials, ambientals o d’accessibilitat.

No entraré ara en aspectes concrets, però crec que la ciutat de Barcelona ha fet una evolució positiva, no tan sols en aspectes urbanístics. En un moment de crisi greu com l’actual s’ha vist que el nivell de cohesió social és important. Molta gent està vivint una situació econòmica difícil però la fortalesa de les polítiques socials a la nostra ciutat ha ajudat a fer menys greu les conseqüències de la crisi. No es tracta de dir que tot s’ha fet bé. Sens dubte calen més recursos, però Barcelona és una ciutat que dóna resposta a aquesta nova situació i això és percep en aspectes com el fet que no creix de forma alarmant la gent expulsada de la societat. Aspectes com l’atur o les dificultats d’accés a l’habitatge no es poden resoldre des de la ciutat però hauríem de saber trobar fórmules per ajudar a millorar aquests aspectes tant des de la política municipal com des de la pressió per canviar les polítiques sobre aquests temes per part de les administracions responsables. Però Barcelona ha lluitat contra l’exclusió social des de les polítiques d’atenció i des de l’urbanisme i la feina als barris. Tinc la percepció que a Barcelona no hi ha bosses de marginalitat equiparables a altres grans ciutats espanyoles (per posar un referent proper) o europees. Quan he visitat ciutats com Sevilla, Madrid o París he tingut la percepció de que hi havia barris gairebé al marge de la ciutat, amb problemes de marginació molt grans, i espais oblidats per l’administració. A Barcelona hi ha espais del Raval com l’entorn del carrer Robadors o la plaça George Orwell o zones a l’entorn de la Boqueria i les Drassanes, però no estem parlant de la mateixa situació. Els barris de Barcelona tenen un nivell de cohesió per exemple en equipaments molt gran i això no té preu. Aquesta és, al meu entendre, una de les grans riqueses de la ciutat. Podem discutir en cada cas si la transformació ha estat la més encertada o si a vegades ha semblat que per aconseguir transformar espais calia ptar per fer espais exclusius. Però la realitat és que a Barcelona no existeixen grans ghettos de marginalitat i que la transformació de barris com el Besòs, Carmel, Trinitat Vella o Maresme s’ha aconseguit amb uns alts nivells d’inversió pública. He parlat de cohesió social, però també voldré parlar d’espai públic i de mobilitat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Pere.

Hi ha tres coses crec importants per tenir en compte.
1 La valoració del ciutadà segurament és més perceptiva que objectiva.
2 La majoria de ciutadans no tenen un marc de comparança (haver viscut en una altra ciutat p. exemple.
3 Les bosses de marginalitat que anomenes potser no s'han eliminat, s'han expulsat de la ciutat i estan a l'extraradi.

Joan Vallvé ha dit...

sobre aquest punt tres m'agradaria parlar-ne, precisament com diu a l'article l'atur, situacions de pobresa i marginalitat no es poden evitar des de l'ajuntament, però es poden tractar diferent. Crec que a Barcelona no s'ha fet, si més no a nivell públic. Si bé l'especulació immobiliària ha expulsat moltes famílies a buscar un pis fora de la ciutat, les polítiques socials, plans contra la pobresa, múltiples ajuts i programes.. són característiques indestriables del model Barcelona. El problema és que són polítiques invisibles per la anomenada "classe mitja".