"L'home inquiet" Henning Mankell

“L’home inquiet” de Henning Mankell m’ha agradat molt, de fet, moltíssim. És cert que darrerament he tornat a la novel•la negra i des de l’estiu fins ara he llegit la trilogia Millenium, al Camilleri i aquest darrer llibre amb el Wallander com a protagonista, pel que veig en aquest retorn he coincidit amb Toni Salvadó. No entraré a comparar gaire, com em suggerien en el Facebook, sobre si és millor la novel•la negra mediterrània o la nòrdica. La veritat és que els llibres que he llegit i he citat anteriorment m’han agradat tots però potser aquest el que més. Mankell crec que fa una gran novel•la, que podria haver-ho estat sense ser del gènere negre. Més enllà de la seva trama d’espionatge i desaparicions hi ha un fil conductor al llarg de tot el llibre, la por. A la vellesa, a la malaltia, a les relacions internacionals, a la veritat, a la soledat ... Trobo que en aquest sentit té passatges d’una gran duresa. En el fons la trama d’espionatge central de llibre li permet teixir un argument que ens enganxa, però alhora li permet recordar-nos que ens enganyen, que vivim en una societat on els controls democràtics són molt precaris. No crec que sigui en aquest sentit un llibre fred i plantejat des de la complaença de la societat benestant nòrdica. De fet el retrat que en fa de la societat sueca no és precisament del tot agradable. Una societat amb moltes pors, per exemple és molt interessant el tractament de l’alcoholisme en aquestes novel•les. Per què serà que aquests escriptors de novel•la negra nòrdics militen a l’esquerra de la socialdemocràcia?
Tornant al llibre, ens anuncien que aquesta és la darrera novel•la amb Wallander de protagonista i des de les primeres pàgines intuïm com aniran les coses, però en cap cas això li treu interès a l’evolució del personatge. M’he vist reflectit en les seves pors i això m’ha impactat. Jo no vaig al metge quan em trobo malament, jo menystinc molt sovint la necessitat de cuidar-me. Potser és cert que no tinc por a la soledat, però també és cert que no tinc l’edat del protagonista. En el fons però el llibre m’ha agradat pel retrat que fa d’una persona que es desmorona, que veu com cada dia és un pas més en un compte enrere. A Millenium em va sorprendre el personatge de la Salander per la seva frescor i la seva radicalitat. Aquí m’ha impactat el retrat profund d’ algú que sap que cada dia és més dèbil. I això per a un home sol, policia i amb pocs lligams de relacions personals ha de ser molt cru. Aquesta és la por autèntica, aquesta és la trama essencial del llibre i els submarins i l’espionatge una excusa per tractar-ho. Us recomano el llibre.