dijous, 18 de setembre de 2008

Fragilitat

Fa pocs dies tothom parlava de perplexitat. Era la conclusió de quina era la sensació que tenia la gent de Catalunya. Estava referit a tot el tema de finançament i relacions amb l’Estat. Avui m’agradaria parlar d’un altre adjectiu que lamentablement crec que ha agafat molta força a casa nostra. La fragilitat. En primer lloc per la greu crisi econòmica que ens ve a sobre i que ja ha començat a deixar sentir els seus efectes. Hi ha un gran nombre de persones que es trobaran en una situació de gran fragilitat econòmica social. Gent que fins fa quatre dies tenia un ritme de vida alegre es trobaran amb greus dificultats per fer front a les hipoteques i a arribar a final de mes. Professionals que guanyaven diners a cabassos ara hauran de fer mans i mànigues per cobrir les necessitats bàsiques. La sensació de passar de viure molt bé econòmicament a no poder fer front a les despeses diàries és un motiu de profunda decepció i fragilitat. A principis dels anys 90 un capellà del Poblenou m’explicava que amb la crisi d’aquell moment s’havia produït una situació sorprenent. Molta gent que havia comprat pisos caríssims a la Vila Olímpica no podien arribar a pagar les hipoteques. A la seva parròquia coneixia dues menes de pobres, els que els hi faltava una mica per arribar a final de mes i rebien ajudes de menjar, beques, llibres, roba ... i els que tot això ho tenien cobert però no podien pagar una hipoteca que estava molt per damunt de les seves possibilitats. A més les separacions portaven a gent a situacions de greu risc d’exclusió social. Ara això es pot repetir però amb conseqüències molt més dramàtiques. El segon aspecte que em fa pensar en la fragilitat és la crisi de l’ensenyament. Els darrers estudis segueixen situant a Catalunya a la cua de l’ensenyament i a sobre amb unes importants diferències entre l’escola pública i la privada. Sabeu que tinc per costum relativitzar aquestes dades i que sempre demano que al costat de les dades de resultats acadèmics haurien de sortir dades d’altres paràmetres com la felicitat, la capacitat de relacions socials ... però és evident que tenim un sistema públic d’ensenyament que ens fa fràgils, perquè no hem aconseguit que l’educació sigui una forta eina de cohesió i de superació de diferències d’oportunitats. Una societat que té l’ensenyament en crisi és una societat fràgil. El tercer element que voldria destacar és la dada de que ha augmentat de forma alarmant el nombre de joves de ni treballen ni estudien, segons un informe de l’UGT. Aquesta dada és encara més preocupant que l’anterior. Quan un jove no treballa ni estudia està al límit de l’exclusió, és una persona sense incentius per tirar endavant ni arrelar-se. Podria parlar de molts més elements vinculats a la fragilitat (per exemple de la situació de la immigració, de la manca de confiança en la classe política, de la debilitat dels moviments socials ...). No vull ser pessimista, però com diria la cançó de Golpes Bajos són “malos tiempos para la lírica”. Molts dies parlo de temes positius i de lluites que valen la pena, però em sembla que també hem de ser conscients de la nostra fragilitat. Hem creat una societat que pot passar de l’opulència a les dificultats en molt poc temps. Moltes famílies deuen tenir la sensació que s’han construït un castell, però ara veuen que aquest castell pot ser de paper.

3 comentaris:

jordi sp ha dit...

Home, Pere, s'ha viscut al ritme que es podia, potser pagar sobrepreus era sinònim de qualitat: "total per una mica més en tinc un de molt millor i al millor lloc". Jo sempre he dit que quan la gent demanava hipoteques, els bancs/caixes/hipotecàries venien quotes, és a dir, et donaven un preu a final de mes i si t'anava bé ho pagaves, amb l'esperança que no pugés. Així teníem una pila de gent que es comprava la casa com qui compra una esciclopèdia: "quan et costa, no ho sé jo pago 5000 al mes". Sempre es diu: abans els pisos, les hipoteques... si escarbes una mica com es calcula veuràs que intervenen vàries variables i que jugant amb elles et sur la quota que tu vols.
Per cert, a mi l'any passat em va donar un toc d'atenció: la meva dona a l'atur, amb una filla en camí.... uf, aprens a valorar. Per sort ara ela torna a treballar i podem pagar una guarderia, privada clar no tenim prous punts per a una pública, això si a 400€ al mes i sense dret a ajuts. Afegint que en el nostre sector, que està una mica tocat de mort no sabem com acabarà, sinó pregunta-li al teu col·lega Jordi Fornés com es va sentir al sopar de les escoles d'educació especial, es feia creus (sigui creient o no).

En quant a l'escola em mantinc en que no es fa una enquesta preguntant per a què duus el fill/a a l'escola, crec que és bàsic. Potser entendrem que per a molta gent anar a l'escola és una obligació on s'aprenen les quatre regles i per això els duem a la pública perquè surt més econòmic, total el que val és la universitat, en cas dels estudis, o bé a qualsevol cosa que surti.

I al tercer paràgraf, no et sona la frase: "jo solament els obligo la bàsica (com es deia abans, sobretot la meva mare)". I solament fan això. Potser aqui tens una primera resposta.

Julia ha dit...

Son "malos tiempos para la lírica" perque la petita opulencia viscuda als últims anys ens han fet somniar truites a molts que en lloc d'estar per consolidar i millorar la cohesió social, hem estat per assolir petits triomfs daurats com els castells als que hem volgut arribar. Sempre son de paper els castells, sobre tot perque ens lliguem de peus i mans per aconseguir-los pensant que la seva propietat ens fara "felices y comieron perdices". I no va aixís aixó. No és més ric el que més té sinó el que menys necessita. I no és una afirmació retrògrada, és una afirmació de principis, doncs no només hem destroçat tots els valors que ens unien als treballadors sinó que hem col.laborat a la devastació de la vida natural. No, no anem bé. Si la solució ha d'ésser continuar progressant i progressar vol dir sentir-se propietari d'un castell de paper, o el que és el mateix, d'un troç d'aire rodejat de totxos, només podem anar a parar a on estem, a profundes crisis que faran que els que han acaparat molt puguin anar tirant i els que no han pogut acaparar molt es trobin a les portes de la miseria. I a sobres, seguint els canons capitalistes (perque no oblidem que no hem estat capaços de transformar la societat i encara vivim en un sistema capitalista) ara s'hauran de destinar fons públics a ajudar els "pobres empresaris" a sortir de la crisi. En fí, ja veig que no aprendré mai, no tinc ni flowers de politica.

boja per la Katherine ha dit...

Per la meva feina veig cada dia aquesta fragilitat i aquesta és encara més perillosa quan no es té una xarxa de relacions socials que pugui protegir-te una mica, malauradament en la societat actual en la que prima l'individualisme i la competència és difícil construir relacions sanes, basades en el respecte i l'admiració mutua...