divendres, 5 de gener de 2018

Manel Andreu. "Una vida plena de vides"



El proper divendres 19 de gener a les 19.00 al Centre Moral i Cultural del Poblenou, carrer Pujades 176-178, l’AVV del Poblenou hem organitzat un acte en record del Manel Andreu que va morir ara fa just un any. L’acte amb el títol de «una vida plena de vides», vol ser un record d’una figura que va marcar la vida associativa del barri de Barcelona durant molts anys. A nivell personal el meu lligam amb el Manel era fort, col·laborant sobretot a l’AVV i en moltes de les mogudes del Poblenou, però també una relació personal extensiva també a la seva dona, la Rosa i als seus fills, la Irene i el Marc. En aquest sentit la meva participació el divendres com a conductor de l’acte és un moment d’emoció molt profunda, però alhora una responsabilitat que també em preocupa. Volem que sigui un acte lleuger, gens institucional. Volem sobretot reivindicar la seva figura i recordar la vigència de les seves lluites. L’acte comptarà amb l’actuació del cantautor Luis Pastor.

La gent que vau conèixer al Manel no trobareu res de nou en el que us explicaré. Però posar en valor la seva figura també vol dir això, explicar una mica a la gent que no el va conèixer o el va tractar poc com era en Manel i sobretot reivindicar figures com la seva. De «Manels» hi ha a tots els barris, és cert, però molts menys dels que caldria i per tant cal posar en valor el seu treball per aconseguir no tant el seu reconeixement personal, sinó més aviat la crida a seguir les seves lluites.

En Manel va ser un sindicalista actiu i crític, va ser un militant de base cristià, va ser un activista veïnal destacat (dos cops president de l’AVV del Poblenou i també president de la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona). Però sobretot va ser una persona inquieta i radical per estar al costat de les persones més vulnerables. Ho feia amb un gran protagonisme en moviments com els de les naus ocupades del carrer Puigcerdà, al costat del projecte Apropem-nos...però també amb un compromís personal, amb famílies concretes amb persones sense llar que venien de lluny.

En Manel va estar a moltes de les lluites necessàries, però m’agradaria també destacar com hi era. Tenia fama de tossut, i ben guanyada, però sobretot era perseverant. No entrava en discussions absurdes, no faltava al respecte, però era una persona que no deixava de donar la seva opinió ni de defensar de forma contundent la seva proposta. Amb la mateixa contundència que exigia el dret a opinar de tothom defensava la seva postura, i això a mi em sembla envejable. Possiblement és el que més admirava del Manel, aquesta capacitat que tenia de mantenir-se ferm i no prioritzar quedar bé. A algunes persones això els hi podia semblar fora de lloc, però quan es parla de justícia, de dignitat i de solidaritat, cal fermesa absoluta. A vegades ens hem deixat portar massa pel «pactisme», per arribar a acords sense gaire desgast, i cal llavors que apareguin les persones realment radicals, les que ens recorden les línies vermelles que no podem creuar.


Permeteu-me que acabi aquest article amb una cita de Carles Capdevila al seu llibre «La vida que aprenc» i que crec que hi té força a veure: «I quan una sola persona fa molt, ens demostra que era possible, que valia la pena l’esperança, i fa caure la cara de vergonya als poders que no ho han aconseguit, els assenyala». Per sort en són moltes aquestes persones, però és just que reivindiquem el seu treball. El dia 19 de gener ens trobem.