El
proper divendres 19 de gener a les 19.00 al Centre Moral i Cultural
del Poblenou, carrer Pujades 176-178, l’AVV del Poblenou hem
organitzat un acte en record del Manel Andreu que va morir ara fa
just un any. L’acte amb el títol de «una vida plena de vides»,
vol ser un record d’una figura que va marcar la vida associativa
del barri de Barcelona durant molts anys. A nivell personal el meu
lligam amb el Manel era fort, col·laborant sobretot a l’AVV i en
moltes de les mogudes del Poblenou, però també una relació
personal extensiva també a la seva dona, la Rosa i als seus fills,
la Irene i el Marc. En aquest sentit la meva participació el
divendres com a conductor de l’acte és un moment d’emoció molt
profunda, però alhora una responsabilitat que també em preocupa.
Volem que sigui un acte lleuger, gens institucional. Volem sobretot
reivindicar la seva figura i recordar la vigència de les seves
lluites. L’acte comptarà amb l’actuació del cantautor Luis
Pastor.
La
gent que vau conèixer al Manel no trobareu res de nou en el que us
explicaré. Però posar en valor la seva figura també vol dir això,
explicar una mica a la gent que no el va conèixer o el va tractar
poc com era en Manel i sobretot reivindicar figures com la seva. De
«Manels» hi ha a tots els barris, és cert, però molts menys dels
que caldria i per tant cal posar en valor el seu treball per
aconseguir no tant el seu reconeixement personal, sinó més aviat la
crida a seguir les seves lluites.
En
Manel va ser un sindicalista actiu i crític, va ser un militant de
base cristià, va ser un activista veïnal destacat (dos cops
president de l’AVV del Poblenou i també president de la Federació
d’Associació de Veïns de Barcelona). Però sobretot va ser una
persona inquieta i radical per estar al costat de les persones més
vulnerables. Ho feia amb un gran protagonisme en moviments com els de
les naus ocupades del carrer Puigcerdà, al costat del projecte
Apropem-nos...però també amb un compromís personal, amb famílies
concretes amb persones sense llar que venien de lluny.
En
Manel va estar a moltes de les lluites necessàries, però
m’agradaria també destacar com hi era. Tenia fama de tossut, i ben
guanyada, però sobretot era perseverant. No entrava en discussions
absurdes, no faltava al respecte, però era una persona que no
deixava de donar la seva opinió ni de defensar de forma contundent
la seva proposta. Amb la mateixa contundència que exigia el dret a
opinar de tothom defensava la seva postura, i això a mi em sembla
envejable. Possiblement és el que més admirava del Manel, aquesta
capacitat que tenia de mantenir-se ferm i no prioritzar quedar bé. A
algunes persones això els hi podia semblar fora de lloc, però quan
es parla de justícia, de dignitat i de solidaritat, cal fermesa
absoluta. A vegades ens hem deixat portar massa pel «pactisme», per
arribar a acords sense gaire desgast, i cal llavors que apareguin les
persones realment radicals, les que ens recorden les línies
vermelles que no podem creuar.
Permeteu-me
que acabi aquest article amb una cita de Carles Capdevila al seu
llibre «La vida que aprenc» i que crec que hi té força a veure:
«I quan una sola persona fa molt, ens demostra que era possible, que
valia la pena l’esperança, i fa caure la cara de vergonya als
poders que no ho han aconseguit, els assenyala». Per sort en són
moltes aquestes persones, però és just que reivindiquem el seu
treball. El dia 19 de gener ens trobem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada