Vull tornar a parlar de política...buff! No és gens senzill. Portem uns mesos de grans tensions, incerteses, discrepàncies, «miracles» i frustracions. Vivim una situació de «bàndols» que ens ha incrementat la dificultat de fer anàlisi més enllà dels tòpics i les «veritats» d’uns i altres.
Començo
per dues prèvies que crec que són necessàries per intentar-me
explicar una mica millor.
El
meu objectiu polític segueix sent, com sempre ha estat, viure en una
república més lliure justa i solidària.
No
crec en la equidistància. Quan al nostre país hi ha persones a la
presó pel procés o quan el govern espanyol ha exercit la violència
contra una ciutadania que defensava les seves idees de forma
pacífica, no em puc plantejar estar al mig de res.
Dit
això sí que voldria fer alguna reflexió a partir dels resultats
del passat dijous 21 de desembre. Els resultats no són bons, jo crec
que per a ningú. La victòria en vots i escons del sector
independentista no pot obviar que en unes eleccions amb una
participació altíssima, no existeix una majoria clara per la
independència. Tenint en compte totes les dificultats per fer
campanya es pot considerar que s’ha salvat el moment, però el
nombre de vots no permeten ni impulsar de manera inequívoca la via
unilateral ni donen nous arguments per garantir que una via pactada
sigui possible.
Per
altra banda l’aplicació del 155 i tot un desplegament espectacular
de recursos dels sectors «constitucionalistes» ha permès que
Ciutadans esdevingui la primera força en vots, però sense evitar un
possible govern independentista. Ha mobilitzat a més votants
d’aquest àmbit però la victòria es basa més en haver aconseguit
el vot útil de les altres forces que en convertir-se en una
alternativa real a Catalunya. Ciutadans, PP i PSC segueixen sense
veure com una opció real governar a Catalunya.
I
per altra banda els mals resultats dels Comuns també evidencien la
incapacitat per haver creat una estratègia que els permetés sortir
de la dinàmica de blocs i posar en valor la necessitat de la
prioritat social. Quan es treuen uns mals resultats es pot veure per
la dificultat del moment, però també cal pensar en què s’ha fet
malament.
De
fet una de les principals conseqüències dels 21D és que les
esquerres (amb tots els matisos que vulgueu fer fins a on són
d’esquerres uns i altres) han baixat, i molt. Semblava que ERC
seria el pal de paller dels independentistes i no ha estat, semblava
que el PSC tindria un important creixement i no ha estat així i la
CUP i els Comuns han tingut un clar descens. Anem en compte.
El
dia 1 d’octubre, al costat de molta gent al col·legi electoral on
vaig ser al meu barri del Poblenou, vaig tenir la sensació que era
possible construir una alternativa real, més popular, que permetés
començar de zero en molts temes (en la realitat nacional però també
en molts altres temes socials). Ara en canvi tinc la sensació que no
hem avançat en el reconeixement de la sobirania i que estem lluny de
complicitats que ens permetin afrontar tots els reptes de la nostra
societat.
Per exercir la plena sobirania nacional fins ara la via unilateral o la pactada s'han mostrat estèrils. L'actual debat després del 1 d'octubre sembla que sols es basi en qui serà president i com es podrà fer... potser que comencem a buscar noves propostes.
Per exercir la plena sobirania nacional fins ara la via unilateral o la pactada s'han mostrat estèrils. L'actual debat després del 1 d'octubre sembla que sols es basi en qui serà president i com es podrà fer... potser que comencem a buscar noves propostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada