dilluns, 2 d’abril del 2018

Presentació niñ@s hiper.


El passat 16 de març em van convidar a participar de la presentació del llibre "Niñ@s Hiper" de José Ramón Ubieto i Mariano Pérez a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Us adjunto un escrit que vaig fer per preparar-me aquesta presentació.

 
Moltes gràcies per haver-me convidat a participar d’aquesta presentació. Miraré d’aportar algunes idees des de la meva vessant de mestre a alguns dels debats que ens planteja aquest llibre de Mariano Pérez i de José Ramon Ubieto. Miraré de ser breu, però em quedaran moltes coses al tinter que després podem comentar. D’entrada destacar que el llibre sorprèn pel seu format de conversa entre dos professionals que partint d’experiències diferents acaben confluint en conclusions molt compartides al voltant de la infància. M’agradaria saber una mica més, i espero que després el José Ramon ho pugui comentar una mica, com es va fer el llibre, el making-off. Si van treballar molt un guió previ de temes, si van anar fent converses en moments diferents...possiblement el format de diàleg enlloc del tradicional assaig permet fer-ho més directe, sobretot per a les persones que no som especialistes en la matèria.

Darrera d’aquest format que pot semblar més «intranscendent» trobem una reflexió molt profunda sobre alguns dels canvis que s’estan produint a la infància en els darrers temps i sembla que es van accelerant. Una reflexió crua sobre aspectes que com a famílies o docents trobem cada dia al davant nostre i que no acabem de saber per on respondre. El llibre ens parla d’una tendència creixent a substituir la infància per adults en miniatura, a incrementar alhora el control i les pautes damunt d’aquesta etapa i alhora desregulada. Famílies que sobreprotegeixen els seus fills i filles fins a límits obsessius i que alhora renuncien a algunes de les funcions que els hi correspon com a mares o pares. Mestres que viuen un moment que sembla imparable d’innovació educativa i que alhora acaben arrossegats pel resultadisme acadèmic i la tendència a etiquetar amb un diagnòstic que redueix la realitat de cada alumne. Obsessionar-se amb els resultats individuals i alhora plantejar de forma teòrica la importància del treball en equip. Moments de canvi social que comporten, de forma lògica, desubicació però quan parlem d’infància i educació hauríem de saber trobar espais comuns per respectar que puguin viure aquesta etapa de forma plena i que la visquin com a infants amb dret a descobrir, a jugar, a enfadar-se, a que els hi pengin els mocs, a pelar-se els genolls, a embrutar-se, a avorrir-se, a aprendre ... i no caure en infàncies excessivament estimulades a nivell neuronal, obsessionades per les noves tecnologies o els aprenentatges. Al final d’aquesta intervenció tornaré sobre aquest tema.

Quan acabes el llibre també et queda una cosa clara, no ha estat patrocinat per cap indústria farmacèutica. Una part fonamental del llibre gira entorn del TDAH, sobre com es diagnostica i sobre com s’actua. És una part del llibre que m’ha interessat de forma especial, com a educador. Per una banda comparteixo en gran mesura la visió de que el TDAH és més fruit d’una necessitat comercial que educativa. Que el TDAH té més d’invent d’etiqueta que de realitat estesa de forma tan important. Que té més de necessitat d’evitar la molèstia com adults que de voluntat de millorar la qualitat de vida dels nens i nenes. Però tampoc podem plantejar que algunes de les actituds dels nens diagnosticats de TDAH sols ens preocupen per la molèstia a l’adult, és a dir per la dificultat del mestre per seguir la classe amb tranquil·litat. Hi ha comportaments que dificulten de forma clara la socialització d’aquests alumnes. El tractament, com plantegen els autors ha de ser, en tot cas, acceptar el problema però no tractar-ho com a malaltia.

Seria necessari un nou enfocament, radicalment diferent, sobre aquesta realitat i el llibre crec que aporta molts arguments sòlids. Però alhora, com a mestre, conec les enormes dificultats per fer aquest canvi d’orientació. Potser hem renunciat en part a ser l’eix vertebrador, com a escola, del procés educatiu dels nens i nenes. Les pressions són molt fortes, i el llibre també les recull. Pressió per unes famílies que necessiten solucions màgiques, pressió per uns resultats externs que són parcials i interessats com les proves PISA o les competències bàsiques, pressió per uns serveis externs terapèutics que volen imposar-nos un paper que no els hi pertoca, pressió per uns mestres que sovint es senten desbordats i busquen suports, encara que no sempre siguin efectius. No és senzill trencar el cercle. Demanar que el treball es fes amb més estratègies no invasives damunt dels alumnes seria, no tan sols més eficaç sinó també molt més econòmic. Amb recursos humans, temps per atendre a tots els infants, formacions adequades, complicitat social sobre les autèntiques prioritats de l’educació i treball en xarxa, podríem canviar moltes més coses. Interessos econòmics creen una necessitat, ofereixen una falsa solució que els enriqueix i anul·len qualsevol altra orientació per resoldre els conflictes que es produeixen en l’àmbit escolar. Al voltant d’aquest tema formularia la pregunta que més m’interessa al José Ramon Ubieto i a tothom que tingui ganes de comentar-ho. Com podem impulsar aquest canvi d’orientació de forma global?

Estem en un moment de mercantilització de l’educació. I això no s’ha produït tant pel control de la xarxa privada o concertada de les escoles, sinó pel negoci a l’entorn de l’educació. Rebo constantment ofertes per tal de fer front a qualsevol situació que es pugui produir a l’escola. Programes per millorar l’ortografia, el càlcul, la matemàtica manipulativa, per crear jocs, per treballar la intel·ligència emocional. Llibres per semblar que treballem sense llibres. Programes per fer seguiment de la tutoria, propostes extraescolars però de temes escolars...i, com no, propostes d’atenció a la dislèxia, al TDAH, a les actituds desafiants ... respostes per qualsevol situació i que sovint són molt cares.

I cada cop més gent que ofereix diagnòstics a la carta. Les famílies poden trobar a vegades aquell diagnòstic que l’escola i els serveis educatius no li han volgut donar perquè honestament no ho han cregut. Empreses que ofereixen el diagnòstic i la falsa solució, o bé que aportaran solucions però a uns alts preus. Hi ha famílies que cerquen qualsevol taula de salvació que els hi faci tenir esperança en que se'n sortiran, sovint evitant fer front realment als temes. En salut passa el mateix.

El llibre aporta dades, experiències, cites, reflexions...i al final ens acaba parlant del que cal fer és augmentar la conversa, estimular el joc i acceptar l'avorriment com a primer pas per trobar solucions, per ser creatius, per poder ser infants. Ja ho veieu, solucions de «sentit comú» davant de propostes molt complexes i que no garanteixen cap èxit. El llibre comença amb un títol que ens interpel·la i ens preocupa «Niñ@s hiper» i acaba amb un crit de «visca la infància», no és cap casualitat.

I, com no, us recomano el llibre. A vegades cal fer evident, amb esperit científic i didàctic una realitat, i recordar que les solucions es troben en la paraula, la interacció i la confiança. I que sovint les grans innovacions es troben molt més arrelades a la nostra tradició del que ens pensem.