El passat 16 de març em van convidar a participar de la presentació del llibre "Niñ@s Hiper" de José Ramón Ubieto i Mariano Pérez a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Us adjunto un escrit que vaig fer per preparar-me aquesta presentació.
Moltes
gràcies per haver-me convidat a participar d’aquesta presentació.
Miraré d’aportar algunes idees des de la meva vessant de mestre a
alguns dels debats que ens planteja aquest llibre de Mariano Pérez i
de José Ramon Ubieto. Miraré de ser breu, però em quedaran moltes
coses al tinter que després podem comentar. D’entrada destacar que
el llibre sorprèn pel seu format de conversa entre dos professionals
que partint d’experiències diferents acaben confluint en
conclusions molt compartides al voltant de la infància. M’agradaria
saber una mica més, i espero que després el José Ramon ho pugui
comentar una mica, com es va fer el llibre, el making-off. Si van
treballar molt un guió previ de temes, si van anar fent converses en
moments diferents...possiblement el format de diàleg enlloc del
tradicional assaig permet fer-ho més directe, sobretot per a les
persones que no som especialistes en la matèria.
Darrera
d’aquest format que pot semblar més «intranscendent» trobem una
reflexió molt profunda sobre alguns dels canvis que s’estan
produint a la infància en els darrers temps i sembla que es van
accelerant. Una reflexió crua sobre aspectes que com a famílies o
docents trobem cada dia al davant nostre i que no acabem de saber per
on respondre. El llibre ens parla d’una tendència creixent a
substituir la infància per adults en miniatura, a incrementar alhora
el control i les pautes damunt d’aquesta etapa i alhora
desregulada. Famílies que sobreprotegeixen els seus fills i filles
fins a límits obsessius i que alhora renuncien a algunes de les
funcions que els hi correspon com a mares o pares. Mestres que viuen
un moment que sembla imparable d’innovació educativa i que alhora
acaben arrossegats pel resultadisme acadèmic i la tendència a
etiquetar amb un diagnòstic que redueix la realitat de cada alumne.
Obsessionar-se amb els resultats individuals i alhora plantejar de
forma teòrica la importància del treball en equip. Moments de canvi
social que comporten, de forma lògica, desubicació però quan
parlem d’infància i educació hauríem de saber trobar espais
comuns per respectar que puguin viure aquesta etapa de forma plena i
que la visquin com a infants amb dret a descobrir, a jugar, a
enfadar-se, a que els hi pengin els mocs, a pelar-se els genolls, a
embrutar-se, a avorrir-se, a aprendre ... i no caure en infàncies
excessivament estimulades a nivell neuronal, obsessionades per les
noves tecnologies o els aprenentatges. Al final d’aquesta
intervenció tornaré sobre aquest tema.
Quan
acabes el llibre també et queda una cosa clara, no ha estat
patrocinat per cap indústria farmacèutica. Una part fonamental del
llibre gira entorn del TDAH, sobre com es diagnostica i sobre com
s’actua. És una part del llibre que m’ha interessat de forma
especial, com a educador. Per una banda comparteixo en gran mesura la
visió de que el TDAH és més fruit d’una necessitat comercial que
educativa. Que el TDAH té més d’invent d’etiqueta que de
realitat estesa de forma tan important. Que té més de necessitat
d’evitar la molèstia com adults que de voluntat de millorar la
qualitat de vida dels nens i nenes. Però tampoc podem plantejar que
algunes de les actituds dels nens diagnosticats de TDAH sols ens
preocupen per la molèstia a l’adult, és a dir per la dificultat
del mestre per seguir la classe amb tranquil·litat. Hi ha
comportaments que dificulten de forma clara la socialització
d’aquests alumnes. El tractament, com plantegen els autors ha de
ser, en tot cas, acceptar el problema però no tractar-ho com a
malaltia.
Seria
necessari un nou enfocament, radicalment diferent, sobre aquesta
realitat i el llibre crec que aporta molts arguments sòlids. Però
alhora, com a mestre, conec les enormes dificultats per fer aquest
canvi d’orientació. Potser hem renunciat en part a ser l’eix
vertebrador, com a escola, del procés educatiu dels nens i nenes.
Les pressions són molt fortes, i el llibre també les recull.
Pressió per unes famílies que necessiten solucions màgiques,
pressió per uns resultats externs que són parcials i interessats
com les proves PISA o les competències bàsiques, pressió per uns
serveis externs terapèutics que volen imposar-nos un paper que no
els hi pertoca, pressió per uns mestres que sovint es senten
desbordats i busquen suports, encara que no sempre siguin efectius.
No és senzill trencar el cercle. Demanar que el treball es fes amb
més estratègies no invasives damunt dels alumnes seria, no tan sols
més eficaç sinó també molt més econòmic. Amb recursos humans,
temps per atendre a tots els infants, formacions adequades,
complicitat social sobre les autèntiques prioritats de l’educació
i treball en xarxa, podríem canviar moltes més coses. Interessos
econòmics creen una necessitat, ofereixen una falsa solució que els
enriqueix i anul·len qualsevol altra orientació per resoldre els
conflictes que es produeixen en l’àmbit escolar. Al voltant
d’aquest tema formularia la pregunta que més m’interessa al José
Ramon Ubieto i a tothom que tingui ganes de comentar-ho. Com podem
impulsar aquest canvi d’orientació de forma global?
Estem
en un moment de mercantilització de l’educació. I això no s’ha
produït tant pel control de la xarxa privada o concertada de les
escoles, sinó pel negoci a l’entorn de l’educació. Rebo
constantment ofertes per tal de fer front a qualsevol situació que
es pugui produir a l’escola. Programes per millorar l’ortografia,
el càlcul, la matemàtica manipulativa, per crear jocs, per
treballar la intel·ligència emocional. Llibres per semblar que
treballem sense llibres. Programes per fer seguiment de la tutoria,
propostes extraescolars però de temes escolars...i, com no,
propostes d’atenció a la dislèxia, al TDAH, a les actituds
desafiants ... respostes per qualsevol situació i que sovint són
molt cares.
I
cada cop més gent que ofereix diagnòstics a la carta. Les famílies
poden trobar a vegades aquell diagnòstic que l’escola i els
serveis educatius no li han volgut donar perquè honestament no ho
han cregut. Empreses que ofereixen el diagnòstic i la falsa solució,
o bé que aportaran solucions però a uns alts preus. Hi ha famílies
que cerquen qualsevol taula de salvació que els hi faci tenir
esperança en que se'n sortiran, sovint evitant fer front realment
als temes. En salut passa el mateix.
El
llibre aporta dades, experiències, cites, reflexions...i al final
ens acaba parlant del que cal fer és augmentar la conversa,
estimular el joc i acceptar l'avorriment com a primer pas per trobar
solucions, per ser creatius, per poder ser infants. Ja ho veieu,
solucions de «sentit comú» davant de propostes molt complexes i
que no garanteixen cap èxit. El llibre comença amb un títol que
ens interpel·la i ens preocupa «Niñ@s
hiper» i acaba amb un crit de «visca la infància», no és cap
casualitat.
I,
com no, us recomano el llibre. A vegades cal fer evident, amb esperit
científic i didàctic una realitat, i recordar que les solucions es
troben en la paraula, la interacció i la confiança. I que sovint
les grans innovacions es troben molt més arrelades a la nostra
tradició del que ens pensem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada