Tinc pressa...

Tinc pressa, molta pressa. Vull que Catalunya pugui exercir de forma de forma lliure, responsable i serena el seu ple dret a decidir. I vull que aquest dret a decidir es concreti en l’exercici de la independència. Aspiro a un estat europeu que miri al futur, però alhora que sigui conscient del seu passat i dels seus lligams. Sóc independentista des de que tinc consciència política, quan fent 8è d’EGB un exalumne de la meva escola ja em va parlar de Nacionalistes d’Esquerra. Per tot això tinc pressa.

Però crec que tinc més pressa perquè em fa por deixar de ser independentista. Estic escoltant massa tonteries, estic sentint massa intolerància. I m’emprenya, no ho negaré, compartir lluita amb segons quins plantejaments. Sé que la intolerància, la incultura i la irracionalitat no és patrimoni de Catalunya, ni molt menys. Però que voleu que us digui amb segons quines actituds ja hi comptava, per a mi és molt més senzill ignorar declaracions de feixistes espanyols. I ho és no tan sols per una qüestió de llunyania. Ho és sobretot perquè si el meu objectiu és un estat propi lliure, just i solidari, segons quins comportaments propis m’allunyen d’una part fonamental d’aquest objectiu. N’estic fins les pilotes, ho sento, de l’argument de primer siguem independents i després ja decidirem com serà el nostre estat. Si volem un nou model social i econòmic cal que això formi part del propi procés, és indestriable. Seria com marxar de casa per viure sols i després ja decidirem si treballem, a quin barri anem, si viurem sols o no, si tenim estalvis...podem decidir que volem marxar de casa abans de pensar tot això però no té sentit fer el pas sense haver-ho previst. Vull un país més lliure, però en tots els sentits.

L’altre dia una persona em deia que ja sap que hi haurà corruptes, però prefereix que com a mínim aquests corruptes siguin catalans, que hi haurà gent que s’enriquirà injustament, però que com a mínim siguin de casa nostra i que després ja mirarem de que això no passi. Hi discrepo radicalment. Algú li va respondre que preferia al revés, que si algú li ha de robar que com a mínim no sigui dels que es diuen dels nostres. Hi ha una frontera que segur que existeix, la dels poderosos, siguin d’on siguin. Em molesta profundament que jo acabi lamentant que també haguem de tenir caverna mediàtica. Em rebenta que mentre dono suport al sector educatiu de les Illes (per cert per treure’s el barret) defensant drets, hagi d’escoltar gent que els defensa amb actituds intolerants. Si sóc independentista és perquè crec que qualsevol poble ha de decidir el seu futur i jo crec que el nostre ha de ser equiparable a d’altres pobles d’Europa. I que a més això ha de ser un pas per unes relacions radicalment diferents entre aquests pobles.

Fa 30 anys que vaig començar a definir-me d’esquerres i independentista i penso seguir defensant tot allò que hi ha al darrera d’aquesta definició. I tinc molta pressa per a moltes coses.