Nau Puigcerdà, final o lluita.

Ahir es va posar fi a la tancada a l’església de Sant Bernat Calbó. Ahir no va acabar res, sols va ser un pas més en un llarg camí. Aquesta nit molta de la gent que vivia a les naus de Puigcerdà dormirà en un llit, altres no, seguiran al carrer. Ni uns ni altres hauran resolt els seus problemes. Demà, a finals d’agost quan deixin les pensions que ara se’ls han ofert i d’aquí un temps seguiran lluitant cada dia per tirar endavant, per trencar una inèrcia que els porta cap a la misèria. Segueixen sent vulnerables però possiblement són més dignes. Després de molt temps sense escriure al blog m’he sentit obligat a expressar unes primeres idees, però hauré d’escriure més coses sobre aquesta experiència.

Les mobilitzacions dutes a terme al llarg del darrer any han permès algunes coses prou importants. En primer lloc visibilitzar la seva situació. Vivim a una societat que tanca els ulls davant la pobresa, davant la injustícia social. Les mobilitzacions de la gent de la nau i de la Xarxa de Suport han permès donar a conèixer a molta gent que al costat de casa nostra viu molta gent en situació molt precària. Sense aigua corrent i en condicions higièniques al límit cada dia desenes de persones miraven de tirar endavant. Compartien habitatge i lloc de treball, espai de trobada i magatzem de ferralla, espais de creació artística i vida social. Fa un any vaig entrar-hi per primer cop i després he passat uns quants cops més per les naus de Puigcerdà. Cada cop vaig conèixer històries i realitats que em feien replantejar-ho tot. Amb les mobilitzacions molta gent s’ha vist també interpel·lada i això és important.

En segon lloc la lluita ha servit per posar en valor a aquesta gent. Han sentit el pes de molta gent intolerant i de gent que no els volia al costat, però també han sentit el pes de molta gent que ha estat solidària, que els ha tractat com a veïns i veïnes. Han entès que eren importants per a moltes persones. Transmetre aquest compromís a gent que pateix la soledat (per molt que al voltant tinguin 300 persones en la seva situació o similar) és impressionant. I això ho han transmès les persones de la Xarxa (ja en parlaré després) però també altra gent. La senyora amb dues filles que es va presentar a l’església demanant com podia ajudar, el venedor de cupons de l’ONCE del barri que els va regalar cupons per veure si canviava la seva sort, el pagès que els hi va portar menjar, la gent que ens vam reunir quan els desallotjaven per transmetre una mica de calor, el Manu Chao que va els hi va portar la seva música i la seva coherència... Sols tindrem un país decent si som capaços de no oblidar a ningú. I lluitant per la dignitat de la gent de la nau de Puigcerdà estàvem lluitant per no deixar enrere a la gent a la que no deixen que tiri endavant.

En tercer lloc la mobilització ha servit per mirar de trobar solucions millors per a tothom que si no s’hagués mobilitzat la gent. És cert que no resolem els seus problemes. De poc li serveix a una persona que viu de la ferralla tenir un llit a una pensió fins a finals d’agost. Però si més no algunes persones estaran millor que al carrer i s’ha aconseguit que les administracions entenguin que aquest és un tema molt important. No entraré a qüestionar com han estat les actuacions de Serveis Socials, del Districte, dels Mossos d’Esquadra, de la sotsdelegació del govern o de la Creu Roja. No ho faré per moltes raons, però sobretot perquè la solució als problemes de la gent que vivia a la nau de Puigcerdà i a moltes altres persones que són vulnerables no pot passar per millorar les actuacions dels serveis públics. La sortida sols pot passar per un nou model social i econòmic. No canviarem la misèria dedicant més pressupost a serveis socials. Canviarem la misèria quan transformem la societat.

I en quart lloc la lluita ha tingut sentit per seguir lluitant. La Xarxa no s’ha plantejat tancar el tema, al revés. Avui més gent és conscient de la realitat complexa de la nostra ciutat i per tant més gent ha d’entendre que cal canviar les coses. La mobilització ha servit per posar en valor la lluita.

I això no ha estat fruit de la casualitat. En primer lloc no podem passar per alt un col·lectiu de gent molt important dels habitants de la nau que no sols s’ha preocupat per la seva sortida personal sinó que ha entès que sols guanyaran el seu futur des de la força social. També vull valorar el gest de Francesc Romeu, capellà amb el que tinc una bona sintonia personal. El seu gest ha permès que després del desallotjament la seva lluita no es dissolgués. Posar un espai no tan sols per dormir sinó sobretot per trobar-se i fer-ho al bell mig del Poblenou ple de turistes és un gest que ha ajudat a continuar la lluita. Però sobretot res hagués estat igual sense la Xarxa de Suport. Moltes entitats (l'AVV del Poblenou, Flor de Maig, l'Assemblea Social, Papers per a tothom...), molta gent sobretot dels barris de Sant Martí i també moltes complicitats. Però em nego a deixar-ho en l’anonimat. Vull expressar el meu agraïment, però sobretot la meva admiració per gent com l’Enrique, el Manel, la Montse i la Carlota. Certament hi hagut més gent, però el paper d’aquestes quatre persones m’ha emocionat personalment. El seu compromís és un model. Amb discreció però amb una capacitat immensa de treball i d’empatia han aconseguit mantenir viva una lluita difícil. La seva perseverància ha permès donar veu a una història condemnada al silenci. La seva fermesa ha fet veure a molta gent de les naus que creiem que són veïns i veïnes, que són persones. La construcció d’una alternativa social i política al model actual passa pels moviments socials, per determinades formacions polítiques, per algunes persones especialment emblemàtiques, però també ha de passar, sobretot, per comptar amb gent com dues dones tan coherents i lluitadores com la Montse i la Carlota (i permeteu-me que afegeixi que a més me les estimo molt).

Ens queda molta feina a fer. La gent de la nau de Puigcerdà no té encara dret a un futur digne. I hi ha molta més gent vulnerable a casa nostra. Que totes les experiències que hem viscut aquests dies ens donin sobretot forces per seguir lluitant. A peu de carrer ens estem jugant moltes coses. La mobilització segueix.