Trencant barreres

En el marc dels sopars tertúlia que organitzo al Poblenou amb gent d’ICV i gent propera per tractar temes diversos d’interès polític, aquest passat mes de juny vam comptar amb la presencia com a ponent convidat de l’Antonio Centeno. De fet és difícil parlar de convidat quan l’Antonio ha participat d’aquest grup des del primer sopar que vam fer ara ja fa quatre anys.

Vam parlar del moviment de vida independent que sacseja profundament com hem enfocat el món de la “discapacitat” fins ara, també des dels propis moviments progressistes o des de sectors que han volgut actuar en favor d’aquestes persones, però sovint des d’un paternalisme proteccionista i no des del respecte a la dignitat. És per això que se’ns proposa fer servir el terme “diversitat funcional”, en primer lloc perquè és un terme que sorgeix de les pròpies persones i sobretot perquè no fa una “classificació” humana en funció de les suposades capacitats. Possiblement una de les propostes que més van desconcertar de la seva intervenció va ser la seva dura crítica a la “institucionalització” de determinats col·lectius, per exemple les residències. Aquests equipaments els va equiparar a “estables” on igual que els animals les persones que hi viuen es troben ben ateses de salut, estan netes i ben alimentades, però en canvi amb un baix nivell d’independència personal. No són espais per desenvolupar un projecte propi de vida, espais on diferenciar-te, espais on es pugui desenvolupar, per exemple, una vida sexual lliure. I és cert la diferència entre una persona que viu en una d’aquestes residències i la resta de la gent és en el fons mínima, en canvi la diferència de com plantegem la seva llibertat de triar el seu model de vida és molt gran. Hem acabat assumint que les institucions han de gestionar la seva vida i que no tenen, com la resta, dret a decidir com volen viure, treballar, estudiar, estimar o passar-s’ho bé.

Davant d’això l’Ajuntament de Barcelona, sota l’impuls del Ricard Gomà, està duent a terme un projecte de vida independent on cada persona és protagonista de les decisions sobre el suport que necessita per tal de desenvolupar la seva vida. Aquesta és una manera concreta de construir una nova ciutat i una nova societat. Com deia l’Antonio no demanen més, demanen diferent. I també plantejava que la única cosa que ens ha de fer realment iguals ha de ser la dignitat. I és cert hem de repensar què vol dir assumir la plena diversitat com un element normalitzat. Aspirar a una societat on tothom pugui desenvolupar-se lliurement no és una resposta a la gent amb diversitat funcional, és una utopia social per a tothom.

També, i per consell de l’Antonio, he vist la pel·lícula “Bailo por dentro”. Molt interessant de veritat, us la recomano. També ens sacseja i ens fa qüestionar moltes coses. No podem tancar-nos a obrir debats, allò que sempre hem entès com a part de la solució pot ser que sigui una part més del problema. Trenquem barreres, però no tan sols físiques!