divendres, 3 de maig de 2013

Ensenyem a pescar quan no hi ha riu?



Fa uns dies parlava en aquest blog de què s’esperava de mi com a mestre. I acabava dient que era impossible dient que era impossible dur a terme la meva feina docent sense mullar-me políticament. No confonguem, no estic dient que hagi de ser partidista o que hagi de transmetre idees polítiques. Estic dient que és impossible, avui dia, entrar a classe i voler viure d’esquenes a la realitat que vivim. Però també és necessari saber quin model de formació volem transmetre, no tan sols quins valors, sinó saber per a què estudien els nostres alumnes i quines eines els hi seran útils.

Eduardo Galeano, parlant d’educació comenta una reflexió del bisbe Pere Casaldàliga, referent de la teologia de l’alliberament. Hi ha una dita que parlant d’educació planteja que no donem peix, sinó que ensenyem a pescar. Pere Casaldàliga afegia, però què passa si algú compra el riu que era de tots i ens prohibeix pescar? Què passa si ens contaminen els rius fins a matar tots els peixos? Galeano conclou que això és el que està passant. I és cert. Han acabat amb un model social que era injust i cruel, però ara ens imposen un model encara més pervers. Està en risc total la pervivència dels serveis socials, la mínima cohesió social a casa nostra està amenaçada, els drets socials i laborals aconseguits al llarg de molts anys de lluita són ignorats i es fa gairebé impossible plantejar als nostres alumnes que podran desenvolupar un projecte vital amb les mateixes garanties que les generacions anteriors. I davant d’això creiem que es pot seguir fent classes com si no passés res?

No plantejo una vaga d’educació indefinida. No crec que calgui acabar amb els ensenyaments instrumentals. No plantejo incitar als alumnes a la revolució. Plantejo, tan sols i tan fort alhora, donar instruments als nostres alumnes perquè siguin conscients que la realitat social està canviant de forma radical i que cal que es posicionin. Estic plantejant que ha de ser la ciutadania qui decideixi cap a on es planteja el nou model social que ha de venir. I que per fer-ho cal estar preparats. Quan ja no tenim riu podem seguir ensenyant tan sols a pescar. Però això serà absurd. Caldrà, també, que ensenyem a fer altres coses per quan sigui impossible pescar. O caldrà ensenyar a recuperar el riu. O potser totes dues coses alhora. El que és segur és que no em conformaré a donar el poc peix que ens quedi. Donar eines per afrontar el futur i sobretot donar eines per construir el futur és política. I potser ha de tenir més força que mai a les nostres escoles.

I entre moltes altres coses per això el proper dijous jo faré Vaga al costat de molts mestres de la pública i la concertada.