Massa nenes problemàtics

Darrerament torna a encendre’s el debat sobre el tema de la diversitat de l’alumnat. Dóna la sensació que gairebé tots els alumnes pateixen alguna mena de síndrome, patologia, trastorn o disfunció. I a més sembla que aquest problema requereixi de forma necessària medicaments per tal de tractar-ho. Per què avui dia tants nens i nenes van a psicòlegs i psiquiatres i tants reben medicació? Realment els nens i nenes d’avui dia estan molt pitjor que els de fa 20 anys per exemple?

És evident que avui dia pot haver-hi un increment de problemàtiques a la infància i l’adolescència, però aquest increment no pot ser tan abismal. Un dels motius és que avui es diagnostica molt més que fa uns anys i això hauria de ser un motiu de satisfacció perquè amb més diagnòstics hi hauria més solucions, però aquesta no és la percepció. No sóc, en cap cas, un especialista, però hi ha algunes coses que em preocupen. Crec que hi ha tres motius fàcils d’entendre que porten a aquesta situació, segur que al costat de molts altres arguments. Aquests motius serien la uniformització dels objectius a assolir, l’abandonament de la infància i la tendència a medicar tots els àmbits de la nostra vida.

En primer lloc hem oblidat que cada nen i nena és una realitat diferent. Tenim un model molt tancat per entendre que és l’èxit i sobretot basem tota la valoració sobre un infant o jove en el seu èxit escolar. Acabem plantejant-nos que el nostre fill o filla triomfa sols si treu bones notes i acabem posant en valor tan sols aquells aspectes basats en les eines que ens ajuden en aquest teòric èxit, la concentració, l’esforç i la constància. Si sols ens basem en aquests aspectes hi ha un nombre molt gran de nenes i nenes que ja queden exclosos de la percepció de normalitat. Si no valorem aspectes com la capacitat d’empatia, la improvisació, la creativitat, el treball en equip, la imaginació, el sentit de l’humor... hi ha nens i nenes que mai valorarem en positiu. Però a la vegada molts alumnes que sí que triomfen en els aspectes que socialment més valorem en l’educació poden estar mostrant altres mancances i no els hi donem prou importància. Per tant caldria un model educatiu, recolzat socialment, molt més flexible, que permetés tenir molt més en compte totes les capacitats i que realment servís per posar en valor la diversitat. Fent això molts menys alumnes estarien en la percepció de fora de la norma.

El segon motiu seria l’abandonament de la infància. Hem dotat als nostres fills i filles de moltes més eines materials i a més els hi hem posat una escola amb molts recursos (que ara ja estem perdent de forma greu) i molts recursos extraescolars. Però en canvi globalment la infància ha perdut espais de relació, amb els seus amics i amigues (no parlo d’espais virtuals que en cap cas considero negatius) i amb la família. A vegades tinc la sensació que la nostra infància i adolescència no ha estat mai tan poc escoltada com ara mateix. Molts pares i mares no és que no hi dediquin temps és que no saben com dirigir-se als seus fills i filles. Aquesta certa impotència porta a una deixadesa de funcions i a esperar que serà l’escola o altres institucions qui resoldrà els problemes dels seus fills i filles. En aquest sentit és molt senzill entendre perquè molta gent busca en els tractaments la resposta als problemes. Cal entendre que tenir fills i filles és complex i comporta una gran capacitat d’estar atents al seu desenvolupament. Fent això segur que afrontaríem diferent la diversitat de la nostra infància i joventut.

En tercer lloc he parlat de la tendència a la necessitat de medicar tots es àmbits de la nostra vida. Ho sabem perfectament. Hi ha medicaments per a tot i representen una activitat econòmica molt important. Sóc de la gent que considera que els laboratoris farmacèutics creen necessitats a les que oferir respostes comercials. Vivim en una societat que necessita respostes urgents i senzilles a tot. Ens costa acceptar la possibilitat de que hem de ser en primer lloc nosaltres qui hem d’afrontar situacions que formen part de la lògica de la vida. Hem de viure moments de tristesa, moments de nervis, etapes sense desig sexual, nits en les que ens costa dormir, mal de cap... i sols recórrer a medicaments de forma puntual, justificada i puntual. Com les targetes de crèdit o els productes de bellesa, la propaganda de determinats medicaments ens proporciona solucions ràpides i senzilles per allò que no som. Cal entendre una vida en la que ens passen coses i hem d’aprendre millor a resoldre-les.

Aquests tres arguments em permeten creure que tenim un nivell exagerat de diagnòstics de situacions problemàtiques. Però això no vol dir que no existeixi nois i noies amb dificultats reals. És evident que cal un treball intens per part de psicòlegs i psiquiatres en l’àmbit infantil. No dubto de la necessitat de medicar a nens i nenes amb problemes de TDAH (hiperactivitat), angoixes i altres problemes. Però avui no parlo d’aquests alumnes. Avui volia remarcar que al meu entendre hi ha massa alumnes que amb altres mesures socials, familiars i escolars no tindrien la mateixa percepció de ser un problema.