Educació i molta calma

En el meu darrer article parlava de com veia l’augment de casos diagnosticats de nens problemàtics en les seves múltiples etiquetes. I plantejava que un dels elements que pot haver influït en aquest sentit és l’abandonament que hem fet dels infants, especialment per part de les famílies. Sens dubte aquest és un element dur i complex d’analitzar, però volia afegir algunes coses a les que vaig plantejar.

D’entrada no crec que qualsevol temps va ser millor. No ho crec gairebé en res però en aquest cas encara menys. Bona part de la relació anterior entre pares i pares amb els seus fills i filles es basava de forma principal en la disciplina i el respecte basat en la por. S’entenia que uns ordenaven i altres obeïen i estava ben vist socialment que s’apliquessin les mesures necessàries perquè això es mantingués. A més també cal entendre que fa no tants anys les mares (principalment) no s’havien incorporat al mercat laboral i dedicaven un gran nombre d’hores a les tasques de cura dels fills i filles. Per tant hi ha dues raons, com a mínim, que han canviat (per sort), però que fan que la relació entre progenitors i infants sigui diferent.

Per tant les famílies estem una mica desconcertades. Tenim menys temps, no podem basar la nostra relació en l’obediència, vivim en una societat molt canviant, ens hem acostumat a delegar-ho tot i vivim en un món que necessita immediatesa. Davant d’això el que crec que hem d’aplicar el títol d’aquell disc: “Ante todo mucha calma”. No és cap broma. Les coses no estan tan malament. Em nego a creure que la infància d’avui dia sigui pitjor que la meva generació. És fals i injust. El que sí que hem de fer és assumir la nostra responsabilitat com a adults i afrontar aquests moments de transició amb valentia i adaptant als nous temps els valors que sempre hem cregut necessari defensar.

Per tant el primer pas és recordar que hem decidit ser pares i mares. Ho hem decidit de forma adulta i hem d’assumir la importància d’aquesta decisió. Per tant hem de dedicar més hores als nostres fills i filles i sobretot fer-ho pensant que aquesta ha estat la decisió més transcendental de la nostra vida. I hem de fer-ho, sobretot, demostrant als nostres fills i filles que és així. Per tant nosaltres hem de trobar les oportunitats per estar al seu costat i ells han de percebre les nostres ganes. A mi em passa a vegades quan arribo a casa se’m fa una muntanya tancar totes les finestres mentals que tinc obertes i centrar-me una estoneta en la meva filla. Però és important per ells i també és important per a nosaltres.

El segon pas és entendre que som els principals responsables de l’educació dels nostres fills i filles. I entendre, per tant, que l’escola és un aliat necessari. A l’escola no li podem exigir que s’encarregui dels nostres infants. Parlem de complicitats, no d’encàrrecs o de clients. Fem un esforç per entendre que ens proposa l’escola, per compartir amb els nostres fills i filles com posem en valor l’educació i l’escola. No exigim a l’escola allò que la societat és incapaç de fer. I el mateix que dic per l’escola serveix pels esplais, clubs esportius, escoles d’art...

El tercer pas és recordar que com diria el Petit Príncep, allò que és essencial és invisible als ulls. El futur ens ve més condicionat per tenir uns valors ferms, una autoestima sana, una bona capacitat d’empatia o la facilitat d’adaptació al canvi que no pas pels coneixements concrets que adquirim. Per tant a casa, a l’escola i arreu cal estar molt més atents a com afronten els nostres fills i filles la seva vida quotidiana (inclosos evidentment els estudis) que no altres aspectes com uns aprenentatges que no sempre podem acabar d’entendre perquè no s’adquireixen. No estic dient que no sigui important l’estudi i l’aprenentatge, al revés, uns bons resultats acadèmics ens demostren que en moltes coses van bé, però no poden ser els únics indicadors.

I un quart pas, per acabar avui, seria entendre d’una punyetera vegada tots plegats que la diversitat és un aspecte positiu. Cal trencar radicalment la idea de que sols hi ha un model de “bon infant”. Tenir un fill o filla que és més aviat tranquil, que estudia autònomament i que endreça la seva habitació està molt bé (si això existeix), però la immensa majoria de nois i noies no s’ajusten a aquest patró i no per això fracassaran, al revés. Sovint quan miro al meu voltant les persones que veig que viuen felices i tenen una vida interessant no sempre han respost a aquest model. Per tant si a la vida real la gent que se’n surt no és d’un sol model tancat perquè creiem que els infants sí ho han de ser? Si creiem en la diversitat mirem de reconduir les actituds que considerem poc positives dels nostres fills i filles però posem en valor les que tingui de positives, encara que a vegades siguin tan contràries a les normes lògiques com per exemple ser un autèntic pallasso o tenir una energia desbordant.

No és senzill, segur, i si no li pregunteu a la meva filla si a mi em costa. Però repeteixo “ante todo mucha calma”.