Més política pel 2013

Per aquest 2013 ens cal molta més política, però no serà gens fàcil. Davant la greu situació social i econòmica cal una política més forta. Amb major capacitat de transformació, amb voluntat d’obrir-se i amb capacitat de ser més radical. Aquest, si més no al meu entendre, és el gran repte de les esquerres d’aquest país.

Per sort sembla ser que comencem a deixar enrere el descrèdit absolut davant qualsevol forma política. Els moviments vinculats al 15M han començat a entendre que cal no tan sols mobilització social sinó també traducció política. A Catalunya les darreres eleccions han permès veure que la gent pot decidir trencar allò previst. L’entrada de les CUP al Parlament també han estat una molt bona notícia per garantir que molta més gent d’esquerres es senti representada. I ICV-EUiA és una força consolidada amb propostes fermes i sense crisi internes. Tot això garanteix un millor clima per aconseguir fer més propera la realitat social i la realitat electoral.

Però que hem de fer els partits polítics d’esquerres? Podem seguir com fins ara? Podem confirmar-nos amb garantir una bona cohesió interna i una coherència programàtica? Crec que no. Els partits hem de trencar la lògica de funcionament que fins ara ha funcionat. Parlant clar, hem de prioritzar augmentar les complicitats que la militància. En primer lloc ja no queda clar què vol dir militar, menys per a una part que porta a terme les tasques més directament organitzatives. Les campanyes electorals ja no requereixen tant d’una militància activa a l’hora de penjar cartells, repartir octavetes, fer banderoles improvisades, informar a la gent... ara cal sobretot gent que permeti visibilitzar el nostre projecte. Necessitem sobretot gent als moviments socials, a les realitats reivindicatives dels barris, a les xarxes socials. Necessitem més aviat gent que ens entengui i comparteixi projecte amb nosaltres i no gent que es senti part de nosaltres.

Però això no és senzill. Encara tenim massa gent als partits preocupada per garantir espais de poder, per viure sols en clau de partit i per sentir-se agredit per qualsevol crítica a l’organització. Possiblement a nivell de poblacions més petites la situació pugui ser diferent, però a Barcelona crec que els millors resultats electorals no es donen en funció de l’estructura organitzativa d’ICV-EUiA (per posar l’exemple que jo conec), sinó en funció de la mobilització socials que hi ha als barris i de la capacitat de tenir gent en totes aquestes reivindicacions. Per tant l’objectiu principal per a les forces d’esquerres alternatives no és tan créixer sinó més aviat garantir més mobilitzacions i amb participació activa de la nostra gent. Ja sé que tenim molts condicionants en contra del creixement de les esquerres alternatives, però això no és excusa per no fer tot el que estigui a les nostres mans.

Per garantir que la realitat social s’assembli més a la realitat electoral cal també un canvi profund de les estructures dels partits, perdre la por i tenir clar que sols aconseguirem créixer si demostrem que val la pena.