Assentaments a Barcelona

Un dels temes que més poden atabalar al govern de CIU a Barcelona els propers mesos és el dels assentaments. El nombre d’espais a la nostra ciutat on viuen persones en situació d’exclusió social va augmentant. La crisi econòmica dificulta en gran mesura que persones que no poden regularitzar la seva situació legal vegin com no tenen alternatives per viure a la nostra ciutat. És cert que el nombre de persones que tornen als seus països ha augmentat darrerament, però també és cert que especialment entre determinades nacionalitats d’origen, la situació de fragilitat en la que viuen aquí els hi garanteix encara un millor futur que a casa seva. No siguem ingenus, si hi ha tanta gent que viu en condicions com les que trobem als assentaments no és per casualitat, és perquè són persones sense alternatives millor fora d’aquests espais.

El passat estiu el tema va ser actualitat informativa perquè es va produir l’intent de desallotjament d’una nau a Sant Martí on vivien al voltant de 300 persones. La pressió social i la bona feina legal van permetre aturar aquell desallotjament. Darrerament les notícies han aparegut en comptagotes vinculades sempre a incidents com per exemple el darrer incendi a una nau del Poblenou. El desallotjament d’una nau, els incidents o les queixes veïnals poden esdevenir notícia, però el seu dia a dia i la seva problemàtica mai ho seran.

Davant dels assentaments l’Ajuntament de Barcelona ha decidit impulsar un pla especial, un projecte que de moment no ha aconseguit concretar ni terminis ni pressupostos i que finament no acaba de concretar si l’objectiu és acabar amb els assentaments o acabar amb les males condicions de vida de la gent que ara viu als assentaments. És a dir no queda clar si es vol evitar que la gent sense sostre es concentri en espais d’aquestes característiques o bé vol garantir que ningú hagi de viure en aquestes condicions. Voler quedar bé davant dels veïns que expressen les seves queixes i temor i quedar bé davant dels moviments que defensen els drets de les persones que viuen als assentaments no és gens senzill. La típica actitud conservadora de CIU de mirar d’evitar que els problemes es visibilitzin aquí pot petar.  Els sectors més conservadors encapçalats pel PP i mitjans de comunicació com La Razón ja fan campanya per eradicar els assentaments, plantejant com a viable que buidant uns assentaments els problemes es resolguin.

Si l’objectiu és aconseguir millorar les condicions d’aquestes persones i garantir que puguin ser autònomes per construir el seu futur, hi ha moltes línies de treball que són necessàries. La primera passa de forma inexcusable per garantir la possibilitat que regularitzin la seva situació. No podem plantejar que algú construeixi la seva socialització des de la il·legalitat. En segon lloc hem de garantir mesures laborals. Un compromís municipal que no s’ha dut a terme i que es va fer a proposta dels moviments socials i dels propis habitants dels assentaments és impulsar una cooperativa que pugui canalitzar tota la feina que duen a terme vinculada a deixalleria. I un tercer aspecte que cal tenir en compte és que cal fer-ho amb complicitat social. Amb el recolzament dels moviments socials que impulsen mesures de suport als assentaments i guanyant la complicitat dels moviments veïnals de l’entorn dels assentaments.

Afrontar aquest tema sense recursos suficients és marejar la perdiu. Ignorar que aquesta és una realitat viva a la nostra ciutat és alimentar el conflicte. La passivitat de l’actual govern de CIU en molts temes és indignant, però en aquest cas és a més molt perillosa. Per això jo seguiré al costat de la xarxa de suport als assentaments.