dimarts, 16 d’octubre de 2012

A sopar amb Millet

Ahir vaig escriure a Twitter i Facebook un comentari que ha despertat unes quantes reflexions. Concretament “Demanar la independència i després ja veurem si som de dretes o esquerres, és com anar a sopar amb Millet i després ja veurem qui paga.”

A part de si la frase pot tenir més o menys gràcia vull aprofitar els comentaris que he rebut per explicar una mica més el meu posicionament. En cap cas plantejo que no sigui important decidir el nostre futur, sempre m'he definit com a independentista, ni que no cregui que cal trobar un consens molt ampli en aquest tema. Però avançar nacionalment no vol dir, en cap cas, renunciar a la capacitat de transformar la societat. En el meu cas en un sentit clarament d'esquerres i ecologista. Si defenso el dret de Catalunya a decidir el seu futur i a esdevenir estat, com no he de defensar els dret de la gent que viu a casa nostra a disposar d'uns serveis públics potents? Si defenso els drets col·lectius com puc restar indiferent a reivindicar els drets individuals?

Algunes persones m'han plantejat que era una qüestió de prioritat. Llavors sí que ho tinc clar. Quan el nombre de persones en risc d'exclusió augmenta de forma exagerada, quan es retallen les prestacions de serveis socials, quan s'ofega a l'escola pública o a la sanitat o quan en els dos darrers anys la gent rica ara és més rica i la gent pobre ara és més pobre, tinc clar, com a ciutadà quina és la meva prioritat.

Altres persones em plantegen que no ser un estat propi ens impedeix dur a terme un canvi de polítiques. No hi estic d'acord. Coincideixo en que el finançament de Catalunya no és just. Però el gran problema econòmic es diu model capitalista, els nostres principals enemics com a poble són els mercats. Es pot fer una política d'impostos diferent, es poden suprimir els concerts a escoles que segreguen o apliquen criteris elitistes, es pot impulsar un altre model econòmic. Podem exercir un paper d'oposició a les receptes lliberals econòmiques que es demostren no tan sols injustes sinó també inútils. Si Catalunya fos independent disposaríem de més eines, d'acord, però renunciar a les eines que tenim per transformar la societat em sembla temerari. Jo no ho faré.

Discrepar de les polítiques fiscals, mediambientals, laborals, de serveis públics... no ens resta en cap cas força per exercir el nostre necessari dret a decidir. Catalunya no es pot permetre renunciar a fer política fins que tingui resolt el tema del seu model territorial. Igual que hem d'expressar la necessitat a poder expressar si volem ser un estat independent hem de poder decidir quines polítiques volem. Igual que si anem a sopar amb Fèlix Millet ja sabem que ell no pagarà, quan diem que deixem al marge dretes o esquerres, ja sabem qui s'imposarà.

2 comentaris:

Guillem Ballaz ha dit...

Pere, el que dius és assenyat. Hi ha un aspecte però que és tan important com els que planteges i que no el contemples en el teu raonament. S'en diu la maduresa dels processos. És evident que hi ha d'haver un canvi socio-econòmic global i també és evident que necessitem la independència per no desaparèixer com a poble. Per la raó que sigui (n'hi ha d'interessades, de circumstancials, de partidistes, econòmiques, culturals, de legitimitat democràtica, etc) ara el procés secessionista està madur. En canvi el procés de canvi social que molts desitgem i hi treballem i que és tant o més necessari i que també està farcit de raons, no està madur. Hi ha molta indignació però està molt dispersa. Cal temps i hi hem de seguir lluitant. És a dir, cal treballar per a tot plegat però no aprofitar la maduresa del procés independentista supeditant-lo al canvi social és poc racional perquè no hi guanyariem res i hi tenim molt a perdre.

Pere Nieto ha dit...

Estem d'acord. Jo no vull desaprofitar el moment nacional, al revés. El que demano és que no em facin "congelar" la lluita social. Gràcies per teu comentari.