dijous, 30 d’agost de 2012

Justícia social o alliberament nacional?



Cal lluitar per la justícia social o per l’alliberament nacional? A qui estimes més al papa o a la mama? Què és pitjor Titanic o Gosth? Són preguntes que se’m fan difícils de respondre. Però ara, amb la proximitat de l’onze de setembre i possiblement els efectes de l’onada de calor brutal que hem viscut, torna a situar-se al mig dels debats mediàtics i virtuals. Personalment no puc entendre la meva visió de la política sense defensar el dret de qualsevol poble a exercir el seu dret a la sobirania nacional o sense posar l’accent de la meva acció en aconseguir una societat més lliure, justa i solidària. Jo per tant voldria avançar en justícia social i en alliberament nacional. Una altra cosa és quines han de ser les prioritats i quines han de ser les estratègies.

Començo per dir que a la diada de l’onze de setembre jo aniré a la manifestació. Per no deixar dubtes deixo clar que em sento independentista. També és cert que més que la independència jo defenso el dret de Catalunya a decidir lliurement el seu futur, però posats a posicionar-nos jo ja dic quina és la meva postura. I no tan sols defenso el dret d’autodeterminació de Catalunya sinó que no podria entendre pertànyer a una organització política que no defensa aquest dret o que sols ho defensa per la resta de pobles del món i no pel propi poble. Per tant vull avançar en sobirania nacional sense renunciar a cap límit i ho vull fer perquè crec en aquest dret col·lectiu, ni per oposició a ningú altre ni per antiespanyolisme. Crec en la independència perquè crec que hi tenim dret i perquè crec que és la millor forma d’organització per Catalunya. Però defenso aquest dret perquè m’estimo el meu país, això sí no qualsevol país, un projecte determinat de país, una manera d’entendre la política molt més basada en defensar els drets dels catalans i catalanes per damunt dels drets d’una Catalunya no real.

Segueixo dient les coses com les veig. Per a mi el dret de Catalunya a decidir el seu futur és inqüestionable i a més estem a un moment clau per exercir aquest dret. Però també diré que la meva prioritat no és un model d’estat, sinó un model social que permeti fer front a la greu situació que vivim a Catalunya. És cert que hi ha aspectes vinculats a la situació actual com a comunitat autònoma que no permeten fer front amb prou garanties a la situació econòmica actual. Però també és cert que això no és cap excusa per no ser conscients que la màxima responsabilitat de la situació actual està en el model econòmic i social de dretes que estem vivint.

La possibilitat de fer una gran coalició que es presentés a les eleccions per aconseguir la independència em sembla un greu error. Proposar que CIU, ERC i ICV-EUiA ens presentem conjuntament amb un sol punt de programa electoral em sembla una frivolitat en el moment actual. Si arribéssim a aconseguir-ho, quina política duem a terme durant el procés mentre la gent viu de forma dura la crisi econòmica? Acceptem que de les retallades en sanitat i educació ja en parlarem d’aquí a un mesos? Treballem perquè Eurovegas formi part del nou projecte nacional de Catalunya?

Per tant jo sols donaré suport a projectes polítics amb els que tingui un grau de coincidència suficient en tots els àmbits per a mi fonamentals. Per tant jo voldria apostar per un projecte polític que aconseguís articular a tota la gent que considera que cal avançar en alliberament nacional i en justícia social. I gent d’aquesta en conec a ICV, EUiA, ERC o CUP per exemple i molta altra gent que pertany a altres organitzacions socials o moviments. I no en conec a CIU. En el cas del PSC crec que avui no és el moment per parlar de la gent que pot coincidir amb aquest model.

Entendre, des del meu punt de vista, que es podria fer un govern de concentració per exercir el nostre dret a l’autodeterminació amb partits polítics allunyats del tot de la meva visió política és absurd. Jo no vull recolzar cap projecte polític que qüestioni els drets laborals, els drets de les dones, la defensa del medi ambient, la sobirania nacional, una societat plural ... No porto tants anys en política per renunciar ara a la majoria dels meus principis. També sé que ara el meu model de majoria de govern ara potser no és possible. La meva prioritat és per tant aconseguir aquesta majoria social i política i no buscar qualsevol majoria possible per assolir sols una part dels meus plantejaments polítics i ètics.

No vull triar entre el papa i la mama, vull treballar per un projecte polític personal complex, és cert, però que ara per ara no em qüestiono.