Ara ja fa uns quants dies de la darrera Vaga General i les tertúlies i comentaris van anar plens sobre els incidents que es van produir el dia de la Vaga General a Barcelona. Sempre és difícil trobar un cert punt mig en tots aquests temes però en aquest cas el distanciament és excessiu. Potser sí que hi ha una opinió pública, però no publicada, que pensa majoritàriament que els incidents són condemnables però que tampoc cal treure’ls de context. En canvi el debat que es produeix als mitjans de comunicació i a les xarxes és ben lluny d’aquest plantejament. Per part dels mitjans de comunicació majoritàriament van cobrir de forma desproporcionada els greus incidents violents provocats per un grup de vàndals a la ciutat. I això no afavoreix a ningú més que a aquests grups que acaben sent els autèntics protagonistes i no permeten analitzar els fets amb certa objectivitat. Aquest fet comporta, a més, que sigui molt més fàcil incorporar discursos la idea de la necessitat d’aturar tota aquesta violència amb un increment de la força policial i restringint els drets personals i col·lectius.

Per altra banda especialment a les xarxes socials ha anat arrelant la idea de que la violència no és tan sols cremar una cafeteria o uns contenidors, sinó que violència és que et desnonin, que no puguis arribar a final de mes o les actituds dels mossos durant el dia de la Vaga General. No equiparo violències, ni la vull justificar, per tant tampoc coincideixo plenament amb aquests arguments. La violència ens allunya de la solució. Però no crec que sigui de rebut no tractar totes les injustícies socials amb la mateixa extensió. Abocar una família a l’exclusió a canvi de generar més recursos per a algú és una altra forma de violència. Em sembla que és difícil moure’s en aquest terreny mirant de centrar algunes idees sobre la situació actual, la violència, el model policial i el dret a la reivindicació. Hi ha articles que tinc la sensació que difícilment agradaran a ningú i on em sento incòmode, però també crec que tinc la necessitat d’expressar-me.

Seria innecessari que comencés dient que estic en contra de l’ús de la violència. Però ho faig. M’he considerat sempre una persona que no tolera l’exercici de la violència, per això em vaig fer objector de consciència per exemple. Però el primer problema és que potser no totes i tots coincidim en definir què és violència. Els incidents que reiteradament hem vist per televisió cremant contenidors, una cafeteria, llançant objectes ... és evident que són violència. Però és violència fer pressió per impedir l’accés a centres de treball on es vulnera el dret de Vaga? Si això és violència perquè no ho és acomiadar algú per haver fet Vaga o amb la nova reforma laboral per fer absències justificades al lloc de treball? Perquè no és violència haver enganyat des de les entitats bancàries a milers de clients fent que perdin els seus estalvis o no els puguin recuperar ara? Perquè no és violència desnonar a una família i que això encara suposi un negoci per algú? Per tant aclarim que en aquest article sols parlaré de la violència física que es produeix en aquests casos com manifestacions i de la resposta policial que es dóna.

No preveure que aquesta seria una jornada dura és ignorar la realitat. Tothom que coneix una mica la situació actual podia preveure que hi hauria una realitat paral·lela al llarg de la jornada de Vaga. Per una banda un seguiment massiu a la Vaga i a la manifestació (molt més massiu del que es podia esperar, per cert) de caràcter reivindicatiu però controlat. Els sindicats saben fer molt bé aquesta feina. Una expressió ferma de molta gent al carrer dient que ja hi ha prou i evitant tota forma activa de violència. I és injust que molts mitjans ho hagin ignorat. Vaig escoltar termes com incidents al final de la manifestació. Això és fals. Els principals incidents es produïen a una gran distància de la manifestació majoritària. Els sindicats van saber marcar els seus espais. Però és responsabilitat dels sindicats controlar la resta de grups convocants de manifestacions i protestes?

Per altra banda grups radicals promovent una jornada més aviat de lluita. Dins d’aquests moviments i aprofitant aquests moviments, grups violents molt durs. No sóc especialista en moviments juvenils o alternatius, però tinc la sensació que darrera d’aquests moviments hi ha una absoluta barreja de gent que vol canviar el sistema per qualsevol via, de gent que es deixa portar, de joves sense esperança i de persones simplement violentes. Gent que coincideix en l’objectiu de crear el caos però amb motivacions molt diferents. Alguns d’ells organitzats, d’altres que simplement es sumen als desordres. Per tant no podem generalitzar el tema, com sempre fer-ho és perdre la perspectiva de la realitat. I és cert que aquests grups han agafat força i són prou nombrosos per crear situacions descontrolades. Mirar de situar aquests grups a l’entorn dels sindicats majoritaris que convocaven la Vaga no tan sols és un insult a la intel·ligència sinó que alimenta precisament a aquesta gent. Qui intenta situar a aquesta gent en el mateix sac de tota la gent que protestem els hi dóna ales. Qui no es situa al marge d’aquests incidents també.

Per tant si són un greu problema, cal fer alguna cosa? És evident que sí. Cal reaccionar, però d’això i de la resposta dels mossos ja en parlaré després. Ara sols volia fer esment de que amb els incidents ha tornat la idea de que això és fruit del “bonisme” d’ICV que va alimentar aquests grups durant la gestió de la Conselleria d’Interior. Pilar Rahola encapçala aquesta idea. Els arguments per defensar això no poden ser més barroers. És que en Joan Saura i la Imma Mayol es van dedicar a entrenar-los militarment? És que els hi van donar armes i finançament? És que vam impulsar una legislació que els convertia en herois de la pàtria? Si fos cert que aquests grups havien trobat oxigen en la “complicitat” d’ICV-EUiA ara els problemes haurien desaparegut o com a mínim minvat. Qui sempre ha demanat una resposta policial a aquests problemes és qui ha d’explicar perquè ara que dirigeix la policia no tan sols no evita els incidents sinó que a sobre s’incrementen. La resposta és clara. El tema és molt complex i no sols es pot respondre des de l’actuació policial repressiva. Mirar de fer reduccionismes és absurd. I és cert que ens quedar per respondre perquè aquests incidents són més significatius a casa nostra. La tendència a l’augment de la crispació serà evident, la situació social no és un escenari teatral, és una dura realitat per a molta gent. A Grècia augmenten de forma significativa els suïcidis. I davant d’això sols plantegem més actuació policial?

Parlaré una mica del paper dels mossos d’esquadra. D’entrada dir que és evident que es falseja la realitat quan es parla del cos policial com una mena d’exèrcit de violents que volen eliminar tot rastre de democràcia. Com deia abans els reduccionismes i les generalitzacions no serveixen. Hi ha mossos fent funcions molt diverses i hi ha mossos amb plantejaments molt diferents. Plantejar que tots són iguals és absurd, però també ho és caure en un corporativisme que no permet diferenciar. Als polítics ens passa també que ens diuen que som tots iguals i jo dedico molt esforç a mirar de demostrar que és fals. Per tant d’entrada cal que la ciutadania crítica tinguem també la capacitat de saber destriar el paper de la policia, però també cal escoltar veus crítiques des de dins que ens permetin reforçar aquesta idea. El descrèdit policial no és una bona notícia per a la societat.

Centrant-nos en els mossos d’esquadra que compleixen funcions antiavalots davant situacions d’emergència, el seu paper és molt complex. Administrar situacions de caos no és fàcil. Saber respondre davant d’actituds agressives cap a ells mateixos no és senzill. Però si precisament creiem que, com sempre recorda el conseller Felip Puig, la policia és la única institució que té la potestat d’administrar violència cal fer-ho diferent. No és tan sols una crítica, és també una constatació.

D’entrada, com apuntava abans, cal ser molt estrictes en el compliment dels seus objectius per part de tots els efectius. Cal donar el missatge que no tenen impunitat davant els seus possibles excessos. Està molt estesa la idea entre la policia que els problemes d’aquesta mena s’han de netejar a casa i això no genera confiança en la societat. Potser és una bona manera de fer gestió interna però no crea confiança social. En segon lloc cal millorar la selecció del personal que accedeix a aquestes unitats i formar-los millor i si cal millorar les seves eines. En tercer lloc cal seguir creient que hi ha altres formes per afrontar aquestes situacions que no siguin la repressió pura i dura. I això no és ser ingenu, això és apostar per formules com la mediació que s’accepten com a possibles en tots els àmbits de la societat. No vull ser il·lús i per tant no defensaré que no cal policia o que tot es pot resoldre sense violència, però és evident que quan les coses no funcionen (suposo que aquí hi coincidim tots) cal buscar sortides. I cal assumir que les actuacions policials reactives davant incidents sempre generaran discrepància d’opinions. De totes maneres no m’ho posen fàcils declaracions com les del comissari de la brigada mòbil dels Mossos d’Esquadra al programa Salvados quan diu que resistir-se no és pacífic o que Ghandi “hagués pillat” si hagués estat a Plaça Catalunya. El programa potser no era imparcial però cal tenir cura amb les declaracions, tothom ha de tenir cura.

I crec que hi ha un altre error que s’ha produït, si més no a la policia del nostre país. S’ha buscat una relació estreta entre el conseller o consellera d’interior i els mossos d’esquadra. En Felip Puig crec que ha arribat al màxim nivell. Sembla més un representant sindical dels mossos quan hi ha actuacions d’aquesta mena (i no en temes laborals que ja sé que no). Jo no crec que sigui positiu, perquè es barreja massa la qüestió política i la policial. No defensaré el model Joan Saura davant de la Conselleria d’Interior. M’agraden decisions de les que va prendre i crec ser conscient que també va cometre errors. Però la barreja entre direcció política des del govern i funcionament policial no m’agrada. Per exemple jo no espero que la Consellera d’Ensenyament em representi a mi o em defensi com a professor. Jo espero que faci totes les gestions necessàries perquè funcioni bé el model educatiu i jo tingui les eines per fer la meva feina. No sé si ajuda gaire el discurs tan dur de Felip Puig barrejant la defensa de l’actuació policial, l’atac a ICV-EUiA, les propostes per retallar drets al carrer, la valoració sobre la Vaga ... crec que seria bo un distanciament major. Em consta que els mossos d’esquadra són un cos que valoren molt aquesta implicació personal dels responsables, però jo dubto que sigui eficaç.

I com deia al final tot es barreja i res no queda clar. Tinc la sensació que es barregen els incidents dels piquets amb els incidents de la tarda i no tenen res a veure. El govern de CIU està llançant idees molt dures sobre com preveure aquesta mena d’incidents. Les esquerres alternatives també hem de fer propostes de seguretat, sens dubte. I ens costa molt. Però nosaltres hem de poder dir que garantir la seguretat no és tan sols que no es cremi una cafeteria o que uns grans magatzems puguin obrir un dia de vaga General (quan tothom coneix a sobre la vulneració constant que fan dels drets laborals). Segur que haurem de canviar coses i maneres d’afrontar les coses, tant la gent dels moviments socials com els cossos policials. I sé que aquest article no acabarà d’agradar a molta gent, però em costa veure debats tan limitats.