Ferran Mascarell

Ara em sap greu no haver vist la gala dels premis Gaudí del cinema català. No la vaig veure per manca d’interès, aquestes cerimònies acostumen a cansar-me, no havia vist cap de les pel·lícules preferides i vaig preferir fer altres coses. La polèmica posterior però ha donat vidilla a una gala que en tenia ben poca per sí sola, com el fet mateix que la retransmissió de TV3 no fos ni tan sols en directe. Això anys enrere potser no hagués estat molt significatiu, però en l’era del twitter desprestigia la retransmissió en directe. Com deia no vaig veure la gala però sí que persones de molta confiança em van dir que havia estat molt dolenta, de molt baix nivell.

El conseller de cultura Ferran Mascarell va fer el dia següent, davant dels premiats i de l’acadèmia, un discurs molt dur de crítica a la gala i al seu contingut. Ferran Mascarell s’ha de reconèixer que va parlar clar, va dir que la gala no li havia agradat gens cinc vegades. I en aquest sentit comparteixo una part de la seva actitud. Ens passem la vida demanant als polítics que deixin de mentir i de dir tan sols allò que vol escoltar la gent i per tant no seré jo qui recrimini al Conseller de Cultura que parli clar en un àmbit directe de la seva competència i que respongui quan se li adrecen. Aquesta actitud el dia següent de la gala no es produeix en el moment més oportú ja que sembla que sols està dolgut, però benvinguda sigui la seva claredat. Que valori la seva sinceritat no vol dir, però, que estigui d’acord amb el que va dir.

Començo per dir que comparteixo una part del seu argument d’estar fart de que sols es parli dels polítics corruptes. Qui cregui que pot fer una política més honesta té les portes obertes. Durant força temps m’he dedicat a la política de forma professionalitzada i puc assegurar que sempre he tingut els mateixos valors i les mateixes actituds, quan m’he dedicat professionalment a la política o quan m’he dedicat a l’educació. Ara no estic en política de forma professional però em segueix molestant la facilitat de generalitzar un comportament per a tothom que està en llocs públics. No fem cap favor amb aquests reduccionismes, ni ajuda gaire menysprear els càrrecs públics. Critiquem amb duresa allò que fan i si ho veiem clar treballem per canviar-los. Amb el menyspreu podem quedar-nos tranquils per un moment, amb la política hem de canviar les coses.

Però el que no crec que pugui discutir és el dret del sector del cinema català a expressar les seves queixes per les retallades. Això sí que forma part del dret a la llibertat d’expressió. Quan algú denúncia manca d’atenció al seu sector no crec que sigui adequat respondre comparant amb altra gent. El món del cinema té dret a expressar les seves queixes i les seves angoixes i forma part de la feina d’un Conseller escoltar-ho, com forma part de la feina d’un Conseller donar la seva opinió sobre els temes de la seva competència. Uns i altres s’han expressat i per tant ara toca valorar quina part de raó té cadascú. I això, al meu entendre és maduresa.