dimecres, 25 de gener de 2012

Mestres i salaris


Hi ha moments en que ens demanen una cosa i la contrària, i a sobre sembla que s’hagi d’empassar sense protestar. En un moment de crisi com l’actual es demana a l’escola que sigui una de les claus de la recuperació del país. Cal augmentar la cohesió social a partir de la igualtat d’oportunitats, cal millorar la capacitació de la nostra joventut en llengües estrangeres i noves tecnologies, cal aconseguir una millor formació professional, cal augmentar els resultats de l’informe PISA, cal ... però s’ha de fer en un marc de reducció pressupostària envers l’educació i de retallades salarials al professorat.

Catalunya té una llarga tradició pedagògica que en aquests moments no es veu recompensada amb uns pressupostos que posin en valor l’educació. Per millorar cal moltes coses (tot i que primer caldria valorar què vol dir millorar l’educació), però sense una millora pressupostària això no és possible. Cal dotar als centres de millors recursos materials i de major capacitat de personal per poder atendre una educació en condicions. Si es plantegen que la educació és una prioritat, cal reflectir-ho en els números.
I les retallades salarials influeixen directament en la qualitat de l’ensenyament? De forma immediata és evident que no i menys en un col·lectiu que en gran part té una important dosi de motivació professional. Ningú dóna millor les classes per cobrar més diners, però sí que les retallades salarials suposen una certa dosi de desmotivació global, una sensació de tenir cada cop més responsabilitat i menys valoració. No podem aspirar a un professorat permanentment il·lusionat quan veu que les condicions laborals empitjoren i per tant té més dificultats econòmiques. El sainet del pagament de la paga extraordinària de Nadal ja va ser el màxim exponent d’aquesta realitat. És cert que podríem parlar de la necessitat de no retallar les condicions salarials en la majoria de professions, però si ho plantejo dels mestres, com podria fer-ho de la sanitat, és perquè se’ns diu que és una prioritat social. Si ens creiem de veritat que el futur del nostre país passa per l’educació parem les màquines, decidim com afrontem aquesta millora, exigim una qualitat a tots els sectors implicats i dotem pressupostàriament aquesta prioritat. Si no ho fem, com a mínim dissimulem, xiulem i no parlem de la necessitat de prioritzar l’escola.

1 comentari:

zel ha dit...

Onsigno aquesta declaració? Ja saps, n'estic fins al capdamunt, i consti que m'hi deixo la pell, però no podem seguir així!