Periodisme i rigor

Aquest passat dijous vam fer un nou sopar tertúlia al Poblenou, aquest cop sobre periodisme i amb la presència de la Mei, la Maria Eugènia Ibañez, històrica periodista de Barcelona i premi de comunicació local. Com ja he comentat altres cops al meu blog, aquests sopars impulsats per gent d’ICV del barri han esdevingut un espai de trobada de gent d’esquerres amb ganes de parlar sobre temes diversos. En un moment en que cal reflexionar sobre molts dels temes d’actualitat i en un moment en que els partits polítics hem d’obrir-nos i posar més en comú les nostres propostes i incerteses, activitats com aquesta agafen força, tal i com ho demostra la bona assistència i sobretot la riquesa del debat.

En aquesta ocasió vam decidir parlar de periodisme i explicaré el perquè. En molts dels debats anteriors quan parlàvem d’altres temes (sanitat, temes laborals, Barcelona, urbanisme, educació ...) acabava sortint sempre la referència a les dificultats per trobar un periodisme que reflectís tota la realitat. És una sensació crec que força estesa, els mitjans de comunicació no reflecteixen moltes de les propostes que es fan des de l’esquerra transformadora o no donen a conèixer moltes realitats de la nostra societat. En molts temes de debat entre la gent d’esquerres, els periodistes acaben rebent bona part de les crítiques. Però és culpa dels periodistes la baixa qualitat de la informació o l Manca de pluralitat informativa? És evident que la principal responsabilitat sobre aquests temes recau més en les empreses de comunicació o en els poders públics que impulsen mitjans que no pas en els periodistes, però teníem ganes de conèixer una mica més des de dins de la professió quines mancances, quines frustracions i quines expectatives es viuen. I per això vam demanar-li a la Maria Eugènia Ibañez que ens ajudés a donar-li unes quantes voltes al tema. Realment aquest és un tema d’actualitat com podem comprovar, per exemple, en el recent article al blog “Mi mesa cojea”.

Una de les primeres reflexions que hem de fer és la profunda precarització de les condicions laborals dels periodistes. Darrerament estem veient notícies que posen de manifest com és una de les feines que estàpatint de forma més clara els acomiadaments. Aquesta precarització suposa per una banda un augment de la feina molt important pels periodistes que treballen en qualsevol mitjà de comunicació. Han d’assistir a la roda de premsa, fer el tweet, fer el resum pel diari digital, redactar la notícia ... i a més fer-ho en àmbits molt diferents de l’actualitat, fugint de l’especialització. Per tant es genera un volum molt alt de feina pels periodistes, el que suposa una manca de temps de dedicació a les notícies, un dels elements claus per entendre la manca de rigor. I la manca de temps no tan sols suposa no poder dedicar prou temps a la qualitat de les notícies, sinó que també suposa que els periodistes no puguin dedicar temps a buscar noves notícies, a conèixer temes nous a fer seguiment d’allò que s’explica. El periodista és absorbit per l’allau de feina immediata. Però per altra banda la precarietat del treball del periodisme suposa un augment de la censura, l’autocensura i la manca de risc. Un periodista que està en condicions laborals precàries i que sap que hi ha centenars de persones esperant poder ocupar el seu lloc de treball té molta més tendència a la por. Por a acceptar la possible censura de l’empresa, por a arriscar-se i equivocar-se, por a sortir-se de la línia. I aquesta por és un llast molt gran per la feina del periodisme.

Però hi ha altres aspectes que també han canviat en el món del periodisme. L’aparició de les noves formes digitals ha suposat que la immediatesa de les notícies suposi menys capacitat d’elaboració de les notícies i sobretot menys capacitat de contrast de la informació. La necessitat de la primícia i la manca de rigor suposen que no tot allò que trobem als mitjans de comunicació sigui real, i menys encara en el món digital.

Immediatesa i precarietat laboral són límits que troben els periodistes avui dia, però malgrat això tenen espai per a fer la seva feina i no sempre la fan en condicions. Conèixer aquests límits és important per entendre la situació, però no exculpa als professionals que no fan bé la seva feina. Per tant cal exigir rigor. Si avui he plantejat algunes de les idees que vaig anar tenint al llarg del sopar tertúlia en un proper article parlaré de quines alternatives hi podem trobar per tal de crear espais de comunicació que ens permetin sentir-nos reflectits. Això si realment hi ha alternatives !