Professorat

Fa uns dies deia en el meu twitter que una de les coses que més m’havien sorprès positivament del meu retorn a l’ensenyament és el fet de comprovar que el claustre de secundària de la meva escola havia fet una evolució molt positiva en el concepte d’atenció a la diversitat. Però no parlo d’un claustre en concret. Tradicionalment el professorat d’educació infantil i de primària ja havien treballat de forma específica la diversitat, entenent-la com un repte i no com un límit. Una part del professorat de secundària no sempre havia entès, sobretot a l’inici de l’aplicació de l’ESO, la necessitat d’afrontar un model educatiu on cada alumne sigui protagonista i s’ajusti el nostre paer a les capacitats i limitacions de cada estudiant. Costava de veure com aquest professorat entenia que no podia demanar el mateix a cada alumne, ni en coneixements ni en actitud i que per tant cada alumne era un món diferent. Tornant a l’escola he vist un gran canvi en aquest sentit. Quan em presentaven els grups als que estic donant classe, es plantejaven un gran nombre de matisos i es donaven pautes d’atenció a cada alumne. Entenent a més que l’atenció a la diversitat no és tan sols com resoldre la participació a l’escola dels alumnes amb majors dificultats, sinó que l’atenció a la diversitat és una estratègia amb tot el grup.

Crec que l’evolució ha estat realment positiva i me n’alegro molt, però segueixo tenint un dubte molt important respecte a aquest tema. El sistema de formació del professorat a casa nostra planteja una doble forma d’accés al professorat en l’ensenyament obligatori. Per una banda formació del professorat per als alumnes d’infantil i primària i per altra banda qualsevol llicenciatura per impartir classes a alumnes d’ESO. És aquest un bon model? Jo crec que no. Si s’ha produït aquesta evolució en el professorat de secundària de com afrontar la diversitat ha estat gràcies sobretot a la seva bona voluntat i implicació i a la formació que han anat rebent. Però no seria lògic que la formació del professorat d’ESO inclogués un major component pedagògic? Considero que els recursos per entrar a una aula que té la majoria de llicenciats són massa limitats, i no podem pretendre que això es resolgui tan sols amb bona voluntat i formació posterior. L’etapa 12 a 16 és fonamental en la formació de la nostra gent jove i requereix d’una major preparació. Igual que falten recursos per afrontar l’atenció a la diversitat, no tinc clar si la formació del professorat és en aquest sentit la més adequada.

No és cap tema nou, però ara que he tornat a l’ensenyament m’ha vingut al cap de nou aquesta reflexió. Posem en mans d’una gent una gran responsabilitat, un aspecte fonamental per l’evolució de la nostra societat, però no tinc clar si caldria afrontar com es forma el professorat que imparteix classe a les diferents etapes obligatòries de l’educació.