dimarts, 19 de juliol del 2011

Teresa Morros i el 18 de juliol



Ahir va ser 18 de juliol i es commemorava el 75è aniversari de l’alçament militar que va donar lloc a una terrible guerra civil i a una negra dictadura que ha allargat massa silencis molts anys després. Com vaig comentar al Facebook el meu pare va néixer el mateix dia i per tant per a mi sempre ha estat una data diferent, especialment des de que fa 12 anys va morir el meu pare. Ara és més una data íntima de record personal que no pas de valoració d’una efemèride com aquesta.
Ahir però es va produir una altra coincidència. Vaig assistir a la cerimònia de comiat de la Teresa Morros que va morir als 90 anys. És difícil definir a la Teresa Morros per qui no la coneixia, us deixo un enllaç al blog de la Font d’en Fargues on podeu veure alguns fragments d’entrevistes. En Josep Maria Armengou a les paraules de comiat la va definir com la dona del segle XX, la que ha de jugar tots els papers de l’auca. I és cert és una bona definició. La Teresa va ser esposa, mare, mestressa de casa, professional, erudita, lluitadora ... Va destacar per la seva capacitat d’entendre des de la pròpia Guerra Civil la necessitat d’impulsar la formació de les dones i ja va ser pionera en l’espai que va esdevenir posteriorment l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona. La Teresa també, fidel a les seves creences cristianes, va ser impulsora de Dones en l’Església, aportant des de les seves conviccions profundes la necessitat de renovació i de trobar espais d’igualtat per a les dones. I tot ho va reivindicar igual, amb una gran capacitat d’anàlisi crítica i alhora amb bon humor.
La Teresa Morros sempre em deia que m’estimava com si fos un fillol i això em feia feliç, tot i que sempre li retreia que no em regalés la mona. La seva resposta sempre era la mateixa, que no em convenia pel meu pes. Ahir hi pensava, del meu pas per Horta-Guinardó hi ha coses que ningú em podrà prendre, i una d’elles és haver conegut a persones d’una categoria humana extraordinària, d’una capacitat de lluita increïble, però que alhora han sabut mantenir l’optimisme vital, la millor eina per lluitar.
A partir d’ara cada 18 de juliol podré trobar un nou motiu per pensar en tot allò que va representar el meu pare per a mi, però també en la Teresa Morros i seguir plantejant que la memòria democràtica no és tan sols una opció, o un acte de justícia; la memòria és una necessitat com a poble. El 18 de juliol de 1936 va iniciar-se un dels períodes més negres d ela nostra història, però moltes persones, algunes conegudes i moltíssimes anònimes, han lluitat des de llavors per un món més just, lliure i solidari. I aquesta gent es mereix el nostre homenatge constant.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimat Pere, és un dels escrits més tendres que he llegit darrerement, i que fa justícia a diverses coses. Avui, de manera especial, al record de la inoblidable Teresa. Gràcies. Josep M.

Anònim ha dit...

Gràcies, Pere, pel càlid recordatori que has fet de la nostra mare.
Jaume i Concepció Gimeno Morros