dimarts, 12 de juliol de 2011

Reptes d'un mestre "reenganxat"


L’altre dia quan vaig preguntar sobre què podia escriure, la Victoria em va proposar parlar de quins reptes em plantejava l’any 2011 com a mestre “reenganxat”. És cert, li he donat unes quantes voltes a aquest tema i fins d’aquí just dos mesos quan comenci a fer classes no podré comprovar-ho.

Sempre he defensat que per a mi fer de mestre és una feina apassionant on la transmissió de coneixements acaba sent un element important, però no el determinant. Sobretot en etapes com la primària (on hi té un paper menor) però també a la ESO. No cal trobar estadístiques ni recórrer a gaire manuals sobre la intel·ligència emocional. Mirem enrere, pensem en la nostra vida estudiantil. El que ens va condicionar més de la nostra vida estudiantil va ser el grau de coneixements que vam adquirir? Hem aconseguit els nostres objectius sobretot a base dels coneixements? No sé què haureu respost, m’ho podeu dir, però en el meu cas està clar que no.  Vaig passar per etapes de fracàs escolar, vaig repetir 2n de BUP i vaig estar a punt de deixar els estudis abans de fer COU. Però en canvi en determinades etapes de l’escola vaig adquirir moltes de les eines que m’han permès ser feliç avui dia. Una part fonamental de la meva capacitat crítica, de les meves habilitats socials, de la meva capacitat d’establir relacions o de la meva manera d’afrontar els problemes amb els que em trobo ho he après en gran part a l’escola. A l’escola vaig adquirir valors, habilitats i coneixements, però sobretot estic satisfet de les dues primeres. La societat d’avui dia encara més complexa, necessita molt més de saber transmetre valors i habilitats i aquest serà el meu principal repte com a docent.

En el cas de les meves classes a la ESO encara tindrà més importància aquesta idea central. Faré desdoblaments de llengua i per tant tindré grups molt reduïts però amb alumnes amb dificultats de seguir el ritme del grup. Transmetre la importància de no deixar-se portar tan sols pels resultats acadèmics i ajudar-los a desenvolupar aquelles eines que els han d’ajudar a ser més feliços és un repte que m’agrada. No és senzill, ho sé, però m’atrau. I dic que no és fàcil perquè poder aconseguir canvis com aquests requereix de molt esforç, per part del mestre i per part dels alumnes. Però tampoc és fàcil perquè existeix una gran pressió. Per a massa gent les notes ho són tot, per molt que sovint diem el contrari, i per tant massa famílies redueixen el balanç del pas dels seus fills i filles per l’escola a les qualificacions. La situació actual precisament ens posa sobre la taula la greu dificultat per vincular directament èxit escolar i capacitat d’emancipació personal. Estan canviant moltes coses i tenir capacitat de trobar el teu propi espai i capacitat d’adaptació al canvi seran fonamentals. Transmetre això sense perdre, òbviament, la voluntat d’adquirir coneixements i millorar resultats, és un dels reptes fonamentals.

I per fer això m’hi hauré de posar a fons, hauré de vèncer segur reticències familiars i sobretot hauré de tenir paciència a les aules, perquè no en tinc prou (un dels meus defectes que hauré de corregir). Ser mestre requereix d’aquesta capacitat, saber que els resultats a curt termini no sempre arriben, però també saber que a vegades, de tant en tant, a la nostra vida recordem allò que vam aprendre de veritat, allò que un dia un mestre o una mestra ens van transmetre. Aquest és el meu primer repte un cop entri a l’aula per primer cop després de vuit anys. La mandra de tornar a l’ensenyament crec que ja l’he superat, però a més no hi ha problema tal com entri a la primera classe els nois i noies ja no em deixaran adormir-me, això sí que ho tenen.